Mohamed Saïd Badaoui: “La policia pot venir en qualsevol moment i expulsar-me”

Mohamed Saïd Badaoui és un reconegut activista que fa trenta anys que viu al Camp de Tarragona. Primer a Argilaga, on es va instal·lar la seva família a principi dels anys noranta, després a Valls i ara a Reus, on ha fet de portaveu de la mesquita As-Sunnah i ara dirigeix l’Associació per la Defensa dels Drets de la Comunitat Musulmana (ADEDCOM). A més, és casat amb una valenciana i té tres fills.

I malgrat tot això, l’estat espanyol li ha denegat l’accés a la nacionalitat i li ha obert un expedient d’expulsió. El motiu? Segons la policia espanyola s’ha radicalitzat i és un perill per a la seguretat nacional. “Les acusacions són absurdes”, explica Saïd Badaoui a VilaWeb, tot assegurant que és víctima d’una persecució política pel seu paper d’activista.

Tot el ple de l’ajuntament, llevat dels dos regidors de Ciutadans, ha signat una declaració de suport a Saïd Badaoui, que també és membre de Reus Refugi, del Sindicat d’Habitatge i d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme.

—Abans de parlar del vostre cas, podeu explicar una mica la història de la vostra família?
—La meva família és de Larraix, prop de Tànger, i vam arribar a Catalunya el 1992. Ara som set germans, però en aquell moment encara érem cinc, els més petits van néixer aquí. En aquell moment jo tenia deu anys i primer ens vam instal·lar en un poble molt petit que es diu l’Argilaga. El meu pare havia arribat abans, el 1990, i es dedicava a treballar al camp. Quan va tenir tota la documentació en regla ens va venir a buscar. Més tard, el 1994, ens vam traslladar a Valls, on vaig viure i estudiar. El setembre del 2014 em vaig establir definitivament a Reus.

—Sou un home, i un activista, molt conegut a Reus. A què us dediqueu?
—Durant cinc anys, entre el 2015 i el 2020, vaig ser portaveu de la mesquita As-Sunnah de Reus. Llavors, quan va tocar de renovar la junta, no em vaig tornar a presentar. De totes maneres, amb uns companys, vam decidir de fundar, l’octubre del 2020, l’Associació per la Defensa dels Drets de la Comunitat Musulmana (ADEDCOM), de la qual en sóc president. A part, tinc feina i sóc assalariat. Amb tot el rebombori que hi ha hagut amb l’ordre d’expulsió estic molt agraït pel suport que m’han donat.

—Per què heu rebut una ordre d’expulsió?
—Tot es remunta al juny del 2020, quan vaig fer la sol·licitud per a obtenir la nacionalitat espanyola. Fa trenta anys que visc aquí, treballo i tinc tres fills. Tanmateix, ara fa vora dos mesos em van comunicar que me la denegaven perquè consideren que sóc una persona radicalitzada. Vaig parlar amb l’advocat i vam obrir el procediment legal per intentar d’aclarir les acusacions i el motiu pel qual no tinc dret a la nacionalitat.

—Què vau fer?
—Vam presentar un recurs contenciós-administratiu a Madrid, ens l’han acceptat, i han obert un termini de vint dies perquè els cossos de seguretat de l’estat aportin l’expedient del meu cas, de manera que em pugui defensar de les acusacions de radicalització.

—I llavors?
—Sobtadament, dimecres passat, mentre encara esperàvem l’expedient, la policia espanyola va venir a casa meva amb una citació que deia que aquell divendres, 5 d’agost, m’havia de presentar a una hora concreta a la comissaria de Tarragona amb la meva documentació i el meu advocat. Ell en aquell moment, com és d’esperar, feia vacances i li vaig demanar a una companya de l’ADECOM, que és advocada, que m’hi acompanyés.

—Va ser llavors que vau rebre la notificació d’expulsió?
—Sí. Vam anar a la comissaria a l’hora indicada, però no vam tractar amb els agents de Tarragona. La notificació del procediment d’expulsió me la van comunicar i lliurar uns policies que venien de Barcelona, de la Prefectura Superior. A més, ens van dir que ens donaven quaranta-vuit hores naturals, i no pas hàbils, per a presentar-hi al·legacions.

—Quaranta-vuit hores naturals, un divendres?
—El termini s’acabava el diumenge al matí! És indignant. Un cap de setmana d’agost, que tothom fa vacances i ningú no t’agafa el telèfon enlloc. Per sort, finalment, vaig poder-me posar en contacte amb el meu advocat. Li vaig explicar la situació i va presentar les al·legacions a temps.

—I ara què?
—Encara no ens han confirmat que les hagin rebudes.

—Què voleu dir?
—En principi, en un termini d’un dia, fins i tot menys, et diuen si han rebut les al·legacions. Han passat gairebé set dies i encara no n’hem rebut cap notificació. Ahir l’advocat va tornar a enviar un correu demanant si us plau que li confirmessin si havien rebut les al·legacions… Han passat vint-i-quatre hores… I res… Ara mateix estic en una situació de vulnerabilitat total. Si no ens contesten, no sabem si s’obre el termini de sis mesos per analitzar el cas, que ha de comportar una revocació de l’ordre o no. Sense resposta no sabem on som. La policia espanyola pot venir en qualsevol moment, agafar-me i expulsar-me.

—Per què us acusen de radicalització?
—Quan em van denegar la nacionalitat simplement ho afirmaven sense aportar cap prova que justifiqués la presumpta radicalització. Després, en la notificació d’ordre d’expulsió, sí que apareixien més coses, però tot de paraula i només fent referència a les meves publicacions a les xarxes i les meves declaracions, que sempre han estat públiques i conegudes. Jo no m’he amagat mai. Les acusacions són absurdes.

—Què més diu la notificació de l’ordre d’expulsió?
—A banda de dir que sóc una persona radicalitzada, m’assenyalen com a responsable d’adoctrinar i de fer postulacions gihadistes. Diuen que sóc un salafista ortodox, que tinc molts contactes, que sóc molt actiu a les xarxes socials i que tinc pretensions polítiques. De fet, m’acusen d’haver interferit en la política estatal.

—Mare meva…
—La meva és una persecució política. No he comès cap mena de delicte i tampoc no m’he saltat la llei. Em persegueixen per les meves accions com a activista denunciant el racisme i la islamofòbia institucionals.

—Anem per parts. Us considereu un salafista ortodox?
—Em considero una persona musulmana que intenta de practicar la seva religió lliurement i sense fer mal a ningú. No em poso amb la vida dels altres, no sóc ningú per a donar lliçons a la gent. Aquests dies han sortit moltes mentides sobre mi. Per exemple, jo no he dit mai que les dones haurien de portar vel. Cada dona és lliure de fer el que vulgui amb la seva vida. La gent que em coneix sap que penso així. Jo respecto totes les persones i la seva ideologia, també si són religioses o laiques. Tan sols demano el mateix respecte per a mi.

—A què es refereixen quan diuen que heu interferit en la política estatal?
—La veritat és que no ho sé del cert. No n’aporten cap prova, res… És simplement una frase que apareix en les acusacions. No sé pas a què fa referència. Fa trenta anys que visc a Catalunya i ni tan sols tinc dret de vot. Quina mena d’interferència puc haver fet?

—Teniu aspiracions polítiques?
—Cap ni una.

—Què me’n podeu dir, de les acusacions d’adoctrinament i postulats gihadistes?
—Mai de la vida he fet aquesta mena de comentaris. Sempre que he fet xerrades en escoles o instituts he parlat de drets, però mai de religió. No sóc una persona qualificada per a parlar-ne. No sóc un imam, no sóc un estudiós de les ciències islàmiques. Conec els meus límits i mai no parlaria d’una cosa que no sé. El que sempre he fet és defensar els drets de la comunitat musulmana basant-me en la llei, la constitució i els acords de cooperació entre l’estat espanyol i la Comissió Islàmica d’Espanya del 1992. Mai no he reivindicat ni he demanat res que sigui fora de la llei.

—Sou actiu a les xarxes socials?
—Ja em diràs què hi ha de dolent, en això. [Riu] Sí, ho sóc. Crec en la justícia social i quan veig una injustícia, sobretot comesa per la mateixa administració, em bull la sang. Sóc molt actiu en aquest sentit i sempre ho he estat.

—Aquests dies s’han fet córrer moltes notícies falses sobre vós en comptes i portals vinculats a Vox i més grups d’extrema dreta. Com ho heu viscut?
—En menys de vint-i-quatre hores he rebut més de vuit-cents missatges, tots eren atacs contra mi. La veritat és que no em pensava que hi pogués haver aquest grau d’odi tan exagerat en la societat. De totes maneres, el que m’ha dolgut més és que utilitzin les fotografies dels meus fills per atacar-me. La meva filla porta vel i han fet servir la seva fotografia com a arma llancívola. Sempre he defensat la llibertat d’expressió plena, però en coses com aquesta hauria de tenir alguna mena de límit. Fer servir la canalla a les xarxes social és molt vergonyós i diu molt poc a favor de les persones que ho fan.

—Us heu posat el cadenat a Twitter, oi?
—No vull que continuïn prenent imatges dels meus fills i les vagin penjant pertot arreu. Aquesta gent no tenen ni vergonya, ni cap límit, i el millor és posar-se el cadenat. Primer, en ple linxament, me’l vaig posar a Twitter, però després la cosa també ha arribat a Instagram i Facebook. He tancat totes les xarxes. És la primera vegada a la vida que ho faig. Les meves publicacions sempre havien estat accessibles i obertes perquè no tinc res a amagar. Però ara que sóc en el punt de mira he preferit de posar-me el cadenat.

—Teniu previst d’emprendre accions legals contra les notícies falses i les mentides que s’han publicat?
—Ho valorem amb el meu advocat. Però ara mateix el més imprescindible és desmuntar les acusacions falses contra mi i aturar l’expulsió. Ja arribarà el moment en el qual podrem demanar explicacions per tots els missatges i comentaris. I llavors que la justícia decideixi el que cregui.

—En tota aquesta voràgine de notícies falses, també corre una captura de pantalla d’un reportatge de la Vanguardia del 2015, en què s’explica que us vau negar a donar la mà a la periodista Sara Sans, però sí que la vau donar als seus companys. Ho podeu argumentar?
—Les persones podem cometre errors. Jo en aquell moment creia que feia el que em tocava fer com a representant i referent de la comunitat musulmana. No li vaig donar la mà, però tampoc no vaig cometre cap delicte. A més, si llegeixes l’article veuràs que en el seu moment em vaig disculpar amb la Sara de manera educada. A les xarxes se m’ha intentat criminalitzar per una acció de fa set anys. Ara penso diferent. L’altre dia, en la manifestació de suport a la plaça del Mercadal, vaig donar la mà a tothom sense cap mena de problema.

—El reportatge en qüestió relata com vivia la comunitat musulmana de Reus que el ministre Jorge Fernández Díaz hagués assenyalat la mesquita As-Sunnah com un centre integrista. Com van ser aquells dies?
—Avui és molt fàcil de treure conclusions llegint un tros d’un reportatge de fa set anys. Aquells dies teníem molta pressió a sobre, especialment jo com a portaveu de la mesquita. El ministre de l’Interior es passejava per totes les televisions dient que la de Reus era una de les mesquites més radicalitzades d’Espanya… Ens assenyalava i es quedava tan ample… La pressió política, social i mediàtica eren brutals. A vegades la gent s’hauria de posar en la pell dels altres per intentar d’entendre què viuen. Les acusacions eren molt dures i, evidentment, van venir molts periodistes que volien saber què passava. La Sexta, TV3, el País, Telecinco, la Vanguardia, Veinte Minutos… Era una allau… I tan sols una persona donant la cara per tota la comunitat.

—Per què creieu que us van assenyalar d’aquella manera?
—Mai no m’he mossegat la llengua i et diré què en penso. Enregistraments com els del comissari Villarejo demostren què passava aquells anys. Des de l’estat espanyol hi havia una intencionalitat de fer mal a Catalunya a qualsevol preu. Tots ens podem fer la idea de per què es van assenyalar les comunitats musulmanes catalanes… Des de Madrid es van assenyalar les mesquites salafistes, radicals, de Catalunya, però no pas les de la resta del territori espanyol, com si no n’hi haguessin. Van utilitzar tota la maquinària que tenien i es van aprofitar de nosaltres per fer mal a Catalunya.

—L’Ajuntament de Reus en bloc, llevat dels dos regidors de Ciutadans, us han donat suport. Què en penseu?
—Els estic molt agraït. Són les persones que coneixen la meva activitat a la ciutat i saben qui sóc realment. No crec que un ajuntament com el de Reus s’atreveixi a donar suport a un radical. El que em sap greu és que vinguin des de Madrid i m’acusin de coses que no sóc. S’han saltat fins i tot els cossos de seguretat de la província de Tarragona. La policia espanyola d’aquí està al·lucinant amb les acusacions.

—Quina relació teniu amb les forces policíaques de la zona?
—Sempre he estat en contacte amb els Mossos d’Esquadra, la policia espanyola i la Guàrdia Civil. Sempre que hem fet actes de portes obertes, els hem convidat, han vingut i han participat. Han vist què fem i què diem. Estan al cas de tot. De les obres d’ampliació de la mesquita, de les activitats, les xerrades, dels iftars públics… [l’àpat que posa fi al Ramadà] Mai no els he amagat res. Tota la meva activitat ha estat pública, i els cossos de seguretat han tingut tota la informació que han volgut.

—Per què creieu que Ciutadans no us ha volgut donar suport?
—No ho sé, la veritat. Això ho haurien de respondre ells. Jo sempre he tractat amb tots els partits polítics de la ciutat sense problemes, per això m’han donat suport en bloc.

—El vostre cas s’ha fet públic en unes dates complicades, tan sols una setmana abans del cinquè aniversari dels atemptats del 17 d’agost.
—Sí, és una cosa que dol molt.

—Com ho heu viscut?
—La comunitat musulmana sempre ha condemnat fets com ara els atemptats de Barcelona i de Cambrils. Estem en contra de la violència i de qualsevol atac terrorista, sigui comès per persones que es fan dir musulmans, com per membres de l’extrema dreta o de qualsevol altre col·lectiu. La nostra comunitat sempre serà pacífica i així ho hem demostrat. El que sap greu és que s’utilitzin fets tan dolorosos com els atemptats del 17-A per criminalitzar tota la comunitat. Són actes comesos per persones concretes. En canvi, no hi ha aquesta generalització quan els atacs els fan persones d’extrema dreta. Llavors es parla de fet puntual, de llop solitari, de problemes de salut mental… Simplement, demanem que no es posi a individus concrets en un mateix sac que tota una comunitat i una religió.

—Veieu algun paral·lelisme entre el vostre cas i el de Noureddine Ziani –president de la Unió de Centres Culturals Islàmics de Catalunya i membre de la fundació Nous Catalans–, que va ser acusat de ser un espia i finalment va ser expulsat el 2015?
—La veritat és que jo estava molt desvinculat del món polític quan es va obrir el procediment que va acabar amb l’expulsió d’en Noureddine Ziani. També era més jove que no pas ara. De totes maneres, aquests dies que m’ho han comentant força, i després de consultar el cas, potser sí que hi pot haver alguna similitud. És una persona molt activa i molt reconeguda per la comunitat musulmana… Sembla que les persones que tenim una mica de reconeixement fem por.