Miriam Ponsa: ‘A partir d’ara, podrem produir dues mil màscares el dia’

Miriam Ponsa és una de les dissenyadores de moda amb més reputació del país. Amb l’arribada de la crisi del coronavirus va aturar de cop el disseny de la col·lecció que havia d’estrenar a l’estiu: ‘Em sentia molt impotent i pensava que havíem de fer alguna cosa.’ Juntament amb un altre dissenyador, Josep Abril, va començar a fabricar material de protecció. L’èxit ha superat totes les previsions, i han hagut d’aturar les vendes durant uns dies per reorganitzar-se logísticament. Dilluns tornaran a la venda.

—Heu aturat la venda de màscares perquè les comandes us han sobrepassat, oi?
—Sí. No hem aturat la producció, sinó al contrari. Hem engegat la maquinària per a fer totes les màscares que hem anat venent, però hem aturat les vendes durant uns dies perquè la demanda era tan gran que no podíem donar el servei de qualitat que nosaltres volíem. I com que no volíem morir d’èxit i volíem servir les màscares amb la millor qualitat possible, vam decidir de parar i organitzar-nos logísticament. Per sort, de capacitat productiva en tenim.

—I quan les tornareu a posar a la venda?
—Dilluns que ve.

—Com sorgeix la idea d’aturar la vostra activitat com a dissenyadora i posar-vos a fabricar màscares?
—Amb els dissenyadors Josep Abril i Txell Miras, amb qui compartim botiga al carrer de València de Barcelona, fèiem moltes videoconferències les dues primeres setmanes de confinament. Jo em sentia molt impotent i pensava que havíem de fer alguna cosa, però no sabíem què. A més, no tenia gens de ganes de treballar en la col·lecció que havia de treure a final de juny. Necessitava fer alguna cosa. Just en aquell moment, al Josep Abril li va arribar una comanda de bates del Consell de la República, que volia fer una donació a residències i sanitaris. En Josep ens va demanar si teníem la capacitat de produir-les i li vam dir que sí, és clar. A partir d’aquí van sorgir més comandes de bates i nosaltres vam idear la màscara. I després tot ha anat a una velocitat vertiginosa. Ha estat inesperat.

—Quantes màscares heu fabricat?
—Hem fabricat, aproximadament, unes mil màscares i escaig el dia, d’ençà que vam obrir la web. Però a partir d’ara, en podrem produir unes dues mil el dia, com a mínim, i tres o quatre mil bates la setmana. Podríem produir molt més, però no seria un servei de qualitat com el que ens agrada fer.

—Quin perfil de gent us compra les màscares i les bates?
—Institucions que treballen amb gent vulnerable, com Ampans, clíniques privades d’odontologia o podologia, residències de gent gran, empreses que treballen en diferents línies de treball… Les màscares també ens les encarreguen ajuntaments i institucions públiques.

—Són fetes amb material sanitari?
—El teixit està certificat per a ús sanitari. Però tenim molt clar que és una màscara de protecció higiènica, però no sanitària, perquè no porta filtres. No diem que sigui una màscara sanitària perquè aquest no és el nostre sector. Però és un teixit amb unes propietats molt altes. El fa una empresa de Salelles, al Bages, i té una capacitat de no-filtració molt alta. Concretament, del 94%. A més hi afegim una capa de tefló que fa que la màscara sigui resistent als líquids.

—És reutilitzable?
—Sí, es pot rentar fins a 150 vegades.

—Més enllà del material sanitari, la resta de teixit us és fàcil d’obtenir?
—Per sort, aquí al Bages hi ha moltes empreses de cinteria i de goma elàstica. Molts ja eren proveïdors nostres. Passa que fins ara érem els clients més petits i ara hem arribat a ser els clients més grans. Fins i tot, alguns han aixecat l’ERTO per nosaltres. I altres, per fi, després de vint anys, han muntat telers, tant de goma elàstica com de cinteria, per nosaltres, per les produccions que tenim. I amb els tallers de confecció ha passat exactament igual. Hem fet aixecar l’ERTO a dos tallers de confecció.

—Això és molt bonic.
—Molt. A més, treballem amb els proveïdors de sempre. Fins ara, ens havien ajudat molt perquè nosaltres érem el client petit. I els podem pagar un bon preu pel que fem. No negociem preus. Ells el posen i nosaltres el paguem encantats. Cinteria i confecció són un sector molt econòmic. Per això no he entès mai per què les grans marques de moda van a produir fora si aquí també ho és.

—En canvi, veiem com els governs recorren a la Xina i altres punts del globus terraqüi per comprar tones de material que en molts casos és tèxtil.
—És que ho trobo increïble. Els qui fem bates i màscares amb producte local som el clar exemple que es poden fabricar aquí, i que a més a més, es pot fer de pressa i donant una qualitat alta. És que Catalunya és una regió postindustrial tèxtil. Manresa, Sabadell i Terrassa eren punts molt importants del tèxtil i encara hi queden alguns tallers. Però ens van agonitzant. I això no ens ho podem permetre. Perquè quan hi torni a haver una emergència com la que hi ha ara, ja no hi podrem recórrer, perquè no hi seran. Per tant, hem de protegir-los, i això vol dir comprar producte local.

—Segurament aquesta és una de les lliçons que hem d’obtenir d’aquesta crisi.
—És molt important. És que només amb el mercat nacional ja en tindríem prou tots, en la majoria de sectors. No ens cal anar fora per importar. Algunes coses concretes que aquí no hi són, sí, segur. Però aquí tenim una gran experiència i tot el know-how del tèxtil, per què ho hem de perdre? Al contrari, apostem-hi.

—Quantes persones treballeu en el projecte?
—Entre sis i vuit persones només al taller, però després, comptant els tallers, donem feina a gairebé cent persones més.

—Segurament no és el vostre treball més creatiu. Què us motiva?
—Tot i que no és una situació ideal, m’encanta el fet que la moda i això que fem és de primera necessitat. Cobrim una necessitat bàsica. Per a mi, és un honor posar la meva creativitat al servei de la necessitat que hi ha ara. Per fi, la creativitat serveix per a alguna cosa que no és estètica i prou. Sempre he dit que no entenc la moda com una cosa estètica. Doncs ara la nostra creativitat, que és mínima en aquest cas, serveix per a molt. Els creatius sempre cerquem noves maneres de fer les coses i això ens ha ajudat molt, conceptualment, a canviar el xip; saber donar una altra resposta. Sempre ens hem arremangat i no hem tingut mai por. I quan no hi ha hagut pressupost per a fer-ho, igualment ho hem fet, encara que fos amb impediments. L’instint de reinventar-se, de repensar i no quedar-se al sofà pensant que no pots fer res, això és ser creatiu.