Mireia Vehí: ‘Dues setmanes de mobilitzacions han fet més que dos anys de govern efectiu’

Mireia Vehí (1985) és una sociòloga nascuda a Vilafant, resident a Barcelona i cap de llista de la CUP a les eleccions espanyoles de diumenge. Ja va ser diputada al Parlament de Catalunya (2016-2018). En aquesta entrevista explica per què, per primera vegada, la CUP ha decidit d’anar a Madrid, i l’estratègia que seguiran al congrés espanyol. Vehí va rebre VilaWeb ahir a la seu nacional del partit, a Barcelona.

—Per què ara aneu al congrés espanyol i abans no?
—Per la situació d’excepcionalitat evident que hi ha. I pel paper que han estat fent els partits catalans, tant els independentistes com els comuns. Perquè nosaltres pensem que ni el PSOE és la solució ni aconseguirem el referèndum pactat encara que tinguem tots els diputats dels Països Catalans. Entenem que a Madrid s’hi ha d’anar a fer de hackers. A contribuir que no es tanqui per dalt allò que la gent obre per baix. I a aixecar les vergonyes de la corrupció, de la monarquia, de l’Íbex 35. La nostra tesi és que Espanya no serà governable fins que a Catalunya no hi hagi una situació democràtica. I per això té sentit contribuir a la ingovernabilitat de les institucions a Madrid.

—Per què dieu que Espanya serà ingovernable fins que a Catalunya no hi hagi una situació democràtica? Pactaran PP i PSOE. I es quedaran tan amples. Tampoc es pot blocar res.
—No és una qüestió de blocatge parlamentari. És una qüestió política i de règim. Hi ha una reconfiguració de l’estat espanyol. El 15-M obre una escletxa contra la legitimitat de l’estat. El PP cau per casos de corrupció, casos que no s’han resolt. I l’operació d’estat de PSOE i Sánchez tampoc no els funciona. I sí, que creiem que Catalunya és un dels elements que fan que tot això no els funcioni.

—Quina crítica faríeu als altres partits independentistes?
—Que dues setmanes de mobilitzacions han fet més que dos anys de govern efectiu. Per això diem que el seu paper tampoc hi ha contribuït a gaire. Ni regalar-li la investidura, ni no regalar-li-la, però després fer la política que s’ha fet des de la Conselleria d’Interior.

—Durant anys, l’esquerra abertzale anava al congrés espanyol, guanyava escons i ja no hi anava més. Els deixava buits. Ho faríeu?
—Quan hi arribem, mesurarem quin joc podem fer. Però segur que l’estratègia a Madrid implica fer visible que no hi pot haver normalitat democràtica. I d’entrada sabem que l’aventura al congrés té un recorregut limitat. Tampoc no pensem que hàgim de destinar tot el pes de la nostra intel·ligència col·lectiva a què fer al congrés espanyol. És un camp de batalla més. Per nosaltres, el pes és aquí, al Parlament de Catalunya i als ajuntaments. Per nosaltres, a Catalunya ha d’haver-hi eleccions ara, a començament d’any. Aquest govern no s’aguanta per enlloc. I n’ha de sortir un govern fort que defensi la gent, en termes de repressió i de dret. Un govern que tingui la capacitat d’interpel·lar la comunitat internacional perquè posi taula de negociació.

—Comenteu la frase: ‘Això no tracta d’independència, tracta de democràcia’.
—Per nosaltres, sí que tracta d’independència. Nosaltres tenim un projecte independentista. Feminista, socialista, anticapitalista. I pensem que la independència és la solució política més eficient a la crisi de règim i econòmica. Mireu els joves al carrer d’aquests dies. Us diuen que no veuen futur, feina, casa, ni uns estudis universitaris que no podran pagar-se. En aquest sentit diem que no és cosa d’independència i prou. Certament. Però és precisament la independència, que permet encarar l’impeachment al règim. I recuperar la sobirania.

—Otegi em deia que no veia la revolució comunista. Veia la revolució dels catalans. I que no entenia la crítica que deia que era un procés encapçalat per la burgesia, si resultava que a la presó també hi havia els burgesos de Convergència. Era un Otegi obert a acceptar la contribució de la dreta.
—L’esquerra independentista ha generat una aliança en un moment determinat amb la dreta catalana per a exercir el dret a l’autodeterminació. I penso que el resultat és positiu. Una altra cosa és veure que aquí no hem tingut estat, i per tant, el poder polític, militar i judicial, és a Madrid. Però això no vol dir que no hi hagi gent aquí que formi part de l’aparell d’estat. I burgesia de l’aparell d’estat. Hi són.

—El grup Planeta, el grup Godó i la Caixa.
—O el senyor Artur Mas i Jordi Pujol. Pujol ha estat un home d’estat. Passa que aquí hi ha hagut una insubordinació dels espais polítics que els havien de substituir. Això ha passat. Però fixeu-vos en el Primer d’Octubre. Se’n van les empreses de la burgesia catalana. Amb excepcions, el poder econòmic fort és unionista, monàrquic i conservador. Això desmenteix la idea que això del procés és la burgesia.

—La batalla a Urquinaona em va fer veure una cosa. La CUP ja no són els joves.
—Ha! Ens hem fet grans! A Urquinaona hi havia gent molt joveneta, que no es polititza com ho vam fer nosaltres. És potentíssim i molt profund, i despleguen un espai comú, un lloc comú, que diu Marina Garcés, on juga Instagram, Facebook, Twitter. Jo em vaig polititzar a la universitat, a la UAB, a l’assemblea de Polítiques i Sociologia i envoltada de llibres i gent més gran que t’ensenya. Aquests s’han polititzat a hòsties. Hi ha un element que ni l’estat espanyol, ni Marlaska ni Buch no analitzen bé: els xavals fan un trencament emocional amb les estructures de l’estat i del poder. I això no és menor. Si tu no em garanteixes ni feina, ni casa, ni futur econòmic, ni democràtic, i l’única cosa que fas és picar-me a mi i a la meva gent… Ui, aleshores.

—Urquinaona ha estat exemple d’espontaneïtat, més propi de l’anarquisme que no del marxisme.
—Aquests dies han connectat amb el background autònom i llibertari d’aquesta ciutat i d’aquest país. Som país d’anarquisme i comunisme llibertari. Aquesta generació d’Urquinaona són els néts dels qui hi ha a les cunetes. Connexió directa en termes de memòria històrica. Quan l’aeroport es va ocupar i se’n van tallar tots els accessos, jo vaig anar-hi a peu. Jo, i milers! Ningú donava ordres, algú va tenir la idea, i algú altre, també. Intel·ligència col·lectiva i endavant. Per això és viable continuar desplegant una estratègia de desobediència civil en massa. Aquest país, col·lectivament, s’ha fet molt intel·ligent.

—La CUP vol tornar a fer un referèndum o aplicar el resultat del que ja es va fer?
—La CUP pensa que el referèndum que es va fer no té legitimitat democràtica i institucional en ús. Ara, el mandat democràtic potser és menys democràtic, però molt més profund. Molt més. El mandat del Primer d’Octubre per nosaltres és que la desobediència civil col·lectiva i  multitudinària serveix. I que serveix davant un estat que reprimeix però també d’un govern de la Generalitat que no acaba de tenir un paper de defensa de la gent, amb valentia. I que l’horitzontalitat és imprescindible perquè la repressió de l’estat escapça cúpules. Per això nosaltres hem d’anar a obrir per baix.

—Però com s’hi arriba a la independència: via referèndum? Via eleccions?
—Nosaltres creiem que l’estat no seurà a negociar. No compartim la tesi d’ERC en absolut. Cap govern que surti del 10-N no s’asseurà a negociar. Només si desbordem l’estat, posarà un referèndum, o el dispositiu que sigui de resolució democràtica (perquè sí que pensem que això s’ha de decidir col·lectivament). Com el desbordem? Amb desobediència civil en massa, continuada, i desplegada. I que vagi més enllà dels Països Catalans. Ha d’arribar fins a l’estat espanyol. Perquè hi ha una crisi econòmica damunt la taula.

—Què voleu dir? Que calen focus a Castella, Andalusia, etc.?
—Vol dir que nosaltres soles no desbordarem l’estat espanyol. Hem de poder connectar amb la idea que la independència és la nostra proposta com a país, i que també contribueix a democratitzar l’estat i el sud d’Europa. L’estat espanyol és un problema per als catalans, però també per als andalusos, castellans i gallecs. És un problema per a tothom. La nostra feina és desbordar des de Catalunya, tornar la iniciativa política aquí, fer unes eleccions de la qual surti un govern que defensi la seva gent. I en tercer lloc, apel·lar a la comunitat internacional. Per nosaltres l’estat espanyol no és un interlocutor vàlid. Només té una resposta repressiva. Nosaltres hem d’aconseguir interpel·lar la comunitat internacional. La UE? No. La UE no mourà ni un dit. Llevat que tallis el flux de capital i que hi perdi diners. I que baixi l’euro. S’ha d’anar jugant amb el que tenim.

—I què tenim?
—Pressió de carrer, intentar construir un govern fort aquí i jugar la carta internacional.

—Molta gent sap qui és la vostra mare, batllessa del PSC a Vilafan. Però i el vostre pare? No en parla mai ningú, del vostre pare.
—Mon pare no hi és. Va morir el 2013. Mon pare era sots-inspector de la guàrdia urbana de Figueres. Independentista, comunista i republicà convençut. Escriptor de novel·la negra. Agustí Vehí. Va guanyar el concurs de novel·la negra Crims de Tinta. Jo sóc superfan de la novel·la negra. I si és en català, més. Hi ha gent que escriu increïblement bé, aquí. A vegades hi penso, en mon pare. Què diria que la seva filla fos diputada al parlament per la CUP? Contentíssim amb la possibilitat de la independència, estaria. Tenia una banderassa allà a Ponts de Molins. Una estelada que anava canviant. Es preocupava d’anar-la mantenint. Parlo de l’Alt Empordà. On tothom és independentista.

—Teniu germans?
—Sóc la gran. Els germans són músics. Toquen junts, ara. Van estar al Barcelona Acció Musical (BAM). Han tret un disc. North State, es diuen. I el disc, Before the silence. A casa meva hi ha la tradició de la música i els artistes i la tradició de la política. Política en sentit ampli.

—La darrera és fàcil: per què han de votar la CUP?
—Si VilaWeb em dóna espai, no l’aprofitaré per demanar el vot. L’aprofito per dir que el carrer és l’única via que tenim. El que serveix més, més, més de tot, és ser al carrer i continuar amb l’estratègia de desobediència civil multitudinària. Això sí que és útil.