Mireia Grossmann (Barcelona, 1966) és fisioterapeuta, fisiosexòloga i osteòpata, experta sobretot en el sòl pelvià. A més d’això, fa anys que fa una gran feina de divulgació, no solament mitjançant conferències i formacions, també a les xarxes socials i mitjans. La menopausa és una de les qüestions que domina més, i per això ha publicat Menopausa: no hi ha regles (Ara Llibres), en què dóna recursos per a viure amb plenitud el climateri, lluny de l’estigma, la invisibilitat i el fatalisme. Hi aborda els canvis hormonals, els fogots, els prolapses, la incontinència i el dolor en la penetració, entre més qüestions. També ofereix recursos per a superar alguns dels inconvenients que poden sorgir. El Dia Mundial de la Menopausa parlem de tot plegat amb ella, que té molt clar que cal encarar aquesta etapa de manera optimista i fer-se petits regals diaris a una mateixa.

—Quina visió tenim sobre la menopausa? És equivocada?
—Com que és el final de l’etapa fèrtil, sembla el final de tot. En la nostra cultura prevalen valors com ara la velocitat, l’eficiència i la competitivitat, valors de joves. Unes altres cultures valoren més la saviesa, l’experiència, la maduresa… Com si la persona pugés de nivell amb els anys perquè aporta la seva experiència a la comunitat. Per a nosaltres, els anys resten: “Aparta’t, posa’t al carril dels lents, el teu temps s’ha acabat.” Des de la menopausa fins a la mort potser som quaranta anys al carril dels lents… Posa-t’hi tu! I hi ha un missatge econòmic, som un mercat sucós.

—A què us referiu?
—Et fan sentir malament i malalta, com si una dona en la menopausa necessités comprar complements i de tot per no morir-se agònicament. Som en una etapa potentíssima i pretenen de fer-nos sentir malament. Als homes, els diuen que les canes els sumen i els queden bé. Nosaltres som velles, ells, madurs…

—I és mentida això que ells envelleixen més bé.
—O guanyem tots o perdem tots! Però el missatge és constant i ens el creiem. Les dones, culturalment i des de la visió tradicional, estem dissenyades per atraure homes. Quan surts d’aquest clixé de fer girar la gent pel carrer no ets res. Som mares, éssers reproductors. Quan no ens podem reproduir, figura que ja no som res.

—Dieu que l’etapa anterior a la menopausa serveix, si es vol, per a donar vida, i, en canvi, la menopausa serveix per a donar-se vida a una mateixa.
—Sí, és una frase de Christiane Northurp. A nosaltres, les hormones ens fan cuidadores, no esclaves. Si no, estrangularíem els nadons. Quan les hormones canvien deixem de tenir el neguit de cuidar i ens toca cuidar-nos a nosaltres mateixes. A partir d’aquesta etapa moltes dones pensen: “No estic per romanços. Si no t’agrado, no em miris.” Això és característic si hi arribes ben posada. Si no, acabes molt encongida. Mira, just ara tinc un fogot! [Riu.]

—Això és implicació amb el tema de l’entrevista!
—[Riu.] La gent té fogots i se sent malament. Jo dic: “Veieu que brillo? És un fogot!”

—Ho exterioritzeu.
—És clar! Quin problema hi ha? És fisiològic. Vaig llegir una empresària que deia que això la limitava molt perquè els tenia a les reunions. Només has d’explicar a la gent que no cal que obrin finestres. El fogot hi serà igualment, tant se val si ets al pol Nord.

—Defenseu de dir-ne “senyals de la menopausa” i no pas “símptomes”. Què recomaneu per dur-los més bé?
—Un símptoma és una expressió de malaltia, i la menopausa no ho és. Primer cal valorar el nivell de tolerància. Que els senyals siguin més o menys molests depèn molt de com els visquis. Jo tenia un fogot cada hora i semblava que venia d’un concurs de samarretes mullades, però vaig prendre-me’ls com una sauna particular. Pensava, ni una toxina, ben neta!, i la vivència va canviar. Si no pots donar-los aquesta volta i t’impedeixen viure bé, busca ajuda mèdica, però convé intentar-ho. La menopausa és fisiològica, no patològica, hauríem de poder gestionar-la. En general, tenir més anys darrere que davant és tel·lúric. Et preguntes si has triat la vida que tens, si estàs bé amb la parella… I les respostes no acostumen a ser amables.

—També hi ha un qüestionament del sexe?
—Sí. Una vagina fèrtil és un tot terreny. Quan deixa de ser-ho, es torna selectiva. El que fins ara colava, ja no. Quan deixem de ser fèrtils, la naturalesa recull les estructures relacionades amb la reproducció, com la vagina. Si el sexe és reproducció, passem per la vagina tant sí com no. Si és plaer, això canvia. Però col·lectivament costa de concebre. Hi ha paraules que porten una marca molt forta i no val la pena d’intentar-les netejar, cal canviar-les. La marca que té la paraula sexe és la de preliminars-penetració.

—I no és millor de canviar el significat de la paraula en compte de fer-ne servir una altra? Que el nostre concepte de sexe vagi molt més enllà de la penetració.
—Crec que no és possible, després de milers d’anys. Proposo de canviar-la. Quan en lloc de sexe parles d’experiència eròtica, no t’esperes res concret. Potser unes plomes, potser ni tan sols un orgasme… Passar-t’ho bé!

—I què recomanaríeu, en aquesta experiència eròtica, per poder superar problemes de manca de libido, de dolor en la penetració…?
—Quan no som en la reproducció, només som en el plaer, que no són ulls en blanc, és simplement sentir-se a gust. I hauríem d’anar més enllà del forat, perquè, a més, en la menopausa el cos gairebé t’hi obliga. Però si vols tenir la vagina funcional pots tenir-l’hi. No totes les vagines pateixen igual i des de la fisioteràpia tenim tecnologia per a aixecar una altra vegada el teixit i solucionar la sequedat vaginal.

—Recomaneu fisioteràpia de sòl pelvià i no fer res per compte propi?
—Sí, és més específica. Si el teixit té problemes, ni un lubricant ni un hidratant no l’aixecaran. Per a molta gent, la zona genital és l’habitació dels mals endreços. Una zona que és viva, però de pas. Si vull que es converteixi en l’habitació de les festes, caldrà netejar-la, pintar-la, il·luminar-la… I això és la fisioteràpia de sòl pelvià. El món entre les cames és tabú. No el mirem, no el toquem, no el sentim… Per tant, el cervell no el té ubicat i no podrà regenerar una zona que no coneix. El contorn d’una mà el sabem dibuixar en cinc segons, però i la vulva? El cos no podrà obrir mai una porta que el cervell no coneix.

—Com ens hi podem connectar?
—La manera que té el cervell per integrar una part que no té ubicada és la tríada de veure, tocar i moure. Per a veure, cal un mirall. Els homes tenen una relació estreta amb el seu penis perquè el veuen i el toquen. Nosaltres hem de fer contorsions, i si quan érem nenes ens van trobar fent-hi investigacions, encara ressonen els crits! Portem a sobre la marca que allà baix no hi tenim res, i té un pes neuronalment. Cal mirar-se la zona al mirall de manera repetida, en hores diferents.

—Per què cal mirar la vulva en hores diferents?
—Al matí la vulva té un color, quan estem excitades en té un altre, a la tarda està més fosca… És una zona molt viva! Així el cervell entén que allà hi ha vida i hi pot enviar neurones. Les neurones són sensitives. Quan el cervell connecta, el teixit fa un canvi. El que és desconegut ens resulta lleig. Les vulves que coneixem són les dels dibuixos, infantilitzades, no reals, i quan ens veiem la nostra pensem que estem deformades. Com podem compartir obertament una part de què ens avergonyim, que veiem lletja perquè el cervell no coneix?

—També parlàveu de tocar i moure.
—Tocar és donar informació tàctil al cervell amb les mans: quina textura té aquest llavi, l’elasticitat… I moure, els famosos exercicis de Kegel. Sempre s’enfoquen com una tonificació del sòl, però serveixen per a molt més. Fas una crida de sang a la zona genital que en revitalitza el teixit.

—Per on podem començar?
—A vegades el cervell dóna l’ordre i a baix no hi passa res. Hi ha dones que, quan el cervell diu “contrau”, empenyen. Si no sabem ni com és una zona és normal que el cervell no pugui enviar-hi ordres clares. No troba el múscul i contrau els veïns: la gent contrau el cul, tanca les cames, prem la panxa… És recomanable fer els exercicis de Kegel mirant-se amb un mirall i es pot posar el dit a l’entrada de la vagina. S’ha de sentir que la vagina l’abraça, o, si més no, moviment. El que no s’ha de sentir és que el teixit empeny cap enfora.

—Un dels avantatges és la prevenció de les pèrdues d’orina. Quins mites hi ha sobre això?
—Les pèrdues d’orina en la nostra cultura estan normalitzades d’una manera obscena. Tant, que en tenim una frase feta: “Pixar-se de riure.” Veiem anuncis en què les dones apareixen felices amb les seves compreses. Això ens envia el missatge de “dona, seràs incontinent, però et vendré la teva compresa”. Si ha passat res que fa que no hi hagi solució, benvingudes, però el futur de la dona no és portar compreses.

—És treballar el sòl pelvià d’ençà de jove?
—És clar. Una pèrdua d’orina és un sistema que no funciona. Que sigui general no vol dir que sigui normal. El sòl pelvià va acumulant patiment i amb el canvi hormonal de la menopausa els teixits del cos pateixen un sotrac. Això no vol dir que hagin de caure pel barranc, però si el teu sistema ja se sostenia amb pinces, amb el canvi hormonal es traspassen totes les línies. Amb la menopausa surten molts xup-xups que venien d’abans.

—També dieu que hi ha moltes dones que tenen prolapses i no ho saben.
—Em preocupen més que la incontinència. És intel·ligent que tota dona consideri, a partir de mitjana edat, que té un prolapse, perquè és el més general. Quan se li veu la cara al prolapse, quan surt una bola per la vagina, ja hem fet salat, no el podem remuntar. Si en algun moment de la vida et regales una valoració amb una fisioterapeuta de sòl pelvià, podrà avisar-te. És una epidèmia silenciosa perquè la incontinència la veus, però el prolapse, no. I no en tenen només les dones que han estat mares.

—Quins hàbits empitjoren el sòl pelvià?
—Quan la panxa es posa dura i surt cap enfora, el sòl pelvià surt disparat cap a baix. Ho fem sovint: en l’esport, quan estem restrets i fem força… Quan fem força sense treure l’aire, que la panxa es posa dura cap enfora. Per això el restrenyiment és motiu directe de problemes de sòl pelvià. I tampoc no va bé saltar. L’ideal és arribar a la menopausa amb el sòl pelvià brillant. La menopausa no és la culpable, és la màquina de la veritat. Posa sobre la taula coses que ja hauríem d’haver canviat: l’alimentació, els enfocaments sexuals…

—Hauríem de sortir del paradigma de la penetració com a obligatòria?
—Sí. El dolor en la penetració es pot evitar, però la menopausa també és una oportunitat per a anar a llocs diferents. Les dones, boges arreglant-se la vagina; els homes, bojos prenent Viagra. Potser la proposta de la natura és anar més enllà, ja no ens hem de reproduir. Si la penetració no és allò que t’agrada més, pots canviar. Sempre parlo de l’informe Hite, que pregunta a les dones com obtenen plaer. Només un 1,5% tria la inserció vaginal com a font de plaer.

—En canvi, sovint és el 70% de les relacions sexuals.
—Perquè és reproductiu i perquè des de dins de la vagina també sentim el clítoris, però cal arribar a un punt comú amb la parella. Si ell la vol ficar en algun lloc, hi ha ous masturbadors boníssims. I, com diu Marina Castro, en la sexualitat impera el model túnel: allò que comences, ho has d’acabar. Això fa que no t’atreveixis ni a fer un petó a la parella: et trobes dins el túnel i tu potser no volies arribar al final. Deixes de tocar, és un model cruel. Per això proposo dir-n’hi experiència eròtica. No té càrrega, no té objectiu i tot és bo. “Sexe”, en canvi, és sota, cavall, rei.

—Finalment, parleu de posar les neurones i les hormones al nostre servei. Com?
—Amb les neurones, és veure, tocar i moure. En les hormones, parlem de les que perdem, però hi ha hormones amigues –serotonina, dopamina, endorfines…– que no es perden, es guanyen amb actes quotidians: celebrar, cuidar-te, mirar la posta de sol, sortir amb amics… Et fa sentir més bé, és la benzina del dia a dia alegre.