Miquel Gil: ‘La situació política afecta molt la música d’arrel’

Miquel Gil presenta Geometries (Temps Record, 2019) després de vuit anys sense treure disc, durant els quals ha treballat en estudis de locució, produccions musicals i teatrals i ha conduït el programa ‘Bambant per casa’ d’À Punt, entre més. El disc reflecteix aquest impàs i lliga amb la línia de treball més personal del cantant de Catarroja, una de les més influents de la música d’arrel. Darrere, hi ha una producció acurada i col·laboracions diverses, peces molt afables com ‘Canvi de clima’ i ‘Llei horària’, l’encoratjadora ‘#Copla 42’ amb molta arrel i la sorprenent ‘La que diu’. Les poesies són d’Enric Casasses, Imma Màñez, Joanjo Garcia, Anna Montero i Vicent Andrés Estellés. En total, deu cançons amb ritmes i melodies encomanadisses que ja vam destacar a l’avançament ‘Miquel Gil enllesteix el nou disc‘.

Som davant del Miquel Gil de sempre: inquiet, creatiu i polièdric, com el nou àlbum. Però, en aquesta entrevista, volem anar més enllà, saber l’opinió d’un creador d’excepció que es nodreix de la diversitat i no dubta a enviar una alerta cultural sobre la intolerància que vol governar Europa.

—Del nou disc sorprenen algunes cançons, com ‘Hotel París’: Estellés a ritme de txa-txa-txa! És cosa de Borja Penalba, el productor?
—No és la primera vegada que treballem plegats. Un dia em va escriure un whatsapp, em deia: ‘Agafa’t a la cadira i agafa aire, escolta açò.’ I dic, ostres! Què han fet? Ho havien desfet tot, li havien donat la volta, l’havien reformulat. I sí, és ‘Hotel París’. En principi, era com un romanç tradicional. I ell li va donar aquest estironet.

—És divertit, com sona. Diferent de com sempre es recita.
—És que estem acostumats a ‘L’escala qualsevol’ d’Ovidi, i no ho és. Ell li donà aquell aire, ara no hi té res a veure. La nostra versió és la ’13, Rue del Percebe’, el còmic aquell. Hi ha el fill de la de l’arpa i el cosí i la suïssa i el canelobre. Bé, cadascú conta una història.

—‘La que diu‘ té un tractament més atmosfèric.
—Vaig començar a enregistrar-la i el meu fill em va dir que havia afusellat una melodia de guitarra de Radiohead, uns deu segons, nota per nota, en la mateixa tonalitat, en re major. Però jure que, honestament, no l’havia afusellada. Vam agafar un cant de batre i vam jugar amb eixe món mig atmosfèric, mig electrònic, amb una guitarra elèctrica i la dolçaina que toca Eduard Navarro. I Ivan López, Ivan X, el va acabar de produir.

—Estellés pren un aire diferent, també, al reggae ‘Mort petita‘.
—Sí, té un punt així… Estellés ja era contradictori. Els francesos diuen ‘la petite mort’ per a referir-se a l’orgasme. Ell parla de la mort de la seua filla, que va morir quan tenia dos o tres mesets. Li hem donat una volta. És un reggae amb totes les de la llei, amb l’Esteve Tortosa, d’Auxili, que controla molt aquest llenguatge. Ell entenia per què havíem posat dolçaines, perquè és fill de dolçainer, no té prejudicis. I li va agradar.

—Al disc, treballeu sense complexos. Sempre heu fet coses arriscades però amb els peus a terra. On són els límits de la tradició?
—No ho sé, crec que no hi ha límits. La cultura més nostrada no és diferent de qualsevol tradició cultural. Jo crec molt en allò que deia Julio Cortázar: ‘Pureza. Puré i, después, za.’ Ho veig estèril. A mi m’agraden molt els qui vénen de fora, no tinc por que ens contaminen. Sí que tinc por d’eixa cultura global, globalitzada, de substituir una castanyada per un Halloween o un ‘asguilando’, la botiga del barri, per un Amazon. Però que vinga un i em pose un restaurant xilè, m’encanta. I a veure si fem un cebiche amb anguila de l’Albufera, jo què sé.

—En quina situació es troba la música d’arrel?
—Fa anys que la cosa està marejadeta. Fa deu anys, hi havia conceptes que eren molt clars: Diversitat, multicultura. I Radio Multikulti, l’emissora emblemàtica d’Alemanya, i emissores potents com la BBC treien llistes i tenien discjòqueis especialitzats. Ara corren uns vents estranys. D’alguna manera, aquests vents que corren en la política, vents d’extremes dretes… Pareix que eixa alegria que teníem amb la diversitat, amb allò tan xulo de contaminar-nos els uns als altres, jugant a intercanviar. Tot allò de funcionar com un país d’acollida, de dir-los: ‘Sou els nous valencians, benvinguts a casa, m’agradaria que vos integràreu dins ma casa i saber què dueu, a veure si en traiem alguna cosa nova.’ Tot açò… Pareix que van mal dades.

—Voleu dir que la situació política actual afecta la música d’arrel?
—És clar, la situació política afecta molt la música d’arrel. La quantitat de concerts que es fan a Àustria, per exemple, no és, ni de bon tros, la mateixa de fa deu anys. Perquè, d’alguna manera, tota aquella alegria i curiositat que envoltava aquell que venia amb unes músiques, una vestimenta o un llibre, s’ha perdut un poc.

—Us referiu a la ‘por de l’altre’.
—D’alguna manera, sí. Per açò pense que l’univers de les músiques del món va així. Jo crec en el mestissatge de la gent i en la diversitat, crec que hem de ser molt tolerants els uns amb els altres, estem en ‘brexits’ i supremacismes i el senyor aquest que dirigeix els Estats Units. I dius, la mare que m’ha parit. No són bons temps!

—Em feu pensar en el disc que van publicar Pep Gimeno, Botifarra, i Ahmed Touzani amb l’Orquestra Àrab de Barcelona i l’Orquestra de Cordes del Món. Toquen poc.
—Sí. I el Babel Med Music de Marsella, el festival de referència de la Mediterrània, ja no existeix.

—Malgrat açò, veig que ací hi ha un rebrot de la música d’arrel i la cultura popular.
—És que no hem arribat ni a tastar tot eixe univers d’Europa. Jo he anat a festivals de músiques del món d’unes 140.000 o 150.000 persones. A Alemanya, amb deu escenaris, o quinze, de diferents mides, i zones d’acampada immenses, carrers plens de menjar, vestits, lutiers, artesania. Açò, ací, és impensable. I no anaven tots del mateix pelatge, no eren alternatius i folkies, no, hi veies de tot. I, ací, no hem acabat ni de veure-ho entrar. Vull dir, ens queda molt de camí en aquest sentit. Potser és que és tan potent, el món del flamenc o el celta, hi ha uns pols tan potents, que no permeten que hi entren les músiques del món com a moviment, on hi pots veure un de Papua amb un dels Balcans.

—Però quina és la situació, exactament? La gent estima la música d’arrel i valora la feina que feu?
—En alguns casos, sí, i en uns altres, no. Hi ha músics que han acabat el cicle superior de dolçaina, i açò que aquest instrument era en perill d’extinció quan començava amb Al Tall. Ara hi ha músics de corda que ni somniaves que arribarien a existir, els Tóbals Renteros, Pacos Lucas, Efrén López. Allà els tenim. La incidència sobre el gran públic? No, no és a eixos nivells ni crec que ho haja de ser. Ens hem de moure en altres paràmetres, europeus, perquè ací aquesta música no ha arrancat. Ací ha arrancat la cançó social.

—Qui hi posa el fre?
—És una qüestió de política cultural. Sempre som darrere de la política de figures, açò ho patim molt, al País Valencià. Hi ha pocs agents culturals i sempre van llançant propostes a estrelles, són força unidireccionals. I sembla que no hi ha alternativa per a altres músiques que no siguen les que funcionen massivament en altres societats. Encara no ens permetem el luxe de creure’ns que, des de la nostra cultura, podríem fer eixa aportació d’estrelles.

—En relació amb les arrels, cal dir que feu una gran feina com a conductor i ideòleg de ‘Bambant per casa’ d’À Punt. És un programa de connexió amb el territori.
—No és un programa turístic, ni gastronòmic, ni econòmic, però té tots eixos condiments de fer, senzillament, allò que ha de fer una televisió de proximitat, mostrar-nos els uns als altres. Com treballem, com ens divertim… És una de les alternatives a la televisió mundial Netflix, per exemple. Contra açò, aquesta televisió més de casa, no en sentit pejoratiu, sinó al contrari. Fer eficients els pocs recursos perquè fas un àpat per als de casa.

—Quina valoració general en feu, d’À Punt?
—És una necessitat. Sense un canal televisiu, pateixen la llengua, la cultura i el sector audiovisual. Ja hi ha uns quants programes bons. En la mesura que es cuide, anem bé.

—Hi ha programes amb molt bona realització.
—És que si no ho fas així, estàs perdut. Competim amb autèntics monstres que saben fer-ho molt bé. D’alguna manera ens hem d’obrir espais.

—Però eixos monstres no fan contingut de cultura, fan entreteniment i prou.
—Sí, i al final aquesta televisió també haurà de fer entreteniment, amb la seua quantitat de cultura.

—TV3 sempre us ha tingut molt present. Fins quan haurem d’esperar la reciprocitat?
—No ho sé. Supose que estem com els vents que corren. L’aposta del Principat per la independència té costos, a més dels interns i del sofriment de persones, causa patiments, ens va canviant coses, aguditza la por d’alguns polítics nostres. És que jo ja he viscut açò amb la Batalla de València i sé que els lemes ‘els catalans volen furtar-mos la paella’ i ‘els catalans desembarcaran en el Saler’ funcionaven. Totes aquestes mogudes…. És molt viva, la paraula ‘populisme’.

—Però durant la Batalla de València aquest discurs no va tenir acceptació a l’esquera valencianista. I ara sembla que sí, en alguns sectors rellevants.
—Jo m’ho demane quan veig coses que han passat al Principat. El primer d’octubre em preguntava: on són els republicans espanyols? On són els meus companys espanyols? On són els meus germans espanyols? On sou? Que van corrent a hòsties…

—Parlant de la situació política actual: al disc hi ha dos temes que lliguen, ‘#Copla 42’ i ‘Geometries‘, que parlen dels cops de l’1-O. Tot açò que passa us afecta.
—Sí, el poema de Begonya Pozo ‘Geometries domèstiques’ em va deixar fet pols. Collons, és clar que m’afecta, absolutament, fins i tot, personalment. Una de les persones a qui tinc una grandíssima estima, entre les persones amb qui he treballat, és el conseller Lluís Puig. I, com comprendreu, açò em toca molt, molt, molt íntimament. Conec la seua companya i la seua filla, he dinat i he dormit a sa casa i sé qui és, hi he treballat anys i anys,i sé que és absolutament injust el que li passa.

—Va ser el vostre mànager. Què vau sentir quan es va exiliar?
—Vaig sentir respecte. I agraïment. Li vaig donar les gràcies quan va acceptar el càrrec, li vaig dir que es posava en un vesper i ell ho sabia, n’era conscient. I Lluís Puig no és cap inconscient ni cap babau, sabia on era i ho feia pel compromís amb la seua gent, per Catalunya. Només puc donar-li les gràcies, i quan pren la decisió d’exiliar-se, doncs respecte. Igual que quan uns altres van decidir de quedar-se i avui els jutgen, no sé si per la mort de Manolete o per què. No sé per què els jutgen, exactament. Busquen el que siga, els jutgen pel que siga. Senzillament, per ràbia i per venjança. Com vols fer-te l’equidistant i dir ‘ai, que malament que van les coses’?

—Reprenc les dues cançons anteriors i el tema ‘Terra‘. Les vau incloure al disc per aquests motius?
—No. ‘#Copla 42‘ és una aportació de Borja Penalba. Hi són perquè formen part de la vida, per la genialitat de Joanjo Garcia, Imma Mànyez i Begonya Pozo. L’1-O pensava que em passaven una pel·lícula de ficció. I no parava de vindre’m la lletra del poema de Begonya. Per què ho he fet servir? No ho sé.

—’#Copla 42′ parla, en certa manera, de l’època del ministre anarquista Joan Peiró. Hi ha una arenga que les esquerres s’unesquen contra les coses que passen. Fet i fet, també passa ara.
—Sí, estem com sempre. Enric Tàrrega, l’activista, quan era xicotet em deia que el món sempre va de camal ample a camal estret i canvia un poquet la forma com es cus el camal. I eixe canvi és el que fa avançar el món. Però el món sempre va de camal ample a camal estret, i no hi ha més. I passen vuitanta anys i anem de camal ample a camal estret. I s’ha acabat.