Miquel Àngel Pradilla: “El determinisme fatalista no ajuda a revitalitzar la llengua”

El catedràtic de sociolingüística Miquel Àngel Pradilla (Rossell, Baix Maestrat, 1960) reivindica a Reflexions (socio)lingüístiques des del bell mig de la catalanofonia (Onada Edicions) que les comarques centrals dels Països Catalans formen una comunitat lingüística que pot convertir-se en garant de la llengua i també en evidència de la continuïtat del català entre el País Valencià i el Principat. Professor a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, el llibre ofereix un extens recull d’articles publicats en premsa al voltant d’aquesta cruïlla lingüística representada per la diòcesi de Tortosa. Defensa que l’escola ha de garantir la singularitat lingüística de tots els territoris i que la norma no pot ser un reglament que uniformitzi i resti diversitat a la llengua. Pradilla diu que, per edat, es troba en un moment de recapitulació d’idees i conceptes, un dels que ell s’ha dedicat a popularitzar és el de catalanofonia, que serveix per a posar l’accent en la comunitat lingüística més que en aspectes identitaris. Mapes i gràfiques per a concloure que les fronteres administratives no responen a la realitat lingüística. “Els nord-valencians parlem la mateixa llengua que a les Terres de l’Ebre”, assegura. Ens trobem al IEC, al Raval, abans no comenci una trobada de lingüistes.

—Sou originari de Rossell, un poble del País Valencià situat a pocs quilòmetres de les Terres de l’Ebre. Reivindiqueu aquesta cruïlla lingüística dels Països Catalans.
—Sí, la meua vocació com a sociolingüista neix d’una experiència personal. Tenim un territori nord-valencià, sud-català i baix-aragonès, una cruïlla, que té una varietat lingüística, el tortosí. Aquest territori estava unit en època pre-romana, i s’anomenava Ilercavònia. La seu episcopal va continuar descansant en aquella primera unitat ilercavona. El segle XII es fa la primera partició del territori, ja que la conquesta cristiana es va aturar al riu Sénia. El que vull demostrar és que això no és un fet casual. En aquests territoris hi havia una vida en comú, un flux de relacions, fet que generava un parlar i unes isoglosses comunes.

—Sou sociolingüista. Sou els lingüistes que esteu més en contacte amb les dinàmiques sociològiques contemporànies.
—Nosaltres incorporem un component social a l’estudi de la llengua. Estudiem l’ús que se’n fa. Hi ha lingüistes que parlen de l’estructura i no dels usuaris. Nosaltres ens enfoquem en els usuaris i en la diversitat de situacions comunicatives.

—Per què empreu el terme catalanofonia?
—Vull parlar d’una comunitat lingüística. No d’identitat. No m’interessa definir si som catalans o valencians. Per a mi, la catalanofonia significa posar el focus en la llengua i en la comunicació. La identitat està més tibada que mai i s’ha de desviar el debat d’aquesta qüestió. Com diu Xavier Vega, que m’ha fet el pròleg del llibre, som frontera i frontissa. Som un node.

—Actualment, no hi ha tant de vincle entre els pobles de totes dues bandes del riu Sénia?
—En la mesura que canvien les interaccions, canvien les isoglosses. Avui dia, aquella dinàmica de comunicació fluida entre el País Valencià i el Principat s’ha anat atenuant. Quan jo vaig néixer, Tortosa era el centre d’atracció mèdic i comercial. La gent de Rossell baixava a les planes de Tortosa a aplegar olives. Hi havia una intercomunicació territorial molt gran. L’autonomització dels serveis ha trencat aquella dinàmica centrífuga, que ara acaba essent centrípeta. Això lingüísticament ja s’està notant.

—Què passa?
—Els pobles del nord del País Valencià tenen un procés de valencianització. Això és degut a les macrocefàlies de les capitals. Veus que alguns polítics del Maestrat comencen a pronunciar erres finals sonores, cantar i ballar. Aquest és un fet absolutament exòtic a les comarques nord-valencianes. Són tendències. Jo sempre he estat obsessionat amb la unitat de la llengua, que sempre han intentat qüestionar. Acabar escindint el valencià del tronc comú és una gran estratègia. Els territoris de cruïlla som els garants de la llengua, perquè demostrem la continuïtat lingüística sense estridències. Sense salts. Els nord-valencians parlem la mateixa llengua que a les Terres de l’Ebre.

—De totes maneres, aquesta comunicació entre territoris no té tan bona salut com abans.
—La llengua al País Valencià i a Catalunya es viu de maneres diferents. De la Sénia a Rossell, la cosa canvia molt. Diguem-ho clar. Cada cop la comunicació entre els territoris és de més baixa intensitat. Les estratègies de vetar TV3 o de no establir un marc comunicatiu compartit ataquen al cor d’aquesta comunitat lingüística. Si tinguéssim una comunitat comunicativa, tot això milloraria. Des del punt de vista teòric, la nostra unitat lingüística és cada vegada més feble. Un dels grans reptes de la llengua catalana és la consolidació d’una comunitat lingüística.

—Dieu que a l’Ebre també hi ha un procés d’orientalització del català.
—Sí, l’estàndard també pressiona. Hem de fer-hi alguna cosa. Necessitem un estàndard, però des de la diversitat. És important tenir un model per a la llengua pública, si volem que vagi més enllà de la taverna i els amics. Ara bé, aquest model s’ha de fer compatible amb preservar la genuïnitat dels diferents territoris.

—Expliqueu que la col·loquialitat s’ha vist afectada per la població que ha tingut accés a la norma.
—Els paràmetres de correcció i incorrecció han fet mal. Crec que és compatible el respecte a la genuïnitat i la varietat formal. Ha d’haver-hi un canvi d’actitud que eviti que el fill, quan arribi a casa, corregeixi al pare. No parlo de castellanismes. Parlo de formes col·loquials que s’estan perdent. Per exemple, el lo. Potser hi haurà registres en què no el podràs utilitzar, però en el noranta-cinc per cent dels casos que uses la llengua, que és en la col·loquialitat, sí que el podràs fer servir. Crec que hi ha un empobriment del llenguatge perquè la gent ha perdut el contacte amb el món rural, el món natural. Quan jo passejava amb mon pare pel camp, essent ja catedràtic, era un ignorant al seu costat. Mon pare sabia tots els noms de les herbetes, plantetes… Jo vaig ser un desertor de l’arada.

—Sou dels que defenseu que la llengua és molt més que la norma?
—No m’agraden les mentalitats essencialistes i tradicionalistes. Entenc la llengua des d’un repertori lingüístic molt variat. L’altre dia, en un article periodístic, vaig posar la paraula esgallar, que vol dir esberlar, trencar un tronc o alguna cosa. No saps les persones que em van dir que no entenien la paraula! De totes maneres, crec que en el registre periodístic no és on s’han de salvar aquests mots. És més aviat en el món literari. Com incorporem la identitat en un entorn on l’eficàcia comunicativa ha de ser prevalent?

—La llengua catalana també s’ha urbanitzat, s’ha fet més de l’asfalt. Això també és una realitat sociolingüística.
—Sí, les dinàmiques urbanes han arribat als pobles. Empobreixen la llengua perquè trenquen amb l’entorn natural i això fa que es perdin molts noms. La botànica, el comportament dels núvols i del clima… Amb aquesta generació, tot això se n’anirà.

—Assegureu que a l’escola els professors no afavoreixen l’aprenentatge d’aquestes singularitats geogràfiques per inseguretat. Tenen por de ser poc normatius?
—Sí, crec que el professorat, en general, té un coneixement insuficient de la norma, no la coneix en la seva complexitat. S’ha d’explicar bé a l’escola i no entrar en termes valoratius. Per a mi, té el mateix valor la parla col·loquial de base geogràfica que una varietat formal o normativa. El tema s’ha d’abordar en termes d’adequació. En quins contextos he de fer servir una llengua o una altra.

—Dieu en el llibre que les Terres de l’Ebre és la zona de Catalunya on més català es parla.
—És on la llengua té més confortabilitat, però té encara un espai de millora important. La presència del castellà en el territori és més baixa, però no és només això el que ens importa. Pel que fa a les dinàmiques digitals, la pressió del castellà és la mateixa.

—Critiqueu la visió pessimista dels lingüistes, afirmeu que no ajuda a guanyar parlants.
—El determinisme fatalista no ajuda a revitalitzar la llengua. Als conscients potser els ajudarà a incrementar una mica més la seva acció, però als dos terços de la població que no tenen el català com a llengua inicial, no els ajudarà. Qui s’apunta a causes perdudes? No podem pensar que tothom té el mateix compromís i emotivitat per la llengua que nosaltres. Hem de ser capaços d’atreure aquesta gent i no la podem atreure des d’uns posicionaments que diuen que el català se’n va en orris. Però no ho dic com a estratègia, crec que al Principat la partida és ben oberta. Tot i que les dades constaten una reculada sostinguda del català, tenim variables que no ens fan pensar en una extinció del català.

—Quines?
—Per exemple, la transmissió intergeneracional és bona i els matrimonis mixtos també ajuden a guanyar parlants. Parlar de substitució lingüística, crec que és exagerat. Ara bé, el factor demogràfic és important i està tensionant moltíssim la comunicació. El catalanoparlant, quan surt de casa, ha de començar a negociar comunicativament i, de vegades, no se’n surt. Té pautes letals, com parlar al desconegut o al racialitzat en castellà.

—El factor demogràfic és fonamental. Què voleu dir amb aquesta afirmació?
—Avui dia, un 22,5 de la població és nascuda a l’estranger. I prop de la meitat d’aquesta població té el castellà com a llengua inicial. Això incrementa el diferencial demolingüístic que hi havia de les migracions dels anys seixanta del segle XX. Ara vivim en un estrès sociolingüístic.

—Les últimes dades què demostren?
—Un 29% té el català com a llengua inicial. I un 80% de persones declaren saber parlar el català. Aquí tenim un decalatge potentíssim. Llavors, què passa? Hem de crear condicions favorables per fer-la servir. És cert que la bilingüització no ajuda, perquè les entrades i sortides de població no ajuden a consolidar la llengua. Les dades ens diuen que hi ha un interès grandíssim d’aquesta població per a aprendre el català, però potser no els estem proporcionant prou oferta per aprendre’n.

—Classes de català més accessibles? Des de les institucions no es fa tot el que s’hauria de fer?
—Crec que vam entrar al segle XXI massa relaxats. Sense identificar que estaven passant coses importants com la globalització, les mobilitats i les dinàmiques digitals en el món comunicatiu. Tot això afavoreix les llengües hegemòniques. Crec que això no es va saber interpretar i hem estat dues dècades amb una política lingüística indolent. Ara n’estem pagant les conseqüències. Crec que amb la legislatura d’ERC, i ara amb Xavier Vila, s’han posat les coses en marxa.

—Quin espai ha estat el més abandonat o relaxat?
—L’escola. Ens hem adonat que la presència del castellà a les aules de secundària, però també de primària, és grandíssim. Hem estat anys sense cap mena de control o inspecció sobre el que estava passant. Això per a mi és nuclear. Tenim una situació de multilingüisme amb 300 llengües. Hem de dissenyar un nou model escolar partint de la idea que el català és una llengua minoritzada que exigeix una atenció preferent. Hem de donar continuïtat al model que tenim, però fer-lo complir. En el govern actual, la responsable d’Educació ha fet declaracions sobre el 25% del castellà. Hi ha un posicionament molt ambivalent.

—Modifiqueu la frase de Carme Junyent. Vós dieu: “No tot depèn de tu, però també depèn de tu.”
—Ella deia: “Depèn de tu.” Crec que no tot, però una mica, sí. Si fóssim capaços de canviar el sistema econòmic i la globalització! La Carme i jo érem molt amics, però ella era més pessimista que jo. Les polítiques lingüístiques s’han de fer des de dalt, des del mig i des de baix.