27.10.2024 - 21:40
El dibuixant Mauro Entrialgo (Vitòria, 1965) ha fet el salt a l’assaig, sense perdre l’humor, i publica el llibre Malismo, la ostentación del mal com propaganda (Capitán Swing), en què retrata l’era del dolentisme, sobretot en el món de la política, en què es treu rèdit de la maldat i, especialment, de fer-ne ostentació pública. Amb ell parlem d’aquest fenomen, que té molts exponents, com ara Donald Trump, Isabel Díaz Ayuso i Alvise Pérez.
—Esteu cansat de fer entrevistes? M’han dit que aneu per la seixantena.
—No ho sé. No en porto el compte i prefereixo no fer-ho [riu].
—Com us sentiu?
—És molt estrany, la veritat. He fet unes quantes coses a la meva vida, com deus saber, però normalment els meus llibres són de còmic. I l’atenció que reben els còmics… En el millor dels casos faig quatre entrevistes [riu].
—Esteu desbordat?
—Estic una mica aclaparat per l’atenció. No sé si és pel contingut del llibre o perquè quan fas un llibre sense dibuixos ve més gent a comprar-lo.
—La gent es pensa que és més seriós?
—En realitat és més seriós [riu]. Un dels motius per què he fet el llibre de text és per poder ser més precís i dens, però també perquè volia que es veiés que tots els exemples són reals. Quan hi poses dibuixos sempre sembla que és una hipèrbole, que ho has exagerat una mica amb motius humorístics, encara que jo no sóc capaç d’explicar les coses sense humor. Però n’he eliminat la hipèrbole i totes les dades són exactes.
—L’element que fa de catalitzador a Malismo és el crit “Que es fotin!” de la diputada Andrea Fabra (PP) al congrés espanyol, quan es parlava de retallar les prestacions de desocupació. En quin moment creieu que això pot ser un llibre?
—No ho tinc gaire clar. Vaig començar a recollir anècdotes, notícies, fets, ara fa quatre o cinc anys.
—Amb cap idea?
—Sense una idea clara. Acostumo a apuntar coses. A vegades les faig servir i unes altres, no. Moltes vegades les faig servir per a historietes concretes, però algunes han anat més enllà i apareixen al llibre. En un moment concret, que no recordo, vaig començar a ordenar tot el que tenia… Sóc molt col·leccionista… I vaig veure que hi havia un relat i que existia aquest fenomen, que anomeno dolentisme, i que es manifesta en diferents sectors de la societat. Els humoristes gràfics som una mica com els metges, és a dir, hem d’estar amatents de què passa en diferents parts de la societat. Els periodistes i els politòlegs miren molt els polítics, però va bé que hi hagi una visió més general. I els humoristes la solem tenir. Per això vaig decidir de fer el llibre.
—Per què ho anomeneu dolentisme?
—Les coses, per a existir, necessiten un nom. I vaig pensar en un que tingués una bona sonoritat, que tingués ganxo, però que també fos una mica intuïtiu. Cal dir que el dolentisme no és el mateix que la maldat. El dolentisme és l’estratègia de fer servir la maldat com a forma de comunicació.
—Expliqueu el fenomen, però com es combat?
—Explico què veig i per les raons que crec que existeix, però no sé com es combat. Només sóc un dibuixant [riu].
—El mal sempre ha tingut un component atractiu…
—No sempre.
—Potser no el mal, però la maldat moltes vegades s’ha embolcallat d’una aura que atreia. Ara, no se’n treia rèdit polític. Què ha canviat?
—El pròleg comença amb el cas d’Andrea Fabra, que ja has mencionat, i ho comparo amb una dècada després, quan Begoña Villacís –ex-primera tinenta de batlle de Madrid per Ciutadans– es fotografia per promocionar la destrucció d’unes barraques. El que abans escandalitzava, encara que només originés una mica de rebuig, ara ja no remou res. Segurament, avui, el “que es fotin” de Fabra no sortiria ni als diaris. En publicitat i en política es fan servir sistemes comunicatius que s’han demostrat efectius en uns altres àmbits. Per exemple, a les xarxes socials, el trol que diu bajanades i presumeix del mal, després té una recompensa, més rellevància i seguidors. Aquests sistemes els fan servir els polítics, els publicistes, els marxantons i els columnistes d’extrem centre perquè saben que en trauran un benefici.
—És una qüestió d’efectisme i impacte, doncs.
—Tenen un impacte. El columnista que continuï explicant la seva opinió de la societat o de la política rere un mur de pagament sap que no el llegirà ni Déu. En canvi, el que recorre al dolentisme i diu barbaritats, que potser ni pensa, doncs se salta el mur i veu com el missatge es replica per les xarxes socials. I el benefici? El conviden a tertúlies, festivals de literatura, etc.
—Qui creieu que és el màxim exponent del dolentisme?
—Al llibre apareixen molts noms, però molts són gent de dalt. A Trump, no el beneficiaré pas, mencionant-lo. Tots sabem que és un dels principals exponents del dolentisme polític, però sí que he intentat de no posar, per exemple, el nom de cap columnista o tertulià. Alguns són clarament dolentistes, però no els menciono per no fer-los el joc.
—Acoto una mica la pregunta. Qui és el principal exponent del dolentisme en la política espanyola?
—Isabel Díaz Ayuso.
—Ella o el seu cap de gabinet, Miguel Ángel Rodríguez?
—Hi ha teories per a tot, però sembla que el cabdill de tot plegat és Miguel Ángel Rodríguez. De tota manera, ell no hi era, en els primers moments d’Ayuso com a presidenta de Madrid.
—Dieu que no sabeu com combatre el dolentisme. No n’identifiqueu l’antídot, però com és que no té conseqüències…
—Té conseqüències.
—Sí, vull dir represàlies.
—Això ens ho preguntem tots. En casos concrets, sí que hi ha repercussions. Penso, per exemple, en el youtuber que va posar pasta de dents en un paquet de galetes Oreo i el va donar a un home sense-sostre. Va ser jutjat i condemnat a presó. Aquests casos tenen repercussió. Ara, en l’àmbit polític, el dolentisme és una arma que es fa servir bastant i no es desarticula gaire.
—Per què?
—Quan veuen que s’han passat de frenada, ho combinen amb unes altres estratègies tradicionals per justificar el mal i modulen el missatge. Per exemple, Alvise Pérez, amb un dolentisme de manual, presumeix amb dos collons d’haver cobrat cent mil euros de manera il·legal. Sóc culpable, diu el paio, mentre els seus fanàtics l’aplaudeixen. Ara, quan veu que pot acabar en un jutjat, modula el missatge i diu que ho fa perquè és autònom i en perrosanxe el saqueja amb imposts.
—Algun exemple més?
—Ayuso va dir una vegada que estava en contra de la justícia social i li va caure una allau de crítiques. Estàs a favor de la injustícia? No tenia cap mena de sentit. Però, en compte de rectificar, va modular el missatge. Va dir que s’oposava a la justícia social perquè així és com s’hi referien els rojos. I ella, en canvi, estava a favor de la justícia de veritat. En política, el dolentisme no acostuma a tenir represàlies. I Trump ho sap molt bé. Per això, el 2016, va dir allò que podia anar per la Cinquena Avinguda i disparar a la gent i no perdre cap vot. Ara crec que això s’ha superat i, segurament, si Trump ho fes, guanyaria vots.
—La major part d’exemples són de polítics de dreta o ultres. Però el dolentisme també pot ser una cosa d’esquerres, no?
—El dolentisme és transversal i es fa servir a tot arreu. Al llibre apareixen més casos de la dreta i l’extrema dreta perquè són els qui n’abusen més. A les xarxes és més fàcil d’identificar alguns sectors de l’esquerra que fan servir el dolentisme amb expressions com ara “llàgrimes de fatxa”, quan la dreta es queixa d’alguna cosa. El que passa és que en la política pública, la dreta s’ha acostat tant a l’extrema dreta, que n’ha mimetitzat les formes. Un exemple de dolentisme a l’esquerra és el ministre Óscar Puente. Ell a la xarxa combat el dolentisme amb més dolentisme. Quan Ayuso es va inventar el “m’agrada la fruita” per no admetre que havia dit “fill de puta” a Pedro Sánchez, el ministre ho va fer servir contra els atacs del PP a les xarxes. “M’agrada la fruita moltíssim”, va arribar a escriure. D’entrada fa gràcia veure un ministre rebaixar-se a aquest nivell, però a l’altra banda hi ha una presidenta de comunitat i es diuen “fill de puta, però tu més”.
—Tot i ser una estratègia emprada especialment per la dreta i els ultres, hi ha personatges d’aquest entorn que hagin estat devorats pel fenomen.
—Sí. A vegades no és solament per a treure’n rèdit polític, el dolentisme també serveix en certa manera com una mena de purga. I no se sap si és de manera voluntària o no. José Manuel García-Margallo, per exemple, va fer unes declaracions a favor de l’agenda 2030 i va rebre un linxament increïble per part de les seves files. El pobre home no sabia ni què li passava.
—Alvise Pérez és fill de la política del dolentisme, no?
—Sí, sense cap mena de dubte. Ha provat de viure de la política de totes les maneres i amb el dolentisme, finalment, ha encertat el forat per a poder-ho fer. De fet, quan el llibre es corregia va ser quan Se Acabó La Fiesta va treure els tres eurodiputats i vaig haver de retocar-lo per incloure’l. Alvise ha estat molt hàbil i s’ha llançat de cap a cercar el gruix de votants conspiranoics de Vox. El partit, per exemple, amb la qüestió dels vaccins va fer equilibris per no perdre els del paper de plata i els partidaris de la vaccinació. Abascal mateix, en una entrevista amb Jiménez Losantos, no va voler dir si s’havia vaccinat. Alvise va veure molt clar el filó i s’hi va llançar amb atacs directes contra Macarena Olona i Juan Luis Steegmann, que defensaven públicament la vaccinació. Tot plegat, per diferenciar-se’n. Alvise semblava una bajanada, però ara té un grapat de vots dels nazis del misteri.
—Perquè els lectors us entenguin, què són els nazis del misteri?
—És la deriva política dels afeccionats al misteri, les paraciències i les conspiracions. És curiós, perquè aquest fenomen ha fet furor dins el grup de persones que creuen en el monstre del llac Ness, les cares de Bélmez o les cartes del tarot. Abans aquesta gent rondaven l’esquerra abstencionista. Rondaven aquest halo difuminat. Quinze anys després són en gran majoria de l’extrema dreta.
—I què ha passat?
—En el llibre elaboro unes quantes teories. Evidentment que encara hi ha gent del misteri que no té cap mena d’inclinació política i que hi ha també extremistes seriosos que no creuen en pseudociències [riu]. Tanmateix, hi ha un gran grup, els nazis del misteri, que abraça tots dos mons.
—Quina part de culpa tenen programes com ara Cuarto milenio?
—Ajuden molt a alimentar-los, però en el cas d’Iker Jiménez no sé si ell ha guiat la gent o va intuir cap a on es movia la multitud i el programa ha derivat en conseqüència.
—Feu servir una altra expressió, que és “aristòcrata punk”. Qui són?
—Aquesta no l’he inventada jo. Ho vaig veure com a publicitat d’un antre de Madrid, que va pensar que era una bona etiqueta comercial. És un cas de dolentisme, és clar.
—És una persona que és dura amb els pobres i complaent amb els poderosos?
—Es pot interpretar així, però m’imagino que la gent de l’antre pensava en la imatge d’algú rebel i gamberro, però que alhora viu la gran vida. Una mica com en Froilán.
—Un element central en el dolentisme, com ja heu comentat, són les xarxes socials. Què passa a X?
—La xarxa social s’ha convertit directament en el missatge polític predominant, especialment d’ençà de l’arribada del nostre estimat Elon Musk, que té aspiracions molt clares si Trump guanya les eleccions dels EUA. De fet, ha retocat l’algorisme perquè els seus piulets apareguin a tot arreu tothora. A més, fa poc, ha eliminat la funcionalitat de blocar uns altres usuaris. Si ho vols fer, has de pagar. Si no pagues, tan sols pots limitar la interacció. De la nit del dia torno a veure tots els missatges d’odi de gent que havia blocat. Això té una intenció clara de potenciar i apadrinar aquesta mena de contingut.
—Abans d’acabar us volia demanar per Egin. Vós hi vau col·laborar, no?
—Sí.
—Quan el govern espanyol va tancar el diari, Aznar en va presumir, dient: “Algú es pensava que no ens hi atreviríem?” Això ho considereu dolentisme?
—Sí, el que passa és que és complex. És una mescla… També va passar amb Egunkaria. Per una banda, es vantaven dient això, que s’hi havien atrevit, però també feien servir una justificació, dient que eren terroristes. És una mica això que fa Israel ara quan mata desenes de periodistes a Gaza: són tots terroristes. És una mescla. Els seus seguidors dolentistes els diuen: “Bravo.” Però, a la vegada, de cara a l’opinió pública, tenen una altra justificació. És que difonien comunicats d’ETA. És un compendi de totes dues coses.
—Com es viu un tancament…
—N’he viscut més d’un, però quan van tancar Egin, ja no hi era.
—Quin vau viure?
—El de la revista Ardi Beltza, que va ser més tard, però era una continuació de la persecució contra l’Egin.
—Com ho vau viure?
—És difícil de dir. Sempre sóc col·laborador extern i no formo mai part de cap redacció. El patiment és diferent. Simplement, em van dir que havien tancat la revista i penses, quins fills de puta. Com coi viuràs, ara…
