“Que no vinguin les feministes espanyoles ni els homes masclistes a dir-nos qui som”

Júlia Ojeda, Marta Roqueta i Anna Punsoda van impulsar l’any passat el col·lectiu Matriotes, que amb el manifest “Per un nacionalisme feminista” reivindicava la necessitat de repensar l’independentisme a partir del feminisme i alhora defensava un feminisme autocentrat i en català. Un any després, han editat Màtria o barbàrie (Angle Editorial), un recull transversal de trenta veus que tracta de temes diversos, cabdals per al país, sempre amb aquesta visió que parteix d’ambdós moviments. El llibre, expliquen, té l’objectiu de renovar lideratges, activistes, militants i intel·lectuals d’arreu dels Països Catalans, sempre contra el masclisme i l’espanyolisme. Parlem amb elles sobre el llibre i sobre la idea de matriotisme.

—Què voleu reivindicar amb el concepte de “màtria”?
—Marta Roqueta [M.R.]: El patriotisme no acostuma a tenir en compte subjectes que no siguin l’home blanc de classe mitjana alta, amb un cos considerat capacitat. Volíem articular un catalanisme nacionalista i independentista des del feminisme perquè és una de les lluites que ara mateix és capaç d’aglutinar les altres. El matriotisme és una forma de desestigmatitzar el nacionalisme i repensar-lo. Moltes dones, en la transició i abans, ja van pensar la nació catalana en termes diferents del dels homes.
—Júlia Ojeda [J.O.]: Si mires altres contextos nacionals que es pensen en termes feministes, t’adones que no tenim vocabulari propi. Als Estats Units m’han traduït “màtria” per “matriarchy”, matriarcat, i no és el mateix. El matriotisme vol redirigir o repensar les coordenades del nacionalisme català.
—Anna Punsoda [A.P.]: Hi ha un poema de Maria Mercè Marçal que contraposa la pàtria entesa en termes d’invasió i agressivitat a la “terra de llet i mel”, la que proveeix aliment bàsic. I vam pensar una altra nomenclatura per a parlar d’aquesta organització en comú. Pot semblar només un joc lingüístic, però subverteix tota la concepció política organitzada fins ara.

—Com s’han exclòs les dones de la construcció nacional i com es continua fent, això?
—A.P.: Ahir consultava l’Idescat i, per mesurar els índexs de natalitat, encara parlem del nombre de fills per dona. I el nombre de fills per home? Per què l’índex de reproducció social sempre ha d’anar associat a la vida fèrtil d’una dona? Té a veure amb el repartiment dels rols i amb la falta de responsabilitat dels pares. Igual que sempre es parla de l’edat mitjana en què la dona té el fill, mai la de l’home, quan se sap que també és rellevant.
—M.R.: També recordo que, quan es va fer el projecte de constitució catalana, hi havia preguntes que eren molt il·lustratives sobre com es pensa l’encaix de les dones i les persones LGBTI, de qui no encaixa en l’ideal de ciutadà universal, l’home blanc. Es posava en debat el dret de l’avortament i el dret de la transició de gènere. En canvi, els drets dels homes no es debaten mai, es donen per descomptats. Però aquest ciutadà considerat universal és minoritari. L’home blanc heterosexual és una minoria dins l’independentisme. I les dones també són molt diverses, igual que els homes i les persones no binàries.

—De fet, al llibre hi ha dones de tot arreu dels Països Catalans i de sectors ideològics i professionals diferents.
—J.O.: No és igual ser dona valenciana en el context neofranquista actual que ser dona a Catalunya Nord amb les polítiques lingüicides de l’estat francès, o ser dona a la Segarra, a Manresa o a Sant Celoni.
—M.R.: No volíem crear un altre subjecte alternatiu, sinó posar sobre la taula com es construeix una nació des de la multiplicitat.
—A.P.: És un tomb programàtic i un exemple pràctic de parlar amb el diferent. Recull dones diferents en l’àmbit geogràfic, laboral i en relació amb els drets de les minories dins la màtria, que si les sumes són majoria.
—J.O.: Volem que les dones i altres subjectes que conformen la màtria s’alliberin des dels seus principis cap a una causa superior, l’alliberament del poble català. Per això som nacionalistes.

—Per això hi té tant d’espai la llengua, també?
—A.P.: Sí, tenim la llengua com a element transversal. És una eina democràtica: pot ser catalanoparlant tothom qui ho vulgui.
—M.R.: I també hi introduïm l’aranès i el caló. Tantes dones diferents parlant en un mateix llibre és un acte de generositat per part seva, mentre els partits independentistes no es parlen i està tot trinxat. És un pas que recorda a les Jornades Catalanes de la dona del 76, amb dones molt diferents davant una emergència, en aquell cas, la transició.
—J.O.: Es poden fer paral·lelismes, fa la sensació que som en una segona transició després de la derrota del procés.

—En un dels capítols, Júlia Bacardit diu que per a ella sempre ha estat més fàcil ser dona que ser catalana. És possible viure-ho amb intensitats diferents o és difícil de separar una cosa de l’altra?
—A.P.: A una li pot afectar més ser dona i a una altra ser catalana, però el subjecte que afecta l’altre sempre és el mateix.
—O.J.: El mateix tipus de configuració político-administrativa que té forma d’home liberal. Parlem de sistemes que tenen reproduccions de subordinació similars. Pots no sentir el pes del patriarcat perquè vius en un entorn privilegiat, però ho veus al voltant. Pots no sentir el pes de què és tenir un estat a sobre que condiciona la teva supervivència lingüística o nacional, però veus que hi ha algú altre que sí que ho pateix.

—La interseccionalitat fa referència al fet que les diferents opressions que pateix un individu es viuen a la vegada, de manera fusionada i indestriable. Cal insistir-hi, en el cas de la intersecció gènere-nació?
—M.R.: Maria Rodó-Zárate i Marta Jorba veuen la interseccionalitat com un cistell de pomes. Quan penses en una poma penses en una mida, color i textura, però ho penses tot alhora, no penses en les característiques per separat. Algú les pensarà verdes, un altre vermelles, algunes per a fer pastís, altres per a menjar… Totes tenim una sèrie de característiques a la vegada que són indestriables i, depenent de la situació vital, hi haurà unes característiques que ens oprimiran, unes altres que ens suposaran un privilegi i unes altres que en aquell context no ens afectaran. Potser hi ha situacions en què ser dona no causa cap problema i ser catalana sí. En el marc del feminisme espanyol és així, però dins l’independentisme a vegades és al revés. Nosaltres no parlem en nom de totes i el text de la Júlia tampoc, el que volíem era això, diferents punts de vista per a un debat que s’ha d’iniciar.

—Segurament, algú podria criticar-vos que no es pot comparar l’opressió per raó de gènere amb l’opressió nacional. Què en penseu?
—M.R.: Audre Lorde deia que no hi ha jerarquia en les opressions. Sí que és veritat que no es pot comparar la situació dels catalans amb la dels afroamericans, que és una comparació que s’ha fet. Però sí que hi ha matrius de poder semblants. Tenen uns mecanismes que operen de manera diferent perquè apel·len a realitats diferents, però hi ha unes arrels comunes i el sistema desenvolupa totes les discriminacions a la vegada.
—J.O.: I el que té molt clar el feminisme materialista és que les opressions per raó de gènere, nacional o de llengua no són opressions culturals o simbòliques, són opressions materials perquè afecten les condicions de vida, i això hi ha senyors molt d’esquerres que no ho entenen. Són les batalles que ja tenien als setanta la Marçal o la Roig.
—A.P.: Sobre això, és impactant el capítol de la Laura G. Ortensi, que es planteja quantes vegades has d’acceptar una discriminació lingüística perquè ja et sembla un miracle que et contractin amb una discapacitat. No m’ho havia plantejat mai des d’aquest punt de vista. Hi ha coses que surten al llibre que, fins que no parla la persona afectada, la gent no és capaç d’imaginar.

—La llengua es llegeix com una cosa menor i també és una qüestió de drets humans.
—M.R.: És amb el que articules els pensaments, el que configura la teva subjectivitat. Es llegeix com una cosa menor també perquè hi ha hagut una sèrie d’estereotips sobre els catalans, que se suposa que tots som rics i burgesos.
—A.P.: I perquè la globalització en fomenta una visió instrumental.
—J.O.: Per això no hi ha un capítol dedicat a la llengua, sinó que travessa el llibre. Forma part dels eixos d’interseccionalitat que entenem que la Marçal ja conceptualitzava bé.
—M.R.: I la Capmany, que deia que una dona obrera és dues vegades obrera. Treballa a casa i a la fàbrica.

—Hi ha conceptualitzacions que s’han utilitzat en el feminisme i que es poden traslladar a la qüestió nacional. De la mateixa manera que l’home s’erigeix com a subjecte universal, neutre, i la dona és el subjecte marcat, per part de l’espanyolisme, el castellà és la llengua neutra i el català la marcada.
—A.P.: Que molesta, que resulta antipàtica. Això et situa a la defensiva, en una situació incòmoda, i molta gent prefereix evitar el conflicte, sobretot quan tens molta càrrega.
—M.R.: Sara Ahmed parla de les feministes com les aixafaguitarres, les qui trenquen el consens social, incomoden… Explica com la comoditat i la quotidianitat es vesteixen a partir d’unes jerarquies que naturalitzem. En aquest cas, el català és com l’aixafaguitarres feminista, algú que en el moment en què parla català ja trenca la comoditat pel simple fet d’existir.
—J.O.: Nosaltres som les aixafaguitarres de totes les lluites, les matrioturres! [Riu.] En un sentit empoderador… Buscar un terme que ens defineixi també és emancipador. Les catalanes independentistes i nacionalistes necessitem termes que siguin nostres. Que no vingui Espanya a dir-nos qui som, que no vinguin les feministes espanyoles a dir-nos qui som, que no vinguin els homes masclistes a dir-nos qui som. Ens definim nosaltres.

—Un altre paral·lelisme que es pot fer entre ambdues opressions és la colonització interior que ens du a tenir una autoestima baixa i a cedir constantment en tot: canviar de llengua perquè “és de bona educació”, per exemple. 
—M.R.: Si tu et fixes en els homes catalans, Joan Laporta o els de La sotana són considerats els putos amos. En canvi, quan una dona té caràcter sembla que hagi de ser més modesta, ho explica Pilar Carracelas. El català ha de ser modest, però quan un home català es rebel·la, això agrada. De nosaltres s’espera que siguem servils amb la comunitat, que tothom se senti còmode. Un home pot ser valent o explicar conceptes molt elaborats perquè s’espera que faci avançar la nació.
—A.P.: La posició subalterna sempre t’obliga a rebaixar-te i a adaptar-te. I, fins i tot si ets més llest que l’altre, fer-te passar per ximple per no ofendre’l. S’ha publicat un article que parla del jo de les dones, que se suposa que és menys disruptiu perquè els nostres problemes no confronten el subjecte com altres jos. Fins fa quatre dies, un jo literari era un jo d’home. Un jo femení és un blanc molt fàcil per als qui perden l’hegemonia i estan ressentits. I ho explica molt bé Mary Beard: si tanques els ulls i imagines una imatge de poder, imagines un home, o una dona amb trets masculinitzats.
—J.O.: Capmany es va haver de mimetitzar amb comportaments molt masculinitzats, i això ens passa en espais intel·lectuals. Si no, no comptes. També fem l’exercici de preguntar-nos: on eren les dones en els moments decisius del país? La Mancomunitat, les Bases de Manresa…

—Alguna vegada heu comentat que tenim la síndrome de la pionera, això de pensar que som les primeres a fer les coses, com si no tinguéssim referents. Com ens els han robat?
—M.R.: En això se’ns ha discriminat com a catalans (Espanya viu de potinejar el passat per fer difícil entendre el present i crear el futur) i també com a dones. L’independentisme a vegades reivindica feministes passades, però no aposta per les presents. Ens preocupem molt per recuperar Roig o Capmany, però no per crear la Roig, la Capmany o la Marçal del futur.
—A.P.: A mi m’emprenya el lligam entre genealogia i maternitat. Fem genealogia perquè som les que portem la nostra mare i una altra vida, els homes sempre estan sols al món.
—M.R.: Però el moviment LGBTI té una concepció de genealogia, de família, diferent, no vinculada a l’àmbit biològic, i això també ens interessa.

—Com afecta la màtria?
—M.R.: Quan pensem en màtria no pensem només en parir, que és on l’extrema dreta i el reaccionarisme català ens volen, sinó en quina mena de famílies creem. Parlar-ne des de perspectives que fins ara havien estat marginalitzades.
—A.P.: Però la cosa del vincle és nostra, en el sentit que el prototipus d’home genial que ha donat el romanticisme o els grans pares de la pàtria, és el de pares, però ells sols. Pares sense fills.
—M.R.: Com diu Almudena Hernando, les dones hem assumit una identitat relacional. Com que cuidem, els homes poden desenvolupar la seva individualitat, però és una individualitat dependent. És una estructura vestida perquè ells pensin i puguin ser.
—A.P.: I perquè no sentin res, perquè el nostre gènere relacional també té a veure amb una educació en l’empatia.
—J.O.: Ho ha explicat Montserrat Palau: hi ha imatges, símbols, que remeten permanentment a aquesta condició de maternitat. Motherland en anglès o mutterland en alemany, per exemple. Ens tornen permanentment al lloc d’oferir cures i descendència a la pàtria. Si tenim alternatives que no impliquen només la biologia tradicional, si ampliem l’espectre de família i de catalanitat, necessitem un nou concepte.

—Darrerament, s’ironitza amb el concepte de “Josep Maries” com a caricatura dels homes enfadats amb el feminisme en el context català. Com ha d’encarar el matriotisme l’ascens dels discursos reaccionaris?
—J.O.: Begonya Enguix explica que hem d’anar als fonaments del feminisme nacionalista, el feminisme independentista, per aixecar un discurs fort i combatiu. El llibre també és una manera de dir que no ens passaran per sobre.
—A.P.: Jo comparteixo l’opinió de Carla Vall. S’ha de fer pedagogia, però és un tema ideològic, i les ideologies han de conquerir espai.
—M.R.: En el concepte de “Josep Maria”, a vegades, s’ha de distingir entre l’agonista i l’antagonista, que deia Chantal Mouffe. Un antagonista és una persona amb qui no t’hi trobaràs perquè xoca frontalment amb tu. Sílvia Orriols. Però un agonista és algú amb qui et pots entendre en certs punts.
—J.O.: Teníem l’objectiu de combinar dones diferents dins uns límits, però volíem demostrar que una feminista catalana pot ser molt progressista pel que fa a l’avortament i conservadora en alguns altres aspectes.
—M.R.: Montserrat Dameson critica les trad wives mentre reivindica la seva catolicitat. Per fer-ho has de tenir una tradició particular darrere, el feminisme liberal català era molt diferent del dels Estats Units.
—A.P.: La novetat és que és un llibre transversal, i això és un guany de país.