Mathias Enard: “La literatura és també societat, és també política”

Mathias Enard, escriptor francès establert a Catalunya d’ençà de l’any 2000, premi Goncourt 2015, publica Desertar, la seva darrera novel·la, en català, amb una traducció de Jordi Martín Lloret i editada per Empúries. El llibre es construeix a partir de dos relats escrits simultàniament, que es van trenant i forgen un artefacte literari sòlid, ple de contrasts i molt plàstic, efectiu, sorprenent. En un relat trobem un desertor que fuig de la guerra en un indret de la Mediterrània. Camina per un bosc, enmig d’una natura poderosa, esclatant de primavera, i de dalt es veu la mar. En aquest bosc, hi ha la cabana del pare del desertor i l’imagina com a refugi. Desfet pel cansament, la gana, el dolor i la por, pensa que allí estarà protegit. L’altre relat ens endinsa en una història completament diferent, la del matemàtic Paul Heudeber i la seva companya Maja Scharnhorst, política socialdemòcrata alemanya. Cadascun acaba en una banda diferent després de la Segona Guerra Mundial: ell, a l’Alemanya de l’Est; ella, a l’Alemanya Occidental. Ell, reconegut matemàtic i poeta, comunista convençut, acabarà fora de joc pel rumb totalitari del sistema. La filla de tots dos, historiadora de les matemàtiques, ens parla de la història dels seus pares a l’Europa de després de la Segona Guerra Mundial.

Mathias Enard (Niort, França, 1972) viu a Barcelona d’ençà de l’any 2000, tot i que ara s’hi està poc, perquè fa estades llargues a Berlín. És autor de novel·les tan celebrades i reconegudes com ara Zona, Carrer Robadors, Brúixola (amb la qual va guanyar el premi Goncourt, el més prestigiós de l’estat francès) i El banquet anual de la Confraria d’Enterramorts. Totes aquestes obres són traduïdes al català. Home que coneix bé l’àrab i el persa, va viure molts anys a Beirut. Durant l’entrevista parla de les guerres actuals, a Europa i al Llevant, de com l’afecten i el motiu pel qual neix Desertar.

—Aquesta novel·la té aquesta mirada contemporània de l’escriptor que es posiciona respecte d’uns fets que remeten al nostre present. La podíeu haver escrit en un altre moment de la vostra trajectòria literària? En unes altres circumstàncies internacionals?
—No. Perquè ja havia començat a imaginar i documentar-me per construir la història del matemàtic, però el moment en què em vaig imaginar el relat del desertor i també la forma de la novel·la va ser precisament quan va començar la guerra d’Ucraïna. No m’ho creia, pensava que els russos no ho farien. Va ser un moment molt dur i molt emotiu, perquè pensar que amb les mateixes claus de llenguatge de la Segona Guerra Mundial, els russos podien dir que feien en una guerra en contra dels nazis, que s’havia de desnazificar Ucraïna… No només em va sorprendre, sinó que em va afectar d’una manera bastant profunda. Em va deprimir. Aleshores vaig recuperar el projecte que tenia al cap d’explicar la història del segle XX a partir de la Segona Guerra Mundial, a través d’un matemàtic, Paul Heudeber. Però era una història a què faltava una perspectiva, que era precisament la de la violència bèl·lica. Però com contar-la, aquesta violència? Això era, diguem, l’aspecte més difícil de resoldre. I em vaig imaginar el desertor.

—El desertor fuig d’una guerra que no sabem quina és.
—La idea era que es trobés fora d’una realitat precisa. En tenim elements, però el desertor podria trobar-se a Síria el 2010, o a Espanya el 1936, o a Iugoslàvia el 1991. Els únics elements que tenim són elements de paisatge i un personatge que surt de la violència de la guerra i que vol deixar-la enrere. No sabem el perquè ni per quin motiu ni per quin bàndol, ni res. I és així que vaig poder donar-li una visió més profunda a aquesta història del segle XX. Amb una segona història que no és paral·lela, que fa com una trena i el lector passa d’una cosa a l’altra, sense que es toquin mai.

—De fet, és una novel·la plena de contrasts, perquè totes dues històries són molt contrastades. En l’una, la natura gairebé ens satura els sentits i s’hi afegeix la brutor del desertor, les pors, la violència exercida i viscuda… Són tot d’elements que desborden. I, en l’altra, la del matemàtic, tot i que hi ha una història d’amor i també hi ha patiment, tot se succeeix amb colors freds. Les matemàtiques les percebem en general força fredes.
—Els contrastos són molt importants i necessaris. És a la vegada un retrat de la història del segle XX, però que arriba fins avui. I és una reflexió sobre el que és la violència de guerra.

—Això de voler explicar la història d’Europa d’ençà de final de la Segona Guerra Mundial i fins avui té a veure amb les estades que heu fet i encara feu a Berlín? Us ha influït viure-hi llargues temporades?
—Sí. De fet, hi ha un moment molt precís que, per a mi, és clau en l’escriptura del llibre: el 2015 o 2016, em van donar un premi a Alemanya per Brúixola i el lliurament del premi era a la ciutat de Weimar. El dia abans havien organitzat un sopar en un lloc que és aquest petit castell que surt en el llibre, el castell d’Ettersburg, que és on Schiller va escriure algunes de les seves obres, com Maria Estuard i Guillem Tell; on Goethe anava, també. I el castellet és molt bonic i hi havia un senyor que havia estat el president del parlament alemany i que em va explicar: “La primera vegada que vaig venir aquí, va ser amb en Jorge Semprún el 2005, fa deu anys.” I ens vam posar a parlar de Semprún, perquè jo també el vaig conèixer i era un home que m’agradava molt. I em comenta que hi eren perquè era l’aniversari de l’alliberament del camp de concentració de Buchenwald. I jo li vaig preguntar: “On queda Buchenwald?” I em diu: “Aquí darrere.”

—Us devia impressionar.
—És clar! Perquè davant d’un paisatge tan bonic com el castell d’Ettersburg… I el camp de concentració era darrere mateix d’un turó, allí al costat. I això em va sobtar molt. Ja sabia que Buchenwald era a Weimar, però veure que era tan a prop… Aquell va ser el moment en què tots els fils de la història es van tocar. I vaig saber que era d’aquelles idees bones per a un començament o per a un punt d’arribada de la novel·la.

—El vostre llibre apel·la a la llibertat?
—Apel·la a la llibertat, però sobretot a veure la història pròpia d’una altra manera. De sortir de la cultura de la guerra, també. De veure tot el patiment, què significa la violència de la guerra i de quina manera és possible sortir-ne.

—També hi ha el respecte a la llibertat ideològica i a no posar la política per davant de l’amor, en el cas de la història de la Maja i en Paul.
—Tenen una manera de relacionar-se que és molt lliure, també, perquè es cuiden l’un a l’altre a través de la distància, de l’espai i el temps. De fet, una de les preguntes de la novel·la és què significa la fidelitat. Amb una persona, amb una ideologia, amb un país, amb un bàndol, amb una guerra.

—Aquesta pregunta sí que és comuna a totes dues històries. Però continuant amb la història del matemàtic Paul Heudeber (que és un personatge inventat), trobo que introduir les matemàtiques és una raresa en el món de la literatura. Els escriptors no hi entren gairebé mai, en aquest món de les matemàtiques, perquè les matemàtiques més aviat espanten.
—Sí, però crec que les matemàtiques són la cosa més humana que hi ha. Perquè surten del nostre cervell. No hi ha res més. És una abstracció humana. Jo entenc les matemàtiques no solament com una disciplina amb la seva història pròpia, amb els seus esdeveniments i tot plegat. Per a nosaltres també és una manera de relacionar-nos amb el món. És una de les maneres que tenim d’entendre el món. És clar, sense matemàtiques no hi ha física. Si no hi ha física, doncs no hi ha visió del nostre entorn…

—Alhora que les matemàtiques són un llenguatge, com ho són les llengües.
—Sí, és un llenguatge i és un llenguatge molt poètic. Hi ha molts poetes matemàtics.

—Ah, sí?
—Tots els poetes del moviment Oulipo, per exemple.

—Vós en construïu un, de matemàtic que també és poeta.
—Amb això faig una mica de trampa, perquè com que jo no sóc matemàtic, és una manera d’acostar-me en Paul. Si en Paul no hagués tingut aquest doble llenguatge, entre la matemàtica i la poesia, hauria estat molt difícil de fer-ne un personatge. I la poesia també m’ajuda a lligar-lo amb la Maja i a relacionar-ho tot.

—Sobre el relat del desertor, una primera cosa que crida l’atenció en l’àmbit formal és com canvieu sense avisar, sense posar el guió per a marcar un diàleg, una oració en segona persona. Passeu de la tercera persona del narrador omniscient a la segona del protagonista. És curiós que, eliminant un símbol com el guió, la narració es llegeix diferent.
—Sóc molt negat per a les normes ortogràfiques, com per exemple els guions. No sé mai a quina mida s’han de posar. I vaig decidir que passava de posar-los. Vaig dir, passo, vull el sistema més simple del món. És a dir: parlo jo en tercera persona; quan el desertor es parla a ell mateix, parla en segona persona i la noia, quan es parla a ella mateixa, parla en primera persona. I ja està.

—D’aquesta manera també visualment trenqueu l’estructura de la pàgina i hi ha frases trabucades. Això trobo que com a recurs també ajuda a construir el personatge del desertor, tan aclaparat, esporuguit, afamat…
—Perquè els pensaments de les persones funcionen així. No són una línia recta o un flux. No, passem d’una cosa a l’altra sense avisar. I l’estructura trencada del relat trobo que és un reflex més realista de la manera que tenim de pensar. I aquesta manera de conformar la pàgina visualment per mi també és important.

—En aquest relat del desertor tot és molt matèric, els adjectius són tàctils, plens d’olors i sabors. És una història que sembla que puguis palpar.
—La natura té una presència molt i molt determinant. I al final totes dues parts es complementen molt bé.

—Hi ha una cosa interessant que també vincula totes dues històries. És la idea d’infantesa i la relació dels fills amb els pares.
—És una altra pregunta que es fa la novel·la, si la infantesa és un refugi, si podem d’alguna manera tornar a refugiar-nos en la nostra infantesa.

—Com a salvació?
—Sí, com a salvació. Hi havia una mena de puresa que ens podia preservar del mal que hi havia al nostre voltant, que és una mica el que descobreix la Irina [filla d’en Paul i la Maja], oi?, que sempre ha cregut o s’ha fet una imatge del seu pare i de la seva mare i de la seva relació, que al final no necessàriament correspon a una forma de realitat. I igualment el desertor quan arriba a aquesta cabana, creu que és allà on pot trobar una espècie de refugi, que pot refugiar-se de la violència del món i descobreix que no, que sempre hi ha moviments externs que ens obliguen a sortir, per desgràcia, de la infantesa.

—Aquestes idees que treballeu al llibre fan reflexionar moltíssim.
—És un llibre que és pensat perquè el puguis llegir unes quantes vegades. Intento que l’escriptura s’adapti molt al projecte. Encara que tinc una escriptura molt plàstica, que puc fer servir per a coses molt diferents i agafar registres també molt diferents, sí que una descripció de la naturalesa, per exemple, o una forma d’un discurs més històric són desafiaments d’aquest llibre. És també posar juntes maneres d’escriure o maneres de veure el món, que normalment no comparteixen el mateix espai. I aquest també és el desafiament del llibre. Aquesta lògica de fer veure que amb la superposició o contrasts, passant d’una cosa a l’altra, fa lluir el conjunt de les relacions que estableixen una manera d’escriure amb l’altra. Vull dir que el conjunt crec que agafa la llum de trobar-la entre totes dues coses. No d’una part i de l’altra, sinó del fet que vagin plegades.

—El llibre fa una revisió de la segona meitat del segle XX, després de la Segona Guerra Mundial, amb aquesta idea que hi havia que l’horror de l’holocaust seria el vaccí per a evitar noves guerres a Europa.
—Sí, però per desgràcia no hi ha res que ens garanteixi de no repetir les atrocitats del passat. Ho veiem cada dia a Ucraïna, però també altres llocs, al Llevant. Perquè l’única manera de parar les guerres és que siguin els éssers humans mateixos que decideixin no fer-ne cap. I una manera possible és la deserció, una manera de canviar totalment de paradigma. Deixar la guerra. Però no ho pots fer.

—Quan va esclatar la guerra d’Israel amb Palestina, i avui amb més països veïns, ja teníeu escrit el llibre? Us va condicionar l’obra?
—No, ja presentava el llibre a França. I precisament el 7 d’octubre de l’any passat estàvem en un festival parlant del llibre amb historiadors, molts dels quals eren especialistes sobre el Llevant, quan ho vam saber. Era un dissabte. I recordo perfectament que tothom, fins i tot els especialistes a la zona, no s’ho esperaven. Ningú no havia previst que podia esclatar d’aquesta manera.

—Avui, la guerra d’Ucraïna ha passat a segon terme i en primer pla, dia a dia, veiem com s’esdevé la guerra d’Israel. Com us afecta aquesta guerra?
—Personalment, molt, perquè he viscut molts anys al Líban (fins i tot tinc un restaurant libanès a Barcelona, al barri de Gràcia) i hi tinc una relació molt estreta, molts amics. El Líban és una mica el meu país. I dol, fa molta pena veure tot el que passa, els milers de desplaçats… Beirut és plena de gent que no sap on dormir, que s’ha hagut de moure del sud.

—Com la veieu i la viviu, aquesta guerra?
—Veig que és una guerra molt tecnològica, també. I no sabem cap on va. La resposta de l’Iran ja la veurem i els russos encara no s’han mogut, tot i que tenen interessos a la zona. I personalment és molt difícil de gestionar: sempre pendents del telèfon, de les notícies… A mi m’agradaria ser-hi. I no hi vaig, perquè no té gens de sentit, però sí que voldria compartir el dia a dia amb gent d’allà. El que faig és escriure.

—Escriure és posicionar-se? La literatura és política? És necessari que sigui així?
—Per mi una novel·la que no tingui aquest vessant polític no és una novel·la que valgui. És a dir, la literatura és també societat, és també política. No en el sentit directe de partits polítics, però sí en la presa de posició, de compartir idees, compartir temps, reflexionar, compartir visions del món. Això és molt polític, sobretot ara mateix, en el nostre temps, que tot va tan de pressa. L’únic que et pot treure de la immediatesa i donar-te realment temps per a pensar d’una altra manera és un llibre. La literatura et dóna el temps per a pensar les coses.

—En l’època actual, creieu que l’art i els artistes estan una mica estabornits en aquest sentit de compromís?
—No, no, crec que hi ha molts artistes molt potents que fan moltes coses, incloent-hi la poesia i la literatura. Sempre hi ha artistes molt, molt potents. El que passa és que no necessàriament la societat els dóna l’espai o la posició que els tocaria. Però, així i tot, crec que sí, que encara hi ha artistes, escriptors, de tot, molt potents.