“En culpam només Franco, de la desaparició de la glosa, però el ‘boom’ turístic també ho capgira tot”

Som en un temple de la glosa, a Manacor. Dissabte, el bar Mallorquí, dins les festes de Sant Antoni, organitzà la dissetena ximbombada. El dia abans, ja s’hi respirava l’ambient. Per aquestes dates, glosar és tradició, encara que tot l’any sigui un bon moment, com recorden els entrevistats. És difícil d’imaginar un Sant Antoni sense ximbombes ni gloses. A Manacor, centenars de persones omplien el bar glosant en comunió. A les altres viles on Sant Antoni es viu intensament tampoc no hi faltaran els combats, les rimes enginyoses, la crítica social i l’alegria de compartir espai un altre any amb els més atrevits.

Mateu Matas, Xurí, glosador gairebé innat, i Maribel Servera, també figura referent en aquest món, ens reben a la seva vila, un lloc indicat en uns dies indicats: pels carrers ja fa olor de Sant Antoni. I ells dos, que no poden viure sense glosar, ens expliquen quina relació tenen amb aquesta festa, per què va ser a punt de desaparèixer una tradició que no té origen conegut en la història, quin paper hi té la llengua i, sobretot, per què s’ha de reivindicar el glosat.

—Com us vau iniciar en el món de les gloses?
—Mateu Xurí [M. X.]: Vaig tenir la sort que mon pare era molt cantador, la meva padrina feia alguna glosa… La glosa era un element més dins de l’entorn familiar. Això era una cosa estranya dins la meva generació, perquè els anys vuitanta i noranta és quan es nota més la decadència de la glosa, tant vivencial i familiar com pública i social. En vaig aprendre i, sense témer-me’n, vaig tenir tot un bagatge que em va permetre, a vint anys, de començar improvisar sense gaire dificultat.

—Maribel Servera [M. S.]: Jo la vaig descobrir de més gran, en devia tenir vint-i-cinc. El meu primer contacte amb la glosa va ser per Sant Antoni. Com molta de gent, pensava que només es glosava per Sant Antoni i hi tenia contacte d’any a any. Jo sempre feia la glosa més simple i els veia a ells que glosaven una hora o dues. L’Associació de Glosadors em va obrir les portes, em van dir que se’n podia aprendre.

—Què significa glosar per a vosaltres?
—M. X.: És una manera d’entendre i d’explicar el món. Glosar és un fet vital; necessit plorar en glosa, estimar en glosa, escriure en glosa. És el meu canal d’expressió, és allà on es vehicula tota la persona d’en Mateu Xurí. Jo m’explic glosant. No entendria la meva vida si la glosa no en fos part. No hi ha dia de l’any que la glosa no passi dins nostre d’una manera o altra, sigui glosant, ensenyant a fer-ho o compartint temps amb glosadors o improvisadors d’unes altres bandes. És un fet essencial que acompanya la nostra vida.

—M. S.:  Ha arribat un punt que la glosa és una part de la meva vida a la qual no puc renunciar cap dels 365 dies de l’any. Jo sóc mare de dues nines petites i m’ho absorbeixen tot, he hagut de renunciar a una barbaritat de coses, però a la glosa, no hi puc renunciar. És una passió molt gran que duim a dins. Hi ha a qui li agrada la música o el futbol i no entén la vida sense això; doncs a mi em passa amb la glosa. Satisfà les meves necessitats creatives, de relació, de qüestionar i entendre el món.

—Es troba en un moment dolç, la glosa? 
—M. X.: Com en tot, podem veure el tassó mig buit o mig ple. Si comparam el moment actual amb fa vint-i-cinc o trenta anys, que no hi havia joves que glosassin, i quedaven els grans glosadors –Joan Planisi, l’amo en Toni Socies i don Jaume Joan d’Algaida–, sumat a la feina que s’ha fet i en la qual s’ha abocat molta gent, el tassó és mig ple. Ara som en un moment brutal on hi ha més de trenta glosadors de totes les franges d’edat, es fan un centenar d’actes anuals, tallers, som en escoles i instituts…

—I dèieu que es podia veure també el tassó mig buit.
—M. X.: Quan entres en una escola, la majoria d’alumnat no sap què és una glosa. O, per exemple, sempre s’ha dit que els glosadors som els portaveus del poble: però ara ja no som portaveus de tot el poble. Hi ha mil pobles dins Mallorca mateix i molta gent no sap què és una glosa, ni els és un element proper ni propi. Hi ha molta feina a fer, no tan sols per un fet tradicional i cultural, sinó per la potència i el poder que té la glosa per ella mateixa. Per tant, diria que ara som al replà de l’escala. Que hi ha hagut uns anys, a partir del 2012 sobretot, en què hi va haver una pujada significativa de la dimensió. Ara no dic que anem avall, però tampoc hi ha una pujada: hem de continuar treballant i dignificant la glosa.

—Si feim una mica de recorregut històric, és mal de dir quan va néixer. 
—M. X.: La glosa és la forma genuïna amb què improvisam versos a Mallorca, Menorca i per extensió als Països Catalans. Tot i que en el País Valencià sigui el cant d’estil o les albaes, i al Principat siguin les jotes de l’Ebre o les nyacres de l’Empordà, sí que hem adoptat la paraula “glosa” com a genèric als Països Catalans. Formen part de la poesia oral i improvisada que existeix arreu del món. I sí, l’origen és mal de definir, però ja diuen que l’Odissea d’Homer és el primer poema oral. A partir d’aquí, hi ha hagut canvis i podem dir que som hereus dels joglars i dels trobadors medievals, però no sabem en quin moment s’agafa la paraula “glosa” com a definidora. Sabem que “glosa” significa ‘llengua’ en grec; les paraules són la matèria primera que té el glosador. El fet d’improvisar en vers i la necessitat d’expressar-se d’una manera bella i artística és inherent a la parla humana. Del moment que l’home comença a parlar, té la necessitat de crear bellesa amb el llenguatge. I, per tant, té la necessitat de cantar i de dir.

—M. S.: I hem de creure, molt intuïtivament, que la improvisació és abans que la cançó. Ens surt instintivament, com els infants quan canten inventant-se una lletra.

—A Mallorca, la glosa la trobam molt arrelada al camp.
—M. X.: L’hàbitat natural de la glosa, fins a la segona meitat del segle XX, és a dir, fins fa dos dies, era la pagesia. Un dels fets que explica la decadència de la glosa són factors socials, històrics i polítics. Moltes vegades culpam Franco de la desaparició de la glosa. I sí, va haver-hi un odi cap a tot allò que sonàs a catalanitat, però també hi ha un canvi molt gran de la manera de viure a Mallorca els anys seixanta, amb el boom turístic que ho capgira tot. Mallorca deixa de ser pagesa i amb això canvien les relacions socials i la cultura que es produeix. I el folclore que aglutina aquell poble i aquella manera de fer. A partir d’aquí la glosa cau en decadència com tantes altres expressions. I jo crec que es torna a trobar a partir de les funcions que desenvolupa.

—El turisme torna a sortir com una cosa que ho ha condicionat tot a la vida, fins i tot glosar.
—M. S.: Sí, el turisme i la globalització, tot va lligat. Hi va haver un revulsiu, passant de la pagesia a la urbanitat, i ara n’hi ha un altre, que és la tecnologia. En l’àmbit lingüístic ens penetra el castellà pertot. Pel que fa a referents, quins tenen els joves? Youtubers que la majoria són castellanoparlants. Hi ha una pèrdua d’aspectes inherents i dels que formaven la nostra societat que s’esfilegassen i es perden pertot. Tenim una fragilitat enorme encara.

—Ara esmentau la llengua. La glosa n’és una protectora? 
—M. S.: Hi ha un glosador argentí que diu que la primera funció de la improvisació és la defensa de l’idioma. Si ho diu en una cultura i una llengua amb tants de parlants, què hem de fer nosaltres? Anam a les escoles de tot Mallorca i tot d’una ho veus: ja no són tan sols barbarismes, són canvis en la gramàtica. Els al·lots ja no xerren com xerràvem.

—M. X.: Tenim un flux demogràfic bestial, som unes illes que han duplicat la població en qüestió de poques dècades i això socialment i culturalment ho posa tot en tensió. Entram dins escoles i instituts i ens trobam alumnes que no saben ni dir bon dia. Si els que ataquen la llengua catalana cada dia entren a les aules –Déu vulgui que no–, ens hauran de donar la raó a nosaltres, perquè veuran que l’adoctrinament és a la inversa del que diuen. Que la llengua que predomina i amb la qual es comuniquen és la castellana. Perquè la informació que reben en castellà és molt extensa. La glosa és un element que ajuda la llengua catalana, que la defensa. Però som els que som. I la glosa no és un element de masses. És un petit gra d’arena que suma amb tota la modèstia del món.

—Què més ha afectat les gloses aquests darrers anys?
—M. X.: La pandèmia va trencar moltes dinàmiques que funcionaven totes soles. No ho hem analitzat prou. No parl només de gloses, sinó a escala de col·lectivitat. La societat s’ha individualitzat encara més, i això és perillós. Com podem fer perviure i transformar la cultura popular dins d’aquest món neoliberal? Es potencia l’individualisme ferotge, entès com a llibertat de l’individu, però que se sustenta en l’enveja i la cobdícia. La cultura popular és a la inversa, és establir xarxes amb qui més ho necessita. És cohesionar i integrar. Com ho feim perquè la glosa condueixi cap aquí dins un món que ens obliga a competir intentant destrossar qui tens a devora?

—De fet, les gloses són molt inclusives.
—M. S.: El potencial que té Sant Antoni, per exemple, és aquesta inclusivitat. Nosaltres no aturam de dir que glosam tot l’any, però a vegades glosam dins un teatre en què sortim els dos glosadors que som i tothom mira; en canvi, a Sant Antoni glosa tothom. És una porta oberta perquè tothom hi pugui participar. I ens enduim sorpreses impressionants: una persona que no havíem vist mai es posa a contestar una glosa rere una altra i no saps d’on ha sortit. I això és el potencial que dóna Sant Antoni, hi ha joves que s’atreveixen a glosar.

—M. X.: A mi allò que m’agrada més és l’ambient de confiança en què es crea un context que permet la creativitat. I a partir d’aquí, ja serà igual si es fa un glosat més banal, més transcendental, més crític o reivindicatiu. La confiança que tendré com a creador o glosador és la que farà que gaudesqui de les gloses que compartesqui amb la gent que tenc a davant. Aquí serà igual la temàtica. És més definitori el context que no el text. Si parlam de glosa escrita és una altra cosa, perquè potser és quan el glosador s’acosta més al poeta procedimentalment, depens del text. Però quan improvises, hi intervenen tants factors contextuals que acaben definint la situació comunicativa. Sí aquí hi ha aquesta confiança i aquest ambient creat, les emocions compartides, és quan la glosa transcendeix. I solen ser els pitjors textos, perquè l’emoció hi passava per damunt.

—Ara hi ha les festes de Sant Antoni. Què ha significat per a les gloses? Com viu Sant Antoni un glosador? 
—M. S.: Aquest esclat de les gloses els darrers anys també s’ha vist amb la festa de Sant Antoni, per exemple, a Manacor. Fa vint anys els dimonis es passejaven i no hi anava ningú. Ara no caben enlloc. Al capdavall, és un retrobament del poble amb la festa o del poble amb les gloses. Han fet camins paral·lels i hi ha una necessitat de la gent de connectar amb les seves arrels. Mira, com a glosadora, a jo m’ha passat una cosa molt curiosa: sempre he estat santantoniera, sempre feia la volta sencera amb els dimonis i em plantava a cada bar que podia a primera fila, que avui això també és impossible, i anàvem amb el camió cap a Son Macià. I des que glos ho he deixat de fer, tot això. Perquè aquí glosen i jo m’estim més ser aquí glosant. I no vull dir que l’una cosa sigui millor que l’altra. De la mateixa manera que així com creixem ens enganxam més a una part de la festa de Sant Antoni que més ens agrada. La festa, sobretot de Sant Antoni, dóna lloc i espai a tothom.

—M. X.: Si avui associam tant la glosa a Sant Antoni és perquè només va quedar aquest pal de paller. La glosa només era per Sant Antoni. Tot allò que quedava era pobríssim. I, per tant, només li havien permès que quedàs com una forma d’entreteniment, però sense qüestionar gaires coses. I aquí sí que hi ha tota la qüestió política de reduir les expressions o el folclore a la mínima essència. És a dir, d’anar desvestint totes les funcions que tenia la glosa. I jo crec que avui dia, i si alguna cosa s’ha aconseguit als Països Catalans, és tornar-la a dotar de funció de crítica social, política i reivindicativa al glosat.

—El món de la glosa, tradicionalment, ha estat molt masculí. Com ho heu viscut personalment, Maribel Servera? 
—M. S.: Això torna a anar paral·lel amb la societat. Quan vaig començar a glosar no em vaig fixar que hi hagués més homes que dones. I això que n’hi havia molt poquetes en aquell moment. Sí que hi havia Antònia Pipiu, que va ser una de les capdavanteres. I d’aquí a avui hem canviat molt i som més. De fet, de les millors improvisadores del món, no et diré que la majoria són dones, però sí que moltes ho són. Sí que hi ha una part d’herència del pes tradicional: fa cinquanta anys les dones no anaven als bars i la glosa era una cosa que es feia al bar al vespre. Per tant, era una cosa social i circumstancial del moment. Sí que és ver que hi ha feina en aquest sentit, però també és ver que de com més va som més dones i la glosa s’equipararà més. Jo en parlaria amb normalitat i com un procés natural.

—M. X.:  A vegades les coses no passen perquè sí. Si tots hi posam una mà i ho propiciam hi haurà tantes dones com homes. Però jo crec que un canvi important és que no glosam de la mateixa manera avui que fa vint anys. Jo mateix no faig les mateixes gloses avui que fa vint anys sobre el mateix tema. Hem feminitzat molt la manera de glosar: crec que hem feminitzat molt més el discurs, el llenguatge i les formes molt més enllà del nombre de glosadores que hi hagi en actiu. Tenim tota una tradició, tota una cançonística masclista, misògina, però això són les gloses que fan els glosadors avui a Mallorca? No. No vull dir que no n’hi hagi algun que ho faci, ni que no quedi molta feina a fer, tots tenim micromasclismes a desdir i hem de continuar fent molta feina, però nosaltres no som seguidors d’aquest cançoner.

—M. S.: I tenim el referent de les basques. Allà el bertsolarisme, la improvisació, és la manifestació cultural més important. Hi ha molts glosadors joves i les dones, que són moltes, ho han estudiat molt. Quan ho mires amb detall, veus tota la feina que encara s’ha de fer. Els temes que s’han cobert fins ara eren els que improvisaven els homes. I dèiem que això eren els temes universals. En canvi, els temes de dones només eren temes de dones. No, escolta, són tan universals com els d’homes. I a veure si la gent escolta igual un home que una dona quan es fa un glosat seriós, per exemple polític. Jo em sent igual, però potser no s’escolta igual allò que jo dic. Però com més siguem, més passes farem. I com més compartim, més creixerem conjuntament. El feminisme farà créixer la glosa, com qualsevol altra cosa, però sense fer cap drama de dir que els glosadors són masclistes.