Martxelo Otamendi: “Van pensar: els torturarem perquè la gent agafi por, però no els va sortir bé”

Martxelo Otamendi (Tolosa, País Basc, 1957) ha deixat la direcció de Berria després de trenta anys de ser-hi al capdavant (els deu primers anys, amb el nom d’Egunkaria). El motiu és la jubilació, però també les ganes de deixar pas. Els lectors de VilaWeb el coneixen bé, pels articles i també per conferències que ha fet. Durant tots els anys del procés ha estat molt present a Catalunya. El seu testimoni és excepcional. Inquiet, extravertit, actiu, simpàtic i seductor, ha fet del diàleg la millor eina per a promocionar el seu diari, l’únic en èuscar de tot el País Basc. Com a ell li agrada dir, ha practicat molt la diplomàcia de “el lluç a la basca”. I és que parla amb amics i no tan amics. Com a Spielberg, li agrada l’acció. És impossible que s’avorreixi. No te n’adones i ja t’ha muntat el que sigui. Periodista de cap a peus, insisteix a dir que per fer bé l’ofici és important preguntar i tenir ambició de saber. Que les notícies no arriben, sinó que s’han de sortir a buscar.

Abans de començar l’entrevista no sabia si parlaríem de les tortures de què van ser víctimes ell i els seus companys quan els van tancar Egunkaria. Cinc dies d’horror. Alguna vegada ja n’havia parlat. És una de les ignomínies més greus que ha rebut el periodisme europeu. Com també és una de les respostes en defensa de la democràcia més esplèndides que s’han fet mai. Des de l’equip que l’endemà mateix va fer sortir l’edició del diari mentre torturaven als seus caps, fins als milers de persones que van sortir al carrer i van donar diners perquè es fes aquest nou diari que es diria Berria. Acabem parlant molt de tot això, de què va passar, de com van respondre i també de com va jugar la partida l’estat. La història d’en Martxelo, d’Egunkaria-Berria, de la seva gent, és una història de resiliència que ens fa a tots més resilients. Gràcies, Martxelo, per tot i per tant!

—Com neix el vostre vincle amb la llengua?
—Sóc sobretot fill d’un pare que deia que a casa s’havia de parlar basc perquè era la nostra llengua. A l’escola era obligatori el castellà i els germans, a vegades, arribàvem a casa parlant castellà. Llavors l’aita ens deia que si no parlàvem basc no hi hauria paga. Ell no ho feia per defensar uns drets lingüístics, ni per nacionalisme. Ho feia perquè per a ell la cosa més natural era parlar en basc. No era d’una família ideologitzada. No sóc una persona que tingui molts records de la infantesa, però sí que recordo que quan tenia catorze anys o quinze vaig deixar el basc i parlava molt castellà. Però un dia em vaig despertar. Em vaig embalar i ja no vaig parar d’estudiar i parlar basc. Feia un curs al matí i un a la tarda per anar més de pressa.

—I comenceu a fer classes?
—Vaig començar a estudiar magisteri, però m’avorria molt i ho vaig deixar. Vaig començar a fer classes a la Coordinadora d’Ensenyament per a adults, que es va convertir en un centre municipal, on vaig fer tota mena de tasques. També col·laborava amb el diari Egin, en un suplement en basc que sortia cada dia. Hi feia entrevistes. Tenia vint-i-quatre anys i amb els diners que guanyava me n’anava a Londres a veure teatre.

—Què us agradava?
—Sóc una mica mitòman. Sempre m’ha agradat molt Vanessa Redgrave. Recordo que també vaig anar a veure –des del galliner del teatre perquè no tenia diners per a més– Jack Lemmon i Faye Dunaway.

—Després aneu a treballar a la televisió basca?
—El 1987 em van cridar de la televisió basca perquè els agradava el que escrivia a l’Egin. Hi vaig coordinar l’apartat de continuïtat i promoció. Sempre m’he divertit molt professionalment. Va ser una cosa bonica, combinava l’Euskaltegi amb la televisió. Al cap d’un temps vaig entrar de ple a la tele amb contracte. Dirigia un magazín, de dilluns a divendres, amb un equip de dotze persones. Fins que un dia em truca Iñaki Uria, d’Egunkaria, i em va oferir ser director a mi perquè ell passava a ser conseller delegat. Jo no havia pensat mai que podria fer això.

—Però vàreu decidir que sí.
—Els vaig demanar deu dies per a pensar-ho i el segon dia ja els vaig dir que sí, que m’encantava la idea, que m’hi quedaria dos anys. En aquella època jo era un cul inquiet i no em volia lligar gaire temps. Per a mi dos anys era molt de temps i, mira, hi he estat trenta anys. El primer any era com un director becari. Parlava molt poc.

—Doncs us agrada molt enraonar…
—Semblava un miracle. Aquell primer any vaig parlar poc i manar poc. Vaig tenir la humilitat d’estar a les reunions per a aprendre’n. Algú devia pensar: aquest què hi ha vingut a fer aquí? A dirigir o què? Després ja vaig exercir de director i vaig tenir la sort de tenir uns companys magnífics que em van ensenyar la professió.

—Com a director, com us veieu?
—Vaig tenir des del principi la intenció de trencar barreres i vaig esmerçar molt de temps a anar a tot arreu perquè el diari fos conegut. El diari venia d’una època dura, de boicot de les institucions que eren a les mans del PNB. El 1994 vam arribar a un acord de l’empresa amb el PNB i tot ja era més fàcil. Jo tenia obsessió que es conegués el diari, tant a dins del país com a fora. Em veig com un gestor que diu als lectors i a les lectores, i també als periodistes: llegir en basc no és un producte B. Berria va als jocs olímpics i a tot arreu… Que tots tinguin el concepte que som un diari normal.

—Per què calia obrir portes?
—Pensa que en aquell moment anaves a Bilbao, i no a Biafra, i no sabien que existia un diari en basc. Que el projecte fos conegut i reconegut a tot arreu amb normalitat, essent un més en l’oferta del quiosc, era la meva feina. Que els nostres periodistes no tinguessin mai la sensació que per a treballar en el diari en èuscar eren periodistes B, que lectors i periodistes estiguessin orgullosos del diari. Jo aconseguia credencials per a anar a tot arreu. Al 95 ja vam anar al referèndum del Quebec, el 96 als Jocs Olímpics d’Atlanta i les negociacions de Kossove al Palau de Rambouillet, als afores de París, on val a dir que hi havia Madeleine Albright, que a les seves memòries parla dels bascs. Volia que la gent tingués la sensació que amb aquest director ens divertiríem, que obria la porta. També és cert que tenia una direcció financera que em permetia de fer-ho. He estat obsessiu amb això. Jo hi he gastat molt en el diari. En un diari hi ha els qui porten els diners, els qui els gastem i els qui controlen, sempre molestant, que no gastem gaire.

—Què ha de tenir un periodista?
—Sempre he intentat insuflar l’esperit de preguntar, de preguntar molt, sense demanar permís. Això sí, ser educat, simpàtic i respectuós i també seduir, sobretot a l’hora d’explicar la importància del teu diari. La gent ha de tenir l’ambició de ser el primer, de saber, de trucar, que els periodistes siguin coneguts perquè sempre truquem. De cinquanta vegades que truquis, quaranta-cinc t’engeguen a la merda i en cinc aconsegueixes allò que vols. Però l’única manera que Julia Roberts sopi amb nosaltres és invitar-la. Mira que som guapos, però ella segur que no ens convidarà a nosaltres. Sempre he mantingut aquesta constància de batallar per assolir les coses, perquè la redacció tingui aquesta ambició. He estat obsessiu a motivar a la gent.

—Per què tanquen Egunkaria el 2003?
—Nosaltres havíem publicat tres entrevistes amb ETA: el 1999, el 2000 i el 2001. Les faig jo. Dues són presencials i una no.

—Aquesta és la raó que donaven?
—La Guàrdia Civil apuntava cap aquí. El 90% de les tortures eren per a saber com havia gestionat les entrevistes i on les havíem fetes. Pensa que abans del tancament ja havia estat citat per les entrevistes pel jutge Garzón. Dec ser l’únic basc que té dues ordres favorables del jutge Garzón. Hi ha una màxima que és que l’entrevistador no comet cap delicte. S’ha de reivindicar la professió. Jo tinc el dret de fer preguntes a tothom. Si algú comet un delicte serà el que respon. Davant les preguntes de Garzón m’acollia al dret que tinc de no respondre. Li deia, amb respecte: “Senyoria, no li explicaré allò que tinc el dret de no explicar-li.” Ell va tancar els casos.

—I el tema de fons?
—El 2000-2003 ja comença el pla Ibarretxe, l’esquerra abertzale i els partits polítics incorporen amb més èmfasi l’autodeterminació i el dret d’independència. Crec que la intel·ligència de l’estat decideix de fer un ensurt a la població. Ja havia tancat Egin, perquè ja tenia una condemna prèvia per part de determinats sectors de ser pro-etarres, terroristes. El PNB va ser molt dur amb Egin. El primer cos policíac que entra a Egin no és la policia espanyola, sinó l’Ertzaintza, a escorcollar el diari. La gent se n’oblida, però va anar així. Pensa que Atutxa va arribar a dir: “Comprar l’Egin cada dia és donar diners a ETA.” Això es deia, després va venir el PP a rematar. El tancament d’Egin, per desgràcia, no havia tingut una resposta tan forta, tan vehement i enèrgica com la que va tenir el tancament d’Egunkaria. Com hem vist a Catalunya, l’estat fa constantment tests i, segons quina resposta donis, ells continuen o no. En aquell moment les ràdios espanyoles deien que les ikastoles eren el jardí d’infància d’ETA. Creaven un humus, un magma, que fins i tot deien que prendrien el poder a l’Ertzaintza i se’l quedaria la policia espanyola. Van dir: fem una cosa que ningú no s’espera.

—Egunkaria és el blanc que trien per fer l’escarment?
—Com que la resposta al tancament d’Egin no havia estat forta, l’estat diu: ara farem una cosa que no esperen. Tancarem Egunkaria, en detindrem els directius, els acusarem de ser membres de la direcció d’ETA (pensa que molts membres del consell editorial eren prohoms de la cultura basca), els torturarem perquè la gent vegi que això va de debò i el que més parla de tots el deixarem anar perquè expliqui les tortures i la gent agafi por. L’objectiu era: alerta amb l’autodeterminació, la independència, que nosaltres som capaços de fer qualsevol cosa. L’objectiu era que la gent digués: l’estat va de veres.

—Però va passar la contrària.
—Sí, va passar la contrària. La gent va dir: si tanquen Egunkaria i torturen Joan Mari Torrealdai, que seria com acusar a Miguel Delibes de ser del FRAP, hem d’aturar-ho. L’estat pensava que la gent es faria enrere. Però no, la gent va entendre que havia d’aturar aquest cop i dir a l’estat: això t’ha sortit malament, deixa-ho d’una vegada. La gent que va participar en les manifestacions hi anava a defensar Egunkaria, però també el seu sindicat, les entitats financers, la seva escola. Seria molt presumptuós de part nostra pensar que la gent només hi anava per Egunkaria, per nosaltres. La gent va sortir al carrer per defensar les columnes fonamentals del país. L’estat es va confondre i va haver-hi una gran resposta. La manifestació més gran de la història de Sant Sebastià és la d’Egunkaria. Ho va col·lapsar tot. Fins i tot a l’autopista va obrir els peatges, de les cues que hi havia. Tot col·lapsat. La meva conclusió és que no pensaven només criminalitzar la premsa euskaldun. Volien fer un avís, un ensurt. Els va sortir malament. Del 2003 al 2004 estàvem pendents que tanquessin Berria, però no, algú de dalt diu: no, aturem-ho, ens ha sortit malament. Van dir: aturem-ho, que hem tancat una merda de diari en basc i ens cau el món a sobre. Va sortir a tot arreu, Washington Post, conferències a tot arreu. Tothom venia. Va ser fonamental l’entrevista a la revista Time; jo era subscriptor de la revista, van venir i van publicar una entrevista. Ells tenen credibilitat. Darrere seu va venir tothom. La gent volia que els expliqués que l’any 2003 a Espanya es torturava un director d’un diari.

—Esperàveu res?
—Si en aquell moment algú diu: doneu-me vint entitats que poden ser preocupants per a l’estat, ningú no hauria dit Egunkaria. No érem un element que l’estat hagués de cascar. Ens ataquen per provocar dolor. Peguen a la nena protegida de la cultura euskaldun, que, després de sortir la ràdio i la televisió basca, era el diari en basc, que s’havia creat per subscripció popular, que tenia milers de socis. L’estat diu: aquest objectiu és el bo i si no reaccionen anirem per mes: l’Ertzaintza, les entitats financeres, el model educatiu…

—No teníeu cap sospita que us detindrien?
—Ni la més mínima. És cert que el dia abans, tornant cap a casa d’una conferència que vaig fer a Tolosa, els organitzadors em van dir: hi ha gent a la plaça que no ens agrada. Vaig agafar el cotxe normalment i sí, un cotxe al davant i un al darrere. Tota l’estona com un sandvitx. Ho noto, però no em penso que em detindran. No truco ni aviso a ningú. Durant 25 quilòmetres no es van desenganxar ni el del davant, ni el del darrere, ni un mil·límetre. Jo feia proves d’accelerar i frenar i era claríssim que em seguien. Em pensava que em deien: Otamendi, ja sabem qui ets.

—Havent tancat Egin, teníeu un pla B?
—No teníem cap pla B i, en canvi, l’equip, amb tots els directius detinguts, és capaç de fer el diari en tres hores en un altre lloc. El missatge que envien els treballadors fent el diari és: nosaltres fem el diari; vosaltres què penseu fer? I la gent ho va entendre. Hi va haver resposta a tot arreu: vagues, manifestacions… Una cosa extraordinària. La resposta que hi va haver a Catalunya va ser extraordinària, no sé si nosaltres hauríem respost així si haguessin tancat un diari català.

—Us van torturar molt a tots
—Vam estar detinguts de dijous a dimarts. Quan entres et diuen: “Això és un viatge de cinc dies i aquí canta tothom. Com més aviat cantis millor per a tu i per a nosaltres.” En el meu cas, com que no era fundador del diari, no em podien preguntar sobre la participació financera d’ETA. El 90% de les tortures i preguntes eren per a dir: “Tu, fill de puta ens explicaràs el que no vas dir a Garzón, això és la Guàrdia Civil, i és un terreny en què no entra res, ni la constitució, ni la llei, ni les garanties.” És un missatge que ets en el seu terreny de la Guàrdia Civil i que tenen els seus codis de conducta. Jo reivindicava el meu dret de no revelar les fonts de la feina. Això els posava molt nerviosos. Les tortures més fortes crec que me les van fer el dia de la manifestació. Eren la venjança. En aquell moment no ho saps, després ho vas relacionant. La gradació de les tortures va pujant. Comencen insultant-te, et despullen…

—Ells sabien que éreu gai?
—Ells es van adonar que era gai quan van fer l’escorcoll a casa. Van trobar uns fulletons d’un bar i el cap de l’operatiu em diu: “T’agraden els culs.” Quan estàs despullat et comencen a tocar amb una mena de plàstic doblegat la zona dels glutis. Amb això volen dir que poden empitjorar-ho. Et fan fer exercicis físics fins a l’extenuació i et fan estar dret, sense dormir. Volen que et converteixis en una deixalla. Cerquen la teva submissió psicològica per obtenir la confessió que volen. Et fan vexacions homofòbiques. Mentre estàs despullat et diuen que han parlat amb els teus amics i que t’agrada una posició i llavors, mentre estàs despullat, et fan posar en aquella posició. Després vaig recordar que sabien que era homosexual perquè havien trobat allò a casa meva, però hi ha un moment que penses que poden ser tan animals d’haver anat a casa dels meus amics. Et volen fer creure que no ets res, que poden fer-ho tot, que ho saben tot i que tu no ets ningú. Saben que ets gai i qui són els teus amics. Quan estàs sol a la cel·la t’adones que s’ho inventen. Llavors dius: faré el que em diguin, però no em creuré que impliquen els meus amics i els compliquen la vida.

—Però no podíeu confessar res.
—Intentar convèncer el torturador que no saps allò que ell està convençut que saps és molt difícil. Ells estan convençuts que tu sí que ho saps i que no ho vols dir. Si els dius que ETA ha fet mans i mànigues perquè no sàpigues on són, no s’ho creuen. A mi sempre m’interrogaven per darrere i em posaven una gorra de muntanya perquè no veiés res. Mai no apreciaràs tant què és poder dormir, una cosa normal que fas cada dia. Dormir ni que fos dues hores era evadir-te. Et fan xantatge constant amb el dormir. “Podràs dormir si col·labores.” Hi ha un moment que veig les sabates del torturador i penso que podria retenir aquella informació. I dic: “Veig la sabata.”

—Uf.
—Sí, perquè arribes a un moment que només vols sortir d’allà d’alguna manera. Els marines o els gihadistes estan preparats perquè els torturin o fins i tot els periodistes de guerra assumiran que alguna cosa els pot passar. Jo no, no havia intuït mai que em podia passar allò. I ja no sabia què fer, i li dic: “Et veig”, com qui diu “Para, ja, sigues una mica simpàtic”, però res. El tercer dia crec que ja s’adonen que no diré res perquè no sé res. Llavors ja m’havien posat dues vegades la bossa al cap ofegant-me i em van posar a la templa un ferro metàl·lic fent clic, com si fos una pistola, que de seguida me la van posar a la mà. Ells ho tenen tot molt estudiat. Primer et cansen moltíssim i van fent un crescendo. Tu no els veus mai. Et diuen que no miris ni parlis amb el company de la cel·la… Jo sempre arribava dels interrogatoris plorant i no el mirava. Et posen la bossa i t’ofegues, però no pots fer res, no saps res.

—...

—Cada dia ens visitava el forense. Els primers dies penses que és l’únic fil de comunicació que tens amb la democràcia, amb les garanties. L’únic tracte humà. L’únic que veus cara a cara. I li dic: “Digues al magistrat –que era del Olmo–, que em tregui d’aquí en un termini de vint-i-quatre hores, que jo aniré a declarar i que em pregunti el que vulgui.” Ell anava apuntant, com si parlessis a una ampolla, i li dic: “Si no em treu d’aquí demà, em trenco el cap contra aquesta columna metàl·lica que hi ha aquí al davant.” No podia més. Em tornen a posar la gorra de muntanya i un abric per sobre perquè no vegi els guàrdies civils que m’acompanyen, que fan el camí cap a la cel·la fent voltes per despistar. Dos minuts després entren a la cel·la amb força i m’agafen i em tiren a terra: “Si tornes a dir al fill de puta del forense això que et fem, t’engeguem dos trets.”

—Us havia delatat?
—És en aquell moment que penses que el forense te l’ha jugat. Tornen els interrogatoris i tortures més dures i l’endemà, quan torna el forense i em pregunta com estic, li dic que perfectament. Volent dir, no me la jugaré. Al cap del temps, a través dels advocats, vaig saber que sí que li ho havia dit al magistrat, de paraula i per escrit. I que la cosa més probable era que la Guàrdia Civil tingués micros en aquella sala del forense.

—A part d’aquest moment tan crític, quins han estat els moments més durs que heu viscut com a director?
—Els més durs personalment sempre han estat els atemptats, o les tortures o les interaccions de l’estat.

—I el més important?
—La fi d’ETA, que alguna cosa ja en sabíem. Si un dia d’octubre al Palau d’Aiete es reuneixen amb Kofi Annan tots els que s’hi van reunir, tu ja entens que allò no és qualsevol cosa. Ell era una garantia clara. Jo vaig anar-hi com a periodista. Era dilluns. Pregunto i em diuen que anirà de pressa. Dijous al matí Iñaki Gabilondo a la Cadena SER fa un programa especial des del paranimf de l’Escola de Deusto. M’hi conviden i dic que la resposta d’ETA serà ràpida i contundent. Fan notícia de la meva afirmació. Aquell mateix dijous veniu a Berria vosaltres i Mònica Terribas hi envia una unitat mòbil.

—Sabíeu que el comunicat arribaria aquella tarda?
—Les coses arriben quan arriben. A les cinc de la tarda va arribar l’USB, crido a part de l’equip al meu despatx i surten de pressa, cadascú a fer la seva feina, com en les pel·lícules. Nosaltres teníem pàgines i pàgines preparades. I no es podia dir res fins a les set.

—Com ho sabíeu que era cert?
—Unes hores abans havia arribat un comunicat fals que vam descartar, perquè amb els anys també m’havia convertit una mica en expert, de tant de llegir-los. I vaig dir als meus companys: “Millor no publicar un comunicat vertader que no pas publicar-ne un de fals.” De 5 a 7 de la tarda ho vam preparar tot. Vam fer un estudi de televisió. Vaig fer les trucades institucionals al govern basc i a altra gent que considerava que ho havia de saber.

—Us ho havien demanat?
—Això ho feia per iniciativa pròpia. Pensava que ho havia de fer. A les set vam començar a emetre una taula rodona per televisió, tot amb gent de la casa, perquè si no la informació s’escapava. Va ser un programa molt bonic perquè vam poder donar la informació molt bé. Aquell dia la televisió catalana va estar molt bé, va entendre que havia de ser allà. La televisió basca no hi va pensar. El periodisme és això. Agafar mosques en una taula no té mèrit, agafar-les al vol és més difícil. Una part de l’èxit periodístic és agafar mosques al vol. Va ser una satisfacció perquè aquestes coses m’encanten. Dirigir un diari sense aportar res de nou m’hauria avorrit molt. A mi m’agrada l’acció, no conformar-me amb la monotonia. Aquell dia la portada no ens va funcionar, era l’USB, allò no es va entendre. Al cap dels anys quan ETA es dissol definitivament, allà sí que vam fer una bona portada. Vam buscar una pintada d’ETA i la vam difuminar com si el temps l’hagués esborrada. Vam saber representar el moment i va tenir èxit.

—Per a un periodista la fiabilitat dels contactes és essencial?
—Tu t’hi jugues el teu prestigi professional, amb els teus contactes. Un periodista no es pot excusar dient “m’han enganyat”. Els contactes són fonamentals. Hi ha una frase que diu: “Els amics, igual que les plantes, els has de regar; si no s’assequen.” Doncs els contactes també.

—A vegades a Catalunya no s’entén que Bildu doni tant de suport a Sánchez.
—Això té una explicació, que són cent cinquanta presos. En certa manera, s’accepta una mena de xantatge. L’acostament ha estat el resultat d’una decisió política, però que té un suport d’una lògica. Els següents passos seran polítics, com els indults de Catalunya.

—Amnistia?
—No, l’amnistia a la constitució no existeix. Sí que hi pot haver una llei d’amnistia, que exigeix un tant per cent de suport que no hi serà mai. Per tant, l’únic camí possible són els indults personals, no el general. S’haurien d’anar fent passos per a donar el tercer grau… També hi ha gent a qui s’acaba la condemna. Es pot compartir o no, però s’ha d’entendre la posició d’EH-Bildu a Madrid que en aquesta fase vulguin treure els presos. Del meu punt de vista, no pots compaginar una política perquè els presos surtin de la presó abans que acabin la condemna amb una revolta popular per la independència. No seria possible activar una estratègia dura frontista contra l’estat quan estàs pels presos. Això vol dir que tot el procés que s’havia iniciat a redós del procés català… Vosaltres heu punxat i nosaltres també, perquè éreu el referent. Entenc que segons a qui li estranyi, però des del meu punt de vista, a les eleccions vinents si Sánchez necessita els vots de Bildu els tindrà.

—Hi ha una frase vostra, que sempre m’ha impressionat: “Ells sempre hi són i tenen tot el temps del món.” No sé si a Catalunya es tenia tan clar això.
—Pensa que és un estat! Sempre hi són, no descansen mai. Tu ets psicòloga, per exemple, i et poses a fer pancartes, a partir de les vuit del vespre; o ets dependenta i també ho fas quan tens temps lliure. La gent dedica unes hores a les manifestacions, activitats, el que sigui… L’estat té milers de persones alliberades, que treballen vuit hores cada dia per escoltar el teu telèfon, per seguir-te, per interceptar el que sigui. La “igualtat d’armes” no existeix. Ell sempre fan tests i analitzen la resposta que es dóna. Allò que t’explicava abans. Ells van provant fins on aguantes. L’estat no ha estat mai tan preocupat sobre una ruptura com amb la de Catalunya. I ho dic amb tot el respecte i que no es malentengui. ETA matava un coronel i n’hi posaven un altre. I quan dic això no frivolitzo. Passava així. A Catalunya, no. Hi tenien una part molt gran de la població que deia: prou, me’n vaig, no aguanto més. Hi va haver una configuració astral, que només si torna a ser-hi tornarà a succeir. Pensar que aquests cicles són automàtics i de cicle curt, no ho crec. L’estat ho va fer molt bé, controlant que no hi hagués suport internacional.

—Sempre heu vingut molt a Catalunya. Com veieu la situació actual?
—Com diu un amic meu, a mi no em cansa el procés català, em cansen els gestors del procés. És una pena que s’hagi arribat al punt actual. Dit amb tot el respecte, teníeu tota l’atenció d’Europa mirant-vos, fins i tot Espanya hi havia col·laborat pegant com va pegar el Primer d’Octubre. El diari The Times va publicar amb unes lletres gosses així: “SHAME” (‘vergonya’). Milers de persones havien dedicat deu anys de la seva vida a aquest procés. Quan tens tots els elements per a fer-ho, que no s’hagi pogut mantenir una unitat d’acció és frustrant, fins i tot per als bascos. Que ho tinguis i no ho sàpigues utilitzar! No en tinc la solució, però hi ha una generació sencera que se n’ha d’anar a casa. Ha de venir gent que no tingui a la motxilla aquests odis caïnites.