Ex-magistrats i ex-fiscals del Tribunal Suprem espanyol, entre més personalitats, han presentat una querella contra Juan Carlos de Borbó per cinc delictes fiscals, entre el 2014 i el 2018. Un dels signants és José Antonio Martín Pallín (la Corunya, 1936), que en aquesta entrevista explica per què consideren que els delictes no han prescrit i per què la regularització de més de cinc milions d’euros va ser irregular. A més, li demanem pel cas Koldo i la resta de causes que esquitxen l’entorn del president del govern espanyol, Pedro Sánchez.

—La fiscalia va arxivar les diligències contra Juan Carlos fa uns dos anys i mig. Per què presenteu la querella ara?
—Alguns diran que anem tard, però tirar endavant una querella com aquesta demana temps. Hi ha molta gent implicada, un debat jurídic i cal que es fonamenti bé. El calendari polític, amb unes quantes eleccions, en què no hem volgut interferir, també ho ha endarrerit. Potser hem tardat, però els delictes contra la hisenda pública, entre el 2014 i el 2018, no han prescrit.

—I per què va arxivar-ho, la fiscalia?
—Això és llarg d’explicar.

—Digueu.
—Per primera vegada a la història d’Espanya, un monarca adquireix una fortuna tan descomunal, que fins i tot el New York Times va calcular que era de més de 2.000 milions. Encara esperem que surti algú a desmentir-ho. El 2020, la premsa, primer la internacional, en va publicar encara més dades, com ara el 100 milions de dòlars de l’Aràbia Saudita. La corrupció va assolir tal dimensió que la fiscalia no va tenir més remei que obrir una investigació.

—El març del 2022 es publica l’informe final…
—Té una seixantena de pàgines i és molt detallat. Fa un relat de totes les activitats que són l’origen de la fortuna. Més o menys comença el 2008 i allà apareixen delictes, com ara emblanquiment de capitals, tràfic d’influències i suborns per a pagaments al cap de l’estat que no s’incorporen al patrimoni nacional. A més, es detallen cinc fraus fiscals entre el 2008 i el 2012. Les quatre primeres es consideren prescrites perquè són delictes que prescriuen al cap de cinc anys…

—I el 2012?
—No havia prescrit. La fiscalia ho considera delictiu, però després afegeix que a Juan Carlos l’emparava la inviolabilitat.

—I la resta?
—El relat continua. El 19 de juny de 2014, Juan Carlos abdica. La situació era molt compromesa per a la monarquia. L’abdicació ho canvia tot perquè perd la inviolabilitat i passa a ser aforat davant la sala segona del Tribunal Suprem. I les defraudacions fiscals continuen apareixent, entre els anys 2014 i 2018.

—…
—I els fraus fiscals continuen apareixent, entre els anys 2014 i 2018. El nostre codi penal preveu que si es regularitza la situació, és a dir, si es paga el que es deu més els interessos, s’aplica l’excusa absolutòria, de manera que hi ha delicte, hi ha culpable, però s’eximeix la pena. Això sempre que es faci la regularització abans que l’Agència Tributària obri un expedient o hi hagi coneixement formal, i recalco això de formal, que la fiscalia o un jutge ho investiga.

—I ací s’agafa la fiscalia per tancar-ho tot.
—Sí, nosaltres pensem que no tenen raó. Al seu propi relat, la fiscalia entra en contradicció perquè diu que el 20 de juny de 2020 va avisar el representant legal de Juan Carlos, que va fer un avís de rebut, de l’existència d’aquestes investigacions, entre més qüestions per si es volia personar, saber-les o exercir el dret de defensa. En la notificació es parla genèricament d’activitats delictives i de més activitats amb importància tributària. Per tant, eren delictes contra la hisenda pública. Això ho entén qualsevol persona que sàpiga llegir. Set mesos després es fa la regularització. Juan Carlos ja sabia que les investigacions eren absolutament desfavorables i deletèries, però s’aprofita de la inactivitat de l’Agència Tributària i ve a regularitzar.

—No és vàlida la notificació de la fiscalia per a mantenir el cas?
—Nosaltres creiem que sí, però la fiscalia s’escuda en el fet que el codi penal exigeix una notificació formal i detallada, cosa que la jurisprudència del Tribunal Suprem no exigeix. A més, és impossible que ho sigui. La fiscalia no pot tenir mai informació detallada d’un contribuent perquè no pot fer inspeccions. En tot cas, pot tenir indicis i sospites que efectivament s’han produït, com he dit abans, activitats que podrien tenir transcendència tributària. Tanmateix, l’estiu del 2022, la fiscalia ho arxiva tot.

—La signatura final és la del fiscal anticorrupció en cap, Alejandro Luzón. Per què fa aquesta acrobàcia jurídica?
—Això li hauríem de preguntar a ell. L’informe el va elaborar tot un equip. Va començar Juan Ignacio Campo, que era el fiscal de sala que portava els afers econòmics. Però allà hi ha els noms dels quatre o cinc fiscals que hi van intervenir. Tot aquest equip és el que va tirar endavant. Juan Ignacio va morir el desembre del 2021, uns mesos abans d’acabar l’informe. I se’n va fer càrrec el fiscal en cap d’anticorrupció. Les raons per què ho va arxivar, ja les explicarà ell. De fet, ara tindrà l’oportunitat de fer-ho quan la sala li demani l’informe.

—No ha prescrit cap dels delictes?
—Cap. Hi podria haver discussió sobre la defraudació del 2014 perquè, com he dit i és sabut, l’abdicació és el 19 de juny. Una declaració tributària s’acaba el 31 de desembre. Podem establir que la base tributària és la meitat, quan deixa de ser inviolable. Però els delictes contra la hisenda pública es cometen quan es declara. La declaració del 2014 es va fer el mes de juliol del 2015. Com que es tracta de delictes agreujats, la prescripció és de deu anys. Per tant, la del 2014 prescriu el juliol de l’any vinent.

—Si s’admet la querella, quins passos vénen?
—El primer seria prendre declaració al querellat. No hi ha cap inconvenient que aquesta declaració es faci per videoconferència, tenint en compte que Juan Carlos és a Abu Dhabi. Llavors, si la sala continua apreciant que tenim raó, la investigació ja és feta. No hi ha res més a investigar. Amb les dades que hi ha, més allò que ell mateix va confessar, perquè una regularització és una confessió de l’existència del delicte, crec que el següent pas seria obrir el judici oral.

—I com pot acabar?
—Nosaltres defensem que la regularització no és vàlida, però sí que hi ha un atenuant molt qualificat perquè ha pagat les quantitats defraudades i els interessos. Això ho podria fer baixar fins de dos graus i acabar en una pena simbòlica de presó. En canvi, en la pena de multa demanem que es fixi el grau màxim que marca la llei.

—Què en penseu, de l’anomenat cas Koldo, que esquitxa el govern espanyol?
—En aquest cas, hi ha dues fases. I no ho dic per exculpar ningú. La primera es produeix en el marc de l’adquisició de màscares en ple esclat de la pandèmia. Tothom sabia que era un mercat persa. Quan eren carregades en un avió es descarregaven perquè hi havia algú altre que oferia més diners. És evident que hi va haver comissions. A més, tot el que té relació el ministre Ábalos sembla que la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil (UCO) ho té confirmat. Això seguia una línia d’investigació clara fins que, de cop i volta, apareix el tal Víctor de Aldama…

—És considerat el cervell de la trama.
—Ha implicat el president del govern i la seva esposa. No sé amb quines proves a part d’una fotografia i el famós rescat d’Air Europa. El primer és un absurd i el segon… Amb la pandèmia les aerolínies van perdre molt i la Unió Europea en va avalar els rescats. No solament es va rescatar Air Europa, també es van rescatar Lufthansa, KLM, Air France, TAP, etc. Que el preu fos excessiu o no, això ja és un problema que jo no entenc, però crec que no té cap matís delictiu.

—També implica més membres del govern espanyol en la visita de la vice-presidenta veneçolana Delcy Rodríguez.
—Diu que s’havia pactat una reunió amb Sánchez i que s’havia organitzat un sopar amb uns quants ministres, com ara l’ex-vice-presidenta Teresa Ribera. Ell haurà de donar els detalls de tot plegat. Aquest senyor, que sapiguem, no es dedica a l’hostaleria, per tant, es devia contractar un càtering o un establiment… Haurà de dir qui s’havia contractat, el dia, com es va avisar els ministres, etc. He estat fiscal durant vint anys i, a mi, aquesta història no em convenç.

—També hi ha els lliuraments de centenars de milers d’euros.
—Sí, unes quantitats fabuloses. Ho haurà de demostrar. Aquí, de moment, no hi entro.

—La setmana passada, hores després de declarar davant el jutge instructor del cas Koldo, Ismael Moreno, Aldama va ser alliberat de la presó de Soto del Real pel jutge Santiago Pedraz, que instrueix una altra causa per un frau milionari en hidrocarburs.
—Aquí hi ha un confusionisme que és una veritable aberració jurídica. Se sosté, per la majoria d’informants i de diaris que he llegit, que la llibertat es deu a la seva col·laboració o aportació davant el jutge Ismael Moreno en el cas Koldo. Això és rigorosament fals. Moreno no el tenia a la presó i no podia acordar-ne la llibertat. El tenia a la presó el titular del jutjat 1 de l’Audiència Nacional, Santiago Pedraz, pel famós frau dels hidrocarburs de més de cent vuitanta milions d’euros. Pel que dedueixo, Pedraz, passés què passés en la declaració del cas Koldo, pensava de mantenir Aldama a la presó. Però què passa? Només hi ha una acusació, la fiscalia. I la fiscalia, sorprenentment, en opinió meva, en demana la llibertat i el jutge no té més remei que acordar-la. Són dues coses que s’han concatenat en el temps, però que consti que Aldama no és alliberat per la seva col·laboració en el cas Koldo. És alliberat perquè la fiscalia ho demana.

—Aldama ha aprofitat la llibertat provisional per fer una entrevista a la COPE i continuar empastifant Pedro Sánchez.
—Tot això que diu, que el president estava al corrent de tot el que feia Ábalos, per exemple, ho haurà d’acreditar. Ho pot dir a la COPE, però la resta de mitjans segurament es freguen les mans. Li queden moltes ràdios, si vol fer declaracions. Però ho haurà de demostrar.

—A part del cas Koldo, el govern de Sánchez té més fronts oberts, com ara la causa contra Begoña Gómez, el seu germà i el fiscal general de l’estat espanyol.
—Fins ara no s’ha concretat res en una condemna judicial. Som davant d’allò que una persona molt important de la fiscalia en deia un cop d’estat judicial permanent. Perquè això no para. El tema del germà és gairebé una fantasia perquè feia set anys que feia això i ara de cop recobra importància, quan tothom sabia la seva situació. Sobre l’esposa del president… Vull recalcar que es dedicava a l’ensenyament, no a vendre més de mil vuit-cents habitatges de protecció oficial a un fons voltor [com va fer Ana Botella]. I, per tant, és una activitat molt digna. A més, l’UCO ha dit que no hi ha res. Fa gràcia…

—Quina cosa?
—Hi ha molts comentaristes i tertulians que diuen que tot el que diu l’UCO sobre el cas Koldo i el fiscal general va a missa… Ara, quan es tracta de Begoña Gómez, l’UCO no serveix de res. Encara no hi ha cap informe final de la fiscalia en cap de les causes, per tant, ja ho veurem.

—Què en penseu, de la causa contra Álvaro García Ortiz?
—Em sembla un afer muntat sobre un veritable disbarat jurídic. És gairebé delictiu. Aquí hi ha un fet cert, incontestable. No hi ha revelació de secrets perquè abans de la nota de la fiscalia, la premsa explica que s’havia ofert una conformitat a Alberto González Amador, la parella d’Ayuso. Això no vulnera el dret de defensa.

—S’ha escorcollat el despatx del fiscal general.
—És una mesura insòlita, gravíssima, institucionalment. Això no és un problema o una disputa entre l’Álvaro i l’Alberto. No, no, no. Aquí el problema és que la fiscalia general de l’estat, ho poso entre cometes, perquè s’hi va anar amb autorització del Suprem, ha estat assaltada judicialment d’una manera tan desproporcionada que fins i tot pot tenir caràcter delictiu.

—Per què?
—Per l’ordre indiscriminada de buidar totes les dades del dispositiu que hi havia. El Suprem pot haver posat en perill la seguretat nacional. Em sembla un disbarat. És perillosíssim.

—La seguretat nacional?
—En entrar indiscriminadament a tota la informació que té la fiscalia general de l’estat, no solament parlem de la informació de les cinquanta fiscalies, sinó també d’anticorrupció, Audiència Nacional, etc. S’ha pogut posar en risc informació que no té absolutament res a veure amb el tema d’un contribuent que ha reconegut haver defraudat 350.000 euros.

—Per què creieu que el Suprem va acordar aquesta mesura?
—Tot apunta que era amb una finalitat política. L’efecte no és solament contra el fiscal, també és contra el president del govern. No voldria ser al lloc de García Ortiz. Ell, el conec personalment, té molt clar que és un atropellament judicial i que resistirà perquè això que li han fet no té cap mena de justificació.

—Abans d’acabar, us volia demanar per les possibles conseqüències judicials contra el govern de Carlos Mazón per la mala gestió de la gota freda.
—Ja s’han presentat unes quantes querelles. Penso que en aquests moments la cosa més important és la reconstrucció. Amb les dades que hi ha, sembla que han estat bastant negligents. En una democràcia, primer van les responsabilitats polítiques. El dret penal és l’últim recurs. Veurem si es pot establir una connexió de causalitat entre el seu comportament i els morts.

—Se’ls podria perseguir per homicidi imprudent?
—És una possibilitat. No vull anticipar judicis en aquest moment.