Martín Pallín: ‘Si el rei fos pederasta, continuaria essent inviolable?’

José Antonio Martín Pallín (la Corunya, 1936) sap amb detall com funcionen tots els engranatges del Tribunal Suprem espanyol. Abans de ser magistrat de la sala penal (1989-2006), en fou fiscal. I és precisament el ministeri públic d’aquest tribunal que té a les mans la qüestió més candent i controvertida per a l’estat espanyol: la investigació sobre els negocis tèrbols de Juan Carlos I, qui ha desaparegut arran de les acusacions de corrupció. ‘Som en una cruïlla que no és senzilla per al país, però hem de demostrar a la comunitat internacional que som un estat amb consciència democràtica’, diu Martín Pallín, qui consideraria un escàndol que la fiscalia arxivés les diligències contra el rei emèrit espanyol per manca d’indicis o perquè era inviolable. ‘Els fets estan indeleblement escrits’, clou.

—Us esperàveu que Juan Carlos I se n’aniria de l’estat espanyol?
—S’han publicat unes quantes coses, però crec que ningú s’ho esperava. Seria presumptuós dir la cosa contrària. Ara falta veure quina decisió pren la fiscalia del Suprem, si continua endavant amb la investigació o l’arxiva. Si la tanca, això encara deixa oberta la possibilitat de les querelles per l’acció popular davant dels jutges. Ara bé, quina resposta hi donaran els jutges amb una negativa de la fiscalia? Crec que és força previsible.

—Què us sembla el debat terminològic sobre si Juan Carlos I és un fugitiu?
—És curiós. A mi se’m va plantejar la mateixa qüestió amb el cas de Carles Puigdemont i sempre he sostingut que Puigdemont està a disposició de la justícia espanyola dins l’espai judicial europeu, en el marc de l’euroordre. Per tant, una persona que és dins aquest àmbit no es pot dir que hagi fugit. Una altra cosa és que se n’hagi anat al Brasil o a la República Dominicana.

—I si Juan Carlos I és fora del marc de l’euroordre?
—Ja ho veurem. De moment, diu que està a disposició de la justícia espanyola. A més, cal respectar els ritmes processals, encara no s’ha formulat cap imputació. Serà un fugitiu el dia que es negui a col·laborar amb la investigació o, si el cas s’agreuja, es negui a tornar a Espanya quan sigui requerit per fer front a les seves responsabilitats. De moment, no em sembla que la paraula ‘fugitiu’, en termes processals, sigui correcta. En el sentit polític, ja és una altra cosa.

—I si arriba aquest punt i Juan Carlos I es nega a col·laborar?
—Llavors sí que podríem parlar d’una rebel·lia processal. I passaria una cosa vergonyosa, una ordre de crida i cerca o una petició d’extradició contra un ex-cap d’estat.

—Afecta d’alguna manera les investigacions, el fet que el rei emèrit espanyol estigui desaparegut i il·localitzable?
—Crec que el govern té notícies directíssimes d’on és. I si la fiscalia creu oportú de prendre-li declaració, serà localitzat immediatament. De fet, el seu advocat ha dit que està a disposició de la justícia. Crec que és tan senzill com trucar a l’advocat i dir-li que volen prendre-li declaració. En principi, el fet que estigui desaparegut no afecta la investigació processal. Dit això, cal dir que la investigació no es basa en la fiabilitat del senyor Villarejo o en el possible ressentiment de Corinna Larsen. No, no i no. La investigació es fonamenta en uns comptes bancaris reals, uns IBAN i uns registres i unes anotacions dels moviments de diners. Els fets són indeleblement escrits.

—La marxa de Juan Carlos I es pot interpretar com una assumpció de culpa?
—Això és subjectiu. De totes maneres, la cosa més lògica és no abandonar Espanya si està pendent d’una investigació. La defensa també podria haver presentat una contra pericial i dir que els diners no provenien del rei de l’Aràbia Saudita, però no ha passat res d’això. Per tant, tot apunta que el que té el fiscal suís, i que sembla que ha traspassat als seus homòlegs del Suprem, és autèntic, cert i que té indicis delictius molt sòlids.

—Què en penseu, del paper del govern espanyol, que sembla que ha estat partícip de la marxa de Juan Carlos I?
—El govern s’ha trobat amb un merder, per dir-ho de manera col·loquial. És evident que cap executiu no hauria volgut tenir això sobre la taula, però penso que no tenen la intenció de fer completament immune Juan Carlos. Ara han deixat el cas a les mans dels tribunals, que són els que s’hi han de pronunciar realment. Jo no faria gaires retrets polítics al govern, perquè la situació és realment complicada.

—Es podrien demanar responsabilitats al govern espanyol si Juan Carlos I es negués a col·laborar?
—Polítiques, sí, però judicials, no. Perquè la no-presentació de Juan Carlos no depèn d’una mena de cooperació amb l’executiu, llevat que es demostri que li han dit ‘vés-te’n i no contestis’. De moment, s’ha posat una mena de torniquet a una hemorràgia. Ara bé, si no es treu aviat, hi ha risc de trombosi.

—Veieu possible un judici contra Juan Carlos I al Suprem?
—Això depèn del temps i del tremp processal. Ara mateix som en una cruïlla que no és senzilla per al país. Hem de demostrar a la comunitat internacional que som un estat amb una consciència democràtica i amb una acceptació dels valors bàsics, com ara que tothom és igual davant la llei. Dit això, si s’arxiva el cas perquè es considera que no hi ha indicis de delicte, a mi em semblaria escandalós. En canvi, si s’arxiva perquè hi ha indicis però es considera que Juan Carlos era inviolable, seria un cop molt fort a la ciutadania i a la dignitat del país. A mi, com a ciutadà, m’enervaria, sobretot perquè s’aplicaria una interpretació de la inviolabilitat en termes absoluts. És una cosa medieval i que no es preveu en el dret internacional ni en les democràcies avançades.

—També es podria arxivar el cas per la prescripció dels delictes, oi?
—Aquesta qüestió també es té en compte. El fet és que el ‘regal generós’ de 65 milions d’euros hauria d’haver acabat en mans del Patrimoni Nacional, tal com va passar amb la residència de la Mareta (Lanzarote) que li va regalar el rei de Jordània. De fet, Juan Carlos se la volia quedar, però Sabino Fernández Campo el va convèncer que seria un escàndol i la va traspassar al Patrimoni Nacional. Inqüestionablement, la donació existeix i, en comptes de posar els diners a disposició de l’estat, va provar d’emblanquir-los passant-los a una fundació amb un compte corrent a Suïssa. A diferència dels delictes fiscals, que prescriuen al cap de cinc anys, els delictes d’emblanquiment prescriuen al cap de deu anys.

—Encara hi ha marge per a actuar, doncs.
—Sí, però intentar d’aplicar els cànons processals i legals a una situació com aquesta, que va molt més enllà, no té gaire sentit. El mal ja és fet.

—Què pot passar amb la investigació suïssa?
—Jo sóc de vacances i no he tingut temps de consultar la legislació suïssa. Però indubtablement, es tracta d’un ciutadà no suís que ha comès un possible delicte fora de Suïssa, on sí que hi ha rastres d’aquest delicte. En principi, sense perjudici que quan ho estudiï tingui una opinió més fonamentada, dubto que Suïssa pugui actuar.

—Les investigacions poden afectar Felipe VI? El seu nom ha aparegut com a beneficiari de les fundacions Lucum i Zagatka.
—A la persona de Felipe VI crec que no, però a la institució de la corona és inqüestionable.

—Per què creieu que no li han retirat el títol de rei emèrit?
—Això és una qüestió política. La figura del rei emèrit es va crear amb un decret, amb la intenció maldestre de blindar Juan Carlos, però ha quedat clar que des del 2014, quan va abdicar, ja no és inviolable. Al final, només és un títol que per decret s’atorga i per decret es pot treure.

—Abans us heu mostrat molt crític amb la inviolabilitat. Com és que continua vigent?
—És vigent a Espanya i en altres constitucions. Però en altres monarquies, que també hi ha inviolabilitat, es perd de manera retroactiva quan s’abdica. És el cas dels Països Baixos i de Bèlgica, on els tribunals civils han atribuït al rei Albert II una paternitat. Aquí ha passat la cosa contrària, s’ha esgrimit la inviolabilitat de Juan Carlos I per aturar investigacions sobre possibles paternitats. És el súmmum del disbarat jurídic. Com he dit abans, la inviolabilitat absoluta va contra el dret internacional.

—Ho podeu desenvolupar?
—Espanya ha signat la convenció de Viena sobre immunitats i privilegis dels caps d’estat i dels ambaixadors, que actuen com els seus representants a l’estranger. En aquest tractat s’estableix que la inviolabilitat té límits: les activitats pròpies del càrrec de cap d’estat. És a dir, no es pot fer extensiva a tot. M’agradaria veure què passaria si Juan Carlos, en comptes de tenir afició per les dones més joves que ell, li agradessin els nens. Si el rei fos pederasta, continuaria essent inviolable? Com ho defensarien els constitucionalistes més recalcitrants davant els ciutadans? Ho repeteixo, la inviolabilitat és per aquells actes propis del cap d’estat.

—Quins són els actes propis d’un cap d’estat?
—Aquí podríem discutir una bona estona quines coses són pròpies d’un cap d’estat i quines no. I si això afecta certes decisions o situacions polítiques que l’involucrin. Però la inviolabilitat no el pot protegir quan fa coses clarament fora del seu àmbit d’actuació. He esmentat la pederàstia, però podia haver dit la tortura o moltes altres coses.

—Cobrar una comissió milionària per haver mitjançat en l’adjudicació d’una obra faraònica?
—Crec que no és una funció d’un cap d’estat.

—Veieu factible un referèndum sobre el model d’estat a Espanya?
—Cal reformar la constitució i tots sabem quin és el règim per a fer-ho. És una via complexa, perquè comporta dissoldre les corts i convocar un referèndum, però no és impossible. No passa res per plantejar-se noves formes d’estat. A Bèlgica, al final de la Segona Guerra Mundial, amb el rei Leopold, es va fer i no va passar res. De fet, va guanyar la monarquia, per poc, però va guanyar [riu].