Martín Pallín: “L’amnistia també ha de ser per als membres de les forces i cossos de seguretat de l’estat”

Manquen pocs dies per a la constitució del congrés espanyol i el PSOE continua sense tancar els suports necessaris, especialment el de Junts, per a aconseguir la majoria a la mesa enfront del bloc del PP i Vox, però també per a tirar endavant la investidura de Pedro Sánchez. Al voltant de les negociacions hi ha molt de secretisme, però el partit de Carles Puigdemont ha deixat molt clares les seves pretensions: una llei d’amnistia per als represaliats i un referèndum d’independència. Ara per ara, els socialistes les han descartades totes dues.

Per analitzar la situació política espanyola, parlem amb José Antonio Martín Pallín (la Corunya, 1936), magistrat emèrit del Tribunal Suprem espanyol. “L’amnistia és una oportunitat per a demostrar maduresa democràtica”, diu, i descarta que el referèndum sigui factible a curt termini. Així mateix, diu que l’amnistia s’ha d’estendre als centenars d’encausats per l’1-O, també els agents de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil.

—Com veieu la situació política que deixen les eleccions del 23-J?
—Demostren una escissió de la societat espanyola en blocs antagònics. Per una banda, el de les aliances del PP i Vox, que ja governen en unes quantes autonomies i ajuntaments, i per una altra, el bloc en què hi ha una minoria governamental amb el suport d’unes altres forces polítiques. Un bloc aparentment fràgil, però que ha permès de prendre decisions de gran importància social i d’avenç en drets per a gent que era discriminada. Per veure la partició, tan sols cal mirar les dades. Aproximadament, el PP i Vox s’han emportat una mica més d’11 milions de vots, mentre que el govern de coalició, que ara serien el PSOE i Sumar, més la resta de suports parlamentaris, incloent-hi, hipotèticament, Junts, supera els 12 milions. Això no és bo per a la democràcia perquè la diferència és notable i la dreta i l’extrema dreta hi són sobrerepresentades.

—També es pot dir que el bipartidisme s’ha emportat 15 milions llargs de vots.
—A mi em crida molt l’atenció que en algun sector del PP, i els seus mitjans afins, que són molts, es parli fins i tot d’invocar l’exemple d’Alemanya com a model de governs de coalició entre conservadors i socialdemòcrates, etcètera. És que són casos que no tenen res a veure. Res. Parlem de blocs purament antagònics. Per exemple, uns defensen l’avortament i l’eutanàsia, mentre que els altres volen retallar o derogar aquestes lleis. I això no és tot, l’enfrontament també és palpable en medi, imposts… Amb un antagonisme d’aquesta naturalesa, invocar qualsevol paral·lelisme amb Alemanya em sembla un autèntic deliri.

—Com valoreu el paper del PP, però especialment d’Alberto Núñez Feijóo, que exigeixen el dret de governar perquè són el partit més votat?
—És una teoria que s’han tret de la màniga quan els convé, perquè és obvi i notori que, si ho necessiten, fan tot el contrari. No es pot confiar en un partit polític per al govern de la nació que, quan vol, fa servir l’argument del partit més votat, que és inconstitucional i contrari a l’article 99, i quan li sembla se’l salta, tal com ha fet a Extremadura i en molts ajuntaments. Això em sembla molt poc seriós. Encara més, em sembla una paròdia, és una estafa. Volen perpetrar l’estafa del tocomotxo.

—El PSOE i Sumar poden aconseguir la majoria per a la investidura amb ERC, Junts, EH Bildu, el PNB i el BNG, però els necessiten a tots, sobretot el partit de Carles Puigdemont. No hi ha una geometria variable, com en la legislatura passada.
—Si Junts decideix de votar que sí, la cosa és decidida del tot. Ara, si decideix d’abstenir-se, cal veure si s’absté totalment o parcialment, és a dir, cedint els dos vots que necessita Sánchez per a tenir majoria simple. En fi, les variables són aquestes, però la posició de Junts serà decisiva. És necessari de negociar perquè tiri endavant. Fa quatre anys va votar en contra de la investidura, però en unes altres qüestions sí que va participar en la majoria de progrés.

—Junts ha deixat molt clares les seves condicions per a avalar la investidura: llei d’amnistia i un referèndum.
—Anem per parts. Primer, la més factible: la llei d’amnistia.

—El referèndum no el veieu factible?
—Ara? Crec que queda aparcat.

—Del referèndum en parlarem més endavant. Quina és la vostra posició amb l’amnistia?
—No sóc solament jo que hi estic a favor. Aquests darrers dies ens hem pronunciat unes quantes persones, com ara el catedràtic Javier Pérez Royo i l’ex-vice-president del TC Juan Antonio Xiol. No sé qui ha estat l’il·luminat jurídic que s’ha tret del barret de copa que la constitució prohibeix les amnisties. El legislador constituent, de la mateixa manera que va prohibir els indults generals, podria haver-ho fet amb les amnisties, cosa que no va passar. A més, s’ha de tenir en compte que són dues institucions radicalment diferents. L’amnistia és una llei, com ho pot ser la de l’habitatge o la de la reforma agrària, però calen 176 vots [majoria absoluta] per a aprovar-la, perquè és orgànica. En cap cas depèn d’una decisió del govern, com l’indult. L’amnistia és una oportunitat per a demostrar maduresa democràtica.

—A qui hauria de cobrir, aquesta llei?
—Aplicar-la solament als dotze condemnats pel Suprem, uns quants dels quals han estat indultats, no té gaire sentit. L’amnistia hauria de ser molt més àmplia i abastar centenars d’encausats: batlles, regidors, ciutadans, entre més gent, que van participar en el Primer d’Octubre. Dit això, l’amnistia també ha de ser per als membres de les forces i cossos de seguretat de l’estat.

—Què voleu dir?
—La sentència condemnatòria, redactada pel senyor Manuel Marchena, reconeix, i espero que alguns se la llegeixin abans de dir frivolitats, que a les dotze del migdia les forces i cossos de seguretat van rebre l’ordre de retirar-se perquè la seva actuació podia resultar desproporcionada. Això ho diu la sentència i no pas jo. És una dada més a favor de concedir l’amnistia als policies i guàrdies civils que tenen causes obertes per ús desproporcionat de la força.

—Creieu que Felipe VI es pot negar a signar la llei?
—Em semblaria una cosa insòlita. No sé què invocaria per negar-se a signar. Aquí no tenim un rei a temps parcial, tal com va passar a Bèlgica amb en Balduí i la llei de l’avortament, que va abdicar durant dos dies. No, no, la constitució obliga el rei a signar. Això és un règim parlamentari i, per tant, el parlament és sobirà i el rei no té més remei constitucional que estampar la signatura a l’amnistia. De la mateixa manera que ho va fer amb els indults.

—Ho deia pel paper que ha tingut en el conflicte, amb la bel·ligerància del discurs del 3 d’octubre.
—Aquell discurs va ser molt desafortunat. Qui li va fer? Qui el va posar en aquell toll? No sé si va sortir de la Casa Reial mateixa, però allò em va semblar una ruptura del paper que li concedeix la constitució al cap de l’estat. Va ser un despropòsit. L’amnistia és una raó més per a corregir-lo.

—El debat i votació de l’amnistia, tenint en compte com es pronuncien alguns dirigents del PSOE, creieu que pot crear un cisma irreconduïble?
—Dins el PSOE, fins i tot en alguns partits que ara són a Sumar, també hi havia oposició als indults. Vivim en una democràcia representativa que es pot ampliar i fer participativa amb una consulta a les bases dels partits, tal com ha fet ara EH Bildu amb la investidura de María Chivite a Navarra. Si el PSOE i Sumar fan aquesta consulta, més enllà de l’exercici de transparència, també contindran les possibles tensions internes. Amb una bona participació de les bases, crec que n’hi hauria prou per a avalar una postura favorable a l’amnistia.

—El context polític i mediàtic, animat pel PP i Vox, durant aquestes consultes pot ser un infern.
—Sense cap mena de dubte. Es parlarà de traïció a la pàtria i fins i tot hi haurà querelles en contra del president del govern. Tot això ens ho mereixem, és clar, perquè no hem sabut formar una societat democràtica homologable a les europees, tot i que ja hem tingut molt de temps. En fi, el deure del govern és resistir en una situació com aquesta.

—Més enllà de l’amnistia, com hem dit abans, Junts també reclama un referèndum d’independència.
—El referèndum unilateral, de cap manera. Un de pactat, en el sentit que el resultat determini immediatament la independència, crec que tampoc no té lloc. Veig més factible un referèndum acordat que serveixi per a augmentar les competències de l’autogovern català, en definitiva, que tornem al famós estatut de 2006, que alguns reaccionaris del Tribunal Constitucional van tombar. Això pot ser una bona línia per a avançar en l’ampliació de competències, però també en el reconeixement nacional. L’article 2 de la constitució, aquell que s’estimen tant els reaccionaris, tot i que els importa un rave, parla de la unitat indissoluble d’Espanya, però també de les nacionalitats. Per tant, seria absolutament constitucional de reconèixer que Catalunya és una nació.

—Però la demanda per a avalar la investidura és un referèndum d’independència.
—Amb les circumstàncies actuals, amb l’amenaça d’unes noves eleccions, crec que no és una demanda raonable. La meva opinió és que Junts ha d’entrar al bloc de progrés sense fissures amb la condició que, una volta s’hagi configurat el govern de coalició i s’hagi aprovat el pressupost, es parli de tot, fins i tot d’autodeterminació. En una taula de negociació es pot parlar de tot. Dit això, de totes dues demandes, la de l’amnistia és la que em sembla més factible. Crec que el referèndum s’hauria de tractar més endavant, tenint en compte que el 2024 hi ha eleccions a Galícia, el País Basc i el Parlament Europeu.

—Com veieu la possibilitat d’una repetició electoral?
—No és gens descartable, tot i que no seria desitjable. De tota manera, no oblidem que, per exemple, la llei estrella del Ministeri de Treball, la reforma laboral, no va rebre els vots a favor d’EH Bildu i ERC. I, tanmateix, es va salvar pels pèls amb el vot famós d’Alberto Casero del PP. En un moment com l’actual, pot passar de tot, i res és descartable. La investidura és complicada, però per mi és fonamental l’aprovació del pressupost. Si no hi ha investidura, és evident que es dissolen les corts, però si ara Sánchez té els vots i tira endavant el govern, es pot trobar que al desembre sigui en un cul-de-sac amb el pressupost. Per mi, això és clau. Un govern lligat de mans amb el pressupost és motiu de noves eleccions, tot i que hem vist com el PP manava quatre anys amb els comptes prorrogats.

—Ara totes les mirades són sobre Junts, però si no hi ha investidura, les responsabilitats seran compartides?
—Els vots són els vots. Ja vaig dir, més o menys de manera humorística, que aprenguessin de Vargas Llosa, que va dir allò que s’havia de votar bé. I, en la meva opinió, molts ciutadans espanyols no han votat bé. Hi ha un grup, el PP i Vox, que propugnen arrasar amb tots els drets fonamentals, l’avortament, la mort digna, el medi, neguen el canvi climàtic, etcètera. Molts espanyols s’han deixat enganyar per una allau de la premsa que ha tergiversat i que s’ha comportat de manera impròpia en una democràcia.

—El catedràtic Pérez Royo advertia que unes noves eleccions, la tercera repetició en pocs anys, posen en risc el sistema.
—Segurament caldria una modificació de la constitució, però sobretot de la llei electoral, que podria arreglar molts dels desgavells fets amb el famós sistema d’Hondt. Els mentors del PP que insisteixen en la idea de la força més votada no han caigut en la situació que hi hagi dos partits gairebé empatats a 90 o 100 diputats, i que el més votat, precisament, tingui dos o tres escons menys. I llavors, què? El que cal és modificar la llei electoral, per descomptat, i segurament també la constitució, però aquí és intangible. Alemanya crec que l’ha modificada més de trenta vegades, però, evidentment, nosaltres no som Alemanya.

—Què us va semblar la decisió de la sala de vacances del TC de refusar els recursos d’empara de Puigdemont i Comín?
—És una decisió que pretén exclusivament d’interferir en les negociacions que es fan ara entre el PSOE i Sumar amb la resta de partits, especialment Junts, de cara a la investidura. És una resolució profundament innecessària i excessiva, entre més qüestions perquè el jutge Llarena ha suspès les euroordres fins que no hi hagi una sentència definitiva del Tribunal de Justícia de la Unió Europea [sobre la immunitat de Puigdemont i Comín]. És a dir, la senyora Espejel –l’estimada Concha, que deia María Dolores de Cospedal–, i el senyor Tolosa l’únic que volien fer era agitar la cosa per interferir en el procés de negociació. Era absolutament innecessari.

—Alguns mitjans conservadors espanyols han acusat la fiscalia de donar un cop de mà a Puigdemont i Comín amb el recurs. Què en penseu?
—La interpretació és lliure, però la fiscalia ha demostrat que ha estat la punta de llança per a tirar endavant la condemna de l’1-O. Ara, això que ha fet la fiscalia és intentar de reconduir una decisió que és absolutament impròpia i que excedeix les competències de la sala de vacances del TC.

—Què en penseu, de la decisió de Llarena de no activar les euroordres fins que hi hagi sentència del TJUE?
—El jutge Llarena, en aquest cas, crec que ha actuat amb bon criteri, mentre el TJUE no es pronuncia. Després, ja veurem com acaba. Les noves euroordres han de ser per un delicte de malversació amb afany de lucre personal i això no encaixa gaire bé amb la legislació belga. Els fets provats per la sentència del Suprem no ho demostren. Però ja ho veurem, és millor no anticipar esdeveniments.

—La via del Tribunal Europeu dels Drets Humans, com la veieu?
—Això pot posar punt final de manera definitiva a la qüestió. El problema és que no sabem quan es pronunciarà. Jo no m’atreveixo a fer endevinalles, però crec que hi ha possibilitats que deixi sense efectes la sentència del Suprem.

—Tenint en compte la censura que vau patir a la Universitat de Valladolid, què opineu de l’espectacle de descomposició que protagonitza Vox?
—Vox té un problema. Tot era construït sobre la base d’una majoria absoluta. No hem d’oblidar que alguns donaven fins a 160 diputats al PP, que amb una trentena de Vox tenien una grandíssima majoria absoluta. Els vaticinis no s’han complert. I en el cas concret del senyor Espinosa de los Monteros, em sembla que es creia que podia forçar la investidura de Feijóo amb Vox i que seria ministre d’Afers Estrangers. Havia dit que desitjava que Santiago Abascal s’assegués al palau de la Moncloa. Evidentment, no s’hi asseurà com a president de la nació, però aspiraven que fos vice-president. Però, al final, ni tan sols hi podrà entrar.

—Com vau viure la censura de la vostra conferència a la universitat?
—Em va afectar personalment, però crec que és important que la gent prengui nota d’aquestes coses. La meva conferència era el 15 de juny i era anunciada a l’aula de graus de la facultat. Tanmateix, pocs dies abans, la secretària general, no el rector, sinó la secretària, va dir que era un acte polític i la va prohibir. A mi em va doldre personalment perquè vaig estudiar a Valladolid i allà vaig donar la meva primera classe com a docent ocasional. Em va doldre, sí, però quan vaig veure que al cap d’uns dies també censuraven Virgina Woolf, el meu ego es va disparar [riu]. Que em comparin em Virgina Woolf m’ha tret qualsevol mena de ressentiment.