Martí Perarnau: “Pep Guardiola sublima la manera catalana d’entendre el joc”

El periodista Martí Perarnau (Barcelona, 1955) és qui ha explicat més i millor l’obra i el mètode de Pep Guardiola, un geni esportiu que ell defineix com l’Steve Jobs del futbol. Perarnau el coneix bé: el va seguir durant la seva primera temporada al Bayern de Munic i va escriure Herr Pep (Roca Editorial, 2014). La recepta va funcionar, i ara ha publicat una crònica dels set anys que fa que entrena el Manchester City, Déu salvi el Pep (Roca Editorial, 2023). En aquesta conversa, Perarnau explica tot allò que n’ha après. L’aportació de Guardiola, diu, és la sublimació d’una manera catalana d’entendre el futbol.

—Imagineu-vos que heu d’explicar a un lector que no té gens d’interès pel futbol quina és l’aportació genial que ha fet Pep Guardiola, més enllà de la tècnica. Com ho faríeu?
—La capacitat d’innovar en un esport que té més de 160 anys d’història i en què tot semblava inventat i fet. Ha fet petites innovacions que, després, al camp, s’han transformat en grans resultats, però que al seu cap eren petits detalls. És l’Steve Jobs del futbol. Ell no va inventar el telèfon mòbil i en Pep no va inventar el futbol, ni moltes de les coses que aplica, però és el gran innovador, i per això fa una petita obra d’art cada dia.

—D’on treu la capacitat d’innovar? Intel·ligència natural, aprenentatge, la tradició esportiva que l’educa?
—No hi ha una sola resposta. Probablement, són aquests tres factors i més. Per exemple, la seva capacitat de robar idees de l’ambient, de les persones que el visiten i li comenten coses. Té una gran capacitat de treball i d’autocrítica. Sempre sembla que pateixi una mica. Llevat dels partits finals de temporada, no el veus mai gaudint del tot, deixant-se anar. Sempre pensa: “Sí, però això ho hauríem d’haver fet millor.” Aquesta autocrítica, de vegades, li impedeix de gaudir al 100% d’un triomf, però alhora és una de les coses que l’ajuda a innovar tant.

—Aquesta innovació de petits detalls ha intel·lectualitzat força la conversa sobre el futbol, sobre el joc. Hi ha més teorització, es parla més sovint de tècnica.
—El futbol és un esport de gran complexitat, encara que sembli que tothom hi entén. Aquesta complexitat no ha arribat a ser compresa per a la majoria de la gent, que es queda en la superfície. Aprofundir en la interioritat del joc és molt difícil. Estudiosos del futbol s’acullen a les teories de la complexitat del filòsof Edgar Morin per afrontar l’anàlisi d’un joc d’onze contra onze amb un mòbil, que és la pilota, i interrelacions i intrarelacions constants. És veritat que s’havia intel·lectualitzat molt poc, tot això.

—No tots els jugadors l’entenen, tampoc, aquesta complexitat.
—És evident que hi ha jugadors que l’entenen molt bé. Allò que en diem el jugador intel·ligent: interpreta el joc correctament per al seu equip i, a més a més, té olfacte per a entendre una part d’aquesta complexitat. Aquest perfil de jugador rep les instruccions millor que no pas un altre que, per raons culturals o intel·lectuals o el que sigui, es limita simplement a fer la seva.

—Els crítics el caricaturitzen com una cosa molt banal, però el futbol requereix intel·ligència.
—Sí. Requereix molta intel·ligència. Fa uns anys, vaig escriure un llibre, L’evolució tàctica del futbol, de 1863 a 1945, on es palesen molt les relacions entre el joc i les identitats dels pobles i cultura. Cada poble juga a futbol segons la seva manera de ser. La globalització ha anat matant les identitats locals del joc. S’han barrejat i han perdut força. N’hi ha que han desaparegut del tot, com l’austríaca o l’hongaresa. L’essència és un joc, però hi ha una relació amb la manera de ser, una complexitat social al darrere.

—L’aportació de Guardiola és també una identitat catalana del futbol?
—Bastant, sí. El joc català, sobretot fa un segle, estava molt significat, se’l definia molt clarament, igual que el joc basc. El joc basc era hereu del joc directe anglès, perquè havia arribat a Bilbao pels mariners. El joc català va néixer dels escocesos que havien arribat a Barcelona sobretot arran del negoci tèxtil. L’estil anglès era directe. L’estil escocès era un joc de passis, d’associar-te, i això va connectar molt bé amb la manera catalana de fer. Som el país de la sardana, de la cordada muntanyenca. Un país amb grans individus, però que se sent confortable amb l’associacionisme. Això va arrelar, i hi va haver influències d’altres països que tenen un esperit semblant, com ara els hongaresos i els holandesos, que als anys trenta ja van aportar coses importants en el futbol català. L’estil de joc català, que no és només del Barça, s’ha anat desenvolupant des d’aleshores. Tot això, qui ho sublima és en Pep, que és el gran paradigma de la manera catalana d’entendre el joc.

—Quina importància té el suport del club per a aplicar el model?
—És vital. Probablement, els clubs de futbol són les empreses més mal gestionades del món. Hi sol haver una manca de sintonia entre el projecte de la direcció de l’empresa, que són les presidències o les direccions esportives, i els qui ho han de gestionar, els gerents, que són els entrenadors. Hi ha molt pocs projectes, en la història del futbol, que hagin tingut una coherència interna entre direcció empresarial i gestió de l’equip. Solen ser projectes fracassats perquè cada part de l’empresa va per una banda diferent.

—La primera època del Barça de Guardiola és un exemple que demostra que això sí que ha funcionat?
—Sí. Els primers anys de Guardiola hi va haver sintonia i col·laboració. De fet, quan Txiki Begiristain li va fer l’oferta d’entrenar el primer equip, el club va assumir un risc molt gran. El president i el director esportiu el van assumir i els resultats van somriure a l’empresa. Al cap de dos anys, va canviar el president, Txiki Begiristain va abandonar el club i van començar les friccions.

—Ara el president torna a ser Joan Laporta, i ell mateix va dir un dia que podia donar un cop de mà al club si ho necessitava. Per què no torna?
—Home, d’entrada té un contracte vigent per al pròxim any i mig. No pot trencar-lo així com així. Ara és al punt central d’un projecte molt coherent, on se sent molt confortable. No entraria dins de cap paràmetre raonable que ara estripés el contracte per tornar al Barça. El Barça té dificultats però tampoc no passa una crisi esfereïdora. Potser és més una sensació dels afeccionats. L’any passat es va guanyar una lliga i encara cal veure què passa enguany.

—Podem descartar que un dia torni per ajudar el club en uns altres àmbits? Com a director tècnic o esportiu, per exemple?
—En Pep és molt especial. No explica res del seu futur perquè no hi pensa. Pensa a molt curt termini, només el partit següent. Hi ha gent que això no s’ho creu, però després de deu anys acompanyant-lo ja us asseguro que és així. De debò: només pensa en el pròxim partit, ho ha convertit en una pauta de comportament. No pensa en els vuitens de final de la Champions, el mes de febrer. De vegades fa coses que sorprenen molt, com ara fer una alineació molt bona en un partit de Copa contra un equip de segona divisió, encara que al cap de tres dies tingui un altre partit molt complicat. Però ell només pensa a curt termini. És molt difícil saber què voldrà d’aquí a deu anys. Dit això: és molt culer. Quan es deslligui del Manchester City no sé què farà, però no descartaria gens ni mica això que dius: tornar a Barcelona i ajudar el club d’alguna manera. Com a entrenador em fa l’efecte que no, perquè no li agrada tornar a fer allò que ja ha fet.

—L’entorn de Pep Guardiola ha transformat el Girona. Hi ha la seva petjada personal en el rendiment actual del club?
—Em sembla que poca. En això parlo més d’orella que no pas per coneixement. És evident que el seu germà Pere és accionista del club i que ha mamat molt de futbol al costat d’en Pep. Hi ha un transvasament d’idees, segur. Però en Delfí Gelí com a president i en Quique Cárcel com a director esportiu tenen prou coneixement i capacitat per a aixecar el projecte tots sols. En Míchel i en Pep tenen molt bona relació, s’han trobat unes quantes vegades, però té la seva personalitat com a entrenador.

—Quin diríeu que és el secret de l’èxit del Girona?
—Això que dèiem abans: la coherència entre direcció d’empresa i gestió esportiva. Hi ha una idea molt clara de què es pot fer, què no, fins on es pot arribar. Em fa molta gràcia quan diuen que és el Manchester City B, perquè no hi ha jugadors del Manchester City. La clau ha estat fitxar jugadors ucraïnesos desconeguts, jugadors cedits d’equips espanyols que no els volien… És un gran mèrit, sobretot de la direcció esportiva.

—I el Barça com el veieu, en aquest moment?
—en una obra de teatre que es deia Art Flotats deia: “Mai no li demanis calma a una persona que ha perdut la calma.” És el pitjor que pots fer. Veig un equip molt nerviós, que ha perdut la calma. Si tingués serenor amb el cos tècnic i l’entorn, segurament jugaria millor i tindria més bons resultats. Ara s’ha ficat en una situació de nerviosisme que el porta a jugar precipitadament, multiplicar les errades. El veig desconcertat i sense rumb.

—A Guardiola treballar en un “club-estat” li ha causat mai cap contradicció?
—És possible. A mi no m’ho ha fet veure, perquè en el dia a dia el concepte de “club-estat” és molt difícil de mesurar. La seva feina diària és amb Txiki Begiristain o amb Ferran Soriano. O amb el president, Khaldoon al-Mubàrak.

—I vós, finalment, què n’heu après, de Pep Guardiola, després de tants anys seguint-lo?
—Moltíssim. Ha estat l’experiència esportiva més enriquidora que he viscut mai, per la quantitat d’estímuls i de coses diferents que he après. He après del joc, de la gestió col·lectiva, del drama esportiu i de l’alegria. Però la lliçó més important que n’he extret és no quedar-te clavat en allò que fas i que ja fas bé.

—Evolucionar. 
—Sí. Per una banda és confortable. Ens passa a tots. Estem còmodes fent allò que ja fem bé, que gestionem sense tensió. Per una altra banda, ens col·loquem en una rampa de caiguda lenta, sense voler. El nostre rendiment deixa de millorar. En Pep m’ha ensenyat aquesta voluntat de trencar i buscar coses diferents, no necessàriament millors, però prou diferents per a estimular-te i fer-te estar despert.

—Estar en tensió. 
—Sí. L’ésser humà busca la comoditat, és normal, a mi em passa. Però hem de tenir clar que la comoditat és la llavor de l’estancament. Com ho fem per continuar millorant? Trencant amb allò que ja fem bé i buscant una via nova. Com l’escalador que ha pujat no sé quants cops una muntanya i encara hi busca un altre camí, a la cara nord, a l’hivern i sense cordes.