Martí Domínguez: “És ètic permetre que un fill nasca amb una malaltia incapacitant si es pot evitar?”

Amb Mater, el biòleg i escriptor Martí Domínguez (Madrid, 1966) ha guanyat el quart premi Proa de novel·la. És una història d’anticipació en què relata la vida en un món on la tecnologia i els avenços genètics han aconseguit de crear una vida posthumana i millorar o eradicar tota mena de xacres que llasten la vida com ara la coneixem. Malgrat aquest plantejament, la història no s’ha de llegir ben bé com un relat de ciència-ficció, encara que a la novel·la hi ha molta ciència i també molta ficció.

Al frontispici, una citació de Diderot: “Després de veure passar la matèria de l’estat inert al sensible, ja res no ens pot sorprendre.” I això és el que passa. Per bé que es parla de vida concebuda fora del cos de la dona, de bio-sacs i de persones millorades, o de cíborgs i robots, la història llisca suaument. El lector l’engul com si es tractàs de fets reals.

I això és el que pretén Martí Domínguez. Vol que el lector es divertesca, però a la vegada li formula o, potser li inocula, algunes de les qüestions fonamentals de la vida. Qüestions ètiques i morals, que són sempre les més difícils de respondre si no és amb més preguntes, que desemboquen en atzucacs.

Marca de la casa de Martí Domínguez és farcir les novel·les de cites dels seus referents. Autors determinants en la història de la ciència o de la filosofia o de la literatura. Tot un corpus teòric i de pensament que, amb tot de descripcions de la natura, agombolen el viatge del lector. Quan no pateix les conseqüències de xafar una planta urticant. Llavors, la cascada de preguntes transcendents converteix la lectura en golafreria.

En aquesta entrevista, que fem al seu despatx de director de la revista Mètode, al Jardí Botànic de València, Domínguez explica quins són els ressorts que l’han mogut a escriure aquesta novel·la.

—Què és Mater?
—Volia escriure una cosa que fos divertida i atractiva. Volia divertir-me i que el lector es divertira. Té aquest punt de novel·la d’aventura, de novel·la d’iniciació, i molt a l’estil del mateix Càndid, de Voltaire. Per mi és un model de com contar tantes coses. Realment, Mater és un llarg conte filosòfic. La creació des de la filosofia, però també des de la literatura. Frases curtes, molta sentència, molt d’aforisme i molta acció.

—Mater, de matèria, de mare?
—És matèria, perquè hi ha un homenatge a Diderot, al començament, que diu que després de veure passar la matèria de l’estat inert al sensible, qualsevol cosa és possible. Imaginem! Diderot haguera aplaudit moltíssim aquest món distòpic. És dels primers a crear animals híbrids, tot eixe món de criatures mig home, mig animal… Tot eixe món del materialisme biològic l’entusiasmava. I en contraposició a això, hi ha Pascal. La visió transcendent de la matèria, i eixa frase tan bonica que diu que l’home és un punt perdut entre dos infinits, el de l’àtom i el del cosmos. Tot és molt atractiu.

—En aquesta novel·la, escriviu el futur, però com de pròxim o de llunyà és?
—No sóc cap mena de visionari. El gran genètic Haldane, que sí que n’era, de visionari, va escriure un text als anys vint del segle passat sobre quin seria el futur de l’home. I en què parlava d’ectogènesi. De fet, va crear aquesta paraula, ectogènesi. I la situava l’any 2074. També pense que potser en dues generacions o tres podríem ser en una mena de món prou diferent del que coneixem. No ho sé, però Haldane va ser qui, d’alguna manera, va motivar el famós llibre d’Aldous Huxley Un món feliç. Tota aquesta reflexió ve de molt lluny i és el que a mi m’interessa, és el meu marc teòric. Haldane, Betrand Russell, que contesta a Haldane, i Aldous Huxley mateix i el seu germà, Julian Huxley. En aquells anys, tots cavil·len com serà el futur.

—La separació entre la nostra generació i aquestes dues, que és, científica o ètica?
—Aquesta és la reflexió. Crec que és més ètica que no científica. La tecnologia la tenim ací. La prova és que de bio-sacs ja se n’ha creat un a la Xina i se’n van fer notícies, precisament, quan acabava la novel·la. Em va cridar l’atenció. Vaig pensar, ja és ací. Quant a la qüestió ètica, caldrà veure com evoluciona. En països dictatorials amb poca transparència, tampoc sabem molt bé què pot passar. I des del punt de vista del neoliberalisme ferotge que ho impregna tot, pot haver-hi un interès. I, d’una altra banda, és cert que pot ajudar moltes dones a tenir fills sense passar per inseminacions artificials, o qüestions que comprometen la seua salut. És un fet i cal reflexionar-hi.

—No sé si en som prou conscients, d’això.
—Crec que la societat viu una mica d’esquena a les grans troballes científiques i caldria que hi estiguera més interessada i més informada.

—Ens dibuixeu aquests anys a venir d’una manera que no grinyola. Com a lector penses: “Ves, jo podria ser Zoe.”
—No crec que en el futur els posthumans siguen tan diferents de com som ara. Tampoc no crec que tots siguen rossos amb els ulls blaus, més aviat s’assemblaran a nosaltres, vull dir que hi haurà un nexe clar entre els fills i els seus progenitors. Seran millorats, no tindran malalties hereditàries, però a tots ens agrada que la nostra descendència tinga un vincle amb nosaltres. Busque aquesta visió natural. Continuaran participant en concerts i en activitats lúdiques, amb un control de la salut molt ferm que ara no tenim. Que tot siga saludable, en un món saludable, però que siga dins els nostres esquemes. Aquesta societat posthumana és democràtica. Una societat que viu d’una manera natural unes il·lusions de conquesta de territoris del cosmos i de tantíssims panorames que se’ls han obert.

—Una societat també una mica més ociosa que no la nostra.
—Una part de la societat es trobarà sense gran cosa a fer. En aquest món de robots hi haurà una elit que tindrà grans reptes, però també és possible que hi haja una gran massa que haurà perdut la raó de ser de la seua existència. Sobretot perquè ja no tenen una de les raons principals que per a molts justifiquen la vida, que és tenir fills. Tenir descendència. La descendència pot justificar una vida dels pares, dels avis… I quan dic una descendència, parle d’un model familiar que és l’habitual. Qualsevol model familiar pot justificar una vida. No necessites més que això, no necessites ser un creador o un triomfador o aconseguir grans coses… Senzillament, ets feliç pujant la teua família.

—Tornem a la qüestió de les persones millorades, tractades genèticament, que és on hi ha l’ametlla del debat que obriu.
—Més que res, una qüestió de malalties hereditàries, o rares. També possibles malalties mentals. L’eugenèsia sempre ha estat un dels grans temes presents en els debats de com serà el futur. Julian Huxley era un gran defensor de l’eugenèsia, era favorable d’impedir que persones que tenien tares genètiques es pogueren reproduir. D’alguna manera, en un futur, si aquestes tares genètiques les podem eliminar, serà molt difícil, una vegada obris el meló, decidir on poses el límit. Això és el que m’interessa. És ètic que una persona puga nàixer amb una malaltia incapacitant molt dura per a ell i per als seus progenitors, sabent que hi ha un possible remei? És ètic no fer un tractament des del punt de vista genètic que ho evite? En la novel·la, els humans diuen que el patrimoni genètic és de Déu i que no s’ha de modificar de cap manera. En canvi, els posthumans no tenen aquest recel, ni aquestes limitacions ètiques. Podem millorar la societat eliminant aquestes situacions invalidants que fan que la vida siga un turment? Per què no ho hem de permetre, si ho tenim allí? Però una vegada obris la capsa de Pandora, on poses el límit? Per què no fer que els teus fills tinguen millors aptituds d’oïda, de visió, d’olfacte? Per què no? Comences… Tot allò que estiga regulat per uns pocs gens, que d’alguna manera hi puguem intervenir fàcilment, per què no? Aquesta és la qüestió. Aquest és el gran debat que m’interessa.

—El debat de la bioètica.
—Sí, sí. Totalment. Però en un món que va a una velocitat molt galopant.

—Els nostres valors ètics poden ser uns altres d’ací a dues generacions…
—I tant! Si pots fer un embrió amb una màquina robot que tindrà unes condicions genètiques i de la gestació controlades, sabent que ni el fetus ni la mare no patiran, és difícil de dir: “No, fem-lo a la vella manera.” Realment, tots volem que el nostre fill, la nostra filla, siga feliç i no tinga problemes de salut. A banda, perquè és una inversió parental molt forta, i en un moment determinat, alguns hi estaran en contra, i uns altres a favor. Aquells que hi estiguen en contra que després tinguen un fill amb problemes, com li explicaran que podrien haver-li evitat el patiment i no ho han fet? Això és un debat colpidorament interessant. Habermas té un assaig interessant sobre això, titulat El futur de la naturalesa humana. És una qüestió que ve d’antic i que és allí, però que no en parlem prou.

—Hi ha resposta, a aquestes preguntes?
—No hi ha una resposta clara. Però les accions haurien d’anar cap al fet que la ciència fos més d’ús públic que no privat per a poder controlar-ho més bé. En aquests moments, em preocupa l’ús privat de totes les patents que es creen. La patentització del nostre patrimoni genètic i natural. I això és el que pot produir més problemes en el futur. A més, els científics també són humans, amb les seues temptacions i incoherències. Ara mateix, amb la guerra d’Ucraïna, la tecnologia torna a ser al servei de la destrucció i et sobta veure que hi ha armes noves i com s’empren tota mena de drons, robots antimines, míssils… És decebedor.

—Heu dit que la idea d’aquesta novel·la la vàreu tenir a Boston, durant una estada d’investigació. Què vau veure als laboratoris què vau visitar?
—Sobretot vaig veure un ús privat de la tecnologia, que és legítim, però també em va cridar l’atenció sobre com de ràpidament avançava tot. Això em va fer pensar en aquesta possibilitat de manca de control. No tant amb el que puga passar als EUA, com en uns altres llocs del món. I la necessitat d’estar una mica més informats. Insistesc. Vull introduir el debat, i també i crec que és interessant que hi haja aquesta visió utòpica. Creem la utopia!

—…
—La utopia seria la d’un món futur en què les diverses formes humanes puguen coexistir en pau, on el patrimoni genètic siga compartit per tots i a l’abast de tots, una societat respectuosa amb el medi i on el món es regesca des del conreu del coneixement i la solidaritat.

—És un tret característic de la vostra obra, fer literatura sobre una base científica molt sòlida.
—M’interessa particularment la literatura. És que pareix que no es puga fer aquesta mena de novel·la amb literatura. Sembla que hi haja una escletxa entre el tractament distòpic i la creació literària. Trobe que és prou injust. Es poden crear grans metàfores, grans idees, grans paradigmes, que tenen una gran força literària.

—Dels vostres dos vessants, el de científic i el d’autor literari, us decanteu com més va més pel de novel·lista?
—Fixa’t, la primera novel·la la vaig dedicar al comte de Buffon, precisament perquè és un gran científic, però també un gran escriptor. I ara, a Buffon el llegim per la seua prosa, no per les seues troballes científiques. Llegim la seua descripció del cavall o dels gossos, o dels gats, que són poètiques i alhora interessants. El seu estil elegant, la seua capacitat persuasiva. Crec que sempre el fons ha d’anar acompanyat per la forma. Hi ha d’haver literatura en la ciència. I, al mateix temps, crec que en la literatura hi ha d’haver ciència. Vivim en un món en què els nostres escriptors ignoren prou la situació científica contemporània. Charles Percy Snow ja en parlava reiterativament, però la cosa continua igual. Els escriptors llegeixen molt poca ciència. No dic articles científics, dic llibres de divulgació científica per saber on som, per tenir coneixement de la naturalesa humana.

—Amb Mater heu guanyat el premi Proa. La quarta convocatòria i ja té guanyadors del Principat, de les Illes i del País Valencià.
—Sí. Ha estat molt curiós. L’any passat el va guanyar una menorquina, Maite Salord. Ara un valencià… M’hi trobe molt còmode.

—Sou optimista, quant a la situació de la literatura catalana que es fa al País Valencià i la relació amb el Principat?
—És cert que continua havent-hi una certa dificultat per a creuar el Sénia. I, tanmateix, ací hi ha moviment. Hi ha la Plaça del Llibre, moltes presentacions i festivals, premis literaris prestigiosos, i molts altres moments per a trobar-nos. Em trobe molt ben acompanyat literàriament. Hi ha molts clubs de lectura, molts projectes editorials amb coses interessants. Per això crec que els editors catalans haurien de ser més presents al País Valencià.

—Continua essent prou limitat, el nombre d’autors valencians que es llegeixen al Principat.
—Crec que hi ha un intent perquè la cosa millore. Raquel Ricart ha publicat a Proa, també Joan Francesc Mira, Ferran Torrent a Columna. Baixauli i Benesiu a Periscopi Hi ha un cert anar i venir. Però crec que, a vegades, al lector català quan veu la variant valenciana li fa una mica de por. L’han de perdre. Jo empre l’idioma amb tota la seua complexitat. Tot el que siga el meu idioma m’interessa. Siga una varietat mallorquina, siga una varietat catalana. Puc dir guineu i puc dir rabosa. Per què no emprar l’idioma en tota la seua potencialitat? Puc parlar perfectament de noi i de noia. O de nen. No posaré sempre xiquet… Això eixampla el llenguatge. Ja saps que sóc molt planià i m’agrada molt el seu registre lingüístic. Però hi ha paraules que Pla, literalment, s’inventa, que no són ni a l’Alcover Moll. Però si Pla l’empra, jo l’escric. [Riu.] El meu avi va escriure una novel·la que es diu Els horts, molt bonica, molt peculiar, amb un registre lingüístic molt viu… Tenia un valencià molt genuí, el meu avi. Però el Club dels Novel·listes, amb Sales i Berenguel, li van capolar tots els valencianismes que tenia. No podia dir espill, havia de dir mirall… Coses ridícules d’aquestes. I el meu avi la va retirar… A vegades ho he lamentat, que no estiga en el Club dels Novel·listes. Va fer bé? Potser sí. La va publicar a l’editorial l’Estel, animat per Sanchis Guarner, però tot plegat, quina llàstima! En definitiva, l’idioma és ric, i nosaltres, com a escriptors valencians, hem d’emprar tota la potencialitat de la llengua.