Martí Domínguez: ‘És un govern excessivament captiu de la banca i Podem ha desaparegut completament’

Martí Domínguez és biòleg, professor de periodisme a la Universitat de València, director de la revista de divulgació científica de la UV, Mètode, i també és escriptor. En la seva darrera novel·la, L’esperit del temps (Proa), premi a la Millor Novel·la de l’Any 2019, reflexiona sobre la ciència posada al servei del nazisme durant la Segona Guerra Mundial.

—La vostra darrera novel·la, L’esperit del temps (Proa), avisa del perill del ressorgiment del nazisme mostrant-se en formes diferents. Llegiu aquesta crisi sanitària i econòmica en clau d’autoritarisme i control social?
—Tota crisi és un brou de cultiu perfecte per al retorn dels autoritarismes. El govern espanyol podria haver mostrat un equip de científics i gestors s’ha estimat més d’ensenyar-ne un de militars, amb un llenguatge ple a vessar de metàfores bèl·liques. Un clar error comunicatiu, absolutament elemental.

—En sortirà afavorida l’extrema dreta, d’aquesta situació?
—Sí, és una situació molt afavoridora per als feixismes. A València se senten perolades i alguns crits de ‘rojos, assassins’. Un llenguatge guerracivilista que fa molta feredat. I que pot anar in crescendo a mesura que les coses es vagen complicant, que es poden complicar molt encara.

—En quin sentit creieu que es poden complicar?
—La Covid-19 ha mostrat una gran resistència. Per tant, fins que no troben realment la vacuna es fa molt difícil d’imaginar una situació de normalitat. I podem trigar un any i mig a aconseguir-la. I tampoc no és cap garantia que la gent no se’n puga tornar a contagiar al cap de quatre mesos. Es fa difícil de veure ara quan podrà sortir de casa la gent gran o quan es podrà anar al cinema o fins i tot quan es podran fer classes presencials. Jo no ho veig clar. Per tant, s’ha de resistir, s’ha d’aguantar i sobretot no precipitar-se. L’error seria precipitar-se.

—Ara hauria de ser el moment que les administracions públiques invertissin en la gent.
—I els bancs podrien també tornar part del rescat. Però és un govern excessivament captiu de la banca i Podem ha desaparegut completament. Jo estic sorprès de Manuel Castells, una persona que respecte tant i no ha tingut gens de protagonisme ni ha donat cap indicació per a guiar la comunicació de la gestió de la Covid-19. Realment, han fet un espectacle molt reaccionari: la manera de presentar les dades, amb els militars, el llenguatge bèl·lic. Manuel Castells sap perfectament que les metàfores bèl·liques són les últimes que has d’emprar en qüestions de salut. Com s’ha pogut caure en aquestes metàfores, dir que tots som soldats? Per tant, Podem ha amagat el cap sota terra com un estruç i deu voler intentar superar els seus errors, com el d’animar a participar en la manifestació del 8-M. Evidentment, tot això no s’hauria hagut de fer, hi havia prou informació per a no haver-ho fet. Igual que no s’haurien hagut de fer mascletàs aquí a València ni les revetlles que es feren el cap de setmana abans del 8-M. Trobe que Joan Ribó hauria hagut de guiar un poc la societat valenciana i haver dit que no es podien fer mascletàs i haver-se preparat un poc per què venia. Jo per a res no voldria estar en la seua pell, entenc que hi havia molts interessos, però és clar, ara es fa molt difícil de salvar l’estendard. Així i tot, imaginem-nos la situació amb un govern de dretes. Hauria estat terrorífic.

—Com a director de la revista Mètode i biòleg, en què us fixeu de la Covid-19, científicament parlant?
—És un virus especialment resistent, amb una gran capacitat d’infecció. Potser no és gaire letal, però com que és molt infecciós, les pèrdues humanes són especialment altes i ha causat un daltabaix formidable que ha aturat el món. És sorprenent que no s’haja pogut aturar en origen i s’haja pogut escampar d’aquella manera tan dramàtica. Potser si la Xina no fos una dictadura, hauria tingut més transparència i s’hauria pogut saber abans la virulència d’aquesta pandèmia. I no hauria sorprès el món d’aquesta manera.

—Quins articles encarregueu ara per a publicar a Mètode en aquest context?
—Treballem a dos nivells. Per una banda, el món acadèmic internacional. Acaba d’escriure un article esplèndid Celeste Condit, una gran especialista en epidemiologia, i en què denuncia la manca de didàctica del mateix president Donald Trump i com alhora tots els estudis que s’han fet d’epidemiologia i de comunicació d’epidèmies han fracassat. És a dir, quan arriba la malaltia la gent no s’assessora, diu la primera cosa que li passa pel cap. I tota la paperassa que hem publicat nosaltres de com s’ha de fer també és un fracàs de l’acadèmia. És a dir, algú llegeix aquests articles que nosaltres publiquem? Algú ens fa cas? I parlem de les millors revistes del món, com The Lancet, per exemple. S’ha caigut en els mateixos errors matussers i una manera pedestre de comunicar l’epidèmia.

—Quin és l’altre nivell de treball a Mètode?
—Doncs això, tenim col·laboracions internacionals de Celeste Condit o Teresa Thompson, que és una persona molt important en la comunicació de la salut. I després, ja en clau interna, tenim articles de Josep Bernabeu, Esther Samper, que parlarà de les mentides que es divulguen per la xarxa, que també és una mena d’infecció. És important de recuperar el periodisme científic, recuperar i fer costat als mitjans de comunicació que tenen bon periodisme científic, donar-nos suport a nosaltres, a Mètode… No és igual que faces cas d’una informació anònima que t’arriba per WhatsApp que llegisques periodistes que segueixes d’abans de la crisi. De manera que tens una informació científica contrastada i saps qui és qui, de qui et pots fiar i de qui no. Per això és important que els mitjans tinguen periodistes científics en plantilla. Van desaparèixer pràcticament tots arran de la crisi de fa més de deu anys.

—Precisament, el dia 7 d’abril publicàveu a Mètode un article de Josep Bernabeu-Mestre, en què explica dues coses remarcables: que és una pandèmia que s’hauria pogut evitar i que cal reivindicar un paper rellevant a la salut pública.
—Sí, Josep Bernabeu és un home savi, que ha treballat les grans crisis sanitàries d’una manera acadèmica. Però sovint aquests treballs són llegits per una minoria i no tenen l’abast que haurien de tenir. Clar que era evitable! Nosaltres, a Mètode, també hem treballat moltes qüestions de comunicació científica que aquests dies haurien pogut anar molt bé als nostres mandataris. Per exemple, amb la professora Lucía Sapiña vàrem publicar un article sobre la comunicació del càncer en què alertàvem que calia evitar les metàfores bèl·liques per a parlar de la malaltia. I ja ho veus, ara tenim els militars cada dia a la televisió dient-nos que… som soldats! Un error comunicatiu, que mostra el baix nivell dels nostres dirigents en general. Que ningú no els assessora?

—Ens apunteu algunes lliçons científiques, socials, econòmiques que puguem extreure per al futur?
—N’hi ha moltes. La primera és que cal invertir molt més en sanitat i investigació. De vegades pareix que els diners destinats a la investigació són ‘diners perduts’, perquè els científics facen les seues investigacions estranyes, de professor sonat. Sense investigació de base no hi ha salut. La segona és la necessitat d’una bona comunicació: els mitjans continuen divulgant informacions sense contrastar d’una manera convenient. Com ara si és bo portar mascareta o no… Per a això cal que hi haja periodistes especialitzats en ciència. I la necessitat de defensar una publicació com Mètode… La tercera, afavorir els productes de proximitat: quan hi ha una emergència així és quan valores de veres de tenir l’horta al costat. Cal pagar un preu just per aquests productes de proximitat. I recordar que alhora som en plena emergència climàtica… O ja ens hem oblidat del canvi climàtic?

—És important aquesta idea sobre la necessitat de comunicar bé la pandèmia i les accions a fer.
—Calia evitar la histèria col·lectiva, però alhora s’havia de recalcar que calia prendre certes precaucions. És un virus molt resistent, molt sorprenentment resistent. Per això s’han infectat tantes persones. Mira, el dijous anterior al cap de setmana del 8-M vaig anar a una comunicació sobre un llibre dedicat al càncer. Era ple de metges i tothom es besava. I eren metges! I això ha estat un problema de comunicació, de no tenir bons mitjans i que tampoc no tenim una cultura per a afrontar el virus. Posar-se uns guants és complicadíssim! S’haurien d’haver donat indicacions de com posar els guants i llevar-los, les mascaretes, saber si són reutilitzables o no, etc. Ara, per mi, el pitjor són aquestes metàfores bèl·liques, que l’acadèmia ha denunciat reiteradament. Ja de Susan Sontag, que va fer aquell llibre sobre el càncer i sobre la sida i va explicar que no s’havien de fer metàfores bèl·liques, una idea que s’ha divulgat moltíssim. I ara arriba la Covid-19 i, coi, no se’ls acut res millor que dir que això és una guerra. Per favor! Ara, jo tinc molt de respecte i molta admiració per la Covid-19, també t’ho haig de dir, és un ésser viu formidable i fa molta por. És un fenomen de l’evolució.

—Quines oportunitats ens brinda aquesta pandèmia?
—Oportunitats, poques. Podríem parlar d’aprendre dels errors, però ja he llegit veus que diuen que quan passe tot cal tornar a reactivar el turisme permetent de fer més camps de golf, més urbanització del litoral, etc. És a dir, regressar a l’anorreador comportament capitalista de sempre. És un discurs fàcil i profundament reaccionari. La cosa que cal és rebaixar el consum i buscar d’integrar-se d’una manera més saludable al medi que t’acull. Si no volem extingir-nos.

—La situació és extrema, si parleu d’extingir-nos.
—L’Homo sapiens hauria de ser conscient que la natura no donarà gaires oportunitats més, ja s’havia anunciat d’emergència climàtica i ara ningú no sembla recordar-la. No hauríem de tornar a produir un consum capitalista extrem per recuperar l’economia. Més aviat hauríem de reduir el trànsit a les ciutats; podríem entendre que aquest oci lligat als grans viatges, de tanta gent viatjant i tants vols és insostenible. Crec que Lufthansa ja ha dit que tancarà la línia de baix cost. No té sentit d’anar-se’n un cap de setmana a dos mil quilòmetres de distància. Hem d’alçar el peu de l’accelerador. Aquesta pandèmia també és conseqüència de la globalització, del canvi climàtic i d’un consumisme que no s’atura ni una miqueta. Però si volem recuperar una vida més saludable, ens hem d’integrar més en la natura i potser valorar millor allò que tenim al costat. Els nostres avis no se n’anaven un cap de setmana a Edimburg, se n’anaven a la Muntanyeta dels Sants i allí es feien una paella. Recuperar la distància pública, l’hort casolà, recuperar l’interès pels productes de proximitat, pagar-los com és degut, posar fi a les grans importacions de productes quan els tens al costat de casa. Ara paguem allò que ens havíem estalviat fent una mala política del punt de vista de consum. Cal deixar d’emetre diòxid de carboni, consumir quilòmetre 0, etc. És important que l’ésser humà torne a la proximitat, que les distàncies tornen a ser curtes, perquè el planeta ja no ho pot suportar.