26.01.2024 - 21:40
Marta Vilaret és una persona fonamental en la lluita antirepressiva a ERC; va fer d’enllaç entre Oriol Junqueras i Marta Rovira durant els anys d’exili i de presó, va fer costat en tot moment als presos polítics del partit i ha acabat assumint la coordinació, des de la direcció, de la batalla judicial contra la repressió. Vilaret ha estat la negociadora d’ERC de la llei d’amnistia, que considera que és millorable però que “a mitjà i llarg termini passarà tots els filtres”; que les maniobres i invents del jutge Manuel García-Castellón tenen un recorregut limitat. Ens rep a la seu d’ERC, pocs dies abans de la votació al congrés espanyol del text definitiu de la llei.
—García-Castellón fa impossible que es pugui amnistiar els perseguits pel Tsunami?
—Crec que intenta de posar-nos nerviosos, dient que és igual què digui la llei d’amnistia que s’acabi aprovant que ell trobarà mecanismes per saltar-s’ho. I demostra que actua políticament, i ho fa a rebuf de l’actualitat, reaccionant evidentment a la tramitació legislativa, i contrasta amb el que deia la presidenta del TEDH que els jutges no poden criticar una llei en tràmit perquè seria intervenir en el procés democràtic.
—Això que fa desactiva l’esmena que vau pactar amb el PSOE sobre l’exclusió del terrorisme?
—Ell vol dir això, però això no passarà.
—No la desactiva realment?
—No, ell ve a dir que fins i tot podria ser una vulneració de l’article 2 [del Conveni Europeu dels Drets Humans], que és el dret de la vida, però per com està redactat necessitaries un mort. Diu que hi ha unes lesions tan greus amb un ànim homicida… És una perífrasi que fa ell, però no és cert, i estic convençudíssima que, més enllà de la seva instrucció, això no s’aguantarà fins al final.
—Ell no serà qui haurà d’aplicar l’amnistia en aquesta causa?
—Ell no serà ni qui haurà de jutjar aquestes persones ni qui haurà d’aplicar la llei d’amnistia, perquè en cas que es quedi a l’Audiència Nacional serà la sala qui l’apliqui. Per tant, tampoc no serà a les seves mans. És tan barroer, això que fa aquest senyor, que l’únic que demostra és que de jutge no en té res.
—Però ell ja dóna un argument per a desactivar l’aplicació de l’amnistia, i això és perillós, perquè parlem de jutges de l’Audiència espanyola o del Tribunal Suprem.
—Que faci l’argument en certs moments de la causa, sí. Però la fiscalia de l’Audiència Nacional, que no és susceptible de tenir cap interès polític que ens pugui beneficiar a nosaltres, ja li ha dit per activa i per passiva que no hi veu terrorisme i, per tant, veurem què hi diu la sala d’apel·lacions, si es pronuncia sobre els recursos que té damunt la taula, en paral·lel a l’exposició raonada al Tribunal Suprem.
—Ja veurem què diuen els fiscals del Tribunal Suprem, que sabem quin peu calcen.
—Hem dit moltes vegades que la llei d’amnistia no té noms, i la responsabilitat dels legisladors és determinar molt clarament els fets que hi han d’entrar i els fets que no. Que algú es pot inventar fets que és molt clar que no hi entren perquè hi entrin? Sí, es pot fer en una certa fase del procediment, però que això arribi fins al final… No et pots inventar morts.
—Bé…
—És a dir, els pots buscar, com ha fet ell mateix, però després aquests morts han de ser intencionats, això sí. Però no hi pots buscar assassinats: pots trobar-hi morts, però no pas assassinats, perquè no n’hi ha hagut. Si anéssim canviant la llei en funció de què es pot arribar a inventar un jutge o quins fets pot arribar a plasmar en un moment donat a la instrucció en una resolució, ho faríem cada dia deu vegades. I no crec que hàgim de legislar donant-li aquest protagonisme. Cau pel seu propi pes, que això que fa aquest senyor no té cap solidesa ni cap sentit.
—El problema és haver posat d’entrada el terrorisme com una exclusió de l’amnistia? És un error?
—Jo crec que no calia i nosaltres sempre ho vam defensar. Perquè no hi ha hagut terrorisme. Però crec que l’anomalia de base no és que s’exclogui o s’inclogui això en la llei, sinó que tinguem tanta gent acusada de terrorisme, no només en el Tsunami sinó en els CDR de fa anys, tot i que no hi ha hagut terrorisme. Això és una anomalia. A partir d’aquí, de certeses que un text estarà molt bé i passarà el filtre del TJUE… Al final, la llei l’hauran d’aplicar uns jutges, i és clar que després hi pot haver recurs. Però les coses no seran tan fàcils com haurien de ser, perquè és evident que tenim davant tot un statu quo que passa per la cúpula judicial, pels partits de dreta i d’extrema dreta. Tota aquesta oposició te la pots treure de sobre amb un text perfecte? No, pots intentar fer el millor text perquè a llarg termini tot acabi caient.
—Ja hi havia l’operació Judes quan negociàveu la llei, i ja s’anava veient que García-Castellón aniria cap al terrorisme. Per això demano si va ser un error que s’hi inclogués el terrorisme. Entenc que va ser una exigència del PSOE.
—Ells volien que en quedessin exclosos delictes greus i creien que havia de passar per excloure el terrorisme. També hi havia veus de l’independentisme en aquell moment –no precisament nosaltres– que deien que perquè no ens poguessin dir que s’amnistiaven terroristes era important que citéssim la directiva [europea sobre el terrorisme].
—Els altres independentistes eren Junts?
—És igual, en aquest procés no he volgut mai que això es converteixi en una batalla entre Junts i Esquerra, i no ho faré ara tampoc. Perquè estic convençuda, i ho sé, que compartim el mateix objectiu: que això arribi a tothom i que tingui la màxima seguretat jurídica.
—És per entendre per què el terrorisme s’hi manté, perquè ara ja és molt difícil de fer marxa enrere.
—Hi és, però sempre amb la premissa que el suposat terrorisme que atribueixen als CDR i al Tsunami no entraria en aquesta exclusió. Era una línia vermella que nosaltres vam tenir claríssima des del primer dia. Perquè no sabíem que el Tsunami estava tan avançat, però per a Esquerra Republicana i per a mi en particular, era una línia vermella, que l’operació Judes pogués ser inclosa en aquesta amnistia. L’amnistia té sentit si arriba a tothom. Ara, quina és la millor llei? És molt pervers, això, perquè els escenaris que s’obriran són difícilment controlables. Ara, nosaltres estem convençuts que a mitjà i llarg termini aquesta llei passarà els filtres del TJUE i del TC. Que això passarà en dos dies? No. Quina és la millor manera de resoldre aquest atac? No hi ha una única resposta, i crec que hem intentat de trobar un consens que està prou bé. Es pot millorar? Segurament.
—Però manteniu esmenes vives, o sigui que penseu que la llei pot ser millor. És possible encara?
—No m’imagino un redactat que pugui salvar allò que va dir García-Castellón, o que pugui dir o inventar-se demà.
—Hi haurà negociació amb el PSOE fins dimarts per a convèncer-los que votin l’esmena pactada amb Junts que suprimeix la referència al terrorisme?
—Nosaltres estem oberts a tenir-la i parlem amb tothom i hi continuarem parlant fins a l’últim dia. Tot està obert fins que es vota.
—No vau presentar esmena sobre l’exclusió dels delictes de traïció o contra la independència de l’estat. No és perillós, per al Tsunami o per al cas Vólkhov?
—Nosaltres ho veiem completament inviable. És a dir, hem donat suport a l’esmena de Junts, i si s’elimina, fantàstic. Però creiem que no tindrà aplicació a la causa. Acusarien Suïssa de ser una força estrangera perquè no sé quin diplomàtic o no sé quin membre de no sé quin organisme del govern suís hagi tingut unes converses amb no sé qui? I, d’aquí, inferir que això és un delicte de traïció a la pàtria… Seria un conflicte diplomàtic amb Suïssa. Que aquest senyor jutge, en els seus somnis humits, pugui pensar que pot acusar Suïssa de traïció a la pàtria espanyola, potser sí. Però que això tingui cap recorregut real… Que ho digui, però ho haurà de demostrar.
—El professor Joaquín Urías deia que amb aquest redactat sobre el terrorisme la llei sortia debilitada internacionalment. Hi esteu d’acord?
—Entenc què vol dir. Que nosaltres, tot i no haver-hi hagut terrorisme, hàgim d’estar immersos en un debat sobre el terrorisme i sobre com es plasma en la llei, no ajuda internacionalment que la llei es pugui entendre. Que anem parlant de si s’amnistia el terrorisme no ens ajuda internacionalment, segur. Però no crec que aquest debat estigui marcat perquè hi hagi l’exclusió de la llei. Des de l’estiu que parlem de terrorisme, i les preguntes pre-judicials que es puguin fer al TJUE, amb l’exclusió o no, són en aquestes causes on hi ha terrorisme. Aquests tribunals preguntaran què han de fer si tenen gent processada per terrorisme si hi ha una llei que els amnistia. No crec que sigui pel text de la llei, sinó que el focus ve d’abans.
—Però aquesta redacció de la llei distingeix formes de terrorisme, gravetats dins el terrorisme. Això pot complicar la llei al TJUE? Que no sigui compatible amb la directiva europea?
—Nosaltres creiem que no, perquè la legislació europea no diu res sobre no poder amnistiar delictes de res. L’única jurisprudència que hi ha és d’Estrasburg, del Tribunal Europeu de Drets Humans, i és sobre els límits que s’han marcat a les amnisties tradicionalment, i no tan sols a Europa sinó també al dret internacional comunitari, i el que diuen les Nacions Unides: són les vulneracions greus de drets humans. L’únic límit legal i ètic que sap que hi ha en la jurisprudència són aquestes vulneracions de drets fonamentals, i precisament el TEDH marcava l’article 2 i el 3 del Conveni Europeu de Drets Humans. Per això és a la llei d’amnistia.
—Amb aquesta amnistia, la causa de l’operació Judes la veieu més protegida de les argúcies dels jutges de l’Audiència espanyola?
—La diferència és que la instrucció s’ha tancat, i, per tant, García-Castellón ja no pot anar fent resolucions inventant-se coses noves, perquè això ja s’ha tancat. Ja no es poden imputar nous fets a aquestes persones. Els acusen de tinença d’explosius, però no hi ha hagut cap acte i, per tant, cap vulneració de drets. L’article de la llei parla de resultats, que s’hagin vulnerat aquests drets humans, i això no ha passat.
—Alguns jutges voldran entrebancar la llei amb preguntes al TJUE. Ens podem trobar que en algunes causes no es pugui aplicar realment l’amnistia quan entri en vigor la llei? Que ens hàgim d’esperar mesos o fins i tot anys?
—Això és una cosa que ja hem valorat des del primer dia. Serà complicat d’entendre per a la gent, perquè un cop entri en vigor la llei, en alguns casos estic convençuda que l’amnistia s’aplicarà de manera ràpida, amb els dos mesos màxims que marca la llei. Però en uns altres, i com que segurament coincidiran amb les causes més mediàtiques, doncs ja ens han dit, i és molt clar, que alguns tribunals plantejaran aquests dubtes de constitucionalitat i de compliment del dret de la Unió. I si planteges aquests dubtes, en tots els estats de la Unió està molt consolidat que s’ha d’esperar, i és el que diuen les recomanacions del TJUE.
—I això què implicaria?
—En els casos que hi ha d’haver un judici o que són en instrucció, s’ha d’aturar aquest procediment. O sigui, fas la pregunta, atures l’aplicació de la llei d’amnistia, però també atures el procediment mare principal. Per tant, si hi ha un judici previst o si hi ha una instrucció en marxa en aquell moment, s’ha d’aturar. Evidentment, les persones que siguin en tribunals que facin aquesta pregunta [al TJUE] no tindran l’aplicació de la llei d’amnistia.
—En el cas d’Oriol Junqueras i els altres inhabilitats del procés, si es fa aquesta pregunta al TJUE, l’amnistia no se’ls aplicarà. Fins que el tribunal no ho resolgui.
—No s’aplica sobre ells fins que el tribunal no ho resolgui, sí. Primer haurem de veure si admet o inadmet les preguntes. Nosaltres esperem que no s’admeti a tràmit.
—En la causa contra els exiliats que instrueix Llarena, què passaria? Què implicaria que s’aturés el procediment?
—Nosaltres volíem que no fessin servir les mesures cautelars durant aquest temps d’espera com a càstig, com un perllongament del càstig. La llei diu que es puguin alçar les mesures cautelars que hi hagi en vigor i que afectin els drets fonamentals, com el dret a la lliure circulació.
—Però Llarena pot decidir de mantenir les ordres de detenció contra els exiliats quan faci la consulta al TJUE.
—Ho podria decidir. En aquell moment, nosaltres, per la mateixa llei, perquè hi ha arguments de pes, batallarem perquè no les pugui mantenir. Perquè privarà que s’apliqui a unes persones una llei vigent, no sobre els efectes definitius sinó perquè el compliment de les cautelars no impedeix que la resposta del Tribunal tingui efectes després i, per tant, es vulnerarien drets. Tenim arguments per a batallar-ho, però no ens ho posaran fàcil. Això segur.
—El lliure retorn dels exiliats no serà possible d’entrada.
—Nosaltres treballem perquè sigui possible com més aviat millor, però la garantia absoluta serà quan la llei s’hagi aplicat a aquestes persones.
—Quan s’hagin resolt tots els dubtes al TJUE i al TC.
—Aquest serà el moment de la seguretat absoluta. La decisió de tornar o no, com la de marxar o no, és una decisió personal que pren cadascú valorant en cada moment moltes coses de la seva vida i també dels riscos i què es guanya i què es perd. La seguretat que vulgui tenir cadascuna d’aquestes persones per a tornar o no, jo no la prejutjaré.
—Com pot evolucionar la causa del Tsunami? Ens podem trobar ordres de detenció i noves euroordres?
—Ara mateix hi ha dues coses que determinaran molt què passi: una, la sala d’apel·lacions ha de resoldre els recursos tant de fiscalia com de les parts contra la qualificació de terrorisme, i no sabem quan serà; i després, la competència està en discussió en aquesta sala d’apel·lacions i en el Suprem, que ha d’estimar si es vol quedar la causa o no.
—I es pot actuar contra García-Castellón?
—Es pot actuar presentant recursos a tot el que faci, perquè evidentment ell no és l’última instància. Però, malauradament, encara que les coses semblin molt lògiques i molt evidents, no són tan fàcils. Jo crec que això sí que té recorregut per a denunciar-se a llarg termini. Però aquestes coses no són mai ni ràpides ni eficaces.
—I a llarg termini?
—Ja ho anirem veient. Depèn com acabi.
—Al final es tracta de denunciar-ho a la fiscalia, no?
—Aquests dies, veiem noves informacions sobre l’operació Catalunya, però moltes ja se sabien i no s’investiguen en cap tribunal. Són actuacions de cossos policials i de polítics i de membres de l’estat. Això a l’estat costa, i quan has de sortir fora, has d’exhaurir els recorreguts, com quan hem hagut d’anar a Estrasburg. Aquesta mena d’actuacions de jutges i tribunals fan un servei ben galdós al prestigi que encara pugui tenir el sistema judicial espanyol, que crec que és poc.
—Aquesta llei podria amnistiar els responsables de l’operació Catalunya, si mai arribessin a ser investigats o condemnats?
—La idea és que no. Com a mínim, com està redactada, la llei parla dels responsables d’actuacions policials. Però les actuacions policials no són les que fa el senyor Fernández Díaz.
—Però sí les que feia el comissari Villarejo o Eugenio Pino i més membres de l’anomenada policia patriòtica.
—Potser les que fa el comissari Villarejo sí, però cada jutge ho hauria d’interpretar, si el que feia era una actuació policial. Jo crec que negociar amb dirigents polítics què calia investigar queda fora del que és una actuació policial, jo diria que és més aviat una actuació mafiosa.
—Com viviu personalment aquesta situació de tenir a tocar la llibertat dels companys represaliats, com Marta Rovira, a qui heu fet costat aquests anys, i que hi hagi el perill que això s’escapi?
—És dur, perquè és molt complicat, i cada vegada tens molts dubtes de si ho fas tan bé com pots o no. Això ja ve d’un procediment molt dur, perquè fa molts anys que parlem de repressió, i fa molts anys que veiem patir gent, no tan sols del meu partit, que n’hi ha moltíssima, sinó amics, companys, veïns meus, que són en unes altres causes, que han estat jutjats per desordres públics o per atemptat contra l’autoritat, gent de la mateixa operació Judes, que jo sóc de Mollet i hi ha gent que conec i em preocupa què li pugui passar. Quan dèiem que una llei d’amnistia ho arregla tot, ja sabíem que això no era màgia ni seria fàcil.
—Costa girar aquest full.
–I no és tan sols pel patiment de les persones, sinó que és una qüestió d’estratègia política: deixem de parlar de repressió i parlem del conflicte polític. Jo m’he trobat en aquest àmbit de la repressió sense voler-ho, i hem hagut de crear mecanismes específics perquè abans no en teníem com a partit. Tot això és una feina d’anys que hem hagut de fer per aquest nou context, però volem que això s’acabi per poder parlar del conflicte polític, perquè si no ens perdem parlant de la repressió i oblidem per què hi ha hagut represaliats. Doncs perquè es van jugar la pell en el seu moment per fer un referèndum, i hi ha una majoria del país que vol decidir el futur polític. Tinc moltes ganes de deixar de veure patir la gent que m’estimo, però sobretot tinc moltes ganes de girar el full de la repressió.
