Marta Vilalta: “De moment el candidat i el president és Pere Aragonès”

Marta Vilalta i Torres (Torregrossa, 1984) milita a Esquerra Republicana de Catalunya d’ençà del 2004. Coneix bé el partit. Després de l’exili de Marta Rovira, n’esdevingué secretària general adjunta i portaveu. Hi parlem en un punt d’inflexió de la legislatura, quan acaba de sortir del forn l’acord de pressupost amb el PSC i quan Esquerra acaba d’aprovar, al seu congrés, la proposta d’un referèndum a la montenegrina. Ens rep a la seu del partit.

—Esquerra Republicana és compromesa amb el quart cinturó?
—No. No és el model que defensa. Però Esquerra Republicana està compromesa amb el país, i ha posat per davant els interessos de tothom i no pas els propis, que en aquest cas eren una lluita molt llarga de defensa d’un altre model de mobilitat al Vallès. Si el desllorigador del pressupost era assumir el compromís de fer un conveni amb l’estat per redactar un projecte –amb la tramitació i, quan arribi el moment, l’execució–, hem cregut que era important de prendre aquesta decisió, per responsabilitat i generositat. No vol dir que estiguem d’acord amb la B-40 ni que hàgim canviat de posició. Era una condició que ens havien posat tant sí com no per desencallar el pressupost i, pensant en el país, l’hem assumida.

—Això vol dir que treballareu activament perquè es construeixi la B-40 i deixareu de lluitar perquè no es construeixi?
—Nosaltres, sobretot la nostra gent del Vallès i els qui participen en els moviments ecologistes, continuarem lluitant per un altre model de mobilitat. No solament en aquell territori sinó arreu del país. Un model que pivoti més en el transport ferroviari, sostenible, amb unes carreteres sense impacte ambiental negatiu. A què s’ha compromès Esquerra? A tenir pressupost. A què més? Que hi hagi aquest conveni, a partir del qual es pugui redactar un projecte de la ronda nord que haurà de passar tots els braços preceptius, també els d’impacte ambiental.

—Un govern que ha de fer concessions tan importants a l’oposició, per què no ha considerat de convocar eleccions i comprovar quin suport manté?
—Perquè al país allò que li convé és un pressupost. Amb les eleccions no es contracten 6.000 metges, ni pots garantir el sistema educatiu, ni lluitar contra la segregació, ni fer els plans d’inclusió necessaris ni garantir de reduir les llistes d’espera. Hem posat els interessos de país per damunt dels electoralistes. És de sentit comú. Amb el context econòmic i social, amb la incertesa i la inflació causada per la guerra d’Ucraïna, que algú justifiqui que és millor assumir tots aquests envits sense 41.000 milions d’euros.

—Però el govern perd una votació de cada cinc al parlament i ha perdut la confiança dels dos socis que van investir el president Aragonès. Aquesta pèrdua de confiança normalment es resol amb unes eleccions.
—Amb la contribució de diferents grups, malgrat que les aritmètiques s’han anat movent en aquests dos anys de legislatura, aquest govern ha pogut fer coses tan importants com renovar organismes caducats que depenen del parlament, un acord molt ampli per a defensar el model d’escola catalana o un segon pressupost. Podem mirar les mocions que es perden. Bé, doncs es perden: hi ha unes majories alternatives, el govern assumirà allò que diu el parlament i ho mirarà de desplegar. Continuarem buscant unes majories que s’han hagut de construir. No hi som per a tenir unes majories sinó per a ser útils per al país. Mentre sigui possible, com hem vist amb aquest pressupost, entendrem que fem la nostra feina.

—Per què Junts va deixar de ser el soci preferent del govern per a pactar aquest pressupost?
—És una pregunta que s’ha de fer a Junts. No han deixat de ser el soci preferent. És un pressupost que va elaborar el conseller Giró i que, en bona part, reposa sobre aquelles bases. Junts, des del primer minut, va tenir clar que no volia aprovar aquest pressupost, igual que va tenir clar d’abandonar la taula de negociació o de sortir del govern i abandonar les responsabilitats de país. Hauríem volgut un acord amb Junts? Sens dubte. De fet, el 80% de les mesures negociades amb Junts són incloses al pressupost. No hi ha pogut haver acord en el model de política fiscal. El nostre és molt clar: qui més té, més paga, i no pas a l’inrevés. Aquí no ens hem posat d’acord, però en la resta, sí. La pregunta hauria de ser per què han decidit d’abandonar la ciutadania en lloc de tancar files i ser útils al país.

—Però el govern fa cap autocrítica sobre el fet d’haver perdut la confiança dels dos partits que van investir el president Aragonès?
—Cada dia i sempre fem autocrítica, però quan hi ha trencaments i pèrdua de confiança, la responsabilitat és compartida. Segur que el govern ho pot fer més bé, i el president, i el grup parlamentari d’Esquerra Republicana. Però hi ha hagut formacions que han avantposat els seus interessos partidistes o electorals, legítims, en lloc de pensar en el país. Si no, un grup que és al govern amb un acord estable, amb soroll, però estable, no hauria decidit sortir del govern.

—De la responsabilitat, que dieu que és compartida, us demano quina en té el vostre partit. Quins errors ha comès Esquerra Republicana en la relació amb Junts i la CUP?
—Això són qüestions que s’analitzen, que es van millorant i que es parlen amb diversos partits polítics i amb la resta de formacions i també internament…

—I amb els mitjans no?
—Bé, són qüestions que cadascú analitza internament per tal de millorar. La qüestió és que tothom pren decisions i les que ha pres Esquerra Republicana han servit per a fer avançar el país. Per exemple, amb aquest pressupost i el de l’any passat, o amb lleis transversals com la de la ciència, o en decisions que han servit per a caminar cap a la resolució del conflicte. No tan sols amb la taula de negociació, sinó amb la reforma del codi penal que mina la capacitat repressiva de l’estat. Això és el que hem decidit fer. Si algú ha decidit que no vol lliurar aquestes batalles, que no vol ser útil en el dia a dia o en la resolució del conflicte, ho ha d’explicar qui pren aquestes decisions. Nosaltres estem convençuts d’allò que fem.

—Frase de Sergi Sabrià durant la campanya de les darreres eleccions. “Com que amb aquest PSC no hi hem de fer res, renunciem a les cadires, renunciem al poder, perquè el primer són els principis.” En el cas del pressupost, això no ha passat.
—El que hem fet és construir unes majories. Els principis són servir al país. De què serviríem els partits polítics amb responsabilitats si ens quedéssim encallats en el “no a tot” sense poder aprovar res? De què serviríem? On quedarien també els principis de la vocació de servei públic, de reforçar l’estat del benestar, de garantir la sanitat pública i un sistema educatiu de qualitat i amb més oportunitats per a tothom? Seríem inútils i la clau de tot plegat és poder ser útils. Quan no serveixes per a res és quan creixen els populismes i es critica el sistema de manera general. Som aquí per a servir a la gent.

—Heu dit que no és un acord de legislatura, però a partir d’ara hi pot haver més pactes amb el PSC? Es poden generalitzar, per exemple, en les municipals?
—Aquest és un pacte concret per al pressupost. A partir d’ara continuarem buscant suports tant al parlament com en les municipals, sempre amb la prioritat de sumar amb els qui compartim projecte de país. Ho tenim claríssim. No tothom ho té claríssim. Si no, avui el PSC no presidiria la Diputació de Barcelona, quan hi havia la possibilitat d’un pacte amb Esquerra Republicana.

—Si després de les municipals Esquerra pot triar, en qualsevol ajuntament, entre un candidat del PSC i un candidat de Junts, prioritzarà el de Junts?
—Sempre prioritzarem que hi hagi un alcalde independentista. En la majoria dels casos, serà d’Esquerra Republicana, però sí: com ja vam fer el 2019, prioritzarem sempre que hi hagi un alcalde independentista. Ho reitero: no tothom va fer el mateix. Si no, no tindríem més d’una dotzena de consells comarcals amb pactes entre els socialistes i Junts per Catalunya amb les presidències dels socialistes.

—Si Oriol Junqueras perd la inhabilitació, serà el candidat d’Esquerra a les pròximes eleccions catalanes?
—Això falta veure-ho. De moment, el candidat i el president és el president Aragonès. Ell ha estat el candidat, és el candidat, és el president del país. Evidentment, es fa tota la batalla jurídica i política per rehabilitar allò que la injustícia espanyola va causar: que hi hagués massa líders independentistes, també d’Esquerra Republicana, condemnats a presó o exili o inhabilitats. Tant de bo sigui aviat que puguem tenir tothom rehabilitat al 100% per a fer política i que tothom ocupi tants llocs de responsabilitat com sigui possible.

—Hi ha prou cohesió interna a Esquerra Republicana sobre el lideratge d’Oriol Junqueras?
—Crec que mai no havíem tingut tanta cohesió interna com la que tenim en aquests moments. Si mirem més enllà d’una dècada, veníem de moments en què Esquerra Republicana havia tingut convulsió i divisió interna. Des que hi ha Oriol Junqueras de president i Marta Rovira de secretària general, s’han forjat tant aquesta cohesió com el creixement d’Esquerra Republicana, que li permet d’obrir-se i afegir gent que ve de trajectòries diverses.

—El cap de setmana passat, Esquerra va ratificar la via del referèndum acordat. Amb quins mecanismes i amb quins incentius concrets espereu de pressionar el govern espanyol perquè accedeixi a fer un referèndum acordat?
—El referèndum és el millor instrument, el més inclusiu i dotat de més legitimitat a escala internacional. Allò que genera més consens en la societat catalana. Així ho indiquen les enquestes: prop d’un 80% del país. El camí per aconseguir-lo és l’acord de la claredat, que evidentment s’ha de pactar amb l’estat espanyol i amb la complicitat dels organismes internacionals. Però primer s’ha de fer una feina dins la societat catalana. Som aquí. Ara proposem un debat intern amb les diferents formacions, no només independentistes, sinó sobiranistes. Amb les entitats i les persones del país que hi vulguin contribuir, per a compactar els criteris d’aquest acord. Després anirem a batallar amb l’estat espanyol. A mesura que hi hagi més consens i siguem més forts tindrem més capacitat d’incidir en la posició del govern espanyol. I sobretot la contribució internacional. Ens emmirallem amb experiències com la d’Escòcia i del Quebec, en què hi va haver un pacte i unes lleis que el van fer possible. O en el cas de Montenegro, on hi va haver un acompanyament de la comunitat internacional a l’hora de determinar-ne les condicions. Si aquests territoris ho han pogut fer, nosaltres també.

—La diferència és que ací el PSOE ha dit moltes vegades que hi està en contra i que la constitució espanyola preserva la indissoluble unitat de l’estat. La pregunta era amb quins incentius concrets penseu aconseguir que el PSOE, o el PP, o Vox, o qui sigui, canviï de parer i accedeixi a fer un referèndum acordat.
—Com més siguem, com més cohesió hi hagi a la societat catalana per a defensar aquest objectiu. És clar: si al moviment independentista català hi ha qui vol abonar la divisió o els retrets mutus, no en tenim cap, de força. Però si tanquem files, com vam fer l’any 2017, sí que en serem capaços. Després, com deia, la complicitat internacional. I el PSOE també estava en contra de la reforma del codi penal i ha acabat passant. Van dir que mai no hi hauria indults i n’hi ha acabat havent. La constitució espanyola també assumeix els tractats internacionals per mitjà dels quals es reconeix el dret de l’autodeterminació dels pobles. Hi ha un marge d’interpretació sobre el fet que, dins el marc constitucional, també hi càpiga la possibilitat de votar el nostre futur.

—Si és possible un referèndum acordat, com és que es va arribar al referèndum unilateral?
—Perquè en aquell moment no n’hi havia possibilitat.

—I per què no es va esperar que n’hi hagués?
—Perquè en aquell moment teníem les condicions de provar aquell instrument. Vam habilitar tot el marc legal per trobar el pacte, però a l’altra banda no hi vam trobar cap possibilitat de negociar ni de pactar. I vam fer el referèndum i el vam guanyar, però no en vam poder implantar el resultat, perquè, si no, seríem una república i no ho som. I ens va caure tot el pes de la repressió de l’estat espanyol. Bé, les circumstàncies han canviat, hem revocat algunes de les eines més repressives de l’estat, s’han obert vies de negociació, hi ha hagut un reconeixement explícit del conflicte per part del govern espanyol, que no hi era. Aquest reconeixement ens ha situat al focus a escala internacional. Tot això són elements que han canviat respecte del 2017.

—El 2012, Oriol Junqueras deia que amb l’estat espanyol no s’hi podria negociar mai i que, per tant, s’havia de provar la via unilateral. Si ara dieu que sí que es negocia amb l’estat espanyol, Oriol Junqueras no hauria de fer autocrítica i explicar per què hi ha hagut aquest canvi?
—Sí, i vam provar la via unilateral i ens va portar on ens va portar. Hem de buscar solucions i prendre les millors decisions en el context oportú. Continuem dient que amb el govern espanyol o amb l’estat espanyol no s’hi pot confiar, no se’n pot esperar res. Però ja ho sabem de fa molts anys, i hi ha molta gent que encara no ho sap, que encara hi confia. Cal fer obrir els ulls a moltíssima gent i buscar les complicitats internacionals perquè s’adonin que el projecte democràtic de l’estat espanyol fa aigües quan arriba als organismes internacionals. Ho veiem amb el Grup de Detencions Arbitràries de les Nacions Unides, o ho veiem amb el Consell d’Europa, a l’Assemblea de Parlamentaris, o en les resolucions de l’ONU… És tot aquest camí que hem de continuar fent. Per minar la credibilitat de l’estat i per construir solucions democràtiques, basades en les urnes, en el vot, en la democràcia, que ens permetin de decidir el nostre futur. La independència o la República Catalana no les volem imposar a ningú, com sí que ens han imposat l’estat espanyol. Volem guanyar-la a les urnes. Batallem per això. I aquesta proposta s’entén perfectament en el llenguatge democràtic internacional.

—Quan una generació de dirigents, com ara Oriol Junqueras i Marta Rovira, arrisquen les seves cartes en una via que després diuen que no va funcionar, no haurien de plegar i deixar pas a nous lideratges?
—És que Oriol Junqueras, Marta Rovira i la resta de presos polítics i exiliats, i podríem repassar totes les persones represaliades, allò que han arriscat és la seva vida. En forma de presó i en forma d’exili. Han donat la seva vida per aquest país.

—La seva vida no l’han donada perquè són vius.
—Són vius però han entregat la seva llibertat, que és pràcticament sinònim de vida. Quan no pots veure la teva família, quan estàs tancat en una presó i no gaudeixes de la llibertat com qualsevol altre ciutadà. Dir que han de dimitir persones que ho han donat tot per la llibertat de tots és molt agosarat.

—Però vós dieu que hi ha hagut un canvi: primer es deia que no es podria negociar mai amb l’estat i ara sí que s’hi negocia. Aleshores, no seria lògic que els qui deien que no es podria negociar mai amb l’estat diguessin públicament per què es van equivocar o bé pleguessin?
—Jo crec que no han de plegar, que no han de deixar pas a nous lideratges, que són els millors lideratges que podem tenir per a Esquerra Republicana i per al país, perquè en cada moment hem pres les decisions que eren més bones per a fer avançar aquest país. Amb pressupostos, amb lleis socials i nacionals ambicioses. Hem fet avançar aquest país cap a la República Catalana, i cada vegada hi som més a prop. Les condicions de l’estat espanyol també han anat canviant segons qui ha estat en els governs. La nostra presència internacional també ha anat evolucionant. Es tracta de poder fer passos en la construcció de la República Catalana amb el context de cada moment.

—La ponència aprovada condiciona la victòria d’un referèndum pactat al 55% de “sí”. Per què els vots del no han de tenir més valor que no els del sí?
—Els vots del no no han de tenir més valor. Això és una proposta d’Esquerra que volem discutir amb la gent independentista i demòcrata del nostre país. Ens emmirallem en un precedent, el de Montenegro, on hi va haver un pacte multilateral amb els actors internacionals. Allà es va situar el 50% de participació i el 55% favorable al sí perquè fos considerat un referèndum guanyat. Si allà va ser possible l’acord de totes les parts –Sèrbia, Montenegro i la comunitat internacional–, demanem el mateix. A més, estem absolutament convençuts que guanyarem en un referèndum, fins i tot amb el 55% dels vots. La majoria social hi és. Qui es converteix en independentista no desfà el camí.

—A Montenegro, la condició del 55% va ser un últim recurs de la comunitat internacional. No era una proposta del govern de Montenegro. De fet, el president de Montenegro va dir que era un precedent perillós perquè deixava la solució en mans de la minoria.
—Ho repeteixo. Aquesta és la proposta d’Esquerra Republicana…

—…però això no us preocupa?
—No, no ens preocupa perquè fem propostes. Som els únics que en tenim. I voldríem contrastar-les. Tenim un objectiu: la República Catalana. Tenim una proposta per a arribar-hi: construir un acord de la claredat, no solament amb la complicitat de tota la societat catalana sinó negociant-ho amb l’estat. Volem contrastar aquesta proposta amb la resta de formacions independentistes que veiem que simplement tenen crítiques a la proposta d’Esquerra Republicana però no formulen cap alternativa de via efectiva per a arribar a la República Catalana. Debatem-ho.

—Els objectius d’Esquerra per a la taula de diàleg eren l’amnistia i l’autodeterminació. Pedro Sánchez diu que dóna el diàleg per consumat i no tenim ni amnistia ni autodeterminació. Us sentiu enganyats?
—No, perquè no compartim les reflexions de Pedro Sánchez. És obvi que ell fa la seva interpretació. Ell no vol la independència i treballa per mantenir l’statu quo i perquè res no canviï en aquest sentit. Nosaltres som independentistes i treballem per fer-ho possible. L’amnistia i l’autodeterminació són els objectius de la taula perquè és el gran consens de país que hi ha a Catalunya. Que s’acabi la repressió i que puguem fer un referèndum. Aquest darrer any, la negociació es va destinar a la part antirepressiva. És evident que no hem aconseguit l’amnistia i continuarem treballant per aconseguir-la. Però hi ha passos que ens hi acosten, com ara aquesta reforma del codi penal en què s’ha eliminat la sedició, un objectiu que demanava tot l’independentisme. Sens dubte, estem més bé amb aquesta reforma del codi penal que no pas abans, i qui digui el contrari ho haurà d’explicar molt bé. Primer: en les revisions de pena caurà aquest delicte. I segon: ningú més no podrà ser acusat de sedició al nostre país, ni l’independentisme ni cap moviment social que es manifesti lliurement.

—Per què és important que ningú més no pugui ser acusat de sedició si podem fer un referèndum pactat?
—A veure, no solament és l’independentisme. El moviment feminista, el moviment per a defensar el dret de l’habitatge… Amb la sentència del Primer d’Octubre podien acusar qualsevol moviment social de sedició simplement per manifestar-se de manera multitudinària per defensar drets fonamentals. L’estat espanyol té una pulsió repressiva. Ho hem vist i patit. Qualsevol reforma que millori les condicions perquè la dissidència i els moviments socials puguem defensar els nostres drets i projectes és una reforma bona. La millor situació és un referèndum pactat, però hi ha moltes lluites compartides. I com deia, s’ha reformat el codi penal i s’ha avançat en la desjudicialització, ara caldrà obrir la carpeta de com fer un referèndum.

—Amb la reforma pactada del codi penal, els desordres públics agreujats inclouen conceptes com ara la intimidació, la multitud idònia, la protecció dels edificis. El delicte es converteix en finalista i la pena mínima augmenta fins als tres anys de presó. No us preocupa que això deixi massa poder a la interpretació dels jutges?
—Els jutges espanyols sempre interpretaran les lleis de la pitjor manera possible. La justícia espanyola no és democràtica, ni ha fet una transició, ni és moderna. És massa injusta, en lloc de ser garant dels drets fonamentals per a tothom. Dit això, em remeto als fets. Ara no seré prou precisa, però la setmana passada hi havia una persona encausada per haver participat en una manifestació que ha estat absolta justament per l’aplicació del nou codi penal. Malgrat les interpretacions diverses que algú mira de fer, aquesta situació és més bona. No és la reforma que hauríem volgut, es queda curta, però fins i tot millora la part de desordres públics en molts conceptes.

—Però vós dieu que amb el delicte de sedició també s’hauria pogut portar a la presó feministes o defensors del dret de l’habitatge per haver-se manifestat i prou. Amb la inclusió del concepte de multitud idònia dins els desordres públics agreujats, això no pot passar?
—No. Hi ha uns condicionants molt estrictes com el fet que hi hagi violència o unes altres característiques. Amb aquesta reforma del codi penal deroguem la sedició, millorem els desordres públics i modifiquem la malversació perquè aquest delicte no es pugui fer servir arbitràriament contra qui no ha robat ni s’ha embutxacat diners.

—L’advocacia de l’estat espanyol, que depèn directament del president Sánchez, demana que els exiliats siguin reclamats per desordres públics agreujats, cosa que no demanava el jutge Llarena. Us sentiu enganyats en el compromís del PSOE amb la desjudicialització?
—Treballem per la desjudicialització, per mirar d’avançar en l’agenda antirepressiva mentre caminem cap a l’amnistia. I ho podem fer sobretot modificant lleis. És el que ens pertoca, als parlaments. Malauradament, després hi ha la interpretació del sistema judicial, que té una pulsió repressiva. Nosaltres hem de limitar-la al màxim. La reforma del codi penal deixa molt clar que el delicte de sedició no pot ser substituït per un de desordres públics agreujats. Ho diu a l’exposició de motius i és molt clar. Ara som en una guerra bruta als estaments del sistema judicial. Batalles entre la fiscalia, l’advocacia, un fiscal i un altre, un jutge i un altre. És la seva guerra i els independentistes en patim les conseqüències, però ha començat un nou capítol en l’agenda antirepressiva.

—Però com casa que hàgiu pactat amb el PSOE la desjudicialització i que l’advocacia de l’estat espanyol, que depèn directament del seu govern, sí que consideri permutables el delicte de sedició i el de desordres públics agreujats?
—No entraré a valorar què fa l’advocacia, què fa la fiscalia o què diu el PSOE.

—Ho heu pactat amb ells.
—Jo puc parlar d’Esquerra Republicana. Hem reformat el codi penal i hem derogat el delicte de sedició. I això era una cosa que demanava tothom. Tothom en el moviment independentista. Els organismes internacionals ho publicaven a les seves resolucions: hi havia d’haver una equiparació amb els estàndards democràtics. I ho hem fet. I ara, com li deia, comencen les revisions de sentències i l’aplicació de la reforma en nous judicis. Ens podríem haver quedat de braços plegats i no hi hauria hagut reforma del codi penal. I considerem que no hauríem contribuït al camí de la desjudicialització.

—Si, gràcies a aquesta reforma, Marta Rovira pot tornar de l’exili, vós considereu que hauria de passar pel Tribunal Suprem espanyol?
—És que Marta Rovira no ha comès cap delicte, com la resta d’exiliats i de presos polítics que malauradament van ser condemnats.

—Per tant, no hi hauria de passar.
—Fer un referèndum no és cap delicte. No hi va haver malversació, no hi va haver sedició ni cap tumult ni cap violència. La violència la van exercir els cossos policíacs. Mai no s’hauria d’haver produït cap judici, per això continuem defensant l’amnistia. De moment no hi ha cap garantia perquè Marta Rovira pugui tornar. Ella mateixa ho ha explicat. Continuarà batallant des de l’exili per defensar la llibertat de tothom.

—Si no hi ha mediador internacional a la taula de diàleg, no és simplement una taula entre governs?
—És una taula de negociació perquè allò que s’hi parla és contingut relacionat amb el conflicte polític.

—Però no hi ha mediador internacional.
—No n’hi ha ara. Hi ha molts conflictes que no tenen mediador internacional.

—Potser és que ara no és una taula de negociació, però podrà ser-ho en el futur, però si no hi ha mediador internacional…
—Vostè pot interpretar el que vulgui o pot donar la seva opinió, jo li dic el que és. Perquè això és el que hi ha pactat. Més enllà de les opinions que en puguin tenir la resta de formacions per a desprestigiar un instrument que, com deia, ens ha posat al focus de la comunitat internacional. És una taula de negociació i hi participen els governs perquè representen tota la ciutadania. És una taula entre governs en què l’objecte és la resolució del conflicte polític i en què l’agenda, per part dels independentistes, del govern català, és l’amnistia i l’autodeterminació. Les coses són com són. Per a les altres qüestions ja hi ha la comissió bilateral o el congrés dels diputats.

—A vós, Marta Vilalta, què us sembla que TV3 acomiadi un col·laborador d’un programa d’humor per una broma sobre un partit polític?
—A mi m’agradaria no polititzar TV3, no contribuir a la partidització de TV3. Com a televisió pública ha de marcar uns límits i alhora ha de respectar la llibertat d’expressió. Crec que va ser un error que s’acomiadés un col·laborador. Això ha fet que pràcticament desaparegués el programa, després de les dimissions en cadena. Va ser un error per part de TV3 fer fora el col·laborador del Zona Franca, però compartim les reflexions dels límits de l’humor en un mitjà públic.

—És a dir: penseu que no s’hauria de poder fer aquest gag.
—Crec que l’humor ha de ser transgressor i crític, ha de contribuir a tots els debats socials i ha de poder parlar de tot, però hi ha unes qüestions més sensibles i que en un mitjà públic estan més delimitades que no en un altre espai. Això és compatible amb dir que em sembla, personalment, que l’acomiadament va ser un error.

—Aquest gag s’ha de poder fer a TV3? Sí o no?
—És que li faig reflexions que van més enllà del sí o no. És un tema complex. S’ha de banalitzar el nazisme? No. S’ha de poder fer humor sarcàstic i punyent sobre gairebé qualsevol tema? Sí. Però justament un mitjà públic, sobretot perquè té unes línies molt marcades en el codi intern i el llibre d’estil, té més limitacions perquè té la contribució social de sentit públic. Hi ha d’haver límits, hi són, i allò que s’ha de fer és aprofitar tots els marges. En aquest cas, segurament el gag va ser desafortunat, però la decisió d’acomiadar el col·laborador, també.