Marta Torrecillas: “Han destruït tota una generació”

Set anys després del Primer d’Octubre, Marta Torrecillas, una de les cares més mediàtiques de la brutalitat policíaca i víctima d’una campanya d’assetjament, refà peça a peça la seva vida fora de Barcelona. Tot i que hi ha records i espurnes d’aquells dies del 2017 que encara la persegueixen, ha accedit de parlar amb VilaWeb i ens rep a casa seva, quan fa pocs dies que s’ha sabut que el jutge ha amnistiat els antiavalots de les ràtzies a Barcelona.

—Set anys després de l’1-O, tot plegat s’ha acabat amb una amnistia que empara la violència policíaca. Com us sentiu?
—És una mica frustrant. Després de tot el que hem passat, intento de no deixar-me emportar per la ràbia, però sento molta frustració. Penso que està bé que es faci una llei d’amnistia, que hi hagi un procés per a resoldre el conflicte, però en aquest cas el que s’ha fet és deixar de banda tota la història dels agredits. Som allà, abandonats en un racó. Callats, sense poder dir res.  Em fa la sensació que aquesta llei s’ha fet per donar estabilitat al govern espanyol i per blanquejar la violència de la policia i la Guàrdia Civil. Me n’alegro pels independentistes que han estat amnistiats, però la llei està mal feta. No hi ha cap mena de reparació per als agredits, sembla que estem reparant els de l’altre cantó.

—Temíeu que el resultat de l’amnistia seria aquest?
—Hi ha una part, molt en el fons, que sabia que acabaria així. Però, per una altra banda, també hi ha un procés de maduració en tots aquests anys, en molts aspectes de la vida, i et dius: fins que no ho tinguis davant no et facis cabòries. I vaig deixar passar el temps i a veure què. Amb la feina i la criatura, he viscut una mica al marge de tota l’actualitat i de la negociació, però, òbviament, com tot allò que té el govern espanyol pel mig, es compleixen els pitjors pronòstics.

—En el seu moment es va dir que l’amnistia era feta a mida per a la cúpula política de l’1-O.
—És una llei d’amnistia feta a correcuita. I, com totes les lleis, té diverses interpretacions i això és un perill si hi ha l’interès d’Espanya pel mig. És un tema que no m’he plantejat, la veritat. Ara hi ha problemes amb l’amnistia de la cúpula política, però la base tampoc no està salvada. Ja veurem què passa amb tots els encausats. Dit això, em sembla un error plantejar la divisió entre la cúpula política i la base. S’hauria de veure tot com un sol bloc. Tots hi vam ser, l’1-O. És veritat que els polítics hi van posar el càrrec, l’exili i la presó, però a molta gent del carrer, menys mediàtica, també se li va capgirar la vida. Jo vaig perdre la feina, vaig ser assetjada… En Roger Español va perdre un ull… Hi ha penes de presó… Tothom s’hi va jugar molt.

—Va valer la pena, l’1-O i tot el que va passar després?
—És difícil de dir. En l’àmbit personal, et diria que m’ha canviat de dalt a baix. Sóc una altra persona. Però si ens centrem en la qüestió que és interessant, que és el país, la resposta més fàcil i ràpida és que no. Perquè han destruït tota una generació. No hi ha mobilització, no queda res. Per exemple, em sap molt greu que s’hagin perdut els CDR. Per mi va ser un moviment que podria haver transcendit molt més enllà… Però què has de fer? És complicat, sobretot, quan veus que es negocia el suport al govern espanyol o que la Generalitat envia els Mossos a reprimir. Tot el que es va gestar aquell 1-O s’ha anat esmicolant. I ara tenim una societat profundament dividida, amb el problema de la llegua, l’amenaça de l’extrema dreta… Com ho hem de reconstruir? Hem fet molts passos enrere.

—Tornaríeu a l’IES Pau Claris?
—Sabent tot el que passaria?

—Sí.
—Suposo que sí, però canviaria algunes coses. No de comportament. No de jugar-me-la tant i ser a primera fila, coses que han passat després, és a dir, com gestionar tot el que em va passar. Vaig rebre un atac tan bèstia! I, en general, tots els agredits, que ens ha costat reparar-nos en l’àmbit personal.

—Què canviaríeu?
—Els agredits hauríem d’haver fet molta més pressió per a rebre ajuda i suport. Vam fer la Plataforma 1 d’Octubre, però en què ha quedat? Hi ha Alerta Solidària, Irídia, Òmnium… I està molt bé, però, si t’ho mires, és com un petit reducte de tot el procés. Hi ha hagut molt de suport als presos i als exiliats, però nosaltres hem tingut molta feina per a reparar-nos a nosaltres mateixos.

—Us heu sentit utilitzats?
—Per la banda de l’estat espanyol, sí. Ens van fer servir en una campanya d’escarn i humiliació per a desacreditar el referèndum i els ferits per la repressió.

—I aquí?
—Crec que ni això, no van saber fer. Hi havia tant de merder, especialment després de l’1-O, que simplement ens van abandonar.

—Què penseu quan els antiavalots i les associacions policíaques diuen que no volen l’amnistia?
—Sento ràbia. Intento que no se m’emporti, però en el fons n’hi ha. Se’n riuen de nosaltres. Van posant el dit a la nafra, i se’n carden. No sé com explicar-me, suposo se senten impunes, intocables. I, mentrestant, nosaltres ens anem abaixant els pantalons i donant suport al govern d’allà.

—És possible girar full?
—Hi ha un abans i un després en l’àmbit personal. Tots tenim una motxilla i, quan hi ha un trauma com aquest, surten els fantasmes del passat. Et vénen coses al cap, les revius… És una lluita força dura, superar tot això, sobretot haver estat la cara d’un escarn públic. Encara ara hi ha gent que em reconeix o que em diu “la teva cara em sona”. Jo no explico mai el què, no perquè ho vulgui amagar, sinó perquè costa d’acceptar. Ara, els dos últims anys, després d’haver tingut la criatura, han estat molt intensos i sí que ho visc tot, també les notícies, amb una mica més distància. Però encara hi ha xocs.

—Com us vau assabentar de l’amnistia als policies?
—Era a casa treballant i vaig rebre el missatge de Telegram de VilaWeb. La meva parella era a dalt, també treballant, i vaig pujar de seguida a desfogar-me: això no pot ser, se’ns pixen a la cara… Vaig dir unes quantes barbaritats.

—Què diríeu al jutge Francesc Miralles si el tinguéssiu assegut aquí?
—No sé si m’hi hauria de seure al davant, però m’agradaria que m’ho argumentés. Per què considera que no hi va haver danys morals, ni tracte degradant ni inhumà, amb totes les lesions i les imatges de brutalitat, com ara la puntada de peu voladora.

—Fa uns anys, en una altra entrevista, vau comentar que us havíeu sentit molt sola, que amb prou feines havíeu rebut suport dels partits.
—Quan em va passar tot, vaig anar a una assemblea del partit en què havia militat. Vivia a Barcelona i vaig anar a ERC Barcelona a demanar ajuda. Encara no coneixia en Xavi Monge i buscava advocat i suport. Van entomar la petició, però al cap de dos dies em van trucar i em van dir que no em podien donar suport públic.

—Per què?
—Em va trucar una persona del partit força coneguda per dir-me que em podia aconsellar algun advocat, però que abans necessitava que li expliqués la veritat. Quina veritat? Vaig plorar tant, després d’aquella trucada. Ni la meva gent no em creia. Va ser una conversa molt barroera. Molt bèstia. Feia anys que no militava a ERC, però havia fet molt pel partit. Per això vaig anar a picar a la porta que coneixia i amb gent amb qui havíem treballat braç a braç.

—I després què va passar?
—La María José Lecha, aleshores regidora de la CUP de Barcelona, sense que li demanés ajuda, va parlar amb persones que van fer el que jo necessitava. I sort en vaig tenir, perquè aquí sí que em vaig sentir protegida i segura. I reitero que no em coneixia de res. I així va ser com vaig arribar a Alerta Solidària i en Xavi Monge es va fer càrrec de la meva defensa.

—A més de la violència policíaca, vau ser víctima d’una campanya d’assetjament, amb gairebé 8.000 whatsapps, més de 700 missatges i més de 300 trucades. Com vau viure la sentència contra els quatre acusats?
—Vist amb distància, sento molta impotència. Com pot ser que això surti gairebé de franc?

—Dues multes menors, dos absolts i cap indemnització.
—Tu llegeixes el que em deien en els missatges i és indignant. El masclisme, les amenaces, el menyspreu, els insults… No entenc com el jutge… Durant el judici, un advocat de la defensa em va treure de polleguera i em va posar molt nerviosa. Jo estava molt embarassada –vaig parir al cap de set dies–, i vaig demanar de parar un moment perquè no podia suportar tot allò. I la criatura, amb l’accelerada, no parava de fotre puntades de peu. Em pensava que pariria al jutjat. Durant aquests set anys, hi ha hagut molt desgast mental, però s’ha de denunciar i anar fins al final. Encara que les coses vagin malament i tinguem el sistema en contra.

—Creieu que demanaran l’amnistia?
—L’altre dia, el meu advocat, Xavi Monge, m’ho comentava: aquests són capaços de mirar-se la llei i demanar l’amnistia.

—De la mateixa manera que la majoria dels assetjadors han quedat impunes, tampoc no sabeu qui va filtrar les vostres dades personals, oi?
—En Xavi Monge encara hi treballa, però de moment no hi ha res. I no sé si ho arribarem a saber mai. La caverna mediàtica espanyola tenia tot l’interès del món a desacreditar el referèndum i els ferits per la violència policíaca. Jo era un blanc molt fàcil i gratuït.

—Com us podríeu sentir mínimament rescabalada?
—És difícil. Suposo que amb un reconeixement públic de la guerra bruta i amb l’explicació de com es van filtrar les meves dades. No tot es pot rescabalar, però això seria un començament. Hem de ser conscients que es fa joc brut cada dia i en molts ambients. Allò que em va passar a mi els passa a moltes noies a l’institut, amb temes de violència i assetjament. És un tema molt greu i, per això, és bo denunciar. I el reconeixement no ho arregla tot, però fa una petita reparació interna i també en l’àmbit social.

—Si posem el vostre nom a Google, els primers resultats continuen essent articles fent-ne befa i farcits d’insults.
—Sí, no hi puc fer res. El meu nebot petit, que encara no es mou per les xarxes i no té mòbil, va viure l’1-O en directe amb la seva mare. A ell serà més fàcil explicar-ho, però a la meva filla… Hi ha una part de mi que desitja que no ho hagi de veure mai. No pas per vergonya, sinó perquè em poso en la seva pell i a mi em faria mal llegir aquestes coses sobre la meva mare o un familiar. Això és una part molt obscura de tot plegat i pensar-hi em fot. Et puc explicar una cosa personal?

—Endavant.
—La meva mare, quan em va passar tot plegat, era a Extremadura amb la seva parella. Va viure l’1-O des de l’altre bàndol. Jo li vaig demanar que tornés, que la necessitava, però ella no acabava d’entendre què passava. El meu pare, en canvi, va venir de seguida.

—No va venir?
—La seva parella, que no volia tornar, justificava el que havia fet la policia. A final d’octubre o principi de novembre, quan finalment van tornar, ella va al·lucinar amb el que havia passat. Vivíem en dos mons diferents. I ell, insistint que ens ho teníem merescut. D’aleshores ençà que no hi tinc cap mena de relació. Tenir aquest rebuig i aquest odi en el teu entorn més proper és molt dur.

—Teniu relació amb la vostra mare?
—Aquesta minúcia familiar, per dir-ho d’alguna manera, segurament la pots extrapolar en l’àmbit de país amb altres casos. Què he de fer? He d’esperar que deixi la parella? Ella està entre dos mars, però jo no penso renunciar a la relació amb la meva mare i, menys ara, que té una néta.

—Com veieu el moment polític?
—Aquí han intentat de governar com han pogut i han sabut, no direm res més. Han intentat de salvar els seus i les cadires. Salvar el seu partit i, alguns, ni això, veient els merders que tenen. Cada vegada tinc més clar que el 2017 anàvem sense rumb. La gent i els moviments van aclaparar-ho des de baix, i quan es va arribar al punt de xoc, de confrontació, no es va saber saltar aquesta línia, o no es va voler. Crec que no van voler, però deixarem el dubte. És evident que tots aquests anys han predominat els interessos personals i de partit.

—I què creieu que cal?
—Cal fer foc nou. Canviar les cares. En l’àmbit personal, desitjo que tots els exiliats puguin tornar i fer vida normal, però en l’àmbit polític cal renovar els lideratges. Les cares de l’1-O que continuen a primera línia han de plegar. Els partits han de reflexionar. Si no entenen per què ha crescut tant l’abstenció, amb les conseqüències que té, és molt difícil que la situació canviï.