Marta Pessarrodona: ‘Només pots ser cosmopolita si ets profundament del teu país’

Quan era petita una de les coses que més li agradava era pujar i baixar per les escales mecàniques. Ho confessa quan li proposem de fotografiar-la a les dels Ferrocarrils Catalans, uns trens en què segurament ha pujat unes quantes vegades durant la vida. Aquesta ha estat la setmana de Marta Pessarrodona (Terrassa, 1941); poetessa, biògrafa de noms com Mercè Rodoreda, Teresa Pàmies i Montserrat Abelló; traductora d’una cinquantena de llibres entre què hi ha autores com Virginia Woolf, Susan Sontag, Marguerite Duras, Gertrude Stein i Doris Lessing; i amant de les ciutats del món i del seu país. Després d’haver viscut a Barcelona i també d’haver passat llargues temporades a Londres, i més curtes a Berlín, Buenos Aires o Nova York, va tornar al Vallès i ara viu a Sant Cugat.

Ens trobem en un bar situat on durant anys hi va haver un petit parc d’atraccions, a la plaça de Gal·la Placídia de Barcelona. Acompanyo la seva canya i les seves cigarretes amb això mateix. Quan em sent parlar amb accent de l’Ebre m’explica que, de petita, va estiuejar quinze anys a Sant Carles de la Ràpita, perquè la seva mare volia que durant l’any li toquessin els aires de mar i de muntanya. ‘De petiteta, parlava el rapitenc’, diu.

Després d’una setmana intensa, en la qual ha recollit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes atorgat per Òmnium, la seva vida torna a poc a poc a la normalitat. Explica abans de començar que, del mes de febrer ençà, quan va rebre la carta en què Jordi Cuixart li ho comunicava, la seva rutina d’escriptora s’ha alterat una mica. Fins i tot la reconeixen i l’aturen pel carrer quan camina per Barcelona. Un fet inèdit, diu.

—Us va fer il·lusió de rebre el premi, però potser va ser més especial i tot per la situació política. Vau rebre la notificació gràcies a una carta de Jordi Cuixart des de la presó. Ja l’heu emmarcada?
—No, no l’emmarcaré. Mira, jo en tinc una de l’any seixanta o així, també autògrafa, de Simone de Beauvoir, i un amic meu la va agafar i la va fer emmarcar. I ara gairebé no la llegeixo. La llum es menja les cartes. I l’última que tinc de Rodoreda també la vaig emmarcar i l’he desemmarcada perquè ja es veia menys. De la de Cuixart, potser n’emmarcaré la versió escannada i l’original la conservaré jo.

—Comencem pel principi. A setanta-set anys, quin és el primer record que teniu vinculat a l’escriptura?
—Jo vaig néixer a casa, òbviament. Només vaig anar a l’escola municipal un any. I la meva mare estava encantada de tenir-me a casa. La nena del pis de sota, que tenia tres o quatre anys més que jo, anava a escola, i jo també hi volia anar. Però també hi vaig estar bé, a casa. Teníem unes golfes que a mi m’encantaven, sobretot pujar-hi amb les escales. Jo a tres anys ja llegia. Suposo que me’n va ensenyar la meva mare. Això que fan ara que fins a set anys no els deixen llegir ho trobo una barbaritat! Jo no m’he mort sabent llegir a tres anys! Home, no llegia El Quixot, és clar. Però els meus pares eren molt lectors, tot i que no hi havia gaires llibres.

—Quins llibres hi havia?
—Mira, hi havia la Bíblia; una Història de Catalunya abreujada del Ferran Soldevila i el Ferran Valls i Taberner; El Quixot i la novel·la Vals del Francesc Trabal, una cosa raríssima. Però de seguida me’n van deixar comprar. Amb els anys he vist que la meva mare era una nena de la república i que sempre hi havia una novel·leta del Folch i Torres a casa. Jo recordo haver dinat tard perquè la meva mare havia d’acabar una novel·la. La meva mare tenia problemes de son i el meu pare es va comprar una llumeta que posava al llençol per llegir a la nit i no destorbar la seva dona. Ell tenia una obsessió per les històries de la Primera Guerra Mundial i de la Segona. Suposo que era una obsessió pròpia d’un tinent de l’exèrcit republicà.

—Amb aquesta història personal, quina paradoxa rebre el Premi d’Honor en un moment històric com aquest, amb presos i exiliats.
—La carta del Cuixart és manuscrita i és escrita a la presó de Lledoners, just el dia abans que els traslladessin a Soto del Real. Me la van venir a donar en una hora que era just l’únic moment en què ell podia telefonar. Tot és molt anormal. Per sort, vaig anar a Madrid el 21 de març, que és el Dia Internacional de la Poesia, a veure’l.

—Al Tribunal Suprem?
—Sí. Em van acreditar com a família, que ara resulta que ja no es pot fer. I menys despullar-te, tot. Deixar el telèfon, obrir-te tota la bossa i treure-ho tot… Difícil. I llavors entres i ja hi eren ells instal·lats. A la pausa els treuen i, quan passen, has d’aprofitar-ho ràpid i abraçar-te amb ells. Vaig parlar-hi vuit segons. I li vaig dir: ‘Com que a Mahoma no el deixen anar a la muntanya, la muntanya ha vingut a Mahoma.’ Per la gent que ja vam ser antifranquistes és molt dur, comprens? Semblava que ja havíem complert el nostre destí. Semblava que ja ho havíem fet tot.

—Amb el vostre recorregut vital i havent fet molta tasca historiogràfica, com veieu la situació política actual?
—Potser sóc optimista, però jo crec que això no té aturador, ja poden fer com vulguin. En el moment que el Cuixart va dir que sortir de la presó ja no era la seva prioritat… El dia de la concessió del premi vaig saludar la Txell, la seva dona, els pares, els sogres i mira, guardaven la sang freda. Sembla que és el nostre destí català. Jo no sé quan ni com, però personalment tinc la seguretat que aquesta via ja no s’abandonarà.

—Com va ser el lliurament del premi al Palau de la Música?
—D’una gran emoció. Sobretot vaig pensar en els qui ja no hi són i que estaven molt relacionats amb la meva vida com vaig dir en el meu discurs. Vaig pensar en els meus pares, el Gabriel Ferrater, la Paulina Pi de la Serra i no en vaig dir més per no ser l’Almodóvar. Tenia moltes ganes d’agrair perquè tu ets una mica el producte de totes aquestes persones. N’hi ha algunes que han estat molt determinants en la meva vida.

—Precisament la vostra obra també és una interlocució constant amb totes aquestes persones que us han marcat i que també s’han dedicat a la literatura com Gabriel Ferrater, Maria Mercè Marçal, Sylvia Plath, Clementina Arderiu.
—És una interlocució, però no solament amb les persones que s’han dedicat a la literatura.

—Què voleu dir?
—A mi la cosa que més feliç em fa és quan penso que un poema ja el tinc acabat. No hi ha res que em doni més felicitat que això.

—Per què?
—L’acollida que pot tenir en una lectora –genèric intencionat– pot ser molt diversa, però tu n’estàs convençuda.

—Què la va fascinar d’autores com Virgina Wolf?
—Sense dubte, la seva intel·ligència i la seva capacitat artística.

—Parlem de la tècnica. D’associar símbols. De lectures. Quin és el procés per a fer un poema?
—Aquest últim poemari, Variacions profanes, se m’ha encavallat amb la relectura de la Bíblia –tot i que sencera no l’he llegida mai. Normalment mentre la llegeixes se t’enllaça amb alguna cosa que has pensat. M’ha passat, per exemple, amb la Segona Carta als Corintis, que m’agrada molt. A més, tenim una versió catalana esplèndida i una castellana que també. Jo he traduït més al castellà que al català, perquè sóc una freelance i he de viure, i ho faig amb molt de gust. Ja que el tinc el castellà, no tan sols el mantinc, sinó que procuro que millori. Llavors em poso a llegir la versió castellana del Cipriano de Valera que m’agrada molt. En anglès llegeixo la King James. De vegades viatjo amb la Bíblia, en tinc una de viatge, vull dir que m’agrada molt llegir-la. Òbviament cada cop que vaig a Israel la porto.

—Què en llegiu ara?
—Jo és que d’ençà de mitjan febrer, vivo sin vivir en mí, com una mística castellana. Cada dia passen coses, cada dia tinc entrevistes…

—Viviu més cap enfora aquests mesos…
—Sí, però saps què? A mi la cosa que més m’agrada és llevar-me ben d’hora. M’agrada molt el matí. Posar-me a escriure o traduir o mirar algun diari.

—Sou més diürna?
—És una cosa que fins que no vaig conèixer el Gabriel Ferrater no vaig descobrir, eh? Ell era de llevar-se molt d’hora i no és que m’obligués a llevar-me a mi d’hora, però jo vaig pensar: I si ho provo? Però en canvi la carrera la vaig fer sempre estudiant de nit i si surto de nit aguanto bastant. Generalment dormo poc jo, tota la vida he dormit molt poc. Sempre m’ha semblat una pèrdua de temps això de dormir. [Riu.]

—No us agrada perdre el temps.
—A mi la cosa que em sap més greu és pensar que, quan em mori, encara hi haurà coses que no hauré llegit.

—La vostra literatura és indissociable dels vostres viatges. Encara us manquen ciutats ciutats per a descobrir?
—Sí… I mira que jo no sóc una persona viatgera. Una vegada al magazín que dóna Ibèria em van demanar fer un reportatge sobre una ciutat que tries. Naturalment jo vaig dir Londres, que és una ciutat que conec molt bé, però em van dir que no perquè ja s’havia fet. Després vaig triar Berlín, perquè també hi he viscut, i em van dir que tampoc, que ja s’havia fet. I després vaig dir Zuric i em van dir que sí. Vaig estar una setmana a Zuric fent veure que no hi havia estat mai. Veient els transports, els museus, l’òpera, el barri proletari –que de proletari en té ben poc. Com que vaig estar-hi una setmana, a l’hotel que hi estava ja m’hi vaig posar un pòster, com si fos casa meva. Perquè a mi m’agrada viure als llocs, no m’agrada viatjar. I cada vegada m’agrada menys viatjar; als avions no et donen res, t’avorreixes, és incòmode.

—Què heu fet en els moments en què us heu instal·lat en una nova ciutat?
—Anar a comprar. Els supermercats m’agraden molt, si no hi ha mercats, és clar. Si hi ha mercats, vaig al mercat. Anar al cementiri. S’aprèn molt als cementiris! A la Montserrat Roig, que érem amigues, i que encara la recordo molt, jo li deia: ‘Tu que ets novel·lista, per què no et passes la vida als cementiris? Per a trobar noms de personatges és un bon lloc.’

—Teniu unes ciutats de capçalera: Londres, Berlín, Buenos Aires, Nova York…
—Mira, no em donis a triar entre Buenos Aires o Nova York perquè segur que et diria Buenos Aires. És una ciutat esplèndida. És la capital que Espanya no té. La capital d’Espanya és Buenos Aires. És una ciutat que té una emissora de ràdio que tot el dia dóna poesia, hi ha un mercat diari de llibres, i jo sempre que vaig a l’Argentina compro algun Borges. Tinc tres obres completes del Borges diferents. Recordo un cop a Buenos Aires que el propietari d’una paradeta del carrer va anar a casa a buscar uns llibres i ja em veus a mi allà substituint-lo al carrer… Vull dir que són ciutats on encara hi poden passar aquestes coses.

—Què tenen en comú totes aquestes ciutats que us agraden?
—A mi Buenos Aires em recorda molt Berlín, té aquell aire canalla… A Berlín hi he viscut. Hi he tingut un pis, bé, el que em va donar el Goethe Institut. Vaig tenir la immensa sort que les dues vegades que hi vaig viure encara hi havia el mur. Jo vaig plorar el dia que va caure el mur! El 9 de novembre de 1989. Els que diuen que sabien que això passaria, menteixen! Ningú no sabia que passaria allò.

—Això demostra que la història és més imprevisible que no ens pensem?
—Molt. Nosaltres també hem de confiar que acabarem essent allò que som: un país.

—Us agraden les ciutats canalles. Moltes vegades també ho sembleu amb aquestes samarretes reivindicatives.
—Això de les samarretes té molta història! Jo vaig estar a la Universitat de Nottingham del 72 al 74 i ja era famosa per les meves camisetes. I els meus alumnes van fer un carnaval i van fer camisetes i les que van sobrar me les van regalar. En tinc com cent! M’encanten.

—Una cada dia amb un missatge. Elegiu el missatge intencionadament?
—És una mica aleatori. Aquesta, per exemple, que té aquesta rodoneta groga aquí, me l’he posada perquè així ja no havia de pensar on tenia el llaç groc. Penso que amb aquesta taca groga ja compleixo. Perquè, és clar, és un embolic, com que et vas canviant, ja no saps on tens el llaç.

—Heu fet poesia, però també assaig i periodisme. Són dos camps que us han permès d’estar en contacte tant amb el pensament com amb l’actualitat política i social.
—Sí, durant èpoques jo he fet més tasca periodística que els mateixos periodistes professionals. Com que la poesia és molt lenta, el periodisme és molt llaminer. Això m’ho va dir un dia el Lluís Permanyer. Jo he tingut un motorista esperant  el meu article a sota de casa, perquè s’havia mort la Simone de Beauvoir, posem per cas, o coses d’aquestes. Vull dir que tot i que amb la poesia tardes anys, sé escriure de pressa també.

—Àlex Susanna, que us ha prologat l’últim poemari, Variacions profanes, i que ha estat editor vostre, va dir a la presentació d’aquest poemari que éreu una autora a qui els editors havien d’anar al darrera.
—No tinc pressa, eh? Ja fa anys que no tinc pressa. He d’estar convençuda jo mateixa de què faig. Si després el resultat és que no t’entén ningú, doncs mira: què hi farem. Però si tu ja no estàs convençuda d’allò que estàs fent és tremend. En poesia, amb una sola estrofa, pots aconseguir el Premi Nobel. No és una qüestió de quantitat, és una qüestió de qualitat i de novetat, i de molts més factors. Pensa que hi ha anys que no he salvat ni un poema, eh? Però he sobreviscut.

—Deu haver-hi etapes en què observeu i coeu.
—Sí. Marcuse als anys setanta, va escriure: ‘L’art neix en les cadenes i mor en la llibertat.’ I mira que és un pensador que no m’interessa gaire però té algun encert. I a mi aquesta situació tan conflictiva d’ara m’ha fet més creativa. Preferiria que no fos així, però és així. Des del 2017 em sento així.

—La vida us ha costat de viure, per això l’heu escrit?
—Jo sé que hi ha llibres que els he escrit perquè quan explico les coses les entenc millor jo. Després d’escriure la biografia de la Rodoreda, per exemple. Però com que no m’agradaven les biografies que ja existien, no hi estava d’acord, em vaig posar a escriure en primera persona la meva biografia. I és clar, parlar de Rodoreda és parlar de l’exili, i em van quedar ganes de saber més. I llavors tres anys més i el França 1939 que s’ha reeditat ara.

—També s’ha publicat recentment una antologia A favor nostre, un recorregut a més de cinquanta anys de creació poètica.
—Jo estic molt contenta de l’antologia d’Àngels Gregori, perquè jo no hauria estat capaç de fer aquesta selecció. Jo tinc més ànima d’historiadora, i hauria seleccionat poemes cronològicament, del primer llibre, del segon, del tercer… I en canvi ella, ha agafat tres blocs i és una manera molt maca de fer una antologia.

—L’altre dia llegia Alain Badiou, que diu que l’única manera de transmetre coneixement és amb la interlocució entre dues persones que s’estimen. La vostra obra és un diàleg constant amb més autors. Què en penseu?
—Sí, hi estic d’acord. Hi ha una carta del Francesc Pujols a la Mercè Rodoreda que li diu: ‘L’amor és l’amistat perfecta, l’amistat és l’amor imperfecte.’ Jo això sempre ho tinc molt present. Però l’amistat és molt important. Entre els poemes inèdits que tinc d’aquest any, en tinc un que és una ‘De vita beata’, en què parlo d’això. A més, m’agraden també les amistats noves. Però també mantenir els amics dels tretze anys. L’antologia que es va publicar a Columna que es diu Tria de poemes, del primer llibre només vaig triar dos poemes: ‘A Carles Riba’ i ‘Londres 1967’, que és un poema que ha estat molt determinant a la meva vida. Però després es va morir la Maria Aurèlia Capmany, i la Carme Serrallonga, que és una de les meves donasses, per explicar que havia estat molt amiga de la Maria Aurèlia, però que aquella amistat s’havia acabat, va citar un poema meu: ‘Si l’amor s’acaba’ És a dir, un poema que no tenia títol, però que després n’hi vaig posar. I ara tots els meus poemes tenen títol i el títol és importantíssim per a mi. Vaig pensar que si la Carme Serrallonga, a qui jo admirava, li havia servit aquell poema, jo l’hi havia d’incloure. I el poema diu més o menys així: ‘Si l’amor s’acaba, per què estranyar-nos, si l’amistat noble sentiment diguérem, troba també el seu punt final.’ Jo de meus me’n sé pocs de memòria; en canvi, en sé dels altres.

—Dilluns, en l’acte d’homenatge, moltes poetesses joves van sortir a l’escenari. Creieu que teniu un bon relleu? Us va agradar el recital?
—Molt. La mateixa antòloga, Àngels Gregori, és una poeta jove. Em va agradar molt. I el cor final cantant Els Segadors. Jo vaig procurar cantar-ho molt baix perquè a mi m’han fet fora de dos cors, perquè desafinava. I quan canto en públic ho faig baixet per no malmetre massa la cosa. A més, van començar amb ‘La vella dama coneguda’, que és el meu poema preferit. Quan fan antologies meves jo dic: ‘O poseu “La vella dama coneguda” o no la fem.’ És un poema que em va costar molts anys d’escriure però que el resultat m’agrada. És el poema que també és en una paret a la Biblioteca de Sant Cugat.

—Com veieu la revolució feminista d’aquests darrers dos anys?
—Jo ho veig com un triomf personal. Col·lectiu però personal. Només dic que facin el favor de tenir una mica de memòria.

—Això ho heu repetit molt aquests dies. Cal conèixer la tradició per fer coses noves.
—És clar! No s’ho acaben d’inventar! Només es poden fer coses noves si coneixes una mica el passat. De L’estudi feminista de la Dolors Monserdà del 1909, jo no hi estic d’acord amb gairebé res, però sí que sé que hi ha una cosa que es diu ‘estudi feminista del 1909’. Això vol dir que jo no m’ho vaig inventar, ni la gent de la meva generació. A Catalunya hi havia molta sensibilitat envers el sufragisme. I, per tant, s’ha de tenir mínimament present. Que no respon a què volem ara? No. Però tampoc hi responen els textos del segle XVI ni la reivindicació de la dona de la Mary Wollstonecraft. Però si no hi hagués hagut aquestes passes, potser no seríem on som.

—Passa una mica com els qui diuen que són cosmopolites. Per estimar molts llocs del món has d’estimar també el teu?
—Mira, jo en aquest tema penso que només pots ser cosmopolita si ets profundament del teu país. I al revés, ets cosmopolita o internacionalista, o diguem-li com vulguem, perquè tens molt clar d’on ets. Jo crec que és íntimament relacionat. No és una cosa o una altra. Una persona que jo valoro, de qui no et diré el nom, em va dir: ‘Jo no hi he estat mai a Madrid, ni ganes.’ Doncs s’ho perd. A mi m’agrada molt Madrid, perquè distingeixo Madrid d’unes altres coses. És ridícul entestar-te que a Madrid no s’hi ha d’anar. És ridícul.

—Què escriviu ara? Teniu corda per estona?
—Espero que sí. De moment, enguany sóc la comissària de l’any Monserdà i això ja m’ocuparà bastant i amb molt de gust. Tinc començat de fa temps, i tot d’una ho acabaré, una història de l’Institut Català de la Dona.. I també tinc començada una guia personal de Londres, el meu Londres, que es titularà Allà London. Perquè hi ha un cuplet que cantava la Guillermina Motta, que és molt amiga meva, que diu: ‘Jo vull ser miss, miss, miss, i anar allà a London.’ No a ‘London’. A ‘Londón’. Intento explicar coses que sé de Londres, els llocs que m’agraden. De vegades són museus o tendes.

—El guardó del Premi d’Honor era fet d’una pedra d’un afluent del Tàmesi.
—Es veu que al Tàmesi no hi van trobar pedra. Jo vaig dir que del Tàmesi o de la confluència del Ter i del Ritort a Camprodon, que Camprodon m’agrada molt. A mi m’agrada molt el meu país, i a la vegada m’agraden molts llocs. Hi ha pocs llocs que no m’agradin.