30.01.2025 - 21:40
|
Actualització: 31.01.2025 - 16:14
Marta Orriols (Sabadell, 1975), una de les autores catalanes amb més llibres venuts i traduïts dels darrers anys, acaba de publicar A l’altra banda de la por (Edicions Proa), una novel·la que narra la història de la Joana, la responsable de l’àrea de restauració i conservació preventiva del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) –figura inspirada en Carme Ramells–, una dona de quaranta anys i escaig, separada i amb dos fills adolescents, que neda entre les incerteses i inquietuds de la vida. La Joana s’esforça per desxifrar els canvis i alguns fets inquietants del seu entorn que debiliten l’equilibri que li procura la vida. Mentre s’ocupa de les obres d’art, també procura pels fills, els amics i antics amants.
A l’altra banda de la por explora temes com els matisos de l’amor, la bellesa, els fills, la soledat o les renúncies, i traça una reflexió sobre el pes del passat, i en qui ens convertim mentre busquem el nostre lloc al món.
—Confesso que quan vaig començar el llibre, pensava que llegia el primer thriller de Marta Orriols. Heu volgut començar a experimentar amb aquest gènere o va ser una cosa improvisada?
—Va ser improvisat, però sí que tenia molt present que era un llibre on la por tindria una presència important. Per tant, buscava tot d’elements que fossin una mica inquietants per a donar context. Quan vaig començar a escriure l’escena aquesta del cadàver esquarterat, i en algun altre moment inquietant de la novel·la, pensava: “No em desagrada, a veure si acabaré anant cap aquí…” Que no ho crec, eh? Però m’ho vaig passar molt bé fent-ho i posant elements de por. No és un thriller ni de bon tros, però sí que té aquesta part d’angoixa i de por.
—I serveix de fil conductor de tota la novel·la. Volíeu escriure sobre l’amor, i heu acabat escrivint sobre la por. En quin moment hi ha aquest canvi?
—No en sóc gaire conscient, del moment, però me’n vaig adonar força aviat. Per exemple, quan em documentava per a la novel·la, Carme Ramells, que és la cap d’àrea de restauració i conservació preventiva del MNAC, m’explicava que una de les coses que li agradava molt de la seva feina era estar tota sola a les sales del museu revisant les obres, que tot fos a lloc. Jo m’imaginava la imatge d’una dona tota sola dins un museu i pensava que era perfecte per a fer una història d’amor: que, de cop, passés un home per allà i sorgís l’amor. Però, en canvi, qui va passar per allà va ser el vigilant [del museu]. I, en comptes de ser una història d’amor, la història se’m va enfosquir. I, bé, l’escriptura té aquesta cosa íntima: que t’adones que vols parlar d’una cosa i acabes parlant d’una altra. Jo tenia ganes de parlar sobre l’amor, però, en el fons, el que articula la novel·la és la por. T’adones que potser són les teves inquietuds i tot allò que portes dins: tot el soroll i pensaments que hi ha al teu voltant i la necessitat d’haver d’ordenar-los.
—Les pors i inseguretats que té la Joana, la protagonista, són inevitables en el context actual, que descriviu d’una manera tan realista: crisi d’habitatge, sequera, guerres, emergència climàtica…
—És inevitable, sí. Potser és el primer moment que tots tenim consciència del deteriorament del nostre entorn, del nostre planeta i, en conseqüència, d’aquest futur tan incert. Sempre diem que estem millor que mai: pel que fa a medicina, a tecnologia, etc. Però potser la cosa més concreta d’aquesta època contemporània és l’amenaça climàtica i veure que ja és molt irreversible. N’estem prenent molta consciència i ens fa transformar la manera de comportar-nos, com si el deteriorament de fora ens comencés a deteriorar a nosaltres: comença a influir-nos en les decisions personals, la por cap al futur… Passa que jo crec que allò que hauria de canviar és la manera de mirar-nos-ho. Ens mirem el futur des d’un pessimisme que, si no busquem una altra narrativa, acabarem malament. Tinc molta confiança que les noves generacions confiïn en la tecnologia, en el que sigui, per poder revertir-ho d’alguna manera.
—Torneu a partir de la realitat i del context més actual per a fer la novel·la. Per què? No teniu ganes de fugir-ne una mica, de la realitat?
—És que penso que tots portem una història a dins, no cal ser un personatge pintoresc. Tots tenim una història que val la pena d’explicar, segur. I amb la realitat em passa igual: el context real és una font inesgotable d’històries. Per exemple, jo sempre bado molt per la ciutat, m’ha passat tota la vida. M’agafo moltíssim a la realitat, trobo que té una textura que per a la literatura és meravellosa. No necessito crear mons. Com a lectora o espectadora de pel·lícules, també necessito que tot sigui molt del moment, no sé per què, és una mania pròpia.
—No us fa por que pugui ser una novel·la massa temporal, que quedi obsoleta?
—No hi penso. Saps què passa? Que si m’aturo molt a pensar en aquests aspectes –si agradarà, si quedarà obsolet, etc.–, no escriuria, perquè sóc una persona absolutament insegura. I, en aquest llibre, crec que m’he permès molt no pensar i deixar-me anar, provar. De fet, no sabia ben bé ni què escrivia. Partia molt de voler jugar amb aquest contrast del món de dins un museu, on tot està molt controlat, i el món de fora, on tot se’n va a fer punyetes. Això em semblava interessant. És un llibre fet de matisos, de pensaments, de reflexions. Sí que és molt contemporani, però no m’aturo a pensar gaire què pensaran, perquè, si no, no escriuria. De fet, en el moment d’entregar el llibre sempre penso: “Què he fet? Per què he escrit això?” Em voldria amargar sota la taula.
—A l’altra banda de la por va començar en un moment en què rellegíeu l’assaig de Vivian Gornick La fi de la novel·la d’amor, on conclou que l’amor, com a metàfora literària de la felicitat, ja fa temps que ha mort. Vosaltres demostreu que no és ben bé així, que l’amor pot salvar-nos de la soledat, de la por…
—Gornick ho enfoca en la literatura. El seu assaig és del 1997, les coses han canviat una mica, però té molta raó amb el que diu. Literàriament, és veritat: la metàfora de l’amor entesa com aquella cosa que transformarà la nostra existència i que ens farà sentir plens ja no se sosté. La gent troba aquesta plenitud en altres coses, no només en l’amor. Alhora, han canviat molt els rols de gènere, per tant, les relacions són absolutament diferents. No és que jo hi estigui en contra, però sóc una gran i fervent creient en l’amor com a motor. Evidentment, hi ha moltes excepcions, però crec que a gairebé tots ens mou l’amor, qualsevol tipus d’amor. Em feia gràcia explorar. No tant narrar una història d’amor i tancar-la com provar d’intentar entendre, en el món occidental, què és estimar ara, què vol dir l’amor avui en dia.
—I què vol dir?
—Les coses han canviat molt: el matrimoni o els fills ja no són els objectius d’una parella, per exemple, perquè la situació és difícil i costa trobar una estabilitat per a poder formar una família. Aleshores, què és l’amor avui en dia? És simplement això: un refugi per a algú. Estic molt d’acord amb l’assaig de Gornick, però continuo pensant que tots anhelem la promesa de l’amor. En una època en què hi ha aquest discurs més neoliberal de “nosaltres mateixos ho podem tot”… Fins i tot hi ha aquesta cançó de Miley Cyrus, “I can buy myself flowers” [“puc comprar-me flors jo mateixa”]. I és veritat, tu te’n pots sortir, no et cal ningú al costat, però a mi m’agrada pensar que si ens en sortim d’una cosa i no la podem celebrar amb ningú, tampoc té cap mena de sentit. En el fons, som animals socials, ens necessitem molt els uns als altres. M’agrada reivindicar l’amor, però sense caure en una novel·la romàntica.
—A part de l’amor, què diríeu que ens pot salvar, de la por?
—L’amistat, que la posaria en el grup de l’amor [riu]. Per a mi, els amics són un puntal molt important, i per a la Joana també. Però després hi ha totes aquestes coses que potser passen més desapercebudes, com el món de la cultura, on també pots trobar un refugi. A mi, la ficció o l’art, per exemple, em serveixen molt com a lloc on dir: “Bé, no sóc l’única que ho viu així”. Suposo que cadascú té un lloc on sentir-se segur. Jo ho trobo en la ficció. La protagonista, en la piscina.
Podeu comprar A l’altra banda de la por de Marta Orriols a la Botiga de VilaWeb
Podeu comprar A l’altra banda de la por de Marta Orriols a la Botiga de VilaWeb
—La feina defineix molt les protagonistes de les vostres novel·les. Quina importància heu donat a la feina, a la vida? Ara que us dediqueu a l’escriptura, us definiu com a escriptora, però ho havíeu fet, abans, amb altres feines?
—Això és curiós. Trobo que és molt contemporani, que les feines ens defineixin. És molt inseparable de la nostra vida. És una cosa molt important i ens hi passem moltes hores cada dia. Veure un personatge que es mou en el seu terreny professional és important, perquè li veus uns altres aspectes. Respecte del meu cas personal, jo vaig estudiar una cosa de la qual no vaig treballar mai. Vaig estar molts anys en una feina fent de tot: de secretària, d’administrativa, de traductora… Feia de tot, però no he sabut mai què sóc. Mai. Potser aquests darrers anys, aquesta quasi-dècadada que em dedico a escriure, dec ser escriptora, però no he tingut mai una professió. Per això les protagonistes dels meus llibres tenen unes professions peculiars, perquè jo no n’he tingut i m’encantaria. La ficció et permet jugar d’aquesta manera, i és meravellós: de cop i volta, ara, mentre escric aquesta història, sóc restauradora- Això és molt bonic, però crec que ho faig, sobretot, per donar molt context i per veure els protagonistes en un context força real. A més, documentar-me sobre la feina és una part que em diverteix moltíssim.
—En aquest sentit, us heu sentit perduda, en algun moment? De no saber què fer, a què dedicar-vos…
—Sí, molts anys. Ara es parla molt que les generacions d’ara no troben feina, però la meva generació –sóc del 75– també vam estudiar molt, ens vam formar molt, i pocs hem acabat treballant del que volíem. Jo no em queixo, perquè sempre he anat treballant, però sí que m’he sentit perduda en alguns moments. Ara potser ja no, però fins fa poc encara pensava: “I si envio el currículum aquí o allà?” Si ara deixo d’escriure, no sé què faria. És una cosa que em preocupa molt, el tema de la feina.
—La Joana, la protagonista, és responsable de restauració i conservació del MANC. Quantes hores us heu passat al MNAC per a escriure el llibre?
—Moltes! [Riu] És un museu que m’agrada molt, abans ja hi anava molt sovint. Penso que, quan vius en una ciutat gran com Barcelona, és important tenir llocs que t’hi arrelin. Jo no sóc de Barcelona i, en canvi, m’hi sento molt quan vaig als museus o als llocs culturals. De fet, aquesta novel·la va sorgir del contrast entre el món de fora i el de dins del museu. La primera cosa que vaig fer va ser contactar amb una restauradora, la Carme Ramells –que ara és cap d’àrea del MNAC– i dir-li si podia donar-me un cop de mà, si li podia fer algunes preguntes. Em va ajudar molt: des de deixar-me entrar a la sala de restauració tantes vegades com ha calgut, fins a portar-me on feien el procés del “Més romànic”, que incorporaven fragments nous, passant per converses a la cafeteria amb ella… Abans de donar el llibre a l’editor, qui se’l va llegir primer va ser la Carme. Vaig dir-li: “Escolta’m, t’assenyalo a tot arreu on la Joana fa de restauradora i em corregeixes si hi ha alguna cosa que no hi pinta res.” M’ha ajudat moltíssim.
—La Joana és restauradora, i també té molta cura de la gent del seu entorn: els fills, l’ex-parella, les amistats…
—Mentre la Carme m’anava explicant anècdotes, jo veia una restauradora treballar i la història s’anava omplint tota sola, perquè pensava: la Joana és algú que és aquí fent aquests moviments tan delicats, curant unes obres d’art, i ella ho ha fet moltes vegades pels seus fills: curar una ferida, per exemple. I a ella no la cuida ningú en aquests moments. La història va sorgint així i la professió, en aquest cas, sumava molt.
—Heu reconnectat amb la vostra part d’historiadora de l’art, amb aquestes visites constants al MNAC?
—Sí. Per a mi, el pas per la universitat va ser un desengany, perquè tenia unes expectatives molt altes de què era la universitat. Potser havia begut massa de pel·lícules d’aquestes de campus nord-americans i m’esperava que allò et canviava la vida, i no. A més, jo vaig triar la carrera d’història de l’art, i la nota de tall era baixa. Per tant, hi anàvem a petar els qui volíem estudiar-la però també tota la gent que, simplement, volia passar per la universitat. Va ser una època que vaig voler passar de pressa. Vaig fer pràctiques al MNAC, per exemple, i alguna feineta més, però coses molt mínimes. I després ja no m’hi vaig dedicar més. L’art se m’ha quedat com això: una cosa que m’encanta i un lloc més per a fer-nos preguntes i explicar una mica què hem vingut a fer en aquest món. Quan ets en un museu com el MNAC, realment, connectes amb aquestes reflexions. Si vas amb calma, crec que és un museu que convida a això. Quan veus com va evolucionant l’art al llarg del temps, t’adones que sempre hi ha les mateixes preocupacions darrere.
—Una de les obres d’art que apareix més sovint al llibre, i que és la preferida de la protagonista, és un autoretrat de Lluïsa Vidal. Qui era, Lluïsa Vidal?
—Lluïsa Vidal era una pintora catalana que va tenir molt èxit en vida. Era l’època del modernisme, coetània de [Santiago] Rusiñol, de [Ramon] Casas… Era una dona que exposava, que venia, que fins i tot tenia un taller propi i feia classes al carrer Gran de Gràcia. Venien dones de fora a fer classes de dibuix al natural. Vull dir, era una dona que en vida va tenir molt d’èxit. L’elogi que se li feia en aquell moment era que “pintava com un home”. Això ara és un disbarat molt gros, però en aquell moment era un elogi. Va morir molt jove de la grip espanyola, si no m’equivoco, i va passar el que passa amb les dones artistes: la història les va oblidar. La història de l’art l’escrivien els homes, des d’un cànon molt concret, i les dones van quedar arraconades, i mai més s’ha sabut res de la Lluïsa Vidal. Fins i tot, un cop morta, col·leccionistes venien els seus quadres i els feien passar per un Casas o Rusiñol perquè tinguessin més valor, és així de trist. Per sort, penso que ara es fa una revisió molt bona, tant de la història de l’art com dels museus, per treure del fons dones artistes que han caigut en l’oblit. Era una gran pintora i té quadres meravellosos. Aquest autoretrat que surt a la novel·la en concret és molt petitet, és molt discret, està penjat a les ales del MNAC, però per mi és molt significatiu d’ella, del que va significar en el seu moment, perquè es pinta vestida amb la bata de pintora, a la mà hi té la paleta amb els pinzells, i es mira en un mirall amb mirada molt concreta, de dir: “Sóc aquí fent el que jo vull fer. No estic casada, no tinc fills, estic trencant totes les convencions de l’època i sóc pintora.” Val la pena de recuperar aquests noms, ni que sigui amb aquestes pinzellades. I si algú, arran del llibre, corre a veure la Lluïsa Vidal, doncs tot això que hem guanyat.
—I per acabar… En el vostre cas, qui o què hi ha a l’altra banda de la por?
—Qui hi ha? En aquest moment, els amics. La seguretat que els teus estan bé. Els teus fills… Però, sobretot, el que a mi em fa fugir molt de la por –i jo sóc bastant insegura– són els amics, que saps qui són i que no et fallaran. Jo en tinc quatre, d’aquests, però sé que són unes persones que em donen seguretat i penso que, si no hi fossin, tindria un problema. I què hi ha? Crec que hi ha el control de la teva vida, tenir la seguretat que la teva vida la mous tu. Recordar-te que tu ets una entitat pròpia, que tens la teva manera de pensar i poder-la defensar. El control de tu mateix et treu la por.