“Les crítiques són més furibundes quan afecten dones amb poder, i no pas homes”

“Hi eren, però no les veia ningú.” Sovint pensem que, fins a l’època contemporània, les dones van estar exclusivament relegades a la llar i sense cap mena de paper en la vida pública. Malgrat la seva clara situació de subordinació, això és un relat equívoc: sempre hi ha hagut dones amb un paper públic destacat o que traçaven estratègies per a tenir un cert poder. Tot això s’aborda amb detall a Quan les dones tenien el poder: lideratge femení a l’antiga Grècia i a Roma (la Magrana), de les professores de filologia grega i llatina Marta Oller i Gemma Puigvert. Expliquen que les històries de dones amb poder sempre han estat a l’abast, però que sovint la historiografia, feta d’un punt de vista masculí, les ha menystingudes. Visibilitzar-les no ha implicat cap exercici de forçar el que diuen les fonts, sinó que simplement ha consistit a treure a la llum allò que hi era, però que no es volia mirar. Parlem amb elles de tot plegat, del poder femení passat i també del poder femení present.

—Quina mena de poder tenien les dones a l’antiga Grècia i Roma? 
—Gemma Puigvert [G. P.]: Per bé que els corresponia l’hàbitat domèstic, podien exercir el lideratge en situacions concretes. Per exemple, quan la regència l’ocupava un menor d’edat, quan un governant no era prou capacitat per al poder, quan els homes eren absents per l’exili, per guerres… Sobretot són dones que formen part de l’elit.
—Marta Oller [M. O.]: Però no totes. Normalment els textos literaris ens parlen d’aquestes dones privilegiades, i l’epigrafia ens permet de fer una ullada a les dels barris populars, fins i tot de les classes socials baixes, que també tenien formes de lideratge i influència: taverneres, hostaleres…

—Quina mena de poder podia tenir una tavernera? 
—G. P.: Hi ha el cas d’una tavernera de Pompeia que devia exercir alguna mena de lideratge perquè als grafits de la ciutat es diu que les seves dones –actuaven en col·lectiu– demanaven el vot per un determinat candidat polític. Elles no eren elegibles, però devien exercir una certa influència, cert lideratge entre les dones de la seva comunitat.

—En general, quines estratègies de lideratge tenien? 
—G. P.: Sobretot trobem exemples lligats a la mediació, en què es veu la col·laboració entre dones, aquest caràcter cooperatiu. Hi ha el que podríem anomenar, amb totes les precaucions del món, la primera manifestació feminista: una llei del segle III aC posa moltes limitacions a l’exhibició del luxe i elles es rebel·len i surten a protestar en un espai tan masculí com el Fòrum de Roma. O el rapte de les Sabines, que és un enfrontament entre dues comunitats en què les dones utilitzen estratègies de persuasió, de cooperació…
—M. O.: També tenim exemples que responen més al model masculí, sobretot reines que volen preservar el poder per als seus fills o per a elles. És el cas de Semíramis, entre el mite i la història. És la reina de Nínive, ocupa el tron quan es mor el seu marit i s’hi vol quedar. Té relacions amb homes, però els mata perquè sap que si es torna a casar tornarà a quedar-se en segon pla.

—El mite de la mantis religiosa… 
—M. O.: Quants homes no han acabat matant parelles i no ha passat res? Però si ho fa una dona és una femme fatale. Són formes de poder i lideratge utilitzades pels homes sense que els passi tanta factura com a les dones, que són criticades pel seu comportament sexual.
—G. P.: Com més s’allunyen d’aquest paradigma de matrona ideal i més transgredeixen espais masculins, més criticades. I el cas paradigmàtic és el de Fúlvia, una dona que participa en una guerra i assumeix el rol masculí. De fet, l’anomenen Dux Femina. S’enrola a l’exèrcit, s’ocupa de l’aprovisionament… Les fonts diuen que, de dona, només en tenia el cos. És de les més criticades perquè entra en un àmbit tan masculí com el de la milícia.

—I, segons que expliqueu al llibre, ho va ser de manera completa, anava vestida com un general i seguia aquest paper al peu de la lletra.
—M. O.: Sí. També hi ha l’exemple d’Artemísia d’Halicarnàs a la batalla de Salamina. Heròdot explica que era l’única dona que anava al capdavant d’un estol de vaixells, i que ho va fer molt bé i amb molta astúcia. Va poder fugir, sobreviure, dins la flota persa. El rei persa va dir: “Els meus homes s’han convertit en dones i les dones en homes.” S’havien capgirat els rols.

—Com s’ho feien, aquestes dones, per desobeir els mandats femenins? 
—G. P.: De vegades és per la incapacitat dels marits. Els marits més coneguts de Fúlvia són Clodi i Marc Antoni, que, amb les estades a Egipte, és una persona completament absent. El gran oponent de Marc Antoni, Octavi, comença la carrera de desprestigi. Ella, d’alguna manera, ve a omplir el forat deixat per Marc Antoni. Assumeix les regnes de la guerra de Perusa, entre Octavi i Marc Antoni, perquè el seu marit és amb Cleòpatra. Defensa els interessos de la comunitat per la ineptitud d’un marit que és fora.
—M. O.: Les dones acostumen a aparèixer en moments de crisi, sigui política, social, en conflictes entre ciutats, guerres en què els homes són al front i hi ha un atac… Qui queda a la ciutat? Dones, nens i gent gran. Les dones s’organitzen perquè veuen que acabaran violades, venudes o mortes.

—I prenien la paraula malgrat que el silenci per a elles fos la norma.
—G. P.: En el cas de Roma, veiem una dona en un àmbit considerat masculí com la seu judicial. És l’oradora Hortènsia, que s’erigeix en defensora d’una col·lectivitat de dones que protesten perquè els volen gravar el patrimoni quan falten diners causa de les guerres. Ella les defensa, i el que destaquen les fonts són les seves qualitats en oratòria. No li estalvien elogis, però es troben obligades a recordar que era la filla d’un gran orador, Quint Hortensi, i que les seves paraules eren dictades pel seu pare. També que era una pena que aquestes qualitats les hagués heretades la filla, i no pas els fills. La veu pública de les dones és una veu sovint criticada, menystinguda. Si podien estar recloses, millor. Tot i que també hi ha lideratges exèrcits des de l’àmbit domèstic.

—Per exemple?
—G. P.: Una de les dones que volen saber què passa en un moment determinat és la d’un dels assassins de Juli Cèsar, Brutus. Té una conversa amb el seu marit en un espai tan íntim com la cambra nupcial. Demostra un sentit cívic superior, més coratge, i li diu que li expliqui què passa. Li ho explica i per tant és partícip d’un assumpte polític transcendental. Quan assassinen Juli Cèsar ella intenta buscar el seu marit i les fonts la veuen tan trasbalsada que diuen que perd la capacitat de parlar. Ens vénen a dir: “Ja torna a la normalitat.” Perquè la normalitat és això, que elles no parlin gaire en públic.

—Com s’ha interpretat històricament la influència de les dones en l’àmbit íntim? Pot ser ambivalent: per una banda és una manera d’exercir el poder; per una altra, és fàcil de caure en aquest tòpic misogin de la dona manipuladora que fa anar l’home per on vol. 
—M. O.: Si la dona no pot exercir públicament el poder, intenta influir sobre l’entorn. Si els autors estan d’acord amb la influència que exerceix la dona, la lloen, però si hi estan en contra, diuen que manipula. Sempre s’ha vist Marc Antoni com a manipulat per Cleòpatra, s’ha dit que quan va arribar a Egipte va entrar en un món de luxe i disbauxa que li va fer perdre el nord. Però Cleòpatra, les fonts ho reconeixen, era una dona enormement intel·ligent i poliglota. No era particularment guapa, però era molt seductora amb la parla. Ella només intenta defensar el seu regne amb les eines que té a l’abast. Si això vol dir embolicar-se amb Juli Cèsar o Marc Antoni, ho fa. Roma és una amenaça per a ella i, per a Roma, Cleòpatra és l’enemic, i per tant no la deixen bé.
—G.P.: Contrasta amb el cas de Zenòbia, la reina guerrera de Palmira, que intenta controlar el comerç entre l’imperi persa i Roma. Se sent hereva de Cleòpatra, però en canvi serà ben considerada per les fonts. Les reines estrangeres, com Dido o Semíramis, són molt més ben vistes. L’element femení s’associa a l’element bàrbar. Feminitzar l’element bàrbar és desprestigiar-lo. Això hauria d’afectar també Cleòpatra, però ella és la gran enemiga de Roma.

—Ella és el paradigma de l’estigma del poder femení per mitjà de la sexualitat, del mite de la femme fatale?
—M. O.: N’és un exemple, però n’hi ha molts. De Semíramis s’acaba dient que s’embolicava amb un cavall. O en el cas d’Artemísia d’Halicarnàs, que Heròdot diu que té una gran capacitat d’anàlisi i estratègia militar. Les fonts posteriorment diuen que va acabar suïcidant-se per la follia d’amor. Aquesta imatge que les dones es deixen endur pels sentiments i no són analítiques, no són capaces de governar. Són visions ambivalents que tenen l’objectiu de desprestigiar les dones que han exercit un poder, cosa que encara passa.
—G. P.: Per exemple, durant la pandèmia, Boris Johnson va cometre molts excessos, i va ser criticat, però no amb la mateixa virulència que va ser criticada la primera ministra finlandesa, Sanna Marin, simplement perquè havia assistit a una festa. Les crítiques són més furibundes quan afecten dones amb poder, i no pas homes.

—Si, a més, s’hi introdueix aquest element de la dansa, del gaudi o del cos, les acusacions de frivolitat són més habituals?
—M. O.: Hi ha la idea que no es pot tenir tot. Si gaudeixes de la intimitat i de la vida, aleshores no busquis la vida pública. I si vols una vida pública, aleshores renuncia a la resta. En el cas dels homes això no es fa.
—G.P.: Hi ha el cas de Terència, la dona de Ciceró. Quan ell se’n va a l’exili, ella gestiona un patrimoni personal amb què manté la família. Li és reconeguda una qualitat típicament masculina, el coratge, i és benvista perquè compleix unes altres qualitats típicament femenines, el paradigma de matrona romana ideal.

—Hi ha més paral·lelismes que es puguin fer amb l’actualitat? El debat sobre si el lideratge femení és, necessàriament, diferent del masculí, és ben present.
—M. O.: En un entorn patriarcal, androcèntric, moltes vegades les dones aconsegueixen d’influir si s’alien. Això defineix força el lideratge femení, que busca molt la persuasió, l’habilitat de la parla. Jocasta intenta separar els seus dos fills, Etèocles i Polinices, mentre s’enfronten. Els diu: “Mireu-vos als ulls, vegeu que sou germans i parleu.”
—G. P.: Potser perquè hem estat educades per tenir cura dels altres desenvolupem uns mecanismes de sensibilitat més afinats. Són lideratges que no són ni millors ni pitjors, però són més horitzontals.
—M. O.: Més capaços d’alternar l’activitat i la passivitat. En moments de crisi fan un pas endavant i després tornen a la seva vida.
—G. P.: També ho veiem ara. Lideratges que en un moment determinat són ocupats per una dona, però que quan acaben passen a un segon pla sense dificultats. Als homes de l’antiguitat i també als actuals els costa, un cop deixen el poder, de romandre passius.

—No parlem pas de diferències produïdes per qüestions biològiques, sinó socials.
—G. P.: Exacte, culturals. També hi ha el cas d’una colla de dones suplicant a Coriolà, un líder romà que s’ha passat a l’exèrcit enemic i és a les portes de Roma. La mare fa un discurs ple de sentiments en què diu: “Trepitjar la ciutat de Roma és també trepitjar aquest ventre que t’ha infantat.” Hi ha un punt d’emotivitat en aquest lideratge que potser no és en els lideratges masculins. És una mesura de pressió que tenen per aprofitar aquestes poques escletxes que el poder els permet.

—Es criminalitza l’emocionalitat en la política?
—G. P.: Es continua criminalitzant. Durant la pandèmia, la consellera Alba Vergés va tenir un moment de feblesa i se li va recriminar el mateix que es recrimina a les fonts clàssiques: que hagués demostrat els seus sentiments, associats a la feblesa. Malament el dia que no puguem mostrar-los! Acabarem modelant un lideratge exactament sobre el patró masculí.
—M. O.: És com negar que tenim una vida completa… En canvi, quan els futbolistes s’acomiaden, ploren, i tothom aplaudeix. En això segurament hem guanyat, es deixen aflorar més aquestes coses.
—G. P.: Hem avançat molt, però hi ha molt de marge de millora. Cal integrar aquestes figures femenines a les aules. No pot ser que la història s’expliqui des d’una perspectiva essencialment masculina.

—També caldria derruir aquest mite que diu que les dones van estar recloses a casa sense fer res durant segles.
—M. O.: És mentida, les dones han treballat sempre. Les primeres fonts gregues ens documenten centenars de dones treballant en la indústria tèxtil, i alguna liderant equips. Amb el temps s’han desenvolupat línies d’investigació que ens han permès rellegir els textos amb uns altres ulls. I veus que hi eren, però ningú no les veia.