Marta Daviu: “L’única cosa que fa la Generalitat és rentar-se la cara, deixar tota la situació en mans dels centres”

Avui és la jornada principal de la vaga estudiantil contra l’anomenada “llei Castells” i en defensa del model d’immersió lingüística, després de la sentència que imposa un 25% de castellà a les escoles i instituts. A l’educació secundària, la vaga s’ha convocat per a ambdós motius, però a l’ensenyament superior ja va començar ahir a la Universitat Autònoma de Barcelona, i és convocada tan sols contra la llei impulsada pel ministre d’Universitats del govern espanyol, Manuel Castells.

El Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), convocant de la vaga, denuncia que la llei Castells retalla el poder de decisió dels estudiants i omet qüestions com ara la llengua, les pràctiques remunerades i l’accés a la universitat. Parlem de tot plegat amb Marta Daviu, la portaveu del sindicat, que la setmana passada, en una concentració a Canet de Mar, va demanar que el govern actués per blindar el català a les escoles.

—El SEPC ha pres posició contra la llei Castells. Per quins motius?
—Ens sembla un atac directe a l’educació entesa com a dret i al sistema educatiu dels Països Catalans. Es posa l’educació en mans d’empreses privades i es permet que es converteixi en un negoci, una mercaderia de la qual s’extreu benefici. Les empreses privades converteixen la universitat en un engranatge més del seu procés de creació de treballadors per al mercat laboral.

—A què us referiu quan dieu que l’educació es posa en mans d’empreses privades?
—La universitat pública fa anys que pateix d’infrafinançament. En comptes de solucionar-ho amb polítiques públiques i un augment del pressupost, es permet que aquests diners vinguin d’empreses privades. En el moment en què posen diners dins de la universitat tenen privilegis, com ara formar part d’òrgans decisoris del consell social, al qual aquesta llei atorga més competències, com les relatives als pressupostos de la universitat. La universitat els publicita, i no em refereixo tan sols a posar seus del Banc Santander dins les facultats, per exemple, sinó que aquesta publicitat sigui dins el temari. Poden opinar sobre els plans docents i modificar-los. La qüestió de crear els perfils de treballadors perfectes la veiem, per exemple, en l’augment de l’anglès. Els convé que augmenti perquè els treballadors no estiguin arrelats i puguin treballar a qualsevol lloc. Això, a més, va en detriment del català.

—Com es manifesta, això?
—La qüestió no són tan sols les assignatures en anglès, sinó que no es blinden les que es fan en català. A les guies docents hi ha marcat un idioma, però no es respecta. Una llei estatal hauria de vetllar perquè les llengües en perill siguin blindades, però passa al revés: l’única cosa que fa és incentivar les llengües estrangeres. Volen un mercat laboral en què les persones siguin flexibles i desarrelades: que avui puguis treballar a Catalunya, l’endemà a Itàlia i l’endemà als Estats Units. Per tant, que no et sentis d’un lloc ni necessitis la llengua d’aquell lloc, com podria ser el català, que forma part de la identitat dels Països Catalans. Que puguis treballar allà on el mercat et necessita.

—També heu criticat que perdeu capacitat de decisió com a estudiants.
—La llei ens redueix a òrgans merament simbòlics i consultius. No podem aprovar res en cap òrgan decisori de la universitat perquè ens redueix la poca presència que hi tenim. També som contraris a la llei de convivència universitària, impulsada pel mateix ministre. Hi ha un punt que preveu sancions d’expulsió de la universitat de tres mesos a tres anys. Té la voluntat de desmobilitzar i desorganitzar el moviment estudiantil i ataca drets tan fonamentals com la reunió, la manifestació i la vaga. Per una banda, t’ataquen el sistema educatiu i, per una altra, eviten que puguis queixar-te. Part de l’impuls d’aquesta llei s’explica perquè a Catalunya hi ha un moviment estudiantil organitzat. Té la voluntat d’atacar el moviment estudiantil català i dels Països Catalans en general.

—Una de les reivindicacions que repetiu és la de facilitar l’accés econòmic a la universitat. Com trobeu que ho aborda això el ministeri espanyol?
—Intenten vendre’ns aquesta llei com a progressista, i sobre l’accés a la universitat només diu una frase de l’estil que ha d’estar garantida per a tothom i que és un dret fonamental. Una frase no farà baixar els preus de les matrícules ni que els estudiants de classe treballadora puguin estudiar. Tampoc no soluciona el problema de les pràctiques no remunerades. Més de la meitat dels estudiants treballen per poder-se pagar la carrera, i les pràctiques s’acostumen a fer en horari no lectiu, l’horari en què treballen. Per tant, si aquestes pràctiques no són remunerades, hauran de deixar d’estudiar. A més, el fet d’aprendre no justifica l’explotació laboral. Qualsevol feina ha de ser remunerada.

—Sobre l’accés a la universitat, sovint s’argumenta que les beques el garanteixen.
—És evident que les beques són un fracàs. Ni n’hi ha prou ni són ben repartides ni tenen en compte tots els ítems que necessiten els estudiants. Són com una tireta que ni tan sols cobreix la ferida. Cal la gratuïtat de la universitat, que realment sigui accessible. La barrera no és tan sols en l’accés a la universitat, també durant els estudis. La beca la tindràs, o no, una vegada estudiïs. Moltes vegades arriben a final de curs, quan ja has hagut d’avançar diners. No són una realitat palpable i efectiva per als estudiants que ho necessiten.

—Als instituts, l’altre motiu de la vaga és la sentència que imposa el 25% de castellà a les aules. Com creieu que s’ha d’entomar aquest nou atac a la llengua?
—Primer, cal exigir a la Generalitat, al Departament d’Educació, que blindi el català i que impulsi mesures reals per a salvar-lo. Ara mateix l’única cosa que fan és rentar-se la cara, deixar tota la situació en mans dels centres i no fer res més que passar-se la pilota. També cal fer una crida a la desobediència: els estudiants hem d’exigir que se’ns facin les classes en català i cal que els professors no acatin la sentència, sobretot les direccions dels centres. Cal desobeir la sentència i continuar fent classes en català. Blindar-lo, perquè corre perill, desapareix d’aules i patis. I el model d’immersió lingüística ha demostrat ser veritablement efectiu. A més, des del 2005, només vuitanta famílies han demanat l’escolarització en castellà…

—Alguns professors potser no es veuran amb cor de desobeir.
—Evidentment, sempre ens hi juguem una mica, però és que ens hi juguem una llengua. I el català no és tan sols una llengua, forma part de la història, la cultura i la identitat dels Països Catalans. Empatitzem amb els professors, i per això fem la crida a la Generalitat i al Departament d’Educació perquè prenguin mesures d’una vegada i deixin de rentar-se la cara i fer veure que no veuen res. Si el govern hagués blindat fa anys el català, ara ens trobaríem en una situació lingüística menys perillosa. Es renten la cara dient que no patim, que tranquils, que no s’acabarà aprovant… Pensant que això farà que demà el català deixi de perillar.

—Com valoreu la resposta social en general?
—Mobilitzar-se és essencial en tots els atacs que rebem als Països Catalans diàriament i de manera recurrent de l’estat espanyol. Ara, també cal que les persones que parlem català prenguem consciència de l’emergència lingüística. Cal que anem al teatre i parlem català, que parlem català a les escoles, als fills i filles… Diuen que una llengua no desapareix perquè qui no la sap no l’aprèn, sinó perquè qui la sap no la parla. La responsabilitat màxima és del govern, però la responsabilitat individual també és important.

—La sentència afecta escoles i instituts, però com creieu que han de reaccionar les universitats? Darrerament, s’ha parlat força de la reculada del català a la universitat.
—Per molt que el pla docent digui que la classe és en català, si un alumne demana que es faci en castellà sovint s’acaba canviant. Hem d’alçar la veu i dir que volem la classe en català. Com a moviment estudiantil, l’any passat vam presentar al conjunt de rectors un compromís contra la crisi educativa. Un dels punts exigia un 80% de català a les universitats. Es treballa perquè s’acabi fent efectiu.

—Per acabar, volia preguntar-vos per la campanya mediàtica que hi ha contra entitats i persones que s’oposen a la sentència del 25%. Fins i tot us han esmentat en algun article a la premsa espanyola. Què en penseu? 
—És un escàndol i diuen coses que ni tan sols són certes. També circulen fotografies meves per xarxes amenaçant-me, però ho miro poc i no m’hi faig mala sang. Juguen al joc de sempre, a aquest paper victimista de fer-nos terroristes, encara que l’únic que defensem sigui una evidència: que cal fer alguna cosa en aquesta situació d’emergència lingüística. Si s’ha fet algun tweet contra l’infant de Canet, nosaltres no ens en responsabilitzem perquè no parlem d’aquestes famílies, sinó de les altres, de les que sí que volen el català.