Tot va començar com un joc i ara han fet pòquer. Màrius Serra es va ajuntar amb el jugaire Oriol Comas i van crear una sèrie de novel·les negres en què el joc tenia un protagonisme essencial. I Comas també, perquè, a més de ser cap pensant, era protagonista. Ara la sèrie arriba al quart lliurament, El rol del Roc (Empúries), en què Serra i Comas pensen, però Serra executa la novel·la. El joc de rol agafa protagonisme, la novel·la s’ennegreix una mica més i esdevé més social, més negra, creix el personatge de la Sol, augmenten els jocs lingüístics i Horta esdevé l’escenari principal del llibre, i també protagonista. És el barri de Màrius Serra, un espai urbà amb uns desnivells en què podria entrenar Kilian Jornet: “De fet, tenim molts carrers amb nom de muntanya”, explica Serra, i un teixit cultural i associatiu si més no singular. Màrius Serra, un dels noms més coneguts de l’anomenat grup del 1963, i que ha fet dels jocs lingüístics la seva passió, vocació i professió, a més de l’escriptura, torna amb una nova novel·la de la sèrie Comas i Coma que no us deixarà indiferents.

—Heu encunyat el terme de “novel·la ludocriminal” i l’heu defensat en alguns festivals de novel·la negra. Us hi sentiu còmodes? Ens podríeu explicar què és?
—Això de les etiquetes és molt relatiu i es pot ironitzar, però volíem fer un homenatge al terme que va inventar Paco Camarasa per a la seva llibreria especialitzada en gènere negre a la Barceloneta: Negra i Criminal. La nostra voluntat inicial és que als nostres llibres no hi hagi un detectiu, sinó el Comas, expert en joc, i que sempre hi ha d’haver crims. La primera va ser La novel·la de Sant Jordi, que ara es reedita perquè totes tinguin el mateix format, i llavors en dèiem satírico-criminals, però a mesura que ens hem anat sentint còmodes en aquest invent hem optat pel concepte ludocriminal, per reflectir la importància del que diu el Comas sempre, que és que hem de valorar el joc com a fet cultural, com ho pot ser el còmic o la dansa, i, és clar, això casa bé.

—Quan vau començar a escriure els llibres amb Oriol Comas com a protagonista, ja pensàveu que això seria una sèrie o us n’ha sorprès l’èxit?
—La idea inicial era que potser podria ser el personatge d’una sèrie, però no podíem saber abans de començar si això podria arribar a funcionar, s’havia de començar, fer el primer títol i veure si l’univers de personatges que havíem creat funcionava. De mica en mica hem anat millorant el nostre sistema de treball i aquesta relació estranya, la de fer una novel·la escrita a dues mans però pensada a dos caps amb ell com a personatge. I com qui no vol la cosa ja som a la quarta.

—Com és el procés creatiu dels llibres, aquesta feina amb dos caps, però que no arriba a quatre mans, i en què Oriol Comas es converteix en personatge a més de ser un dels dos caps que pensen? Com us organitzeu?
—Les dues primeres novel·les van ser de tempteig. L’Oriol fa sobretot de documentalista i jo, amb una proposta narrativa, li feia peticions concretes, això encara passa. Gràcies a la seva expertesa en el món del joc, i com que és una enciclopèdia del joc amb potes, m’estalviava cremar-me les celles amb la documentació sobre jocs, quedàvem per esmorzar, per dinar o per sopar i ho resolíem. El fet que ell sigui un personatge real complica algunes coses, hi ha límits sobre la seva intimitat que són problemàtics i aquí va ser quan, a la tercera novel·la, va cobrar força protagonisme el personatge de la Sol, que hi aportava un punt de vista diferent.

—I que canvia la manera de treballar…
—Exacte, fa que el Comas s’impliqui molt més en les trames. A banda de tota la feina de documentalista, intervé molt més i fa de primer filtre. Jo li faig propostes i ell les esmena i establim un diàleg com el que podria fer amb el meu editor, però amb més incidència sobre la trama. Però sempre hem dit que són llibres en coautoria. De fet, ens repartim els drets d’autor al cinquanta per cent, ell s’implica en totes les promocions… Som amics des de fa molts anys, però és una relació estranya perquè també és un personatge meu. De fet, en aquesta obra ens avancem en el temps perquè hi surt inaugurada la biblioteca a què ha fet donació de la seva col·lecció especialitzada en jocs. Jo vaig ser al buidatge d’aquesta biblioteca i va ser impressionant i ho vaig aprofitar per al llibre, però fins Nadal del 2025 no s’inaugurarà la nova biblioteca del Besòs que estarà especialitzada en jocs a partir de la donació de la seva col·lecció.

—Aquesta vegada heu optat per incorporar-hi una dosi més gran d’elements socials, i l’acosteu com més va més als principis de la novel·la negra, que molts consideren la gran novel·la social dels nostres temps.
—No ha estat gaire premeditat, però la situació social amb la gran bretxa generacional existent ens hi ha empès. Això es pot exemplificar en el fet que un jove preparat, amb empenta i ganes de treballar segurament tindrà un horitzó salarial inferior a la pensió mitjana d’algú que es pre-jubila o es jubila i es dedica a la vida regalada, no sense mereixement, és clar, i després d’haver pencat molt. Però aquest desequilibri pren forma amb el personatge de la Sol, que cada vegada ha pres més protagonisme a la sèrie i tot pivota cap a grans extrems, com la nostra societat, en què hi ha joves que han de viure una eterna joventut perquè no troben la manera de trobar un futur amb un salari digne i amb l’existència d’una quarta o cinquena edat perquè l’esperança de vida ha crescut molt i tenim molta més població nonagenària a les llars i a les residències i això crea una paradoxa i un conflicte social.

—I aquesta vegada el barri d’Horta esdevé l’escenari principal de la novel·la. Fins i tot m’atreviria a dir que el barri és un dels protagonistes.
—I tant! Cada novel·la ha anat tenint el seu escenari perquè entenc que el gènere negre demana un arrelament concret a un espai geogràfic. A la primera novel·la va ser la Rambla; a la segona, el Raval, amb el tema dels narcopisos, i Lisboa, i després va venir Montserrat i, en aquesta, Horta, que al principi no va ser premeditat. La Sol aquesta vegada té un xicot nou que és dels diables d’Horta i va venir tot rodat perquè per mi és un territori de quilòmetre zero: vaig néixer a Nou Barris, però havia estudiat a Horta i hi visc des de l’any 1990. Horta és una mena de Barcelona, representa la Barcelona dels barris. Podria haver estat Sant Andreu, o el Clot, o Hostafrancs o el Carmel, aquests espais que no tenen a veure amb aquesta imatge turística, gentrificada i d’expatriats. Compartim els problemes de lloguer, però cada cop ens sentim més exclosos i el jovent repeteix aquesta frase que deien els seus avis de “baixar a Barcelona”.

—Ep! Els de Gràcia fins fa dos dies també ho deien…
—És que a la Vila, com a Sants, també eren així. Gràcia tenia aquest esperit, però està molt més exposada per la seva situació central dins el mapa barceloní. Horta representa la Barcelona dels barris i és el meu quilòmetre zero: a la novel·la, hi surten el meu perruquer i el meu dentista, que formen part de la trama, i, és clar, tota la guia de bars de la contrada.

—Us l’estimeu, doncs, Horta?
—Per descomptat. Com t’he dit, vaig néixer a Nou Barris, al carrer de la Jota, un carrer amb nom de lletra, com si fos una predestinació, però aviat ens vam traslladar a Virrei Amat. Passa que jo de petit era un nen que no tenia gaire bona salut i van recomanar que em posessin en una escola airejada, a la muntanya a ser possible, i em van matricular als salesians d’Horta. En contrast amb Nou Barris o Virrei Amat, hi havia d’anar en bus o en metro i era un contrast molt gran tot i ser molt a prop. Vaig decidir que hi voldria viure i quan em vaig poder independitzar ho vaig fer. I la veritat és que és un lloc que acabes fent-te teu. He tingut la sort de ser un autònom que sempre ha pogut treballar des de casa i passejar molt pel barri i, amb els anys, conèixer implica estimar.

—També hi ha una reivindicació de la cultura popular, de la vida associativa, tan present en determinats barris i tan desconeguda de vegades, i que ha estat la base de Barcelona, dels ateneus obrers fins a les colles.
—La reivindico des de la joia de veure que és una realitat que té un fil de continuïtat. A Horta tenim l’Ateneu Hortenc, el Foment i els Lluïsos, com a Gràcia o Sant Andreu o uns altres barris, i fan un munt d’activitats. No es fa alfabetització com als obrers de principis del segle XX, però calla que aviat no torni a convenir, i hi ha un fil transgeneracional. El que és nou, dels darrers deu anys, és que la joventut s’ha organitzat políticament i culturalment. Podem dir que tot és política, és clar. En un cas s’han organitzat més en la militància lligada al procés o als moviments socials, uns altres han anat a les comissions de festes i hi ha hagut relleu generacional. Això implica una efervescència i unes ganes de reivindicar el barri i de fer coses allà on vivim que genera molta activitat i també els seus conflictes, perquè aquí també tenim els poders fàctics i els cacics de tota la vida. Quan ocupes un carrer i reivindiques que es talli al trànsit hi ha qui hi ha passat tota la vida que potser no hi està d’acord.

—Però aquesta lluita veïnal sí que ben sovint ha tingut èxit a Horta.
—I en molts llocs de la ciutat. La masia de can Fargues, a tocar d’on visc, és una escola de música gràcies a la lluita veïnal, o més edificis, com la Bugadera. Hi ha un moviment i un xup-xup que em van fer pensar, com és que mai no has escrit sobre això, si vius aquí pràcticament de tota la vida? Em fascinen coses de tot el món, però aquest retrobament amb Horta ha estat una trobada feliç que m’ha permès analitzar el que tinc a dos pams. Per exemple, a la trama de la novel·la hi apareix una samarreta especial. Quan Manuel Valls va ser primer ministre de França el barri es va omplir de periodistes francesos buscant la casa on havia viscut i els mateixos que van fer l’exitosa samarreta “Jo sóc d’Horta” en van fer la versió francesa, “Je suis d’Horta”, i van sortir per tots els informatius, que pensava que hauria estat un gran èxit i resulta que només n’han venut onze. A la presentació a Horta va venir una persona amb una de les samarretes!

—Bé, ara solament us en falta trobar deu més…
—Això mateix.

—Qui ha crescut definitivament com a personatge és la Sol, la neboda del Comas. Com heu creat aquest personatge femení i d’una generació que no és clarament la vostra. Tinc entès que hi ha ajudat la família.
—Sí, tinc una filla de vint-i-vuit anys que ja no viu a casa i que ha viscut el procés d’emancipació precària propi de la seva generació. Crec que una de les coses més fascinants de ser escriptor és que ets algú que et pots posar a la pell dels altres. Quan n’estàs allunyat biològicament i de gènere, el repte és més gran, però el personatge de la Sol ens ha seduït i acabat establint la relació amb l’oncle, qui admira, però amb qui manté un estira-i-arronsa i també és el seu cap laboral. La Sol ens permetia d’aportar una mirada nova sobre un món que lideren les noies d’aquesta edat, que tenen una mirada més crítica i ens permetia tenir més camp per a córrer i més coses a dir.

—També permet d’establir un munt de jocs lingüístics internacionals.
—Hi ha límits. És evident que la Sol se’n fot una mica de tot i dels anomenats boomers i em permet entrar en el territori de la qualitat lingüística dels joves, i hi entrem joiosament. El meu límit no és reproduir la parla dels joves i fer-ho amb una gravadora, perquè això significaria introduir molts diàlegs en castellà i aquesta és la meva línia vermella. No estic disposat a fer la substitució lingüística per la versemblança narrativa. L’escriptura és una convenció i aquest és el meu límit, jugo a fer la construcció d’un llenguatge col·loquial versemblant i no impostat que fa que la Sol hagi de fer uns equilibris molt interessants: els amics consideren que parla com els vells i amb l’oncle parla diferent. Hi volia posar un focus, però no vull fer de fidedigne sociolingüista perquè faig novel·la i la literatura catalana és la que s’escriu en català. Respecto els autors que fan servir unes altres opcions i puc tenir-hi tots els debats que calguin, però jo no escric res en castellà als meus llibres perquè no em dóna la gana. La literatura és l’àmbit més gran de llibertat i aquí es parla català.

—Però sembla que les noies joves parlen més en català que no pas els nois.
—Aquesta informació anava lligada molt directament a una mena de consum de lleure molt masculí i castellanitzat, com ara els videojocs i la cosa aquesta rara de futbol del Piqué, que ho fan tot en castellà pel lligam amb el món iberoamericà. Les noies, en canvi, tenen més referents musicals en català. Però hi ha moltes teories. Aquí, a Horta, el jovent es va organitzar per fer les festes majors alternatives i una de les sorpreses va ser una nit de glosa i cançó improvisada que per sorpresa meva va tenir una altíssima participació. De vegades hi ha missatges catastrofistes envers la llengua, però hi ha uns altres mons que potser no són hegemònics, però que sempre ens sorprenen.

—Si ho haguessin fet al centre de la ciutat i organitzat per l’ajuntament n’haurien dit slam poetry i ben segur que el català hauria estat residual.
—Per descomptat. La gran anomalia és sentir parlar català al centre de Barcelona.

—Formeu part de la generació del 1963, en què hi ha tants escriptors catalans. Teniu sensació de pertinença o de grup amb la quinta formada, entre més autors, per Joan-Lluís Lluís, Manuel Baixauli, Joan-Daniel Bezsonoff, Miquel Àngel Llauger, Vicent Usó, Lluís Calvo, Carles Porta, Pasqual Alapont, Teresa Broseta, Sebastià Perelló, Carles Torner, Sergi Belbel, Oriol Izquierdo, Jaume Subirana, Flavia Company i Ponç Puigdevall, o és una simple coincidència cronològica?
—En Joan-Lluís Lluís va escriure un text en què hi havia tots aquests noms i més en un dels seus exercicis d’estil del llibre Xocolata desfeta i vaig pensar, Déu n’hi do, en som molts, això és obvi, però fruit també del baby-boom. Demogràficament, la nostra quinta és de les més àmplies i també és lògic que en sortissin molts escriptors. Però a banda de les amistats i afinitats personals entre alguns de nosaltres no és en cap cas un grup unit, amb propostes semblants ni estem organitzats com els escriptors de la generació dels setanta i del col·lectiu Ofèlia Dracs, per exemple. Segurament el fet de ser molt més nombrosos respecte del grup anterior, que a sobre va tenir circumstàncies més adverses, va causar una disseminació en què cadascú buscava el seu camí. Molts vam començar a publicar als anys vuitanta i llavors dominava l’eclecticisme i cadascú va fer el seu camí. El que passa és que som els que havíem de ser la normalitat, aquells que no hauríem hagut d’escriure en castellà en cap moment i ara que han passat quaranta anys constatem que no ha estat així, continuem minoritzats en tots els àmbits, també en el del poder, i ara tots tenim un punt de lluita que ens uneix i que no teníem als anys vuitanta, quan ens movíem en un ambient molt més hedonista i voluptuós. Ens hem adonat amb agror del gran lingucinisme que hi ha en aquesta societat, en què el discurs de Ciutadans sobre la persecució del castellà o la imposició del català ho ha contaminat tot. Ara tenim la sensació pastosa que no en passem ni una.