Mariona Escoda: “M’he fet un fart de fer concerts en què només em pagaven el sopar”

Tal com ella mateixa explica, Mariona Escoda és com una formigueta que ha estat tota la vida esforçant-se per a millorar com a artista. Té només vint-i-un anys, però quan en tenia cinc ja cantava en una coral i quan en tenia dotze ja feia concerts. El seu pas per Eufòria, per tant, ha estat la culminació d’un procés lent que ha tingut recompensa: és la flamant guanyadora del programa, que ha estat tot un fenomen social i televisiu. Aquest final d’etapa és tot just un començament, que començarà amb la publicació del seu primer disc amb discogràfica. Parlem amb ella sobre com ho viu, tot plegat, sobre el seu passat i sobre el futur immediat.

—Com viviu aquests dies de ressaca emocional?
—Crec que bé, perquè encara no he tingut temps d’assimilar-ho, no he parat. L’altre dia vaig anar a TV3 i vaig tenir un xoc perquè ja no hi ha plató, i em vaig posar a plorar; impressiona moltíssim. La que ha estat durant quatre mesos casa teva ja no hi és… Però bé, pensava que ploraria més, jo que tinc tirada a plorar! [Riu.]

—Heu estat favorita des del principi, mai no heu estat a la zona de perill, heu rebut molts elogis del jurat… Com es viu aquesta sensació de no poder fallar? 
—He intentat viure-ho amb agraïment i continuar fent la meva feina. No volia que em condicionés per a tenir més pressió ni que em pugessin els fums al cap. El meu objectiu ha estat centrar-me molt perquè la gala anés bé.

—Com heu après a focalitzar-ho tan bé? Hauria estat fàcil descentrar-se…
—Quan estudies instrument i cant des de petita agafes l’hàbit de practicar cada dia. Quan en tres dies t’has d’aprendre una cançó, una coreografia i uns cors, si tens aquesta pràctica, és més fàcil de centrar-te. Abans de començar el programa vaig fer un pacte amb mi mateixa: “Estigues pel que has d’estar i no facis cas dels comentaris positius i negatius que rebis.” He aconseguit relativitzar i estar pel que tocava.

—Però havíeu d’estar pendent també dels estudis. Per què vau decidir de no aturar la carrera de logopèdia aquests mesos?
—Era un repte personal i m’agrada posar-me reptes… En vaig parlar amb la gent que més em coneixia i tothom em deia que ho fes tot, que me’n sortiria. Jo deia que seria dur, però m’hi vaig llançar, i han estat nits de dormir poc. La universitat m’ha ajudat moltíssim i m’han donat gairebé un tracte d’esportista d’elit: m’han espaiat exàmens i treballs, i ho agraeixo molt.

—Al programa vau explicar que ja de petita éreu perfeccionista i fèieu moltes extraescolars. Us ho han inculcat a casa? 
—Sí, m’han inculcat la disciplina de la formigueta, d’anar fent. Els meus pares en cap moment no m’han pressionat ni obligat, però com que veien que tenia capacitat per a combinar-ho tot, m’apuntaven a tot arreu! [Riu.] Durant l’ESO feia anglès, instrument, solfeig, composició, orquestra… Els caps de setmana potser feia una altra cosa i a dotze anys vaig començar a fer actuacions. Una cosa que m’ha ajudat molt és el sentiment de sacrifici.

—Què voleu dir?
—A disset o divuit anys, potser el dissabte tenia una actuació i el divendres no podia sortir de festa perquè havia de guardar la veu. M’ha servit per a veure que ara toca treballar, però després ja vindrà la recompensa. Ara igual: durant l’any he combinat Eufòria amb la universitat, però a l’estiu seré la persona més feliç del món. Em miro molt la satisfacció del futur.

—Tot això no us ha dut mai ansietat? 
—Sí, vaig començar a patir ansietat a quart d’ESO perquè tenia poc temps per a estudiar. La meva escola era dura, em van ensenyar aquest sentit de la disciplina. Sempre m’havia agradat treure nous i deus en tot, però a vegades tenia un examen i si a les dotze de la nit no havia començat a estudiar m’angoixava. El batxillerat va ser força més dur perquè vaig tenir aquella època de qui ets, què vols, dilemes… No estava bé amb mi mateixa i no ho sabia. Tens ansietat per tot i tampoc no saps que tens ansietat. Quan me’n vaig anar de Valls cap a Barcelona el canvi d’aires em va ajudar a conèixer-me, a millorar l’autoestima, a saber que tenia ansietat, a anar a teràpia… I a poc a poc ho hem reconduït.

—Fins al punt de sortir-vos-en bé en un context de pressió com el que heu viscut. 
—Sí, ho he normalitzat. Continuo tenint-ne a dies i setmanes. Hi ha dies que en coneixes la causa i dies que es presenta allà i et diu “bon dia, vinc a molestar-te”. I no passa res, l’acceptes. Molta teràpia, ioga –que durant una època va ser la salvació–, meditar i escriure. Quan tens molts pensaments irracionals, escriure va molt bé: endreces idees i el teu cap ja no ha de ser l’esforç de continuar pensant en allò.

—Tornant al programa, quin diríeu que ha estat el millor moment i el pitjor? 
—De millors, n’hi ha hagut uns quants. El de guanyar n’és un, però hi ha hagut moments molt bonics amb els companys i moments en què no ens gravaven i podíem respirar-nos els uns als altres i fer família. Guanyar va ser una barbaritat, i gales com la de la Céline Dion o el “T’estimo” van ser increïbles.

—I els pitjors? 
—Una setmana molt dura va ser la setmana en què hi va haver més enrenou amb el tema de l’Edu. Aquella setmana ja tenia prou feina amb dues cançons –i, a més, tinc parella– per haver de gestionar que la gent fes tant safareig. Em feia molta mandra, perquè jo no era allà per allò. Entenc que és mediàtic i també és veritat que hauria pogut ser molt pitjor. Dintre de tot, han estat molt suaus i ha estat molt lleu. Per això no m’he queixat, perquè és una ximpleria, però hi ha hagut moments que se m’han fet durs.

—Alguna cosa que us hagi quedat per a fer?
—Alguna balada heavy en anglès, de treure molta veu, una Barbra Streisand. O alguna balada de teatre musical maca.

—El projecte següent serà el disc. Què ens en podeu avançar? 
—M’agradaria que fos en català, perquè falten artistes en català, cal música en català, m’encanta escriure en català i necessito que sigui en català.

—Teniu clar que és una cosa que voleu mantenir? Molts artistes catalans acaben cantant en castellà.
—Per a l’artista és interessant no quedar-te només a Catalunya i obrir-te portes enfora. Si no, tens un públic més petit per l’idioma. Jo ho entenc, i no m’hi tanco, però per començar vull que sigui en català. Perquè la meva identitat és en català: penso, parlo i visc en català, necessito que almenys el primer sigui en català. Ja es veurà. La idea ara mateix és fer-ho en català.

—I quant als estils? 
—No em vull tancar en cap gènere ni estil concret, vull explorar el que em vingui de gust en cada moment: barrejar balades amb cançons més ballables, cançons d’autor i una cosa més forta, sempre que tingui un fil que ho lligui. I sobretot, que la meva música arribi a la gent, que no es quedin indiferents.

—El compondreu complet? 
—M’agradaria moltíssim tenir la capacitat d’escriure un disc sencer, però és una feinada i, essent com sóc, m’hi estaria molt de temps. Si veig que tinc la inspiració i ho aconsegueixo serà fantàstic, però no em tanco a agafar propostes d’uns altres compositors.

—Us fa por que, ara que dependreu de la discogràfica, perdeu llibertat? 
—Hi pensava molt. Sempre he fet la meva, coses autoproduïdes. De vegades he tastat més aquesta cosa que algú intenti portar-me per un cert camí i he vist que em costava, però tinc bones vibracions amb la discogràfica, Música Global. Ara sóc més gran i tinc més clar què vull, sé dir què necessito i què em ve de gust. Segur que es trobarà un punt mitjà entre allò que vull fer i allò que cal fer per a obrir-me camí.

—Amb qui d’Eufòria faríeu una col·laboració? 
—Amb l’Elena [Gadel], per favor! I m’agradaria molt col·laborar amb el Pedro o la Núria perquè m’he quedat amb les ganes de fer duets amb ells. I amb tots, si es pogués. Amb l’Elena m’agradaria perquè l’he admirada molt, és referent en el món dels musicals.

—Heu tingut bona sintonia. 
—Sí, m’ha sorprès, ella ho va dir al FAQS, també. M’encanta perquè, no sé per què, ens hem vist reflectides l’una en l’altra, d’alguna manera hem connectat, sigui per la nostra manera de cantar o per la manera com entenem el cant i la música. No ens hem dit res en tot programa més enllà d’un “hola” pels passadissos. Només vaig parlar amb ella dissabte. Hem connectat sense parlar, hem connectat cantant, i això és molt bonic.

—Abans tocàveu en un grup. Hi tornareu o hi podreu col·laborar?
—M’encantaria. Una de les coses en què penso és que em deixin recuperar la meva banda i els meus amics. Aquesta aventura, sobretot com a compositora, va començar amb ells i seria una pena que no pogués continuar amb ells.

—Què havíeu fet abans d’Eufòria? 
—Tinc un EP que va sortir el gener i un single del 2020. En l’EP va ser la primera vegada que vaig compondre. Em feia molt de respecte perquè sempre havia estat intèrpret. A cinc anys vaig començar en una coral i a violí i música quan en tenia set. Vaig fer clàssic fins als dotze, que em vaig passar al cant i al piano i vaig estudiar modern. I vaig començar a fer concerts a dotze anys. Vaig compondre perquè, tot i que les versions estan molt bé, la manera que tens d’obrir-te camí és amb música pròpia.

—Com us vau interessar per la música? 
—La meva àvia és amant de la música clàssica i el meu pare de petit tocava. De petita, quan sentia música ja ballava i cantava les cançons populars. A primer o segon de primària una professora va dir als meus pares: “Heu d’apuntar a música aquesta nena.” I li van fer cas. Ha estat un procés molt i molt lent, i Eufòria ha estat la culminació.

—Per acabar, parlem del concert al Palau Sant Jordi. Com l’encareu?
—Només depèn de mi que vagi bé o no, i les gales depenien d’un jurat. Aquí hi anem a passar-nos-ho bé, és un regal de la vida! Tocar al Palau Sant Jordi, quan molts artistes que tenen més èxit no hi han tocat mai… És molt bèstia! Hi penso i dic “Ostres!” és anar a gaudir i a deixar que se’m posi la pell de gallina.

—Fa uns quants dies en Triquell va dir, sobre el concert: “No sentim que s’estigui sent massa just amb la remuneració.” Ho compartiu? 
—Reflexionant-hi molt, el Sant Jordi és un regal. I te’l faria fins i tot si no hi hagués remuneració. Si al principi d’Eufòria m’haguessin dit que cantaria al Sant Jordi hauria dit “Què? Fins i tot pago!” Però cadascú té la seva situació personal, laboral i econòmica, i és normal. Jo a vegades hi he passat, per moments de pensar en això o en altres coses en què penses que potser és massa poc. Però després dius: “Això és un regal de la vida.” No entrem en aquests temes perquè tampoc no ens jugarà a favor.

—La qüestió econòmica és un problema amb què es troben molts músics. 
—Sí, jo, per exemple, abans d’Eufòria m’he fet un fart de fer concerts d’una hora i mitja en què només em pagaven el sopar, pa amb tomàquet. Però es comença així, no pots començar demanant set-cents euros. Òbviament, com més temps i reconeixement, més diners pots demanar. Però és un procés i has de veure on pots demanar més i menys, quins concerts són una cosa increïble que faries fins i tot gratis i en quins concerts et donen poc pel que és, que no és el cas del Sant Jordi. És una qüestió complicada, però suposo que quan entres en discogràfiques és més regularitzat i ja no ho controles tant tu.

—Què podem esperar del Sant Jordi? 
—No ho sé! [Riu.] Comencem assajos d’aquí a dues setmanes i encara no sé quines cançons canto. No les faré totes, però serà molt fort com a espectacle. Qui hagi vist Eufòria, el Sant Jordi no se li farà curt.