Marina Rossell: “Com a dona se t’exigeix un plus, ho has de fer una mica millor que un home”

La cantant Marina Rossell acaba de publicar 300 crits, el vint-i-cinquè disc de la seva trajectòria. Com havia fet abans, ha volgut fer una recerca que té a veure amb cançons de resistència –concretament les que sonaven a la França ocupada i els anys posteriors– sense renunciar a les cançons de collita pròpia, íntimes i introspectives. El disc es va publicar divendres i és previst que la cantant el presenti al Barnasants i més tard actuï al Palau de la Música Catalana. Conversem amb ella a l’Ateneu Barcelonès, on diu que li agrada venir a treballar i llegir. Parla amb la serenitat que la caracteritza i de manera molt reflexiva, amb alguns silencis per a meditar bé les respostes. “No em penedeixo de res”, assegura, parafrasejant Edith Piaf, que té un gran espai en aquest àlbum. “Parla de l’empoderament de la dona.”

—A què fan referència aquests tres-cents crits que donen nom al disc? 
—Hi ha una frase de Màrius Torres que diu: “Algun dia arribarà l’hora que explicarà totes les altres.” Crec que aquest disc segueix una ruta molt natural. Vinc de les cançons de la Resistència, del bloc que vaig fer del Moustaki, dels clàssics catalans, que vaig investigar quines cançons van fer durant la Renaixença… Això seria una mica aquesta ruta. Em vaig preguntar què escoltava la gent durant els anys que va durar l’ocupació a França.

—I què escoltaven?
—La mer, de Charles Trenet, era la cançó que es cantava. Va planar durant tota l’ocupació nazi. J’attendrai, és la cançó que demanaven les dones a la ràdio els anys quaranta. Vol dir “Jo esperaré”. Esperaven els fills, els nebots, els amants, el marit, els germans… Esperaven que tornessin i els nazis ho sabien. També està documentat que a Auschwitz hi havia una orquestra i els feien cantar aquesta cançó quan anaven a fer una execució o quan els portaven al crematori. Per a fer la llesca, una mena de “ja podeu anar esperant”. El cinisme portat a l’extrem. En canvi, és una cançó d’una gran bellesa. Més tard, Sous le ciel de Paris, que parla dels ponts que estaven carregats amb dinamita. I algú fa aquesta cançó meravellosa. Això dóna una força afegida a aquestes cançons.

—També heu versionat Non, je ne regrette rien, d’Edith Piaf: “No em penedeixo de res”.
—És d’uns anys després, però parla de l’empoderament de la dona. Els anys quaranta, i amb quaranta anys que tenia, ella diu: “No em penedeixo de res, ni el que faig, ni el que vaig fer, ho he pagat, ho he esborrat, ho he oblidat. Tant me fa el que hagi estat i tot el que vaig fer ho tornaria a fer.” I el goig de tornar a cantar això em dóna un plaer molt gran! I després hi ha les meves cançons, gairebé confessionals: Morir d’un llamp, Guardo el dubte, 300 crits, Tutto andrà bene… A Morir d’un llamp dono pas a una altra generació, la de Ferran Palau, i a una última generació, la de Marina Hein. Diria que és un disc cru. Fins i tot els arranjaments són foscs. Però crea horitzons, obre les portes a comprendre les coses i crea esperança, sobretot. M’interessa molt crear esperança.

—De fet, com dèieu, una de les coses que sorprèn és que unes cançons que es cantaven en aquella època tan fosca siguin tan lluminoses. Hi heu trobat alguna explicació?
—No, perquè les cançons són per a qui les necessita. Necessitem les cançons perquè ens acompanyin. També tinc la pretensió de fer néixer un so, cercar sonoritats, que és un treball que he fet amb Xavi Lloses. També hi ha l’aportació d’haver versionat en català Non, je ne regrette rien i Sous le ciel de Paris, que no existien. I després hi ha la monumental cançó Avec le temps, que acaba dient: “I amb el temps ja no estimes més.” Neix força després que la resta, però neix d’un infortuni. Hi ha cançons que no s’entenen sense un infortuni. I la Segona Guerra Mundial va ser… Els homes eren a la guerra i les dones, a Berlín, pedra a pedra netejaven la ciutat. Això ho faig perquè m’ajuda a entendre el present i a fer-lo millor.

—L’esperança és especialment important ara, en aquest present? 
—Hi ha una generació nova, però és un principi de segle desolador. Els nord-americans han perdut una guerra contra els talibans, ni més ni menys. L’islamisme… Vinc a l’Ateneu a memoritzar les lletres i a llegir. Hi era la tarda de l’atemptat de la Rambla. No es podia sortir, no teníem els telèfons, tothom era dins el Corte Inglés… Però alhora han passat coses extraordinàries en aquest començament de segle, com ara la tecnologia, que espero que ens continuï ajudant.

—A banda el passat històric, el disc també té una part del passat propi en aquestes cançons més introspectives? A “300 crits” parleu de “crits oblidats, crits plens de pols, crits esverats, crits desbordats”. Sembla que invoqueu records.
—M’encanta això que dius. Si una cançó o un quadre no es resol dins teu, no té sentit. L’has de concretar dins, fer la teva versió. La cançó només t’envia un flaix i tu has de trobar els teus tres-cents crits. És com El Jardí, de Miró, que es va fer en plena guerra del 1936-1939. Va fer un jardí amb ordre i pau, en què tot estava tranquil i floria, amb el silenci dels arbres. A mi m’interessa molt quan s’han fet les coses, ajuda a entendre. Per exemple, Tutto andrà bene la vaig fer durant el confinament, però l’hi he posada perquè ajuda a entendre i és un testimoni. M’atrevia a dir coses que encara no s’havien dit, la vaig fer a principi del març del 2020. Veia que tot estava malament i per això diu “res serà igual: ni tu, ni jo”, “ens hem d’ajudar a riure, ara, a viure”, “recordarem els nostres morts i els seus noms brillant a les estrelles” i “pregarem que no porti pols el vent” –que és el virus– “ni el camí”.

—Mirant el passat, i prenent el fil d’Edith Piaf, us penediu de res?
—No, l’he gravada perquè no em penedeixo de res! Totes les cançons les faig meves, si no, no les gravaria. “Ho he pagat, ho he esborrat, ho he oblidat.” L’he gravada per aquesta frase! “Tant me fa el que hagi estat, ni del bé que m’han fet, ni del mal, tot plegat m’és igual.” Passo de tot i resisteixo, sóc aquí i ningú no m’ha de venir a dir res. És empoderament de la dona! I que en aquell moment digués això… Parla de fer net.

—En què ha consistit el vostre procés de fer net i empoderar-vos? Sempre heu estat molt feminista.  
—Vaig tenir grans mestres… Em vaig relacionar molt amb una generació que encara no havia desaparegut, la de Maria Aurèlia Capmany, i vaig poder conèixer Mercè Rodoreda i Montserrat Roig. Roig feia Els catalans als camps nazis i a partir d’aquell llibre vam fer juntes la cançó Morir a Ravensbrück. També vaig llegir Una cambra pròpia, de Virginia Woolf i a vint-i-un anys vaig anar a les Primeres Jornades Feministes. Ho recordo molt: Magda Oranich, Capmany, dones que venien de l’exili, com ara Teresa Pàmies…

—Devia ser molt difícil ser feminista llavors.
—Ho és sempre. Però no es pot ni comparar. Abans a les manifestacions del 8 de Març n’érem trenta, cinquanta, cent. I aquests darrers anys l’assistència ha estat al·lucinant. El Me too (“Jo també”) ha arrossegat i ha empoderat molt. Crec que hem dit prou. Les dones han sortit a dir: “Aquest fill de puta va fer això”, “Aquest és un depredador”… O els casos d’actrius que accepten de fer-se una fotografia per a la portada d’un film i després no es reconeixen, que demanen que hi posin la fotografia tal com és. O les dones que surten sense maquillar-se a Instagram… Hi ha un empoderament. Al final, per què s’operen les dones? Per als homes. No hi ha cap dona que digui: “Quin munt d’arrugues que tens!” Això ho diuen els homes: “Aquesta és una vella, mira quina cara fa!” I vostè no s’ha vist, senyor?

—Heu rebut masclisme al món de la música o us han volgut encasellar en algun rol concret? 
—Com a dona se t’exigeix un plus, ho has de fer una mica millor que un home. Potser al món de la música sobresurt una mica més el fet d’haver fet unes bones cançons o tenir un talent innat o treballat, però a la primera època sí que recordo tot el masclisme dels músics. Ara és menys, però continua molt arrelat.

—Us deien alguna cosa en concret? 
—No, perquè si hi havia un paio que era un cretí, li deia que no vingués més. Quan començava, els músics feien el seu disc, no el meu. Va arribar un moment en què vaig començar a fer jo els discs, per dir-ho així. Va ser a partir dels trenta-cinc, que vaig conèixer músics com ara Maurici Villavecchia, que em preguntava: “Com t’imagines el disc? Que soni fusta? Que soni metall?” I Antoni Ros-Marbà. Van ser músics que em van empoderar, en lloc de fer-me més petita. Però al principi no et preguntaven com t’imaginaves les teves cançons, no es feia. Ni amb homes ni amb dones. Els cantants, en general, eren al servei d’un músic que representava que en sabia més. Això ha donat la volta totalment, hi ha un respecte mutu. I ara surten moltes noies joves amb una formació excel·lent, de l’Escola Superior de Música de Catalunya, per exemple, com ara la Rosalia. També la Judit Neddermann, la Suu, la Marina Hein… Ara hi ha un “de tu a tu” amb els músics. Aquesta és una feina d’artesania que es fa amb les mans, com les puntes de coixí, es va teixint. Les cançonetes, la guitarra, un paperet, vas cercant harmonies, component…

—No és allò que es diu sempre del cop d’inspiració que li ve a l’artista. 
—No, no, no… És artesania, es fa amb les mans. Ets allà, connectada amb el teu jo més íntim, intern i personal i mires què et veus capaç d’explicar, amb molta humilitat.

—Teniu una rutina?
—Depèn. Si has de memoritzar lletres, t’hi has de posar amb molta disciplina. I depèn de l’època. A vegades necessito allunyar-me d’això: mirar cinema, llegir, passejar… Perquè si no, tota l’estona vas a un lloc i penses: “Mira quina cançó sona aquí.” Hi estàs molt enganxada.

—Heu dit que les cançons són per a qui les necessita. És impossible que deixeu de necessitar-les? És una cosa de què un no es pot jubilar mai? 
—No ho sé… No m’hi he trobat, encara necessito fer cançons i escoltar-ne, sobretot. Escolto moltes cançons cada dia, és dins el meu ADN. Però ara escullo molt les coses que faig, no ho faig tot. Crec que ja he fet molt i s’ha de donar pas a una altra gent; i no anar amb tant d’estrès. Tenir tranquil·litat d’ànim.