Maribel Ferrándiz: “Vam passar trenta-dos dies a Via Laietana, era com un segrest”

Els militants antifranquistes Maribel Ferrándiz i Josep Ferrándiz han presentat una querella per delictes de lesa humanitat per les tortures que van rebre a la comissaria de la policia espanyola de la Via Laietana de Barcelona el 1971. Tots dos, germans bessons, van ser detinguts a disset anys perquè militaven a la Jove Guàrdia Roja, referent juvenil del Partit del Treball d’Espanya. Van ser retinguts trenta-dos dies a la comissaria, on van ser torturats físicament i psicològicament. La querella, que s’ha presentat ara arran de la nova llei de memòria democràtica, denuncia el comissari en cap en el moment dels fets, Vicente Juan Creix, l’inspector en cap, Rafael Núñez Valverde, i dos agents, Atilano del Valle Otero i Genuino Nicolás Navales García. Parlem amb Maribel Ferrándiz sobre el seu cas i com creu que pot evolucionar aquesta querella, especialment després del refús de la de Carles Vallejo, el primer que feia ús d’aquesta llei.

—Durant el franquisme militàveu a la Jove Guàrdia Roja, una organització comunista clandestina. Com vau començar?
—La vida ens hi va portar de manera natural. Érem escoltes i anàvem a un centre excursionista en què hi havia molta sensibilitat catalanista. Ens sentíem molt reprimits per una qüestió de llengua, de cultura… I hi havia un gran sentiment de rebuig a la dictadura. Es van formar grups de protesta clandestins i dels centres d’escoltisme en va sortir gent. Repartíem fulls volants amb reivindicacions i les llançàvem al metro, a les sortides de les empreses o cinemes… També fèiem mítings i penjàvem pancartes. Era molt complicat perquè havies de tenir controlat a quina hora passaven les patrulles, però igualment hi havia policies de paisà i era arriscat.

—El dia de Sant Jordi del 1971 a la matinada vau ser detinguda, juntament amb el vostre germà bessó, en Josep. Tots dos teníeu disset anys. Com va anar?
—Van trucar a la porta cap a la una o les dues de la matinada, mentre la família dormia. La meva mare va obrir i es va trobar quatre agents de la Brigada Político-Social. Van regirar tota la casa buscant propaganda il·legal, llibres… No van trobar res, però ens van detenir igualment i ens van portar a Via Laietana. Allà ens van fitxar i ens van posar en calabossos separats en què no ens vèiem. Anava entrant gent que també era del partit i després ens vam assabentar que hi havia un infiltrat que ens havia delatat.

—Com van ser els interrogatoris?
—Ens pujaven d’un en un a la sala, ens donaven pallisses i ens torturaven de maneres diferents. A mi em donaven cops de puny a l’estómac per tallar-me la respiració. Al meu germà el feien mirar per una finestreta mentre m’estomacaven i li deien que, si no parlava, em continuarien apallissant. També ens lligaven les mans per darrere dels genolls i ens feien caminar ajupits d’un cantó a l’altre durant molta estona. Si queies, et donaven puntades de peu, et tornaven a posar bé i tornaves a caminar. També ens van posar de cara a la paret amb els peus separats i les mans lligades a l’esquena. Posaven un paper a la paret i feien que el teu front l’aguantés. Et deien que no el podies deixar caure, tot el pes anava al front, i així t’estaves hores.

—Intentaven desorientar-vos amb l’espai i el temps? 
—Sí. Estaves tancada en un lloc fosc i només hi havia una finestra petita dalt de tot de la cel·la que donava a un pati interior, i gairebé no es veia. Era tot molt humit i brutíssim. Ens donaven una espècie d’escuma per a dormir a terra, tot i que a alguns no els donaven ni això. Era tot brut: hi havien pixat, vomitat… Durant força dies no van deixar que ens rentéssim. Ells mateixos ens deien que fèiem pudor i suposo que per això finalment ens ho van permetre. El menjar era horrorós, pitjor que el ranxo de l’exèrcit. Vaig estar molts dies sense menjar, però vaig acabar menjant perquè una companya em va dir que, si no, no suportaria els interrogatoris.

—Amb el neguit afegit que no sabíeu què feien al vostre germà.
—En un dels interrogatoris vaig sentir crits d’un noi a qui apallissaven. Pensava que era el meu germà, em vaig encarar amb la policia i els vaig dir de tot. Em van veure tan fora de control que em van agafar pel coll de la camisa i m’hi van portar. Era un noi del partit, però no era el meu germà. També ens va arribar la notícia que havien mort un company, Miguel Jiménez Hinojosa, i això ens va impactar molt. Nosaltres érem de les joventuts, i ell era el nostre contacte amb el partit. A l’hora de detenir-lo li van fotre un tret o dos al fetge i el van llançar per una finestra, una cosa que havien fet moltes vegades. Al cap del temps ens vam assabentar que havia sobreviscut. Va acabar posant la querella a l’Argentina, però va morir fa uns anys.

—Volien noms de companys, però no els van aconseguir.
—El partit no ens va amagar mai res i ens explicava que, en cas de detenció, jugarien al poli bo i el poli dolent, una trampa psicològica. Un agent em va dir: “No et fa pena donar aquest disgust als teus pares?” Li vaig contestar: “Vostè és psicòleg?” I em va donar tres o quatre bufetades fortes. Va veure que havia detectat l’estratègia. Jo només pensava que, si delatava algú, li farien el mateix que a mi i aquesta culpa em quedaria per sempre. I també pensàvem en el company que crèiem que era mort. No podies rendir-te quan ell havia donat la vida… A més, el que ens feien confirmava que no volíem allò, aquella societat. Això no vol dir que condemnem les persones que van parlar, perquè era complicat no fer-ho. També vam trobar molta solidaritat. Allà humiliaven els homosexuals i els deien: “No vols ser una dona?, doncs escombra!” Ells, tot escombrant, passaven les nostres consignes d’un calabós a un altre.

—Via Laietana era tan dura que el pas cap a la presó a vegades es vivia com un alleugeriment, malgrat les circumstàncies. Vosaltres vau fer una vaga de fam perquè s’acabés aquella situació.
—Quan no hi havia estat d’excepció, sabíem que podíem estar-hi tres dies a tot estirar, però en aquella situació d’estat d’excepció no teníem dia de sortida. Després de la vaga de fam i d’haver estat allà trenta-dos dies, ens van deixar anar, també perquè van veure que no parlàvem. Vam signar una declaració que no sabíem ni què deia i vam sortir. Tant hi feia, perquè ens podien acusar del que volguessin…

—Com recordeu el pas per la presó de dones de la Trinitat?
—Ens van tenir tres dies incomunicades. Em van dir que era prohibit de dur pantalons i em van donar una faldilla que feia riure i el llibre Por el camino hacia Dios. Les preses polítiques érem a part de les comunes, i eren molt classistes: estudiants i mestres, a una banda, i obreres, a una altra. Per a les monges, que eren de Las Cruzadas de Cristo Rey, les pitjors érem les preses polítiques. A una companya li van dir: “La pròxima vegada que entris, espero que sigui per puta i no per política.” Sabien que els seria difícil canviar-nos, a nosaltres, però amb les comunes sí que ho intentaven. Els tenien por, perquè algunes tenien criatures petites allà i moltes vegades les coaccionaven amb això.

—Com a dones, creieu que vau viure la repressió d’una manera diferent?
—Sí. A la comissaria et tractaven diferent, amb grolleries sexuals. A una la van fer patir moltíssim pel fet de tenir parella i no estar casada, li deien que era una puta. A mi em deien que tenia la consciència negra, que no em casaria mai perquè havia estat detinguda.

—Com heu viscut tots aquests anys d’impunitat, després d’haver viscut una situació tan dura?
—Com que venim d’una dictadura, estem acostumats a la impunitat. Així com ara hi ha coses que els joves no conceben, a nosaltres, que hem viscut tanta opressió, no ens estranya el comportament de l’estat. L’ambient de terror durant el franquisme va imposar el silenci, amb fills que no sabien què li havia passat, al pare, o a l’avi. Durant la transició no hi va haver un canvi radical a les institucions com el que van fer altres països després de la Segona Guerra Mundial, que es van treure de sobre els col·laboradors amb el feixisme. Per això hi ha tanta resistència a fer net, a explicar la història.

—Heu presentat la querella arran de la nova llei de memòria democràtica. Carles Vallejo també en va presentar una, però la jutgessa la va refusar. Creieu que en el vostre cas pot prosperar?
—Fins ara, aquestes querelles s’havien d’interposar a l’Argentina perquè aquí no s’acceptaven, a causa de l’amnistia de la transició. Els jutges consideraven que els torturadors quedaven perdonats. Ara, tant la nova llei de memòria com les lleis internacionals consideren que els torturadors no poden ser emparats per una amnistia, i per això l’hem presentada. Ho hem d’anar intentant per si algun jutge les accepta. Encara hi ha una impunitat flagrant amb la dictadura, però si el recorregut a Espanya no dóna resultats, ho provarem internacionalment.

—Sabeu si els agents involucrats són vius?
—No, no en sabem res. De fet, quan ens interrogaven, no sabíem qui eren. A la denúncia hi surten els quatre agents que consten en els papers que tenim, però van ser més els qui ens van torturar.

—Com es resol la qüestió de les proves després de tants anys? Vallejo també parlava de tornar a la comissaria per fer una investigació detallada i amb garanties del cas. 
—Les proves són el temps que vam passar a Via Laietana, trenta-dos dies. No tenies dret ni a un advocat, ni a veure família, era com un segrest i ningú de fora no sabia què passava. Jo ho recordo molt bé tot, i he fet dibuixos de com estava tot distribuït, els llocs on ens torturaven… Trenta-dos dies en un lloc on et torturen i no tens condicions higièniques, amb només disset anys i patint pel teu germà. Tinc les imatges al meu cervell.

—Com valoreu el paper del PSOE? S’han assenyalat algunes mancances de la llei, però sobretot les resistències a convertir Via Laietana en un centre de memòria.
—Les bases del PSOE poden ser gent treballadora i d’esquerres, però als caps del PSOE hi ha de tot. A vegades sents parlar dirigents que han tingut i és com sentir un senyor de dretes. El fet més curiós és que sembla que a Madrid sí que els han donat aquest espai. Potser aquí no el donen perquè és Catalunya, o perquè els policies consideren un senyal de debilitat concedir-lo. Ells diuen que són una policia democràtica, però ni el fet que ho diguin ni el fet de ser en democràcia no vol dir que ho siguin. Calen fets, i donar aquest espai seria demostrar que realment defensen la democràcia. Si no, continuaran lligats amb un cordó umbilical que no volen tallar.

—Volia acabar demanant-vos per la lluita antirepressiva. Abans explicàveu com el partit us preparava per a les detencions. Aquesta transmissió de coneixements sobre la repressió i com preparar-s’hi es va perdre?
—Sí, i ara a Catalunya ho he vist amb la gent jove. Van molt a la lleugera i no saben què pot fer la policia i com els poden controlar, ara encara molt més, amb els mòbils. Nosaltres no podíem trucar-nos per telèfon ni fer-nos fotos amb altres militants perquè no ens relacionessin, i teníem cites de seguretat a les manifestacions per saber si havien detingut algú. Teníem molts protocols i els qui hem passat per tot això veiem els errors que fan els joves, però també s’ha de tenir en compte que som en una democràcia i que no et pots imaginar que et detindran per qualsevol cosa.

—Quina marca creieu que us ha deixat aquella experiència?
—El record de l’angoixa i de tot el que vam passar. Però el meu germà i jo vam rebre molt de suport i no hem deixat mai de lluitar. En dictadura, perquè no volíem viure aquell horror. En democràcia, per la justícia, la justícia social, en l’àmbit sindical… Aquests moments no és que t’esborrin del tot el que ha passat però sí que et fan pensar que la vida és una lluita contínua per a no perdre drets.