09.08.2021 - 21:50
Ahir es va publicar l’IPCC, un estudi fet per científics de l’ONU i que d’ençà del 1988 estableix les bases del canvi climàtic. Tal com era d’esperar, les dades no són bones. L’augment de l’escalfament global és irreversible i el creixement del nivell del mar no té aturador, però la rapidesa amb què passin no es pot preveure. De moment, l’única cosa tangible són els períodes prolongats de sequera que originen grans incendis com els de Grècia o Turquia i les inundacions del centre d’Europa.
La situació és dolenta, i Mariano Barriendos ho comunica sense embuts i retrata un futur completament distòpic. És professor d’història a la UB i paleoclimatòleg, és a dir, estudia el clima del passat per a ajudar a entendre fenòmens actuals. Es queixa de la poca sensibilitat social i política que hi ha envers el canvi climàtic. Creu que ja som en un punt de no retorn i que cal cercar estratègies per a adaptar-nos al nou clima que ens espera i que pot causar grans desigualtats.
—A què es dedica un paleoclimatòleg.
—Estudiem el comportament del clima en el passat, els fenòmens extrems d’allò que es considera el passat recent, que comprèn els 1000-1.200 anys anteriors. Fem servir tota mena d’indicadors com ara els testimonis de gel dels casquets polars i les glaceres, els pòl·lens acumulats als llacs, el creixement dels arbres… Són dades aproximatives. I també recollim dades anant als arxius històrics. Les generacions passades, quan tenien una desgràcia o un problema, en deixaven un testimoni escrit. I sempre em trobo el mateix advertiment: “Perquè el dia de demà no els vingui de nou.”
—El panell internacional sobre el canvi climàtic (IPCC) indica que no n’aprenem. Mai no havíem tingut uns nivells tan alts de CO₂ a l’atmosfera.
—Hem tingut situacions semblants. Però eren definides per una conjunció de factors naturals. El problema greu, a parer meu, és que ara tenim una alteració del clima. Hi ha un procés nou que en èpoques paleoclimàtiques no havia passat mai, i és l’emissió forçada de gasos d’efecte hivernacle amb unes magnituds desproporcionades. L’IPCC ho diu. No s’havia detectat mai tant CO₂ a l’atmosfera d’ençà de fa dos mil d’anys. Però perquè en aquella època hi hagués tanta concentració, potser hi havia hagut una transició d’un milió d’anys. I ara ho fem en dos-cents cinquanta. Aquesta rapidesa ens preocupa, perquè és nova i no sabem com s’afegirà a la resta de factors naturals que continuen treballant. Tampoc no sabem fins on arribarà aquesta pauta d’escalfament o d’alteració del clima perquè no tenim cap referent.
—Una de les novetats de l’informe és que es tanca el debat sobre la influència de l’activitat humana en el canvi climàtic. Per què ha costat tant d’admetre, això?
—No pas als climatòlegs, sinó al conjunt de la societat. Tots som en un mateix tren, del maquinista al propietari del tren, els revisors, els passatgers… Tots hi som, però amb interessos diferents. Els científics fa anys que ens agafem a la barana de fora i alertem que ens la fotrem. I així fa uns trenta anys. Però al propietari de la línia, i a molta més gent, els interessa que el tren continuï avançant a tota màquina. No volen que s’aturin dràsticament la crema de combustibles fòssils i els models productius perquè hi guanyen molts diners. I tot això fins ara passava per no admetre que la culpa és de l’activitat humana.
—L’informe diu que a partir del 2050 serà molt complicat d’evitar que l’escalfament no superi l’augment d’1,5º, a no ser que es redueixi molt el nivell d’emissions. Què vol dir això a la pràctica?
—Aquestes forquilles i valors s’havien projectat per al 2100, però continuem fent les coses més o menys iguals, tret d’algun acte simbòlic que té poca incidència. I els pronòstics i llindars se’ns acosten. Un esclafament entre 1,5 graus i 2 ja implicarà la crisi del model social que tenim a Europa. I a final de segle, ens podem trobar amb un augment entre 2,5 graus i 4,4. Això vol dir crisi sistèmica.
—Què voleu dir?
—Qualsevol activitat o recurs que ara tenim reglat amb un preu o unes característiques determinades es farà molt més costós d’aconseguir. A la Mediterrània, caldrà preocupar-se per l’aigua. L’any 2100, si es compleixen aquests pronòstics, aconseguir un litre d’aigua potable a la costa mediterrània, serà molt més costós. Per dir alguna cosa, si ara costa deu cèntims, en el futur, amb tots els processos que requerirà obtenir-la, netejar-la i transportar-la, potser costarà quatre euros. S’encariran els serveis que considerem essencials.
—Una distopia.
—A més, tindrem gent empobrida, sotmesa a conflictes greus, disputes territorials, sigui per reserves d’aigua, sigui per preses hidroelèctriques. A la Mediterrània oriental ja hi ha conflictes entre països per veure qui controla les capçaleres dels rius i les serralades. Al món mediterrani acabarem tenint les disputes més greus per l’aigua.
—El sud d’Europa serà més afectat que no pas el nord?
—Sí, per descomptat. Al nord d’Europa sempre hi passarà alguna borrasca. Encara que s’emporti una vila. La cosa més crítica serà l’aigua. Tu pots aguantar més bé l’augment de temperatura si tens aigua amb una qualitat mínima. A la Mediterrània, en condicions normals ja ens és difícil perquè tenim les sequeres com a fenomen gairebé tradicional, i tendirem a tenir-ne encara més i el recurs hídric serà més car d’obtenir. I veig els polítics que no actuen i no fan res…
—Què s’hi pot fer?
—Es pot invertir en canals de distribució, xarxes senceres de plantes petites de potabilització, preses hidroelèctriques per a generar electricitat quan tinguis molta aigua i laminar les crescudes amb les inundacions que tinguem, tota mena de sistemes de reserva d’aigua… Cal mobilitzar-se ja.
—L’escalfament també causarà un augment del nivell del mar. De quines xifres parlem?
—Els estudis de modelització s’han quedat curts. La realitat va més de pressa que no calculen els models. Preveiem pujades entre 40 centímetres i 80 del nivell del mar a final del segle XXI. Però malauradament potser comencem a tenir problemes greus abans. I ja els veiem. Perdem les zones litorals, els ajuntaments que volen tenir passeigs marítims cada tardor el perden perquè els temporals tenen més altura…
—I perdríem l’aeroport de Barcelona?
—Seria una estació d’hidroavions, és clar. Els terrenys on ara hi ha l’aeroport del Prat, durant l’aiguat de Sant Antoni del 1898, ja van registrar 1,20 metres d’aigua d’inundació. I s’hi va estar setmanes. És molt seriós. Tenim cada vegada fenòmens més complexos i tots van en la mateixa direcció. Tant que volem preservar les llacunes deltaiques pel tema ornitològic. És molt lloable, però amb una mala tardor de temporals com el Glòria, les llacunes seran la primera cosa a perdre’s. Connecten amb la mar, s’omplen d’aigua salada i es fan malbé. Això s’ha viscut moltes vegades al llarg de la història.
—També podem viure inundacions com les del centre d’Europa?
—I de molt més greus perquè ells tenen unes inundacions de terra plana. L’aigua no té energia. A la Mediterrània tenim un entorn molt muntanyós, i és aleshores quan l’aigua es converteix en destructiva. Si tenim un clima més alterat amb més episodis de temporal, podem tenir més desbordaments. El Llobregat, per exemple, és un riu bastant virulent. La tardor vinent ja ens hi podem trobar. Per exemple, si es repeteix l’aiguat de l’any del Diluvi, el novembre del 1617. Uns geòlegs del CSIC calculen que pel Llobregat van baixar 6.500 metres cúbics per segon. Les defenses actuals en resisteixen fins a 4.000. Això vol dir que 2.000 metres cúbics per segon baixarien sense control pel delta. S’inundarien soterranis, estacions de tren, l’aeroport. És un escenari factible.
—La solució demana de reduir com sigui les emissions de CO₂?
—Ara, fer això té poc sentit. Cal desenvolupar mecanismes d’adaptació i pal·liatius. Es passa a una nova normalitat. Hem de canviar el paradigma, els models socials, les relacions jurídiques. No s’arregla de pressa, va per llarg. És clar que, a la llarga, hem de canviar el model energètic, forma part del canvi de paradigma. Però ara no aconseguirem de resoldre-ho en tan poc temps. Hem trencat una gerra a trossos. Un cop trencada, cal gestionar els trossos trencats i mirar de trobar una gerra per a més endavant.
—Hi ha algun episodi del passat que us faci pensar en el present?
—L’episodi càlid medieval de l’alta edat mitjana és el referent més semblant que podem trobar. Però amb la pressió humana actual, amb la necessitat tan alta que tenim dels recursos hídrics perquè som molts més milions d’habitants, això pot causar un deteriorament. La natura d’aquí a unes dècades estarà en unes condicions en què no podrà oferir tants recursos en tan bones condicions i la societat entrarà en conflicte. I els més rics ho agafaran primer, s’encariran els productes perquè seran més escassos i veurem més misèria, tal com va passar el segle XIV. Quan hi ha un període de transició climàtica, hem vist als arxius històrics que les societats treuen el pitjor de si mateixes.
—Som en un període de transició climàtica?
—Sí, clarament, i, per desgràcia, bastant ràpid. Crec que no hi ha una transició climàtica així d’ençà de principi del segle XIV, quan va començar la petita edat del gel. És una transició climàtica de llibre. I molt em temo que la societat respondrà de la mateixa manera que ho ha fet sempre. No tenim un manual d’instruccions i ens oblidem de la història.
