María Lerín: “‘T’has aprimat, estàs més maca’ no és una floreta, és un missatge grassofòbic”

“No oblidis que el reflex que et torna el mirall són les emocions que hi ha dins teu i que, amb molta probabilitat, no expresses.” És una de les reflexions de la psicòloga María Lerín a I si et menges la magdalena? (Inuk Books), una guia per a joves que dóna informació, eines i exercicis per a aprendre a conviure amb el cos i el menjar sense malestars emocionals. Ella el descriu com un llibre que a moltes adultes d’avui hauria agradat llegir quan eren adolescents, tot i que també diu que pot ser molt útil per a qualsevol que tingui una mala relació amb el cos o que s’hagi passat la vida a dieta. La guia parla dels trastorns alimentaris, però va més enllà per analitzar la grassofòbia, la pressió estètica i la cultura de la dieta, que, d’una manera o d’una altra, afecta gairebé tothom. Parlem de tot plegat amb ella, que, com a psicòloga especialitzada, fa anys que tracta casos de trastorns alimentaris i malestars amb el cos i el menjar a consulta.

—Aquests darrers anys s’ha parlat molt d’un augment dels trastorns de la conducta alimentària (TCA) entre els joves. La pandèmia va fer disparar molts casos, però hi ha moltes causes. Com ho explicaríeu?
—Hi ha molts perquès. És cert que les xarxes i alguns mitjans hi influeixen: els joves s’hi poden comparar, hi ha influenciadors que venen productes per a aprimar-se i estar perfectes o que ensenyen els seus cossos i allò que mengen… Un adolescent que desenvolupa la seva identitat pot demanar-se què ha de fer per a tenir aquell cos, però realment no saben exactament què menja aquesta gent, si allò que veuen és veritat o no. Les conductes negatives relacionades amb el menjar o l’esport augmenten, i poden acabar en un TCA. Molta gent no té un TCA, però sí que té una mala relació amb el cos i amb el menjar, jo diria que més de la meitat de la població.

—I també s’hi ha de posar el focus…
—Sí, al llibre també parlo de la cultura de la dieta i la grassofòbia. D’on neix la necessitat d’aprimar-se? Molts joves pensen que si s’aprimen tindran més èxit, els seus pares n’estaran orgullosos… Potser els seus pares tota la vida els han dit: “T’has d’aprimar”, “Et portaré a un endocrí”… Darrere aquesta necessitat d’aprimar-te hi ha una necessitat de sentir-te estimat i reconegut, però és més fàcil de posar el focus en el cos i el menjar.

—En alguns casos serveix de via d’escapament. Què cerquem en el menjar, més enllà de la nutrició?
—Per exemple, el control, que és el que més em trobo a consulta. Necessitem tenir certa sensació de control, però no podem tenir-lo sobre moltes coses i el busquem on és més fàcil de trobar. Si no tinc el control en una discussió amb la meva parella i sento que no ho sé gestionar, posaré el focus en el menjar, que sí que puc controlar.

—Expliqueu que cada símptoma o conducta amb el menjar simbolitza una cosa. Per exemple, el control va més lligat al fet de restringir aliments?
—El control va molt lligat a la restricció, però també als afartaments. Sembla que el control i el descontrol siguin pols oposats, però en realitat són una roda. Després del control ve el descontrol, perquè no es pot controlar tota l’estona. Llavors et descontroles, et sents malament i tornes a controlar.

—De fet, dieu que en totes les dietes hi ha ansietat.
—Sí. Quan ens prohibeixen alguna cosa, tenim més ganes de fer-la. Si em prohibeixo un aliment, quan el tingui disponible, me’l voldré menjar més. El meu cervell em dirà: “Menja-t’ho, per si tornes a passar una temporada de restricció, aprofita.” És com omplir les reserves d’aquest aliment, i això és el que genera tanta ansietat. Si t’afartes de xocolata, com seria permetre’t de tenir-ne a casa i a poc a poc treballar aquesta ansietat i el seu origen? Què passa en el teu dia que et genera ansietat? Per un dia poder menjar-te’n un tros, però no tota.

—Aquesta mena de conductes són solament la punta de l’iceberg. En els casos de TCA o de males relacions amb el menjar, hi ha molt més per sota, malestars psicològics. Què hi trobem?
—Quan a teràpia ens oblidem del menjar i del cos durant un temps, no en parlem constantment i treballem la resta de coses, primer els pacients no ho entenen, però al cap del temps s’adonen que se senten més bé amb el menjar o el cos. En aquesta part de sota de l’iceberg hi ha, primer, una qüestió familiar. Si des de petites els pares eren molt exigents amb elles intentant que fossin perfectes. Parlo en femení perquè la majoria de persones que tenen una mala relació amb el cos i el menjar són dones, però també hi ha homes. Ser perfecta engloba el cos, ser la millor estudiant, la millor germana, la millor filla… Hi ha la necessitat de trobar una via d’escapament que a vegades és el TCA, en què la persona es dóna el permís per fer alguna cosa que no està bé. També hi ha la qüestió de l’assetjament escolar.

—Molt sovint els insults tenen a veure amb el cos.
—Sí, i es desenvolupa la creença que hi ha alguna cosa en un mateix que no està bé: el cos. La idea de rebuig i abandonament porta la persona a exigir-se perquè els altres l’estimin. Passa amb els amics, amb les relacions de parella disfuncionals i també amb famílies grassofòbiques en què es fan comentaris com ara “Com s’ha posat la veïna!” o “Aquests pantalons et fan molt de cul, a veure si baixes alguns quilos”.

—També hi ha una causa social: la grassofòbia i la pressió estètica en general, especialment evident cap a les dones.
—És clar. La societat imposa un cànon molt i molt petit, i per entrar-hi probablement has de perdre la salut. Et venen que, si hi ets dins, tindràs èxit. Sembla que això s’obre una mica més gràcies a la divulgació i a les xarxes, que també poden tenir una funció positiva, però hi ha molta feina a fer.

—Parlàveu dels comentaris de familiars, que són especialment dolorosos. Com podem canviar el xip en això?
—És molt complicat perquè les generacions anteriors tenen molt normalitzats certs comentaris, tant els més directes com els que menys. Comentaris com ara: “T’has aprimat, estàs més maca”, que no és una floreta, és un missatge grassofòbic. Són comentaris que tots fem sense adonar-nos-en. Cal divulgar sobre la grassofòbia i que cadascú estigui interessat a canviar. I els qui reben aquests comentaris poden posar límits: “No em diguis això, que no em fa sentir bé.” I si algú fa un comentari o acudit grassofòbic també podem dir que no fa gràcia i demanar que no els facin davant nostre. No és qualsevol cosa, hi ha qui posa fi a la seva vida per un assetjament relacionat amb això.

—Un dels punts més importants per acceptar el nostre cos és entendre que no solament serveix per a ser contemplat. Com ens podem mirar partint d’aquesta neutralitat corporal?
—Hi va haver un debat sobre el body positive i el body neutral. El primer concepte té a veure amb el fet que ens agradi el nostre cos, però potser no t’encanta, potser passes per un moment de canvis… Però és el teu cos, l’habites i és important que el respectis encara que no t’agradi. Això és el body neutral. Primer ens hem d’adonar que el cos ens permet d’existir i agrair allò que podem fer gràcies a ell. Si en algun moment em vull sentir més vista, puc posar-me un vestit cridaner i que se’m vegi, però si no vull, no. Perquè no hauria de ser entès en cap moment com un objecte.

—Les cames serveixen per a caminar, no solament per a ser ensenyades, igual que un cos que ha passat per un embaràs canvia perquè hi ha hagut un canvi vital positiu.
—L’autoimatge durant l’embaràs és un gran tema, activa molt de malestar. Però també acompanyo persones amb TCA que s’han quedat embarassades i han millorat moltíssim o fins i tot s’han recuperat perquè s’han adonat que el seu cos és capaç de donar vida, fins i tot després d’haver-lo maltractat tant.

—Com podem fer-li entendre tot això als més joves? El missatge és maco i útil, però sovint costa d’interioritzar.
—Cal començar abans. Hem de dir als nens i a les nenes que els seus cossos són vàlids i mereixen respecte des de ben petits, en comptes de: “Ai, que maca que estàs!” Els adolescents volen agradar i és difícil, però el missatge ha de ser el mateix, també per als adults. Hi ha parts que poden no agradar-te, però també formen part del teu cos i, si les refuses, et refuses a tu.

—Com podem deixar de comparar-nos? Recomaneu, per exemple, deixar de seguir certs comptes d’Instagram.
—Sí. Hi ha molts comptes d’Instagram que són disparadors de TCA o d’una mala relació amb el cos. Si ens comparem amb una amiga per Instagram, tan sols la podem silenciar, però si és un influencer, el podem deixar de seguir. A les xarxes veiem un 1% de la seva vida, i mai les coses dolentes. Cada vegada més, hi ha comptes que expliquen “avui he tingut un mal dia”, i també estaria bé mostrar què passa amb la qüestió corporal: “M’he emprovat cinc samarretes i no m’agradava com em quedava cap.”

—Però aquests problemes existien abans d’Instagram i sovint amb qui ens comparem més és amb les amigues.
—Sí, per això el missatge ha de ser que el teu cos és vàlid. Sí que pots revisar si hi ha missatges que et disparen el malestar. Per exemple, si hi ha un grup d’amigues en què totes estan primes menys una i van a comprar roba i fan comentaris de l’estil: “Aquests pantalons em marquen panxa” o “Com m’engreixo”, la persona grassa pot pensar: “Si pensen això d’elles mateixes, què deuen pensar de mi?” Aquesta persona pot dir que aquests comentaris l’afecten, sense invalidar-les, perquè al final les primes també es poden sentir malament perquè el cànon és molt estret.

—Quina explicació psicològica té que una persona prima es vegi grassa?
—És la distorsió corporal, veure’s d’una manera diferent de la que s’és. Hem rebut tants missatges sobre això que la por d’engreixar-nos es projecta al mirall, i realment la persona ho veu així. Faig un exercici a teràpia en què la persona dibuixa com creu que és la seva silueta a mida real. Després es posa a la paret amb la silueta darrere i li dibuixo el contorn real del seu cos. A vegades hi ha una diferència molt gran de centímetres entre un dibuix i l’altre. Moltes vegades em diuen: “No m’ho crec.”

—Això és una realitat en alguns casos de TCA, però quins mites hi ha sobre aquests trastorns?
—Per exemple, que les persones grasses no poden tenir TCA. En els manuals diagnòstics existeix l’anorèxia atípica, que és quan no hi ha infrapès. Hi ha molts més casos de persones no normatives o persones grasses amb anorèxia que persones amb infrapès, però si poses “anorèxia” a Google et sortirà algú molt prim. Com que no encaixa en el diagnòstic, la persona pensa que el seu cos no és suficient ni tan sols per a tenir un TCA. Llavors, conscientment o inconscientment, l’agreuja.

—I hi ha trastorns menys coneguts, com ara el trastorn per afartament, que molta gent normalitza.
—És un dels més freqüents, però no se’n parla. Molts pares, quan la seva filla els diu que té un trastorn per afartament, diuen: “Jo també m’afarto quan tinc estrès.” Es minimitza molt.

—Parlant dels familiars, què pot ajudar-los a detectar un TCA? Què hauria de fer saltar les alarmes? Molta gent es pensa que qui el pateix començarà a aprimar-se molt i per això serà fàcil de detectar-ho, però no sempre és així.
—Exacte, moltes vegades no és així. Hi ha senyals conductuals: si abans menjava certa quantitat i ara de sobte en menja molta més o molta menys, si menja molt a poc a poc o molt de pressa, si tota l’estona intenta de controlar què menjarà en les hores o dies vinents, si posa molt el control en el menjar, si es troben restes de menjar a les habitacions o en papereres, si talla en molts trossos la carn… També hi ha uns altres símptomes, com ara que una persona sociable de sobte s’aïlli o el contrari, que apareguin conductes impulsives, relacions sexuals de risc, alcohol i drogues… I també els canvis de pes. I és millor dir: “Estàs bé? Hi sóc per a qualsevol cosa”, que no pas “últimament menges menys, passa res?”. Si els assenyales es tanquen més.

—Hem comentat que en els TCA o en els malestars amb el cos i el menjar solament es veu la punta de l’iceberg. En el tractament, l’inconvenient és que massa sovint solament es tracta això i no pas allò que hi ha sota? A vegades, quan els pacients recuperen el pes, els tornen a casa, sense treballar gaire la part psicològica.
—El TCA es cura, però molta gent no es pot curar perquè no té els recursos. Perquè t’ingressin a la seguretat social has d’estar en un infrapès que faci perillar la teva vida o amb conductes que la posin en risc, però la majoria de gent no és en aquesta situació. I l’objectiu és que el pacient pugi de pes i torni a casa. I si hi entres sense ingrés, les visites són molt espaiades en el temps. Si et donen menjar, però no van a l’arrel del TCA, no funciona.

—I a les clíniques privades?
—Es pot treballar més l’arrel, però són molt cares i no tothom té accés a mútues o assegurances escolars. El millor tractament és un que no centri la recuperació del TCA en el pes. He tingut pacients que han estat anys ingressades i continuaven igual de greus que el primer dia. Jo començo a treballar des de la infància i em comenten que no ho havien fet mai. Falta molta formació especialitzada no pescentrista i també manca pressupost, evidentment.