María José Valiente: “L’enamorament és un estat i l’amor és una acció”

Segons l’àmbit i el paper que hi tinguem, tots podem tenir diverses versions de nosaltres mateixos. La psicòloga, mestra i escriptora María José Valiente en parla a Totes les versions de tu (Rosa dels Vents), en què dóna claus per a treure el màxim partit de les diverses facetes de la vida: com a pare, com a fill, com a treballador, com a amic… Diu que les persones som vincle, som el resultat de les diferents relacions amb qui ens envolta en cada faceta. I, sobretot, convida a escoltar-nos a nosaltres mateixos per fer allò que realment volem, i no desviure’ns per allò que volen els altres.

—Al llibre abordeu les diferents versions de nosaltres mateixos que podem tenir: pare, fill, treballador… Què penseu d’aquest mantra que corre de “sigues la teva millor versió”?
—Compte, perquè és una pressió que pot fer més mal que bé. Hi ha moltes maneres d’interpretar això de “sigues la teva millor versió”. La persona es pot demanar què ha de fer: ser amable? Estar sempre content? Per començar, l’important és que et coneguis i a partir d’aquí veuràs on et sents més còmode, veuràs qui és la persona que vols ser, no la que els altres esperen.

—És fàcil saber distingir entre allò que realment vols i allò que esperen de tu?
—El repte més gran que té una persona és conèixer-se a si mateixa. Des de petit t’encarrilen i la teva autoestima acaba depenent molt de l’aprovació dels altres, al capdavall som éssers socials. Un avantatge de fer-se gran és que t’importa menys tot això i dius: “Sóc així, per què he d’agradar a tothom? Potser que m’agradin a mi, no?”

—Parleu dels rols de pare i de fill. Com pot acabar derivant en aquesta cerca desesperada de l’aprovació dels altres, una determinada manera de criar?
—Per a ser pare o mare no n’hi ha prou de tenir un fill, és molt més. És tant, que encara no entenc com és que tenim tants fills sense pensar-ho una mica més.

—Si ho penséssim gaire, potser no en tindríem…
—No és obligatori. Fins ara una persona que no tenia fills era considerada egoista: “només pensa en ella”, “encara no tens fills?”, “encara no tens el segon?”. Hi ha moltes persones que, justament perquè veuen la responsabilitat tan gran que és, es plantegen que potser no. La gràcia és poder-s’ho pensar i decidir. Diem amor a qualsevol cosa i els nens petits també cal respectar-los, encara que a vegades sembli que no. Per exemple, si dónes una jaqueta a una criatura perquè se la posi, potser es fa un embolic i acabes parlant-li malament. Però l’amor no entén de presses. Cal donar-li temps perquè dedueixi com es fa.

—Ja hi ha una generació que cria d’una altra manera, però al llibre també alerteu que els pares no han de ser els col·legues dels seus fills. Com es pot fugir d’una educació autoritària sense que sigui massa permissiva?
—El respecte és un dels pilars fonamentals. Tu tens un fill, però no és teu; és d’ell mateix, de la vida, del seu futur. Ni tan sols has de tenir expectatives de què treballarà o d’on viurà. L’única ha de ser que sigui bona persona. La resta forma part de la seva vida. Cal tenir clar per què es té un fill. És per egoisme, perquè el vols tenir i vas tard? Per no ser menys que els altres? O és perquè vols fer un acte d’amor incondicional i tenir una persona a qui respectes, deixar-li créixer les ales i que després emprengui un vol que tu no has d’impedir?

—Hi ha persones en males relacions de parella que tenen fills per solucionar-les o per por de separar-se i no trobar ningú més per a tenir-ne.
—Una parella que està malament i té un fill per arreglar la situació normalment l’espatlla encara més. Una persona que té un fill perquè necessita tenir-lo, per a ella mateixa, fa un acte una mica egoista si utilitza l’altre per tenir el fill. Tot això passa molt més que no ens imaginem perquè ens han ensenyat què pensar, però no ens han ensenyat a pensar. Des de ben petits ens diuen que hem de tenir una família i una casa, i tu t’arribes a creure que vols allò. “Si no, què faries?”, “Fer la volta al món!”, “Quina bestiesa!”. Tirem per terra aquesta mena d’il·lusions. Poques persones són capaces de decidir la seva manera de viure, i les titllen d’estranyes o marginades.

—Aquest parar-nos a pensar què volem també ho traslladeu a la faceta laboral. Expliqueu una història que us va passar a Mèxic i que us va fer reflexionar sobre què entenem per èxit.
—Vam conèixer una família en un poblat que ens va acollir. Els vam preguntar si voldrien venir a Barcelona i ens van contestar que no perquè nosaltres som esclaus, sempre anem corrents i hem de guanyar molts diners per comprar moltes coses que ells no necessiten. Em van dir que tenien el camp, la mar, el cel… I que decideixen si pesquen, si cullen fruits o si planten, estan connectats amb la natura i els horaris biològics. Doña Benita és una senyora que durant el dia cus bosses per a pescar pops. Quan acaba, seu i mira la posta de sol. Li vaig preguntar què era la felicitat i em va dir que era això: la posta de sol, haver fet el que es volia durant el dia, un gos que passa lliure, uns nens que juguen, el sopar amb els fills… Estimar i tenir algú que t’estimi.

—En aquest remolí que comenteu, quins perills té convertir la nostra feina en la nostra identitat?
—No ets la teva feina! Ets una persona que té una feina. Ens han dit que l’èxit són els diners o la fama, però ve gent a la consulta que ho té tot i no se sent feliç, i a sobre se sent culpable perquè ho té tot i no és feliç. Què és per a tu l’èxit? Si ho reduïm a fer el que ens agrada de la manera que ens agrada és molt més senzill. No te l’han d’imposar, has de saber com vols viure. Un no pot viure per cobrir les expectatives dels altres. Com un altre cas, el del senyor que pescava en un lloc no explotat de Mèxic. Tu li dius “si tinguessis més barques guanyaries més”. I et contesta “per a què?”, “faries el que voldries”, “ja ho faig ara”.

—Una altra qüestió sobre la qual hem de decidir què volem i no deixar-nos emportar per inèrcies són les relacions. Parleu de les d’amistat i de les de parella.
—Pots viure sense parella, però no sense amics, sense bons amics. Diem amor a qualsevol cosa i no cal tenir parella. Tampoc no cal tenir molts amics i molts seguidors. Cal que tinguis alguns amics que t’escoltin, que no et jutgin, que et critiquin a la cara, però que et defensin a l’esquena.

—I la parella?
—Cal tenir en compte que l’enamorament és un estat i l’amor és una acció. L’enamorament és un estat, no cal fer res, t’has enamorat. Aquella persona camina bé, fa bona olor, riu bé, és simpàtica… Generes moltes descàrregues d’hormones de la felicitat i estàs encantat. Estàs aclaparat, allò t’ocupa tot el cap i no pots fer res més. Estàs il·lusionat, però alhora és un patiment perquè estàs molt pendent de l’altre. M’ha vingut gent a la consulta per desenamorar-se i tornar a viure tranquil·la! Aquest estat dura uns dos anys. En canvi, l’amor és una acció: has de treballar-lo, respectar la persona, tenir-la en compte, cedir…

—Confonem tots dos conceptes? Sembla que sovint entenem l’amor com una flama que s’encén i s’apaga, com als films, no com una acció que es fa, que fins a cert punt depèn de nosaltres.
—Hi ha gent que voldria viure en un enamorament perpetu i quan s’acaba l’enamorament pensen que s’ha acabat l’amor i la relació. No han fet la transició a l’amor, que exigeix una acció i una renúncia a moltes coses. Hi ha gent que voldria viure en l’estat d’enamorament sense haver-s’hi d’esforçar, i no és així. Les pel·lícules fan mal perquè et diuen això de “vés on el cor et porti” i després acaben bé. Això no és veritat. Quan no sàpigues què fer en una relació, quan vegis que hi ha alguna cosa que no funciona, si et deixes portar per les emocions un dia voldràs una cosa i un altre dia una altra. Has de posar la intel·ligència per sobre i pensar on vols anar. Què n’espero, d’una relació? Què puc oferir? És millor fer això abans que no es converteixi en una relació tòxica. Pot ser que una relació sigui tòxica encara que les dues persones per separat no ho siguin.

—Si l’amor es construeix, si en certa manera depèn de nosaltres, pot ser per sempre?
—Pot ser per sempre si es treballa. L’amor no és una cosa natural, “com que ens estimem, funcionarà”. No. Has de renunciar a la teva part narcisista que vol que les coses siguin com t’agradaria, has de pensar en l’altre, ajudar-lo… Segons Robert J. Sternberg, l’amor és un triangle de passió, intimitat i compromís. Passió vol dir que t’ha de motivar aquella persona. Si no sents cap curiositat, si t’importa un rave tot el que diu, és difícil que funcioni.

—No és una passió necessàriament sexual.
—No. La passió sexual està molt bé, però una parella són dues persones felices que comparteixen la seva felicitat. Són dues persones independents que s’ajuden a continuar sent-ho. Una relació no ha de ser una font de problemes, sinó d’alegria.

—I què passa amb les amistats? Què passa quan ja no són una font d’alegria? En aquests casos no acostumem a trobar-nos amb un amic per explicar-li que volem “trencar”.
—Perquè no en sabem gaire, d’intel·ligència emocional, si no hi quedaríem de la mateixa manera que quedem amb una parella i li diríem: “Gràcies per tot el que hem viscut, per tot el que ens hem aportat, per tot el que ens hem ajudat, però en aquest moment no trobem l’encaix ni la manera d’ajudar-nos. Tu has evolucionat d’una manera, jo d’una altra. Potser la vida ens retrobarà, però en aquest moment no.” Si un amic no respecta els teus silencis, aquest temps que necessites, no és amic del tot.

—Com és el dol per la fi d’una amistat?
—Com la resta de dols. Sempre recomano de fer-lo des de l’agraïment per les coses viscudes, perquè es pot viure des de l’agraïment o des de la ràbia: “Quina pèrdua de temps”, “quina pena”, “per què ha passat això?”. O pots dir: “Gràcies per tot el que hem viscut, forma part de mi i et desitjo el millor. Si passa alguna cosa grossa, hi seré, però deixem-nos avançar.” Fer les coses senzilles a vegades és molt complicat i complicar-les és molt senzill.