Maria Jaume: “A Mallorca no hi ha una indústria musical prou forta”

Maria Jaume (1999, Lloret de Vistalegre, Mallorca) ens cita un matí feiner al seu bar de confiança, situat en una plaça entre el barri de Sants de Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat. “Abans, vivia al Gòtic, però fa un any i escaig que m’he traslladat aquí. Canvi radical”, diu. A Sants, hi ha trobat la tranquil·litat i la vida de barri que no li donava el Gòtic, una de les zones més gentrificades de Barcelona. De fet, la qüestió del turisme és molt present al seu darrer disc, Nostàlgia Airlines, que, sense haver-ho pretès, acaba dedicant a Mallorca amb una “nostàlgia paisatgística”. També hi parla de les relacions a distància i de tenir una vida entre dos lloc: l’illa i la ciutat. Una vida d’anades i vingudes que fa sentir-te de tots dos llocs i, alhora, no sentir-te’n de cap, ens diu. Així i tot, a Barcelona, Maria Jaume declara haver-hi trobat certa estabilitat, tant en la música com en les amistats.

Mentre espera que el te negre se li refredi, parlem amb ella de tot plegat i, també, del canvi de sonoritat que ha representat aquest tercer disc, que incorpora col·laboracions amb Pau Debon (Antònia Font), Clara Viñals (Renaldo&Clara), Julieta i Mar Grimalt.

—Nostàlgia Airlines és un disc dedicat a Mallorca, a casa vostra?
—No ho vaig pensar així, quan el feia, però sí que és ver que m’han anat sortint tots aquests subtemes: Mallorca, el turisme, el problema de l’habitatge… És un disc que et xerra de Mallorca i que et xerra, bàsicament, de la meva vida. Bé, no de la meva vida, però sí que és molt influït per la vida que duc: de viure entre Mallorca i Barcelona, de treballar de música, que és una cosa molt inestable, i d’anar amunt i avall. Tot això hi queda reflectit.

—Parleu d’una Mallorca que ja no existeix: la Mallorca dels vostres avis. Podeu enyorar una cosa que no heu viscut?
—Sí, és com una nostàlgia d’un passat que és imaginari, que no he viscut. Però és, sobretot, una nostàlgia paisatgística. Per això vaig voler enllaçar les cançons de “Cala Rajada 1964” amb la de “Hoteles, sol y playa”. Primer va sortir “Hoteles” pensant en Pau Debon, tot l’univers d’Antònia Font i com podia ser una col·laboració entre nosaltres dos. I, és clar, va sortir aquest tema des turisme. Ells tenen el tema de “Islas Baleares”, per exemple, que s’assembla bastant. També vaig veure un documental d’una col·lega, Elisa Banal, que xerra de la Cala Rajada el 64 i d’una dona que hi tenia una pensió. Era de les primeres pensions que es van obrir. Xerra també de la postal que era allò i de tan bonic que hauria pogut ser, de com es relacionava ella amb els turistes… Tenien una relació d’amistat! Perquè, després, ella se n’anava a Alemanya a casa d’aquesta gent, una cosa impensable ara mateix. Ho vaig trobar curiós, i per això vaig voler fer aquesta comparació amb el que hauria pogut ser si ho haguéssim cuidat bé i el desastre massiu que ha acabat essent.

—El turisme també ha acabat essent una dependència econòmica.
—Sí, és evident que hi ha una economia del turisme i que molta gent en viu. Però també crec que hi podria haver aquesta mena d’economia molt més ben cuidada. Al final, qui s’enriqueix no és la gent, no és el poble, són els mateixos de sempre: els hotelers. Així que tampoc ens afecta, en aquest sentit.

—Els vostres pares es dediquen al sector turístic?
—No, perquè jo sóc de l’interior i ens hem quedat allà.

—Parlàveu de “Cala Rajada 1964” i “Hoteles, sol y playa”, dues cançons que s’uneixen amb el sample de “Bajo el cielo de Palma”, de Benet de Sant Pere. Per què heu triat aquesta cançó?
—Es meu padrí sempre la canta. És una cançó que sempre relacion amb ell i que, quan fèiem “Hoteles, sol y playa” em va venir al cap. Xerra d’abans i del començament del turisme. Inclús ven Mallorca perquè venguessin els turistes! Va ser per això que se’ns va ocórrer fer l’altra cançó, “Cala Rajada 1964”. De fet, el meu padrí surt al disc cantant perquè volia que tengués el seu momentet i poder-lo guardar allà.

—Viviu aquesta vida d’anades i vingudes. Com afecta a les vostres relacions socials i amoroses? És un altre dels grans temes del disc…
—Bé, és una mica això de sentir-te de tots dos llocs i, alhora, no sentir-te’n de cap. Ser de Mallorca és una mica estrany, ara. Perquè sembla que, durant l’estiu –bé, durant tot l’any– no hi estàs a gust. No hi estic a gust, a Mallorca. Pereix que vols fugir-ne. És ver que encara tenim els nostres raconets que encara no han conegut els turistes, però és el lloc on tothom vol anar i nosaltres ens en sentim exclosos. Ens sentim que ens fan fora de casa, una mica. A Barcelona hi he trobat un lloc on em sent molt a gust, hi he trobat molta gent nova i m’hi he acabat de fer el meu lloc. Però tampoc acaba de ser casa meva i, evidentment, també hi ha tot el tema del turisme i de l’habitatge, que és un horror.

—…
—Estic bé, eh? Encara que no ho sembli… [Riu.] Si pens en aquestes problemàtiques socials en el meu dia a dia, és inevitable que després surtin d’alguna manera en els disc, encara que no l’hagi volgut fer de protesta ni polític.

—Quan canteu sobre les relacions, feu servir un llenguatge digital molt generacional: els missatges directes d’Instagram, les emoticones de foc, etc. Parleu a partir de l’experiència pròpia?
—És bonic que no se sàpiga exactament si és realitat o ficció. Hi ha totes dues coses. Al final, també m’inspir molt amb el que em conten els meus amics, coses que veig en el meu entorn, que em passen… A vegades, inclús pens: “De què vull fer una cançó? De què vull xerrar?” Evidentment, t’acabes inspirant en el que tu has viscut o en el que t’han contat, però no es necessita que tot sigui cent per cent real, perquè també acaba sent una mica avorrit, això. Vull dir, crec que és més interessant fer divertida d’escoltar una cosa que m’ha passat. A la gent tampoc li importa gaire. No sóc tan important perquè la gent vulgui saber al detall què ha passat.

—La realitat de molts músics és que han de venir a viure a Barcelona perquè la cultura hi és molt centralitzada. Però aquests darrers anys a Mallorca han sortit projectes musicals molt potents. Creieu que també pot ser un pol cultural per als músics?
—Tan de bo! Però crec que encara no som en el punt de poder estar tranquils a Mallorca i que tot vagi igual de bé que aquí. En el meu cas, no vaig venir per això, però sí que és ver que, ara mateix, a Mallorca no hi ha una indústria prou forta per a tenir-ho tot centralitzat: les discogràfiques, pels programadors, etc. Evidentment, cada vegada ha anat creixent més i tard o d’hora tot això també hi anirà sortint, així com han sortit els músics, però aquesta petita estabilitat que tinc aquí, allà seria impensable.

—Actualment viviu solament de la música?
—Sí. Visc el cent per cent de la música. No sé com [riu]. Vaig tenir sort que des del primer moment vaig trobar discogràfica. Sempre he pogut fer gires que m’han donat de menjar i no he perdut d’on vinc. He tingut molta sort, perquè el principi normalment és el contrari. De moment va bé.

—Us heu sabut relacionar.
—Bé, i també hi ha hagut el factor de la sort. No perquè penquis moltíssim ho aconseguiràs. Per més bo que siguis, no passen les coses màgicament. I jo, tots aquests condicionants, els he tengut a favor i m’ha anat bé per a poder-m’hi dedicar, però també sé que és una cosa molt difícil de mantenir: així com ara em va més o menys bé, potser d’aquí a un any ja no m’hi puc dedicar. Sempre vius en aquesta incertesa.

—I això us fa por?
—Procur no pensar-hi gaire [riu]. Si ho penses, és com que has de tenir un pla B perquè, si no, te’n vas a la merda. Ara intent gaudir una mica d’aquest moment i quan s’acabi, si s’ha d’acabar, ja veuré què faig…

—El teniu, el pla B?
—No, de moment no. [Riu.]

—La sonoritat de Maria Jaume ha canviat molt en aquests tres discs. El fet que sempre tingueu un so nou ajuda a aconseguir públic nou i mantenir el que ja hi havia?
—Ha estat una mica això, però no ha estat una cosa molt pensada. El que sempre m’ha atret molt de la música que escolt és que disc a disc hi hagi canvis, hi hagi novetats. És a dir, que els músic s’exposi una mica a l’actualitat. No suport que m’encanti un disc i que el següent sigui igual. Per a jo, perd totalment l’interès. Però, en el meu cas, també ha estat el meu procés orgànic. Al final, en el primer disc, hi havia moltes cançons que vaig compondre quan era adolescent. No en tenia ni idea, de fer una cançó! Va ser com un recull de cançons que tenia, però no sabia ni quina mena de producció volia ni res… I, és clar, a mesura que he anat creixent i veient quin camí volia fer, he anat canviant. Ha estat un procés molt natural a mesura que he anat descobrint música nova.

—Tot i això, us hi reconeixeu, en aquelles primeres cançons?
—No gaire, si et sóc sincera. N’hi ha algunes que sí que els tenc estima. En general, és un disc que si escolt, em provoca tendresa i pens: “Que bufona!”, perquè és una cosa que no podré repetir mai perquè n’he après molt més i tenc unes altres eines, ara. Però sí que és ver que no m’hi sent gaire reconeguda.

—I, en canvi, amb el primer disc, Fins a maig no revisc, ja vau tenir una resposta molt bona tant de la crítica com del públic.
—Sí, hi va haver tot el reconeixement, però tampoc crec que hagi desaparegut totalment la Maria d’aquella època. Quant a temàtiques, per exemple, encara es nota que sóc jo qui escriu les cançons. Estic molt tranquil·la amb el que he fet ara i crec que agradarà. I, si no agrada, a mi m’agrada més.

—Aquest canvi de sonoritat, amb molts més loops, beats i bases electròniques, com es traslladarà dalt l’escenari? Haurem de dir adeu a la Maria Jaume amb guitarra?
—Continuaré amb la banda, però sí que serà molt més fidel al disc i a la seva sonoritat. Els músics tocaran i afegiran la màgia del directe que en el disc no es pot sentir, però sí que em desfaré bastant de la guitarra. Serà micròfon en mà i a córrer!

—Com ha estat el procés creatiu del disc sense la guitarra? Quin paper hi ha tingut Lluís Cabot?
—Ha estat totalment diferent. No havia fet mai feina així, i m’ha agradat més. En el meu cas, pens que surten més bons resultats, perquè quan componia amb la guitarra feia el que em sortia primer. I ara, amb en Lluís, fèiem un beat, o fèiem una roda d’acords i la posàvem en repetició i, a partir d’aquí, jo improvisava al damunt. Després, anàvem triant les melodies que més ens agradaven i creàvem l’estructura des d’aquí. Però també n’hi ha unes altres que han nascut a partir d’una melodia o una frase i, a partir d’aquí, l’hem desenvolupat. Ha estat molt d’anar improvisant, així agafes les coses que et semblen millor i no allò que més o manco està bé. Supòs que per això han sortit tant diferents.

—També hi ha influït la música que heu escoltat aquests darrers anys?
—Totalment. De sobte he començat a escoltar molta més música popular. M’he adonat que em perdia la meitat de coses que passaven en el món! [Riu.] Està molt bé poder escoltar i aprendre d’aquesta música. Veure que hi ha coses interessants, que ens hem de llevar molts de prejudicis i que, si una cosa funciona tant, és per alguna cosa. Està bé mirar-ho des d’aquest punt de vista i aprendre’n.

—Què escolteu, ara?
—He començat a escoltar més na Caroline Polachek, na SZA, en Rels B… Molta gent que m’ha duit a inspirar-me en moltes cançons.

—Lletra i música confonen: feu ritmes molt ballables amb lletres molt tristes. Com ara “Trista a Miami”. Ho preteníeu?
—Això ho he cercat bastant. Una cosa que m’atrau i m’agrada molt és poder estar de bon rotllo i ballar en ambients festius i, quan te n’adones, pensar: “Hòstia, potser no és tan ben parit això que cant.” M’agrada que les lletres no siguin buides ni sense significat. O que, encara que no siguin profundíssimes –perquè al disc hi ha una mica de tot–, hi hagi un moment que te n’adonis i et faci certa gràcia. Hi ha tocs irònics, que puguis pensar una mica i no quedar-te igual.

—Acabem amb “Balada des Trast”, la cançó més diferent del disc i l’única que recupera la guitarra. D’entrada, pot semblar que no lliga gaire amb les altres cançons…
—El trast és un lloc que tenen els meus padrins. Un traster de tota la vida, vaja. De petits, sempre hi passàvem molt de temps. I sí, és l’única cançó que va néixer amb la guitarra, per això té un aire diferent. També em feia gràcia poder acabar amb una balada de veritat que recordés una mica els discs passats, però que fos diferent. Aquesta cançó no l’hauria feta mai ni en el primer ni en el segon disc. Va néixer així i volia conservar-ne l’essència més crua, però amb la col·laboració amb na Mar Grimalt va agafar una altra dimensió. És molt més èpica del que me l’havia imaginat. És una molt bona clausura del disc.