Maria Bohigas: ‘El segle XXI no serà el segle de la democràcia, decididament’

L’any 1959, Joan Sales i Xavier Benguerel van crear Club Editor. El 1983, Sales es va morir i la seva dona, Núria Folch, va portar l’editorial uns quants anys, fins el 1989, quan va associar-se amb l’editorial Columna; després va passar a ser un segell de Planeta. Club Editor va acabar essent un segell agònic, només visible per la reedició de les novel·les de Mercè Rodoreda. Fins que el 2005 Maria Bohigas, néta de Joan Sales, el va recuperar (amb l’ajut d’Edicions de 1984). I va començar la represa, com diu ella, que representa la nova etapa de Club Editor.

La intenció d’aquesta entrevista era fer una mirada al passat, tot recuperant la trajectòria i els moments destacats dels seixanta anys. Però la capacitat reflexiva i la brillantor de Maria Bohigas ha fet un camí diferent, el de demanar-se per a què ha de servir Club Editor avui, quan el món viu moments inquietants, quan el feixisme torna a treure el cap, torna a limitar les llibertats (només fa vuitanta anys que va esclatar la Segona Guerra Mundial) i quan sembla clar que les primeres dècades del segle XXI descarten que puguem anomenar-lo el segle de la democràcia.

—Enguany commemoreu els seixanta anys de Club Editor. Però, de fet, el punt d’origen, la col·lecció ‘El club dels novel·listes’, havia sorgit quatre anys abans, el 1954. No l’adopteu com a data fundacional?
—Podríem fer-ho, però commemorem que fa seixanta anys dos editors, Joan Sales i Xavier Benguerel, van decidir de crear una editorial. Que no és pas igual que crear una col·lecció dins una editorial existent. És el moment en què d’una manera clara i decidida, també empresarialment, Joan Sales es converteix en editor. I em sembla que és prou bo de commemorar, oi?

—Com l’heu pensada, aquesta efemèride?
—Una efemèride serveix per a resituar-te i per fer-te preguntes que tenen a veure amb la trajectòria. I la trajectòria vol dir no girar el cap enrere sinó fer una panoràmica i pensar: el segell encara és viu i la idea és que continuï vivint. I perquè una cosa continuï vivint ha de ser consistent, és a dir, coherent amb si mateixa, i al mateix temps lliure. La concepció és vital i dinàmica, no museística. Per tant, una efemèride és un moment en què et preguntes per la teva vocació i com es tradueix en la realitat present. Et preguntes per a què serveix una editorial.

—Aquesta és la pregunta concreta que us heu fet?
—Sí, tot i que és una pregunta que et formules sempre: per a què serveix allò que fas? Perquè si penses que un editor s’adreça al públic, aquesta pregunta és fonamental. Editar és una cosa que no fas amb tu mateix, sinó amb els altres. I, per tant, hi ha una voluntat de ser útil, hi ha una voluntat de servei; en una editorial com aquesta, sense cap mena de dubte. I diria que això és fundacional: Club Editor ja va néixer amb voluntat de servei. Trobo interessant que continuï essent un servei. Però ha de ser un servei adequat. Perquè funcioni has de pretendre que el projecte tingui sentit més enllà de les teves cabòries. Que sigui útil, fèrtil i estimulant, per a la gent que té un lligam amb la literatura.

—Aquest és el vincle amb l’esperit fundacional de Joan Sales i Xavier Benguerel.
—Sí, i pensar com ho hem de fer nosaltres perquè l’extrem servei que va arribar a ser Club Editor en el moment que es va crear continuï essent un servei, no sé si extrem, però seriós.

— Ara vivim un moment extrem?
—Vivim, si més no, un moment d’alarma. Jo el percebo així. En el sentit que, de manera general (i això vol dir que ara començaré a dir coses fràgils), la sensació de passejar d’una manera simpàtica per un territori preservat, en què el futur era bastant previsible i la continuïtat era una cosa que molta gent donava per feta (parlo de la dècada dels anys vuitanta, noranta i els primers anys del nou segle), aquest país de primer món, on la majoria pensava que el futur seria millor que el present, doncs això s’ha acabat completament. L’horitzó és completament inquietant en coses fonamentals, com ara el poder polític, l’organització social, la noció d’equitat, l’educació, la transmissió, l’herència, com et relaciones i revises el passat perquè el present vagi en una direcció determinada… I si t’hi fixes, això té completament a veure amb la literatura, amb uns que escriuen i uns que llegeixen. No es tracta de ser apocalíptic, però vivim pel cap baix una crisi històrica, a escala mundial, no únicament local i europea.

—En l’àmbit local, la incertesa política i social, la repressió i el rebrec de la democràcia, potser fa que aquesta situació inquietant es visqui amb més consciència.
—Però si ets a França, amb les Armilles Grogues també; si ets a Anglaterra, amb el Brexit també; si ets als Estats Units, amb en Trump, molt més que aquí; si ets al Brasil, això que nosaltres vivim és una broma. Segons com, fins i tot et podria dir el contrari: la nostra situació fa que encara pensem que els problemes són aquests que tenim, però els problemes més abismals són que Vox ha entrat al parlament d’Andalusia i que la dreta ha pactat amb el feixisme. Per tant, el 1959 què es tractava de fer en aquesta editorial? Entre altres coses, de lluitar contra les conseqüències del feixisme i avui, ens tornem a trobar en una època en què el feixisme és arreu. No el feixisme en el sentit metafòric, sinó que parlem d’un discurs polític que defineix l’enemic i en vol la destrucció. És això. Per tant, estem en una època en què la violència torna a ser protagonista. De moment, tu i jo encara no la coneixem, però no dubto que la coneixerem. Milions de ciutadans del món són conscients que quan ens pensàvem que aquella etapa de no-violència social i no-violència política regiria el nou segle, anàvem molt equivocats. Ja s’ha demostrat. El segle XXI no serà el segle de la democràcia, decididament.

—Si més no, les primeres dècades.
—La tendència és a destruir aquest parèntesi democràtic. Per una altra banda, un parèntesi relatiu, perquè tampoc no és que sigui nou. I en aquest context d’inquietud i d’incertesa, nosaltres no publiquem assaig polític, no publiquem sociologia, no en tenim vocació ni en tindrem. Nosaltres publiquem literatura, que és un terreny molt especial. I voldria contribuir a aportar bona literatura, aquella que et permet de sortir de les rutines mentals, sortir del gregarisme i sol·licitar la consciència per rumiar la teva visió del món. Tan indirectament com vulguis, però amb la idea que la literatura que publiquis no sigui innòcua.

—Per tant, en el camí de Club Editor hi ha la voluntat de publicar literatura en què l’autor s’interpel·la sobre la realitat que viu; alhora, i en l’etapa actual d’una manera molt directa, és una editorial que dóna veu als autors a qui els l’havien arrabassada. Per exemple, en la col·lecció ‘La cara fosca de les lletres’.
—Sí, d’aquells autors que van actuar i que després no han estat escoltats. ‘La cara fosca de les lletres’ ha ofert textos que sobretot tenen molt a veure amb el nostre passat immediat. Fa catorze anys de la represa i si n’han passat, de coses, en la nostra societat! Això també és molt bonic de veure a través de l’editorial. Te’n recordes de tal llibre i en quin context el vas haver de defensar i amb quines dificultats vas ensopegar… I deu anys després és un altre món. De vegades, fent broma, diem: tornem a fer la programació del primer any i ens anirà de conya. [Riu].

—L’any 2005-2006 quins llibres vau publicar?
—Hi havia Entre dos silencis d’Aurora Bertrana, La set d’Andrei Guelassimov… Puja-hi de peus, els trec ara i tindrien èxit! De fet, Entre dos silencis la tornaré a publicar aquest mes de setembre i aquesta vegada serà llegida, perquè les coses evolucionen. És veritat que en moment de tornar-nos-hi a posar, tot el que tenia a veure amb una relectura del passat recent o tot el que havia estat aquesta societat durant la guerra i la postguerra era una cosa que no interessava gaire, encara. Era l’època que el Memorial Democràtic va fer un seguit de coses molt importants, però encara no havien germinat, si vols. Ha calgut esperar temps, com tot. I, repeteixo, no es tracta de fer historiografia, sinó d’entendre que la imatge que construïm sobre un fet històric sol ser una simplificació absolutament impossible. D’aquí ve l’interès de tornar a la realitat dels testimonis, que en aquest cas utilitzen la literatura. Aquests testimonis et conviden a tractar amb el mateix matís el teu present i no instal·lar-te en discursos simplificats i còmodes, que et duen de dret a la paret. Aquesta és la idea: comprendre que el fet realment complex i imprevisible i inquietant és humà, no pas polític. No és un problema d’ideologies, és un problema d’ètica i sempre serà un problema d’ètica.

—L’ètica!
—Si agafes l’Alice Munro, el conflicte humà i el conflicte ètic dominen. I, d’acord que succeeix al Canadà i és una altra època i són uns altres temes i és un altre univers mental, religiós i social, però planteja que cada persona, per modesta, insignificant i fins i tot ridícula que sigui, té una capacitat d’actuar, té una llibertat, té una conducta. I és capaç de grans traïcions. Aquesta és la gràcia de la literatura: a través d’un fenomen d’identificació i d’interès per una vida que no és la teva, ets tu que acabes tremolant en els teus fonaments. Jo crec que és aquest tremolor que ha de produir la literatura! Recordar-te que ets fràgil i vulnerable, i recordar-te que si no vols caure, no t’has d’instal·lar en discursos còmodes.

—…
—Per exemple, un dels discursos còmodes terribles, que s’han fonamentat molt a partir d’una relectura completament fal·laç del passat, és el malentès que s’ha creat entorn de l’expressió de Hannah Arendt, ‘la banalitat del mal’. Quan Hannah Arendt parlava de la ‘la banalitat del mal’ no volia dir en absolut que cometre una abjecció fos normal, com s’ha acabat entenent! Hi ha molta gent que et diu amb bona fe: ‘És clar, és que si tu i jo fóssim a Alemanya l’any 1933 seríem nazis.’ Escolta, no! En aquella època, igual que en qualsevol altra, hi va haver gent que va ser capaç de conservar la rectitud i hi va haver gent que no. I això és un gran tema. El segon volum de contes que hem publicat  de la Víctor Català té un pròleg en què parla de l’opinió. Diu que l’opinió per anar bé hauria de ser un concert de veus, polifònic. I què passa quan l’opinió té un sol color? Quin engany s’ha produït perquè domini un sol color? Quins són els moments en què veritablement parlar amb llibertat és possible? Quins són els moments en què saps que has de parlar fluix? La Víctor Català no para de recordar-te que tota generalització és invàlida.

—La literatura com a eina per a qüestionar i combatre l’homogeneïtzació.
—I quan parles de literatura, les obres compten, però tant com les obres també compta el comentari de les obres, la seva recepció. Perquè és tot plegat que acaba conformant l’imaginari d’una societat. En aquest any de commemoracions, publiquem una autora que diria clarament que és dels fonaments del catàleg. Publicar aquesta obra per a mi és primordial, perquè toquem una cosa que ha de ser sentida, ha de ser tinguda en compte i ha de fertilitzar la gent que llegeix. És una autora francesa que es diu Charlotte Delbo. La mesura dels nostres dies surt al febrer.

—Parleu-nos-en, de Charlotte Delbo, una dona que expressa el moment d’inquietud i de necessitat d’ètica en els temps que vivim.
—Charlotte Delbo és una mena de vacuna contra la idea que hi ha èpoques en què tots tenim el dret de ser uns cabrons. Perquè l’època els autoritza. El resultat de la idea de ‘la banalitat del mal’ tal com s’ha anat transmetent. Charlotte Delbo va ser a la Resistència en l’època de l’ocupació de França pels alemanys. Havia estat de les joventuts comunistes, filla d’immigrants italians, escenògrafa i ajudant de direcció de Louis Jouvet. El 1943 va caure en una batuda, el marit va ser afusellat i ella deportada, amb 230 presoneres polítiques més, a Auschwitz. També va passar pels camps de Birkenau i Ravensbrück. Va ser alliberada el 23 d’abril de 1945. Delbo va conservar el sentit de la responsabilitat individual dins una societat, que és: pren sempre la paraula contra la injustícia. Sempre. És una frontera clara que fa que qualsevol postveritat se’n vagi a pastar fang. Va escriure Cap de nosaltres tornarà, però no va publicar aquest llibre fins el 1965. La publicació va coincidir amb els vint anys de l’alliberament. I aleshores ella se’n va anar a veure les companyes dels camps que encara eren vives. Una per una. I li van explicar com havia estat la vida després del camp d’extermini. I hi ha vides molt diferents, hi ha actituds molt diferents…

—Sembla el treball d’Aleksiévitx.
—És d’alguna manera el llibre La guerra no té cara de dona d’Aleksiévitx. Però escrit molt abans i amb un univers humà i literari molt diferent. D’aquest recull de testimonis, en va fer el llibre La mesura dels nostres dies. És el que publiquem ara. I l’any vinent, que serà el setanta-cinquè aniversari de l’alliberament dels camps, publicarem Cap de nosaltres tornarà i una tercera obra, que es diu Un coneixement inútil. La Delbo té una cosa excepcional i és que la solidaritat és clau per a la supervivència. Després d’ella ja no pots llegir igual la literatura que parla dels camps de concentració. A més, escriu d’una manera que et permet de fer l’extrapolació en el teu present.

—En una situació tan extrema també?
—Jo, que he crescut a París, quan hi vaig ara, passejant al vespre, trobo gent per terra, dormint al carrer. I Barcelona s’ha omplert de gent pel carrer, de sense-sostre. Aquesta situació és una cosa molt aguda. I és un moment en què segons quins discursos contenen un odi que s’encarnarà d’aquí a no res. I tot això per dir-te que Club Editor és un catàleg eminentment literari, però que al darrere hi ha una preocupació que és eminentment política i social.