Maria Barbal i la generació dels silencis

Maria Barbal (Tremp, 1949) ha publicat A l’amic escocès (Columna), una novel·la que té com a gran reclam que l’escriptora, coneguda sobretot pel seu long-seller internacional, Pedra de tartera, torna a ambientar la història al seu paisatge natal del Pallars. L’obra té com a fil conductor la vida d’en Benet, un jove amant de les arts i l’escriptura que estudia a Barcelona, tot i que després accepta de seguir les passes del pare i dedicar-se a fer de funcionari d’obres públiques per les valls del Pallars. Un personatge d’una generació que pateix la guerra i la postguerra, amb totes les coses que això comporta. I al Benet s’hi contraposa en George, un brigadista escocès que coneix durant la guerra del 1936-39, convalescents tots dos en un hospital, i que protagonitza un epíleg, que tanca el llibre i alhora fa venir ganes de continuar llegint la nova història que se’n deriva. Però aquesta novel·la té dos elements que la fan especial. El primer, que parteix d’un material real que, per proximitat familiar, Maria Barbal va rebre fa molts anys. I el segon, que tot i que els dos protagonistes són masculins, la novel·la brilla especialment en el desplegament d’uns personatges femenins potents, tant pel que fa a la força que tenen com pel dolor que contenen.

—Haurem de parlar de les guardes del llibre, que semblen el mapa d’un tresor…
—Hi ha un seguit d’elements que són verídics, autèntics: el dibuix de la coberta, les guardes del llibre, que contenen l’inici dels records d’un soldat republicà que durant la guerra, a l’hospital, ha conegut un brigadista escocès ferit com ell, i aquest text comença dient: ‘El meu amic d’Escòcia ha marxat.’ Tot això és veritat i també uns fragments que trobem dins el llibre, amb lletra més petita, que són comentaris d’aquest protagonista, en Benet, que té una feina que el porta a anar d’un lloc a un altre, i en aquests fragments comenta què li passa en un poble i en un altre. I, finalment, es reprodueixen unes cartes d’amor, que també són reals. És a dir, que tenia molta feina feta.

—I aquest material, com us va arribar?
—Per proximitat familiar, als anys setanta, em van arribar uns primers papers. Eren papers grocs, escrits durant l’any 1938 sobretot, a l’hospital (també n’hi havia algun d’anterior, del 1935-36). Durant la guerra el paper anava escàs, per això són escrits sense marge, amb lletra petitíssima, aprofitats del tot. Era una documentació que vaig trobar molt interessant, perquè ja hi ha el tema del brigadista com a punt fort de la història. Però, és clar, tota la resta són moments molt difícils: és el jove soldat ferit, que ha perdut el contacte amb la família, que no sap si es posarà bé, que es troba en un ambient de nerviosisme molt alt i amb la perspectiva de tornar al front. Per tant, una novel·la sobre això… Durant molt de temps no m’hi vaig atrevir.

—Massa dolor concentrat?
—Sí. Però quinze anys o vint després, em van arribar les cartes d’amor que en Benet (pren aquest nom a la novel·la) va escriure després de la guerra, el 1942. I en aquestes cartes, que són moltes, jo descobreixo un canvi, una evolució en aquesta persona. Una evolució feta en uns anys transcendentals: s’ha acabat la guerra, ell poc o molt s’ha posat bé, ha començat una feina que no havia triat, però que fa amb més personalitat i ganes de sortir-se’n, perquè té el referent del gran pou fosc que ha estat la guerra. I encara que tot sigui terriblement difícil, i que senti el pes de la dictadura, ell es reconstrueix com a persona i esdevé més optimista, sobretot perquè finalment s’enamora. I aquí apareix la figura de l’Elvira.

—En Benet treballa a Obra Pública i va d’un poble a un altre, itinerant, i és per això que li escriu cartes.
—Sí. Si aquestes dues persones haguessin estat d’un mateix poble, la història hauria canviat força. La relació d’ells és epistolar.

—I dèieu que les cartes us van arribar més tard i això us va fer repensar el projecte.
—És quan em veig amb cor de pensar en un projecte de novel·la, perquè veig com continua el personatge. Hi ha una altra visió de la vida, sense prescindir de res, i m’adono que tinc una novel·la: tinc l’amistat amb l’escocès i tinc la història de l’enamorament, de les dificultats de l’enamorament i del fet que ell accepta finalment la feina que fa, posant-hi part de la seva personalitat. En Benet ha fet una renúncia en un moment determinat, però després no ho viu com una renúncia, sinó com un canvi.

—Quan és jove, en Benet vol dedicar-se al món de l’art: l’apassiona pintar, li agrada escriure i ho fa molt bé. Però hi ha de renunciar. En aquest llibre, la idea de la renúncia és un element poderós i molt present en la història de gairebé tots els personatges. Hi ha un munt de renúncies, que impliquen pràcticament sempre canviar de vida i molt de dolor.
—És que aquesta generació d’immediata postguerra, que són joves durant la guerra i encara ho són després, aquesta generació ha estat molt castigada per les circumstàncies. Arran del llibre, la gent m’ha explicat coses impressionants. Però la renúncia d’en Benet jo no la veig extraordinària amb ulls de la seva època (encara que amb ulls d’avui ho sigui). En aquell moment, la gent feia renúncies molt superiors. Per exemple, una noia d’una casa de pagès que perd el germà durant la guerra. Ella és promesa amb un xicot, però el pare li diu que no s’hi podrà casar, perquè ara ella és la pubilla de la casa i no es pot casar amb un hereu, sinó que s’haurà de buscar un noi que sigui un cabaler. Déu ni do.

—Sí, però totes dues renúncies et priven de la llibertat de triar el camí per on vols anar.
—Sí, sens dubte, és així. Però en el cas d’en Benet també hi ha el factor del caràcter: abans de la guerra, en Benet tenia la idea de quedar-se a Barcelona. Ho hauria pogut intentar i no ho va fer. Tenen molt de pes la resta d’elements.

—En aquest sentit, l’escocès seria l’altra cara: trenca amb la família i fa mans i mànigues per convertir-se en periodista, que és el que acaba essent.
—A mi també m’ha interessat molt el personatge del brigadista. Primerament, pel fet de fer-se brigadista: un noi jove que viu en unes circumstàncies bones o suficients i que decideix anar a la guerra espanyola… D’acord que hi ha aventura i un distanciament de la família, però el primer dia que arriba a l’estat espanyol ja es podia adonar que la cosa era molt seriosa. I de fet, ell viu una cosa terrible: maten gairebé tots els seus companys. Era un personatge molt interessant. Ara, a mi també m’ha agradat veure en perspectiva la vida de cadascun i com l’un mira l’altre. Això m’interessava. I abans també volia dir que en Benet és un personatge que creu en la cultura: creu que si escriu millor, llegeix més, es forma, tindrà una vida millor, serà en certa manera més feliç, tindrà una feina més adequada i guanyarà més diners… Aquesta fe, en Benet la continua tenint, malgrat la dictadura. Per això m’interessa aquest personatge, perquè és aquest element que fa que ell sàpiga acomodar-se a una nova situació amb una certa mirada cap al futur.

—Però de la història del brigadista no en sabem pràcticament res fins a l’epíleg final. Per això és potent el final de la novel·la, perquè a l’epíleg es concentra i es construeix un nou personatge amb una història completament nova i sembla que comenceu a estirar el fil d’una altra novel·la encara per escriure.
—I tant. Aquesta qüestió va relacionada amb un dels plantejaments que vaig haver de resoldre al llarg de tota l’escriptura: veure quin paper tenia aquest brigadista. De fet, vaig començar la novel·la per la mirada del brigadista. Però hi havia una dificultat important: en certs moments fallava la versemblança. Perquè en certes qüestions de país, de família, de societat, de llengua, el brigadista no m’era útil com a veu narrativa per a abordar tot això. I vaig tornar a començar la mateixa història però dita d’una altra manera. Per això, l’estructura, que per al lector pot semblar senzilla, a mi m’ha estat complexa de treballar.

—És una estructura complexa perquè conté un mosaic de punts de vista diferents. I després també feu servir diferents recursos narratius: la tercera persona, l’epistolar, el diàleg…
—Jo partia de la idea que escrivia uns anys de la vida d’una persona corrent, però que eren uns anys molt importants per a la societat d’aquell país i m’interessaven les diferents veus cap a aquests anys. Un ventall de personatges que no pensen igual ni són del mateix sexe ni tenen la mateixa edat. Quan comença la part que he anomenat ‘Veus. Mirades’, al final hi ha la de l’Elvira i la del Benet i aquí he intentat, més que un monòleg, el monòleg interior, el seu pensament. Hi ha hagut molta cura a trobar el que havia de ser. I el monòleg interior es contraposa a les veus de les veïnes del poble de l’Elvira, que també ens ajuden a veure l’altra part de la gent del poble, com es podia viure una postguerra en un poble petit de muntanya.

—Tot i que els protagonistes són dos homes, la potència de les veus femenines, de la construcció dels personatges femenins, fa que la història d’aquestes dones prevalgui en la novel·la.
—Això m’ho ha dit algú més i és curiós, perquè hi ha dos protagonistes homes, però el tema de les dones apareix molt fortament a partir de la relació amorosa d’en Benet. Al voltant de l’Elvira apareix la seva mare, la seva padrina, la germana, l’amiga… Jo intentava això: que la novel·la fos, sobretot, la història d’en Benet, però que també fos l’altra vida que potser ell havia desitjat, la d’en George (el brigadista), i també la societat d’un moment determinat amb tots els ingredients possibles. En un moment i en un lloc. Perquè aquesta novel·la situada a la ciutat, hauria estat diferent. Potser no gaire diferent en els temes, però sí diferent, perquè són mons diferents, fins i tot contraposats a vegades.

—Són dones molt fortes, les que apareixen a la novel·la.
—Dones molt fortes que tenen les idees molt clares. Potser en aquell moment la gent se centrava més en el seu paper. Perquè cadascuna ocupava un paper social molt concret. Avui dia tenim la sort, en general, de moure’ns en diversos papers. Tenim un marge per a triar. Però, en aquell món no era gens fàcil: tu naixies en aquell lloc, amb aquell sexe, en aquella casa, que era pobre o era rica… Tot allò tenia un pes per a tota la vida. Potser hi havia el moment del casament, que implicava un distanciament, que es pot llegir com una fugida, però vaja… Aquest és un dels temes.

—També retrateu la llibertat d’acció i pensament que les dones comencen a tenir a l’època de la República i com la dictadura les esclafa.
—Sí, perquè a la Noguera, on van a viure en Benet i la seva germana quan són petits, és un lloc amb molta activitat cultural, en relació amb el passat i, sobretot, amb quin serà el seu futur. I de la formació rebuda durant la República, possiblement, li surt la força a la Veva (la germana d’en Benet). La part dels dos germans es diu ‘Lletra’, perquè per tots dos la cultura té molta importància. Aquests dos personatges no serien com són sense aquella mare que els subscriu a la revista Patufet, fent cas d’un professor. Ells s’inicien en la lectura amb la joia del descobriment, primer, i després amb la possibilitat de fer-ho millor. Fins i tot, hi ha una qüestió que em va impactar en els escrits que em van arribar d’en Benet real, que deia: ‘Ara hauré de seleccionar millor els llibres que llegeixo, perquè alguns es troben per sobre de la meva capacitat i només em servirien ara per quedar bé en una conversa. Però jo sóc un obrer i he de procurar que cada llibre que llegeixi em formi millor’, etc.

—A la novel·la hi ha molts detalls. Com que feu servir molt el recurs de l’epistolari, parleu de la lletra que fan molts personatges, com a signe de cultura i de condició social. Hi ha un interès gairebé grafològic.
—Quan en Benet es troba ferit, a l’hospital, fa esborranys de cartes, perquè si no, no m’haurien arribat. Esborranys per fer-les millor, per escriure-les millor. I el cosí i l’oncle li lloen la lletra i el fet de no fer faltes. De mirar-s’hi també, amb les paraules que utilitza. I per a l’Elvira aquelles cartes són un motiu d’admiració cap a ell. És un punt de molta importància en aquesta història.

—En aquells moments, tenir cultura era un signe de distinció i d’admiració. Creieu que ara tenir cultura té la mateixa consideració?
—Crec que clarament avui no és així. No dic que no ho sigui per a una minoria, però es dóna molta més importància al fet de sortir a la televisió que no pas a tenir un bon nivell cultural, d’educació… I la cultura també representa una certa gestualitat en aquell moment i és un dels elements clau del personatge. En algunes cartes d’en Benet real hi ha llistes de tots els llibres que ha arribat a llegir. No m’ho invento. Penseu que aquesta novel·la és la que té menys part imaginativa de totes les que he escrit.

—Podríem dir que és una novel·la de no–ficció?
—No, no. Hi ha una base argumental que és verídica, però a partir d’aquí he pensat els personatges, com es van fent des que són petits fins que són adults. Això és cosa meva.

—I us ho heu passat bé escrivint-la?
—M’ho he passat molt bé, tot i que m’ha costat trobar les veus narratives, com introduir els elements verídics dins el text, perquè de cartes potser en tenia cinquanta i també els trossets de diari. Què col·loco i on ho col·loco. També ha estat un esforç l’evolució emocional dels personatges i les pressions que pateixen, per a retratar-les com més bé millor.

—De l’etapa de la guerra no predominen els moments que en Benet és al front, sinó els dos períodes de convalescència. És perquè és quan ell pot escriure?
—Jo no volia fer una novel·la sobre la guerra, però era imprescindible que la guerra tingués un paper molt important en la novel·la, que és tota la descripció sobre què es viu, no a primera línia sinó a segona línia, la dels ferits i hospitalitzats. I la guerra també com a conseqüència, que és el que representa la mort tràgica del pare de l’Elvira. És a dir, que la guerra surt en dos moments, fonamentalment. I parlo poc dels tres camps de concentració on en Benet real va estar internat perquè penso que ja hi ha molta literatura sobre això i no volia insistir-hi.

—Sí que parleu, potser perquè no se n’ha parlat gaire, de la repressió que van patir moltes famílies, com la de l’Elvira: uns veïns del poble denuncien el seu pare no se sap per què, la Guàrdia Civil franquista el mata, i castiguen la mare i les dues filles petites enviant-les a un poble de l’Aragó.
—Quan mataven algú d’aquesta manera, arbitrària, les famílies, perquè no reclamessin res, perquè no molestessin, les desplaçaven. I això va ser una constant. És impressionant. Em vaig documentar amb un llibre que es diu La guerra civil a Rialp, escrit per un cosí germà del meu pare, Joaquim Barbal. Jo situo l’acció en aquesta zona. D’aquest llibre, en vaig treure documentació per a explicar la part de l’evacuació de l’Elvira, la seva mare i la seva germana. Les situo a Ortilla, perquè al llibre s’explica molt bé la reacció que té la gent d’allà: primer el distanciament, gairebé l’odi per part d’algú, i després l’aproximació. Em va semblar molt interessant. I aquests desplaçaments eren una constant. Imagineu-vos: mataven algú com a represàlia d’una acció que havien fet uns soldats. Però la represàlia era sempre sobre la gent de la vall. Aleshores, desplaçaven la família. I quan els membres de la família tornaven, el poble els mirava malament i els girava l’esquena. I decidien que no tenien dret de res: les noies no es casarien, els nois no trobarien feina…

—I encara ara, allà…
—Encara hi ha silencis. És que allà hi va haver unes matances impressionants. Van posar un militar jubilat, Sagardía, que va sembrar de morts des de Sort fins a la frontera. Penseu que si no trobaven l’home, mataven la dona, el fill, el pare… Van arribar a matar dones embarassades. No se sap gaire, això, tot i que hi ha un llibre de Manuel Gimeno, Guerra i revolució al Pallars, que en parla.

—El vostre llibre també tenia la voluntat de trencar aquest silenci?
—No era la intenció, però segur que hi ajuda. I m’està molt bé que hi ajudi. Aquesta gent que va patir la mort i la repressió eren la comunitat dels silencis. La generació de la guerra és una generació que va patir molt. I en aquests llocs petits penso que molt més, perquè les societats eren força asfixiants. I si tenies consciència de la injustícia, com l’Elvira, viure en aquests pobles era una condemna. Jo he volgut ser sincera amb el personatge de l’Elvira. Estic segura que es va enamorar d’en Benet, però alhora estic convençuda que en el fet de casar-s’hi també hi havia la voluntat de fugir.

—Fer setanta anys pot ser un motiu que us hagi portat a tornar al món del Pallars? O commemorar l’any passat els vuitanta anys de la Batalla de l’Ebre? Són dates que a vegades desencadenen reaccions…
—Jo havia tornat al Pallars amb País íntim, però amb una altra generació, la meva, la dels néts de la guerra. Ara, el fet de tenir una edat potser sí que condiciona una tria d’alguna cosa que vulguis deixar escrita. És com un deute amb aquesta generació i amb la persona que va deixar aquests escrits, però que jo veig com la història d’una generació.

—Sobre l’epíleg del brigadista, que dóna peu a una nova història, heu pensat que sigui un nou llibre?
—Vaig fer molta recerca per a trobar el brigadista real, però no el vaig trobar. No he pensat d’escriure’n cap novel·la, tot i que aquest món, el dels brigadistes, és molt interessant, perquè eren joves empesos per un ideal i per un caràcter, i segur que aquest episodi va marcar les seves vides.

—Diuen que la història és cíclica. No volia deixar passar l’entrevista sense saber com viviu la situació actual del país, de repressió i minva de llibertats.
—Doncs justament perquè hi ha aquesta història passada, ho visc amb tristesa i amb pessimisme. Justament perquè vinc d’una història de repressió i dolor, tot això em fa molt de mal i em fa perdre l’esperança.

—És fort, això que dieu.
—A veure, penso que hi ha una esperança futura per a la nostra societat, però que jo no la viuré. Això penso.

—I per acabar més animades, com us proposeu aquest Sant Jordi?
—Darrerament, em sembla multitudinari, el Sant Jordi, i m’espanta una mica. No és un dia que em senti còmoda, en general. Però aquest any el visc amb molta il·lusió perquè tinc aquest llibre acabat de sortir, amb ganes d’entrar en contacte amb alguns lectors i viure’l plenament.

—I després, cap a Buenos Aires.
—Sí, vaig a la Fira del Llibre el 5 de maig. Hi faré dues taules rodones, una amb en Joan-Lluís Lluís i una altra amb l’Antoni Vidal Ferrando.

Que vagi molt bé.