Maria Antònia Font: ‘Ja n’hi ha prou de parlar del “trifachito”!’

Maria Antònia Font és la presidenta del Col·lectiu de Dones dels Països Catalans, constituït la setmana passada a les Illes Balears i que va ser present a la manifestació a Madrid contra la repressió judicial i a favor de l’autodeterminació. Repassem amb ella la importància de crear aquesta mena de xarxes arreu del territori i de l’autocentrament de lluites socials com el feminisme. Recordem els anys de repressió contra el català a les aules amb José Ramón Bauzá a la presidència del govern, quan Font era la responsable de Política Lingüística del sindicat d’ensenyament majoritari a les Illes, l’STEI. Recorda amb emoció la resposta immensa de la societat illenca amb l’onada verda que va envair els carrers en defensa de la llengua.

Font, una lluitadora incansable per la llengua i la cultura de Mallorca, denuncia l’aparell mediàtic de l’extrema dreta. ‘Ja n’hi ha prou de parlar del trifachito!’, deixa anar en un moment de l’entrevista. I destaca que la por que volen imposar no ha de fer perdre de vista el rumb que ha de seguir el país.

—Perquè neix ara el Col·lectiu Dones dels Països Catalans?
—És un projecte que s’ha gestat aquests cinc anys. Venim d’una experiència prèvia d’espais i lluites compartides. Magda Gonzàlez, de l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, la jove activista Júlia Fernàndez i jo mateixa en som les fundadores. Volem crear un espai compartit de dones de tot el territori que ja tenguin clara la nostra unitat cultural. Cal crear aquesta comunicació, interrelació i acció conjunta entre les dones del nostre territori.

—Vol ser un col·lectiu feminista?
—Sí, però amb una visió autocentrada que entén el país sencer. Mantenim converses amb dones de les Pitiüses, de Menorca, del País Valencià i del Principat de Catalunya. Volem fer presentacions oficials arreu. Aquest col·lectiu és una eina de creixement i d’aprenentatge conjunt de les dones. També és un espai nodridor que vol contribuir en aquesta transformació social.

—El feminisme no té una visió autocentrada?
—Som molt respectuoses amb el moviment. Cap crítica, en aquest sentit. Nosaltres arribam en aquest moment per reconèixer i empènyer la feina que ja han fet tots els feminismes. Volem participar-hi. Reconeixem la feina feta, molta, i per moltes dones. Però volem ser present en aquests fòrums que representen l’apoderament de la dona. Nosaltres volem introduir aquest apoderament també dels pobles i de les nacions perquè no s’oblidi i que sigui una lluita compartida. Aquest col·lectiu és una eina també de participació social amb altres entitats cíviques i feministes, amb una visió autocentrada.

—Quins són els objectius fundacionals del col·lectiu?
—L’objectiu és treballar des d’una visió de gènere per la construcció del país. Nosaltres volem contribuir en aquest petit país sencer que somiam i volem col·laborar en la construcció d’aquesta nova república feminista, ecologista i que treballa pels drets socials, per la igualtat de la dona i per la llibertat. Per tenir un futur de progrés, de creativitat i de cultura. La constitució espanyola ens impedeix de federar-nos, però ens volem aplegar a partir de col·lectius com el nostre.

—Què representa el fet que la iniciativa s’impulsi des de les Illes?
—El col·lectiu és també una eina de catalanitat. Ens permet de sortir de l’aïllament geogràfic. Que la iniciativa parteixi de les Illes permet de rompre el mite de la imposició catalanista que alimenten la dreta i els grupuscles extraparlamentaris de l’extrema dreta. Idò no, no és cap imposició, perquè aquesta iniciativa surt de les Illes i pretén de fer un agermanament amb el País Valencià i el Principat, reivindicant aquesta unitat cultural que podria esdevenir nació política, si així es decideix amb els processos democràtics que calguin.

—Vau ser a la manifestació de Madrid?
—Sí, hi vam ser, a la manifestació. I vam participar en la reunió que les entitats cíviques i socials i els sindicats vam fer a migdia. La manifestació va ser molt reivindicativa i multitudinària. Va ser com sempre, com si fóssim a Barcelona. Hi havia persones de totes les edats. Em va agradar molt quan cridàvem ‘hemos venido a despedirnos’. Abans, vaig assistir en aquesta reunió d’entitats que vol crear una xarxa de solidaritat amb Catalunya. Fa temps que diem que l’estat espanyol exerceix un maltractament institucional a Catalunya amb els mateixos paràmetres, per exemple, que l’assetjament laboral.

—Què voleu dir, exactament?
—Aquest assetjament consisteix a negar la comunicació i aïllar la víctima per fer que la gent no reaccioni. Això és un problema de tots, no solament entre Catalunya i Espanya. Quan hi hagi sentències, organitzarem un acte simultani amb gent del País Basc, de Galícia i d’Andalusia. Es vol crear un front per la llibertat i contra la repressió. Va ser una trobada molt enriquidora.

—Què us va semblar l’absència de l’ecosobiranisme polític de les Illes a la manifestació?
—Les organitzacions de les Illes presents a Madrid érem nosaltres, l’Associació Sobiranista de Mallorca, l’Obra Cultural Balear i el sindicat STEI. No són temps de nedar i guardar la roba. La nostra entitat s’ha constituït també per poder parlar clar. Més per Mallorca és favorable al procés independentista, entén la idea dels Països Catalans, però tenen un discurs i no es poden moure d’aquí. Tenen por que si ho fan, Ciutadans i companyia se’ls tirin al damunt i surtin perjudicats electoralment.

—La por els paralitza?
—És que ja n’hi ha prou de parlar del trifachito! Si parlem d’ells, no diem què volem nosaltres. La gent s’alça darrere dels qui saben què volen i cap a on van. I si no, recordeu l’onada verda contra Bauzá. Varen veure uns mestres que s’alçaven.

—Però l’amenaça de l’extrema dreta és real. Poden entrar a les institucions.
—Les darreres enquestes a les Illes indiquen que la gent que votaria Vox és molt poca. Aquesta amenaça del trifachito fa molt de renou. És minoritària però té molts altaveus. No ens ha de fer por. No podem estar tot el dia pensant en ells. Hem de decidir què volem nosaltres i continuar ferms i endavant. I el Principat de Catalunya és un exemple molt potent d’aquest apoderament del poble que debat sobre quin país volem.

—Parlant del país que volem, suposo que no voleu pas un altre Bauzá al govern de les Illes.
—Jo visc a Sa Cabaneta i vaig tenir de batlle en Bauzá. Després, el vam tenir de president del govern i ja vàreu veure com va anar tot. Això va fer que la gent es deixondís. Aquí mai no havien sortit 100.000 persones al carrer en una manifestació. I va passar contra la política lingüística de Bauzá. Hi va haver molta unitat d’acció entre docents, pares i mares.

—És viu, aquest esperit?
—Jo el sent molt viu perquè no m’he aturat, però ara no hi ha aquella amenaça al govern. Un govern que hem ajudat a constituir i que s’ha de dir que ha fet polítiques lingüístiques molt febles. Recordem el requisit a Sanitat, que no és un requisit perquè no hi ha unes oposicions. No s’ha fet cap estudi centre a centre per a valorar com funciona el decret de mínims. El Consell Social de la Llengua Catalana no ha estat un òrgan de participació i debat real.

—Ja sabeu què és que us persegueixin per penjar llaços, oi?
—Precisament, vam tenir la mateixa lluita pels llaços quadribarrats a les façanes dels centres educatius en època del govern Bauzá. Ara es reprodueix al Principat amb el llaç groc. Vam anar al Parlament Europeu per denunciar la vulneració del dret lingüístic de la comunitat catalana per part del govern Bauzá i del govern espanyol. Era quan Wert difonia la seva idea d’espanyolitzar els alumnes catalans. Ens posaven multes de cinc mil euros perquè protestàvem contra el TIL d’aquesta manera. En aquella època, també vam fundar Enllaçats arreu dels Països Catalans. Encara ens reunim un pic cada any. Ara registram legalment el Col·lectiu de Dones dels Països Catalans, amb l’objectiu de continuar teixint aquesta xarxa de complicitats.