Maria Antònia Font: “PP i Vox, no us tenim por. Ja us coneixem i sabem què hem de fer”

L’acord del PP i Vox a les Illes és un atac frontal a la protecció de la llengua catalana. Preveu que els pares puguin triar la primera llengua d’escolarització en tots els nivells acadèmics, amenaça de fer més inspeccions, vol que el català deixi de ser un requisit per a treballar a l’administració pública, i pretén d’eliminar l’Oficina de Defensa dels Drets Lingüístics i substituir-la per una Oficina de Garantia de la Llibertat Lingüística. Fa una dècada, els intents de l’ex-president José Ramón Bauzá, en la mateixa línia, van topar amb una marea verda als carrers, contestació multitudinària que li acabà barrant el pas. La professora i sindicalista Maria Antònia Font, aleshores membre de l’executiva de l’STEI Intersindical, en va ser una de les impulsores. Hi parlem per saber què cal fer ara, a parer seu. Font també ha estat presidenta del Col·lectiu de Dones dels Països Catalans, de la FOLC (Federació d’Organitzacions per la Llengua Catalana) i és fundadora d’Enllaçats per la Llengua.

—Quina part us preocupa més de l’acord del PP i Vox amb relació a la llengua catalana?
—Primer, em preocupa aquest avanç de l’extrema dreta. No solament aquí, un poc pertot. I l’efecte que tindrà per a la llengua catalana al País Valencià i les Illes Balears. Em preocupa molt, perquè crec que la població està molt desorientada, ha perdut el control d’allò que passa en el seu entorn. Respecte de l’acord, se’n van signar cinc punts, un dels quals era preservar la unitat d’Espanya, creure en la transició del 78, cosa que en aquesta part dels Països Catalans veiem que està caducada i podrida. Sobretot Vox vol continuar amb aquesta teoria. Han atacat els pilars de les nacions diferents de l’estat. La memòria històrica, el reconeixement de la pluralitat o la diversitat dels pobles. Volen derogar tot allò que impossibiliti la unitat de la nació espanyola. No volen que ens constituïm com la nació catalana que som tots els Països Catalans. Trobaran molta oposició, perquè ni el País Valencià ni les Illes Balears no estem sols. Ens queden també tots els Països Catalans. I Galícia i el País Basc.

—Un dels punts forts de l’acord és que els pares puguin triar la llengua d’escolarització a les aules a les Illes. Què en penseu?
—La lliure elecció la defensen tant el PP com Vox. Vox, amb molta vehemència. La lliure elecció ja s’ha provat, aquí. I no ha funcionat. En la legislatura del 2011-2015, el 90% de les famílies van triar l’ensenyament en català. Es van fer unes assemblees i reunions perquè els mestres, sobretot d’infantil i primària, estaven molt preocupats. I encara abans s’havia provat, hi ha una normativa del 2004 que regula aquesta lliure elecció de llengua, i sempre ha estat qualificada de bunyol pedagògic. És impossible pedagògicament fer això, perquè pretén de separar els alumnes dins l’aula i no troben la manera de fer-ho.

—La llei de normalització lingüística què en diu?
—Preveu la lliure elecció només durant el primer ensenyament. És a dir, infantil, i, si els alumnes no han estat escolaritzats a infantil, primer i segon de primària. Però també preveu molt clarament que els alumnes no poden ser separats per centres per raó de llengua. El decret de mínims preveu que no poden ser separats per aules. I l’estatut i la llei de normalització preveuen que, en acabar l’escolarització obligatòria, tots els alumnes han de saber totes dues llengües oficials. Fer manco del 50% o triar només la llengua castellana és una fantasia de Jorge Campos, que la duu dins el cap des de fa temps, com una obsessió malaltissa, i no serà possible. Canviar l’estatus legal de la llengua és bastant complicat, perquè també s’ha de canviar l’estatut, que diu que els governs han de garantir que totes dues llengües arribin a la igualtat plena de drets. No sé com ho podran garantir si volen llevar els requisits a l’administració, si els alumnes i la població no coneixen la llengua catalana.

—I doncs, creieu que a mitjà termini l’objectiu del PP i Vox serà de reformar l’estatut per reduir encara més la protecció del català?
—Sí, perquè si no comencen per aquí no ho podran fer. Però per a reformar l’estatut necessiten tres quartes parts del parlament. És una llei orgànica, que també hauria d’anar al congrés espanyol, i crec que seria molt gros. El PP va aprendre la lliçó de la pèrdua de la majoria absoluta quan va governar Bauzà, que també tenia aquesta obsessió amb el català i la unitat d’Espanya. I no crec que el PP s’hi avingui. Però ja es veurà. Quan vam sortir 100.000 persones al carrer, les entitats que estàvem implicades en la convocatòria d’aquesta manifestació no esperàvem que hi hagués tanta gent. I com hi vam arribar? Un 50% el va posar Bauzà. Posava molta llenya al foc. Feia decrets llei, no obeïa les sentències… I la gent va dir: “Els mestres tenen raó. Però què passa, aquí?” No crec que el PP vulgui arribar a aquesta situació. Tampoc no s’hi va arribar d’un dia per l’altre. Aquestes 100.000 persones van sortir al carrer el 2013, perquè el 2011 ja es va contestar tot, una cosa rere una altra. I és el que crec que ha de passar ara.

—Quina diferència hi ha entre la reforma que proposava Bauzà i la que es podria derivar ara de l’acord del PP i Vox?
—Pensen que tenen més força, també per la representació al congrés espanyol. Hi ha un context estatal que els anima, que els fa creure que podran fer canvis importants i aconseguir els seus objectius. Trepitjar les llengües pròpies, donar-los l’esquena i aniquilar els pobles amb llengua i cultura pròpia.

—I ara què s’ha de fer, doncs?
—Els polítics hi tenen un paper important. L’oposició hi té un paper important. Tot el que no s’ha fet per defensar el català aquests darrers vuit anys, s’haurà de fer ara des de l’oposició. És bastant més complicat, però ho hauran de fer. Hauran de fer servir tots els arguments que hi havia i que no van fer servir. Tenim tot un argumentari elaborat per membres del Consell Social de la Llengua Catalana. Si ara ens haguessin trobat un poquet més forts, no seria tan complicat que la cosa no anés cap avall. A banda, cal fer una aliança molt forta entre totes les entitats que defensen la llengua i la cultura catalana. Els sindicats, entitats i plataformes s’han de posar en marxa. No només a Mallorca. Totes les illes: només guanyam quan anam junts.

—I amb la resta del país?
—Cal tenir un contacte molt estret amb la resta dels Països Catalans. Ja existeix la xarxa d’Enllaçats per la Llengua. I després, fer xarxa amb Galícia i el País Basc. No solament amb la llengua, també amb les feministes, les dones que treballen contra la violència de gènere, el col·lectiu LGTBI, la gent que defensa el transport públic. La societat civil s’haurà de trobar, ja hi ha reunions. I esperar. En tot això hi ha molta propaganda electoral, també, perquè hi ha unes eleccions el 23 de juliol. Cal mantenir la calma. No ens feu por. Ja us coneixem. I sabem què hem de fer. No volem una guerra, volem treballar per la cohesió i la justícia social, pels drets de tothom. No acceptarem que ningú ens posi el peu al coll.

—A banda de l’organització, una part de la lluita també haurà de ser judicial?
—Sí, sí, sí. A més de l’oposició i la xarxa ciutadana, un pilar molt important són els serveis jurídics. És clar que hi havia molta gent al carrer, però el TIL (el decret de trilingüisme de Bauzà) el van derogar els tribunals. I van aprendre que el català no es toca. La via judicial és importantíssima, ja la vàrem seguir des de l’STEI, el sindicat on jo feia feina aleshores, i des de l’Assemblea de Docents, les associacions de pares i mares, la FAPA. Has de conèixer molt la normativa per a respondre als seus atacs legislatius. Afortunadament, també, l’Obra Cultural Balear disposa d’un gran advocat. Hi ha professors universitaris i gent als sindicats n’estan molt pendents, també. Aquests darrers quatre anys s’ha fet un curs de formació de legislació lingüística, organitzat per la Universitat de les Illes Balears. Ara s’acaba de publicar un llibre. La legislació s’ha de conèixer a fons, perquè de vegades ens ha vingut d’un trosset. Però la gent no es deixarà malmenar.

—Hi ha marge per a convèncer un gruix de votants del PP de la necessitat de defensar el català? Hi ha d’haver una estratègia de seducció?
—En aquella legislatura famosa, hi havia gent del PP que no estava a favor de Bauzà. Gent del PP que venia a les manifestacions, que telefonaven als sindicats i deien: “Alerta, alerta.” No tota la gent del PP és al mateix punt que Vox. És una cosa que també s’ha de tenir en compte, entre ells també pot haver-hi divisió. Dins el PP i entre el PP i Vox. Els serà molt complicat de fer seguiment d’aquest acord programàtic. El PP ho tindrà complicat, si no vol fer tot el que vol Vox. És un govern en minoria i els de Vox són molt agressius.

—Un altre dels punts de l’acord del PP amb Vox és que s’eliminarà l’Oficina de Defensa dels Drets Lingüístics. Sí. De què ha servit fins ara aquesta oficina?
—La persona que era al capdavant d’aquesta oficina era molt preparada i competent, però no la van dotar de potestat sancionadora. S’ha hagut de limitar a fer un recull de les queixes i fer recomanacions als organismes on això s’ha produït. De tota manera, com sabem, moltes d’aquestes agressions lingüístiques no es denuncien. Ara hi haurà una Oficina de la Llibertat Lingüística i hi haurem d’anar cada dia. Se’ns ha girat feina, amb aquesta proposta de Campos. Molta feina. Jo fins ara no hi havia anat mai perquè em sé defensar en català. Ho explicava amablement: “No deu ser un problema, per a tu, que jo parli en català, perquè és la llengua d’aquí i ens hi hem d’entendre…” Ara, directa a l’Oficina.

—…
—A Mallorca, la darrera topada que hem tengut és un malalt greu ingressat que parla en català i que li diuen que no l’entenen. “Un calmant?” I no l’entenen i no l’hi duen. I després, hostilitat a l’hora de servir-li el dinar i el sopar. Es fa la feina purament higiènica de canviar-li la roba, però no es fa de manera amable, sinó amb hostilitat. Això no es pot consentir. I la conselleria l’única cosa que ha dit és que això no és així. I és així, perquè nosaltres ens hem personat a l’hospital, n’hem parlat amb la cap d’infermeria d’aquella planta i n’hem parlat amb el malalt, que per sort és una persona coratjosa i valenta. I ara s’ha suavitzat una mica, perquè hi ha molta gent que hi passa a vigilar.

—El govern de progrés, aquests vuit anys, ha fet prou per frenar aquests casos de discriminació?
—Sanitat ha estat aquests vuit anys, amb el requisit lingüístic, endavant i endarrere. Encara ara, aquesta legislatura, ens han tengut amb l’ai al cor que, si no fos pel sindicat, l’STEI, i l’Obra Cultural Balear, que vam presentar una demanda, haguessin eximit quantitat de gent del requisit de català a la sanitat. La major part dels sanitaris tenen una actitud positiva, tal com va certificar el Col·legi de Metges. Al personal sanitari no li costa gens de treure’s un B2. Jo he fet classes de formació al sector sanitari i la gent s’ho treu amb quatre mesos. Gent que no té el requisit ha de passar per davant dels qui han fet l’esforç? Nosaltres ens hem queixat molt, durant aquests vuit anys, de la política lingüística del govern, dels documents del Consell Social de la Llengua que han quedat dins de calaixos, i de la falta de valentia i de claredat dels nostres polítics davant del parlament. La llei de normalització lingüística de 1986 es va aprovar per unanimitat. No s’ha sabut fer pedagogia. S’ha anat amb molta por, molta por. “No parlarem del català perquè, com manco en parlem, millor per al català.” I no és vera. No funciona, això. És amagar el cap davall l’ala.

—La consellera Patrícia Gómez va reconèixer que hi havia “situacions incorrectes en la qüestió de la llengua”, però creia que fer-ho molt públic no era positiu. Per què hi ha hagut aquesta aversió al conflicte?
—Perquè tenen por que, si es parla del català, surtin en contra els del PP i de Vox. La gent està cansada de defensar, de vegades et canses. Jo no, ja ho dic ara. Però hi ha col·lectius que es cansen. Però sabeu quants anys fa que lluitam pel nom de la llengua, per l’ús, per la cohesió social, perquè tothom l’aprengui? Hi ha gent que es cansa, amb la qüestió del català, i convé picar pedra. Fins que els fonaments no estiguin ben posats, no podem deixar de picar pedra. Ara volen posar quadrets i fer la decoració de la casa. No, no. Hem de posar els fonaments. Hem d’alçar les parets. “Ai, però és que jo vull anar a comprar la decoració.” Encara no és hora! S’han de fer arguments i fer-los entendre, s’han de fer polítiques per a tots els Països Catalans, decidir com s’han de treballar les actituds lingüístiques. Són coses que s’han de fer a poc a poc i a llarg termini. S’ha de fer de manera constant i comuna als Països Catalans. Continuam en la divisió. Lleis de normalització lingüística diferents, models lingüístics a escola diferents… S’haurien pogut fer moltes coses. Hi ha gent que fa molta feina i que té propostes concretes que es poden posar en marxa. S’ha de fer feina als mitjans de comunicació, a les noves tecnologies, a les xarxes socials.

—Us veig amb molta esperança.
—No ens podem deprimir. A Mallorca diuen: “La por, de prop, no és res.” Te l’has de mirar de cara. Tu vols fer això? Idò, nosaltres farem això. Es necessita plantar cara. I hi ha molta gent que plantarà cara. Les entitats i les institucions seran al seu lloc defensant el català. Ho haurem de fer ara perquè no ho hem fet aquests vuit anys, però hem de ser valents. La meva experiència és que, a poc a poc, ho has d’anar fent tot. No ho has de veure com una muntanya que et vindrà damunt. A poc a poc, cada cosa. No diem “cap agressió sense resposta”? Idò, en totes les vies. Ja ens vindrà la creativitat i sabrem obrir camí.