Margarida Muset: “Que treballin, que s’arromanguin, i el català es pot salvar”

Margarida Muset i Adel és un nom fonamental per a entendre com ha funcionat la immersió lingüística a Catalunya –i amb quins entrebancs ha topat. Va ajudar a fundar el Servei d’Ensenyament del Català, l’any 1978, i en va ser la segona directora, entre el 1980 i el 1984. S’ha esllomat per preservar el català a les aules. Primer, com a mestra, especialitzada en les formes de l’escola nova, com el mètode Decroly. A l’Hospitalet de Llobregat, per exemple, a principi dels anys setanta, hi tenia seixanta-quatre alumnes per a ella tota sola. Tan sols n’hi havia tres o quatre que tinguessin els pares catalanoparlants. Després, com a inspectora d’educació de l’estat espanyol –més tard transferida a la Generalitat–, en un moment complicat, quan l’autonomia tot just s’enlairava i hi havia molt en joc. “La majoria dels inspectors de Catalunya, prop de cinquanta, eren de fora de Barcelona, d’aquí n’hi havia tres o quatre”. I ella va decidir d’entrar-hi “per fer nosa”. La seva mirada és crítica, lúcida i realista. Avui ajuda a entendre millor com sortir de l’atzucac on jutges i polítics han entaforat la llengua.

—Per què penseu que l’estat espanyol va permetre la immersió lingüística, fa quaranta anys?
—Perquè van pensar que no ens en sortiríem. Jo conec l’estat. He estat als passadissos del ministeri. Me’l conec. El reial decret del 1978 –que encara no l’havia signat ningú de Catalunya, sinó el rei emèrit– deia que el català seria ensenyat tres hores setmanals a primària i seria assignatura a secundària, obligatòriament per a tots els catalans. Això va ser molt important. Haurien pogut fer que fos voluntari i hauríem tingut dues menes de ciutadans. Els qui en sabien i els qui no. I a més a més deia que els centres que volguessin fer matèries en català en podrien fer. Però quina situació sociolingüística hi havia, llavors?

—Digueu.
—Primer: mestres catalans, poquíssims. Els catalans no havien après català. Els castellans, ni el parlaven ni l’entenien. Els professors ho tenien molt malament per a assumir aquest canvi. Segon: barriades gueto on ningú no parlava català, ni l’havien sentit. Als d’Òmnium que hi anaven a fer classes voluntàries abans del 1978, els nens els deien: “Oiga, esto que usted habla, ¿dónde se habla?” [“Això que parleu, on es parla?”] Això era Catalunya als anys setanta. Per això van pensar que no ens en sortiríem. Van pensar que els qui ho farien tot en català serien els qui ja ho feien clandestinament: escoles com Thau, Virtèlia… Les escoles d’elit, que ens van anar molt bé perquè ens van donar un model d’escola catalana a seguir. Amb qualitat, mentalitat progressista, escola democràtica, participació dels pares, ensenyament actiu, fer dels alumnes ciutadans. Quan anaves a les barriades i deies: “Això serà l’escola catalana”, els pares immigrants deien: “Renoi. Això vull, per al meu fill. En català? Doncs en català. Així serà un català.” I era cert.

—Era una qüestió social.
—Recordo que quan vaig entrar al Servei d’Ensenyament, amb Joaquim Arenas, li vaig dir: “Escolta, com vols que els nens de famílies pobres aprenguin a parlar català, si amb prou feines dominen el castellà?” Em va respondre: “Aquests nens són membres d’aquest país.” I em va convèncer. Vaig veure que aquells nens tenien el dret de saber català. Que el català era la seva llengua. Que no podia ser que no el sabessin bé. No, no. Aquells nens tenien el dret de saber el català del tot. Com de saber castellà del tot. I si s’ha de fer cap filigrana pedagògica, es fa. El problema no és la pedagogia, és el nen i el seu futur.

—Ben poca gent ho sap: la immersió lingüística ve de l’Azerbaidjan.
—Cap al 1983, vaig anar en un congrés de llengües a Bakú. Jo llavors era la cap del Servei d’Ensenyament. M’hi vaig trobar el doctor Miquel Siguan, un catedràtic de psicologia que promocionava el bilingüisme. Ara potser no ho veiem així, però en aquell moment promocionar el bilingüisme era promocionar que el català hi fos. I hi vaig conèixer un alemany que va presentar una experiència pròpia d’immersió. En el món privat i per a guanyar diners. Però que funcionava satisfactòriament. Agafaven nord-americans a qui interessés aprendre francès molt ràpidament, i francesos a qui interessés d’aprendre anglès molt ràpidament. Els nord-americans, per exemple, venien a l’escola que tenien a la Bretanya i es passaven tres mesos fent classe tot el dia en francès i, al vespre, cadascú vivia amb una família que només parlava francès. O s’entenien en francès o no s’aclarien de cap manera. Una immersió total. Això ens va semblar interessantíssim. Quan vam tornar cap aquí vam agafar el cotxe amb en Joaquim i ens en vam anar a la Bretanya quatre dies a veure-ho. I vam dir: “És això. Ho hem trobat. A Catalunya hem de fer això.”

—Ha tingut èxit, la immersió?
—Sí. Ho dic i ho repeteixo: l’escola catalana és un èxit. Ara figura que hem fracassat. No, no. Un nen d’Extremadura sap menys castellà i menys anglès que un nen d’aquí, que a més a més sap català. No em diguis que no és un èxit. Passa que aquest èxit va pujar al cap als polítics. Quan els tècnics dèiem: “Compte, que això no està assegurat”, ells van veure escrit a la LOGSE que el català seria la llengua normalment emprada i van pensar que ja s’havia resolt. Van pensar que l’esforç esmerçat en aplicar-ho i de seguiment ja no calien. Es va posar l’èmfasi en altres qüestions: la informàtica, l’anglès… No van prioritzar que el primer que ha de saber algú és la seva llengua.

—Però no hem fet curt?
—El jovent, que no ha viscut la implantació de l’escola catalana, que l’han viscuda com a alumnes, tenen una visió molt distorsionada del començament de l’autonomisme. Tenen una visió que liquida l’autonomisme. El d’ara n’hi ha per a liquidar-lo, però als anys vuitanta l’autonomia va ser una benedicció de Déu. Pluja beneïda després de la dictadura. Això no ho podem menystenir. Sovint he sentit gent que es demanava: “I el Pujol per què no feia…?” Perquè no podia! Suposant que hagués volgut. El soroll de sabres funcionava. Ara sents veus que diuen: “Ho han fet més bé els bascos. La línia en castellà, la línia en basc.” Perdona. No és millor. No és millor. Passa que els qui no volen que els seus fills se sentin bascos hi tenen els seus reductes escolars. Però no és millor.

—Per què vau decidir de fer-vos inspectora general de l’estat?
—Al principi, per a progressar professionalment. Però de seguida vaig veure que em podia permetre d’ajudar que l’escola catalana, aquesta escola que Rosa Sensat predicava, que jo ja havia practicat amb Decroly, fos possible. Ja ho era, però tenia molts entrebancs de l’administració franquista. Si els inspectors ho coneixien i ho feien anar endavant, era una oportunitat per estendre-la. Per tant, hi vaig entrar per fer la contra, per fer nosa. Un dia em vaig trobar la Marta Mata a Madrid i li ho vaig dir.

—Què li vau dir?
—”De l’escola d’estiu de mestres de Rosa Sensat, sóc la primera que he esdevingut inspectora”, li vaig dir. Me la vaig trobar a la Castellana, sortint del congrés. Li vaig dir que acabava de fer l’oposició i es va quedar parada. I quan em van fer cap del Servei d’Ensenyament, l’any vuitanta, la vaig anar a buscar i li vaig dir: “Entro a la Generalitat a treballar.” Però ella en aquell moment anava molt en contra de la política de la Generalitat. Ara diuen que la Marta Mata va ser partidària de la immersió; la Marta Mata va ser partidària de la immersió quan ja no hi va haver cap més remei. Però d’entrada creia que s’havia de fer la classe bilingüe. Català i castellà, català per als catalans i castellà per als castellans a la mateixa aula. Guix blau i guix vermell.

—De qui és mèrit que el català acabés essent la llengua vehicular?
—De la Delegació d’Ensenyament Català (DEC) d’Òmnium. Al darrere hi havia Joan Triadú i al davant Joaquim Arenas. Són els qui ho van fer anar endavant. Amb molta convicció i moltes baralles, també amb Rosa Sensat. Rosa Sensat havien estat pioners de posar el català a l’escola, però d’una manera com submisa. En canvi, la DEC tenia la posició que s’hi havia d’entrar per la porta gran, perquè érem una nació, teníem una llengua, i qualsevol nació a la seva escola fa servir la llengua de la nació. Deixa’t estar de si hi havia en Franco o si havia estat reprimida. Era la llengua de la nació. Ells van tenir una posició molt valenta. Ens hauríem pogut estavellar.

—I per què no ens vam estavellar?
—Gràcies als pares castellanoparlants de les barriades de Terrassa, de l’Hospitalet, de Santa Coloma, etc. Aquests pares van fer moltíssim pel català, perquè no volien que els seus fills passessin allò que havien passat ells. Arribar a un lloc nou, per a un immigrant, al principi és molt dur, i aquesta gent s’ho havia passat malament. I quan van tenir fills van dir: “Els meus fills han de tornar a passar pel que he passat jo? Ni parlar-ne. Que han d’aprendre català? Que n’aprenguin, que siguin catalans.” I en aquell moment el consens general era que per a ser català s’havia de parlar la llengua. Avui això s’ha perdut.

—Per què creieu que s’ha perdut?
—Perquè els polítics han emmascarat la situació i als anticatalanistes els ha anat molt bé.

—Hi ha hagut una ofensiva judicial, també.
—Judicial i política. La judicial neix amb el senyor Gómez Rovira. El primer advocat que va contra les escoles on es fa tot en català, quan la llei no deia que s’havia de fer en català, sinó que era en castellà i podies fer-ho en català, si l’administració ho havia autoritzat. Gómez Rovira va portar els seus fills en un institut que ho feia en català, però no havia rebut l’autorització per a fer-ho en català, i així va guanyar davant del jutge i va ser indemnitzat. En aquest decret del 78 –que després va refermar el president Pujol el 80, i que fins al 83 va emparar tota la situació jurídica de la llengua– la precarietat del català era gran. Era una assignatura i a més a més podia ser llengua vehicular d’alguna o totes les assignatures, si hi estaven d’acord el claustre de professors, el consell escolar i tothom. S’havia de convèncer pares i professors perquè hi hagués aquest acord. No era automàtic.

—Ho comença a ser a final dels anys noranta.
—Sí, amb la LOGSE. Llavors ja no s’ha de demanar permís, les escoles se suposa que funcionen en català. I què passa? Aquí ens queden alguns professors i mestres que malgrat que l’escola tingui un projecte educatiu que diu que les classes són en català, diuen: “Jo ho faig en castellà, perquè em dóna la gana.” I com que és un funcionari públic, sembla que no hi podem fer res. Però això no és així. Si les dades que ha donat últimament el departament són certes, avui més del 40% de professors fan les classes en castellà. Vol dir que més del 40% de professors incompleix la norma. No el 2% ni el 10%. El 40%! És molt greu, això.

—Responsabilitat dels polítics, també. Si més no, en part.
—Els polítics van intentar falcar jurídicament el català, però va ser en detriment de tot l’esforç que es feia per part de l’administració d’empènyer els centres en el procés de normalització lingüística. Això es va deixar de fer. Aquest va ser un problema important. L’altre va ser que, quan Gómez Rovira se’n va sortir, van veure que la judicialització era una via. I això va provocar el naixement de Ciutadans, creats per ensorrar l’escola catalana. Els qui van subvencionar el naixement del partit sabien perfectament que l’escola catalana era un èxit, que ens en sortiríem fins i tot amb els castellanoparlants, perquè ja els havíem convençut, i que l’única manera que tenien per atacar aquest model d’èxit era implicar-hi la justícia. Van creure que amb la judicatura a favor d’una interpretació estreta de la constitució i disposant d’uns quants pares disposats a denunciar els centres, ja ho tenien arreglat.

—Què en penseu, de com hi vam respondre?
—La nostra reacció va ser inicialment molt tènue. Va ser molt més forta l’embranzida que la reacció. Estem molt desorientats en la defensa de la nostra llengua.

—I per què ha estat tan tènue?
—Per por, sempre la por a parlar, a defensar la llengua. Perquè el percentatge de castellanoparlants a Catalunya és alt. I els polítics necessiten els vots de tothom.

—El problema és nacional, per tant. Que el català sigui la llengua de cohesió construeix la nació.
—És clar. Si els nens catalanoparlants estudiaven en català en escoles catalanes, els importava un rave. Era la concessió. Mentre la gran massa de castellanoparlants estudiés en castellà, ja ho tenien resolt. Ja tenien més d’un 50% de castellanoparlants, i per tant podien defensar una idea fonamental: que Catalunya és bilingüe. La guerra de Ciutadans i els estaments de l’estat contra la visió catalanista, nacionalista, independentista és que nosaltres diem que Catalunya té una llengua, que és el català, i ells diuen que és bilingüe. És clar que hi ha més llengües i el castellà hi té un paper important. Això ningú no ho nega. Però un país que ha creat una llengua pròpia no és bilingüe. La idea de la Catalunya bilingüe és fonamental per a poder dir que s’ha de fer la meitat de l’ensenyament en català i l’altra meitat en castellà.

—Què en penseu de l’acord entre Esquerra, Junts, el PSC i els comuns?
—Per una banda, és positiu que s’hagin posat d’acord en alguna cosa. Però el consens social que hi havia als anys vuitanta tenia molt més recorregut. La prova és que hi ha una colla d’entitats que no hi estan d’acord. El consens sempre és bo excepte quan, en lloc d’anar endavant, ens fa anar endarrere. S’ha volgut arribar a un consens que, per ser més ampli, ha hagut de rebaixar plantejaments i acostar-se més al que diuen els jutges. El PSC o Podemos no és el PSC o el PSUC dels anys vuitanta. No diu el mateix que llavors quant a la llengua. Amb el que deien els anys vuitanta hi podríem estar d’acord. El llenguatge emprat en el text pactat és una filigrana. Fa servir uns termes, com ara “curricular”, que caldria definir. Sovint ens inventem unes terminologies que creen confusió entre els ciutadans i faciliten que els jutges continuïn recaragolant. De tota manera, no el censuro totalment, aquest consens.

—I del paper del govern, què en penseu?
—Darrerament, el departament fa coses per la llengua catalana. Si més no, reconeix la reculada experimentada des del 2006. Per això ha creat aquest Consell Lingüístic Assessor. Gràcies a Déu que hi consulten experts en la matèria. Ja és molt que hi hagin posat gent implicada. Però em manca veure com defineixen i apliquen programes específics d’impacte per revertir la situació actual, que és molt greu, no només per l’embranzida judicial, sinó per les pràctiques escolars i les actituds dels professionals.

—Què se n’ha de fer, d’aquest 40% de mestres, segons el vostre parer d’inspectora?
—Primer, agafar-los i saber qui són. Segon, conèixer per què no ho fan en català. Hi pot haver gent que no en sàpiga o que no el domini prou. Cal identificar les causes i posar solució a cada causa. I en alguns casos això demana un expedient disciplinari. Una sanció. A tots? No. A quins? Després d’haver-ho analitzat. Si és un senyor que té inseguretat perquè no domina prou el català, facilita-li que el domini i proporcionar-li una formació. Què implica això? Una administració diferent de la que tenim, més flexible i rigorosa.

—A banda l’ofensiva, doncs, cal fer més feina.
—Entre el 80 i el 84, mentre jo vaig ser cap del Servei d’Ensenyament, i em consta que es va fer abans i després, vam anar personalment a centenars de centres. En un centre on hi havia conflicte lingüístic perquè els pares volien una altra cosa. Hi anava la cap del Servei d’Ensenyament. Hi anàvem. I teníem una assemblea de pares i els anàvem a informar i a convèncer. Escola per escola. Són moltes hores de feina. Moltes. Estan disposats a fer-ho, els polítics i membres de l’administració actual? Que treballin, que s’arromanguin i el català es pot salvar. Si l’administració i els polítics no s’impliquen amb l’ensenyament de la llengua catalana i tot queda només en mans dels mestres, malament.

—Com el veieu, el futur del català?
—Si estem disposats a treballar i a esforçar-nos-hi de valent, com ho estàvem als anys vuitanta, pot anar bé. Si tenim mandra i volem viure feliços i fer vacances cada estiu, malament.

—Però no és mandra i prou. Hi ha un problema de poder polític, també. O no?
—És que el poder polític són aquests que treballen o els qui faran vacances a l’estiu.

—El poder polític de què disposa la nació, vull dir.
—La nació té poder. El poble té poder. Hi ha molta gent convençuda, molta gent disposada a fer coses. Els qui moltes vegades no hi estan disposats són els qui ens representen. De poder, n’hi ha. Passa que també tenim el poder de l’estat. Que no és popular. És institucional. Un poder que no ens pot mantenir. I aquí sí que ens guanyen de llarg. Però també ens guanyaven de llarg l’any 80. Més, encara. Perquè l’autonomia era molt embrionària i feble estructuralment, i malgrat tot ens en vam sortir. Ara també ens en podem sortir. Lamentant-nos? No. Culpant-nos els uns als altres? Tampoc. Com? Treballant. Amb idees clares, compromís i amb consensos a l’alça.