Margalida Solivellas: “Les Illes són un tauler de joc on qui comanda són els grans sectors econòmics”

No havia passat ni un mes de la seva jubilació, el 15 de setembre de 2022, que ja havia escrit la introducció d’un nou llibre. Margalida Solivellas, la veu de TV3 a les Illes durant trenta-sis anys, presenta Illes escapçades (la Campana), un conjunt de “cròniques aïllades” d’allò que ha estat l’arxipèlag durant tots aquests anys de professió. En prop de tres-centes pàgines, narra l’evolució d’aquest període: amb pressió al territori, al medi, a la societat, a la llengua. I, sobretot, explica qui n’ha mogut els fils. Parla amb una veu crítica, però també amb ironia, de les dinàmiques de poder i en fa un retrat acurat, partint de la seva experiència com a periodista. Avui conta a VilaWeb com ha viscut tot aquest procés.

—Amb certa ironia, deis que dues hores després de la jubilació us vau començar a fer famosa. Heu pogut tenir una retirada tranquil·la?
—He fet el llibre! [Riu.] Però sí, al juliol i a l’agost he pogut descansar. Fins al juliol no, però era una altra mena de cansament. He passat gust d’escriure’l. Jo sempre explic que he fet molt carrer i ara he estat asseguda moltes hores davant un ordinador, m’he castigat una mica els ulls, la musculatura… però era una altra cosa. M’ha agradat estar una mica tancada.

—L’heu escrit tot durant la jubilació? Us ha retut.
—Sí, sí. Quan feia un mes just de la jubilació, el 15 d’octubre, vaig fer el capítol de la introducció. Vaig descansar per Nadal, vaig venir uns dies a Barcelona i vaig entregar els primers capítols a l’editora, tot i que en principi em va donar via lliure per a fer allò que volgués.

—Què pretén ser Illes escapçades?
—Simplement he escrit, amb el fons de trenta-sis anys que he viscut com a periodista, com són les Illes. No vull ser pretensiosa, perquè és evident que conec més Mallorca que Menorca, Eivissa i Formentera, però sí, he volgut explicar com han patit les Illes la pressió que han tengut i tenen: de territori, social, de llengua, de turistes… Aquestes illes escapçades me les imaginava com un joc del Monopoly, on tots els grans interessos juguen i tiren els daus per veure on inverteixen i d’on agafen. Dins el cap tenia el Monopoly, i pens que fins i tot el joc és incomplet: perquè falten els creuers i l’Airbnb. Volia mostrar un tauler de joc on els qui comanden i duen tot el lideratge són els grans sectors econòmics i els grans interessos.

—No és casualitat que als primers capítols ja parleu de l’overbooking, la sobreocupació que històricament han tingut les Illes.
—L’overbooking sempre s’ha relacionat amb l’aeroport, amb l’ocupació… Jo sentia la paraula overbooking quan vèiem la primera terminal de Son Santjoan. Però t’havies de fixar en el lloguer d’apartaments, de xalets i de cases. La història no ve amb Airbnb: molts d’anys, els hotelers, quan tenien ple, llogaven els pisos del costat a particulars i hi enviaven els seus turistes. I crec que és una pràctica que no s’ha acabat.

—Exposau unes xifres molt contundents i que expliquen molt com s’han idealitzat les illes, turísticament: el pla director de l’aeroport preveia 24 milions de passatgers l’any 2000 i 80 milions el 2020.
—Jo m’ho vaig haver de tornar a mirar, perquè no m’ho creia. Em vaig trobar amb una roda de premsa de qui va ser delegat del govern espanyol a les Illes, Carlos Martín Plasencia, que venia a presentar el nou aeroport. Explicaven que dissenyaven una infrastructura per a 80 milions de passatgers i no m’ho creia. Parlam de principi dels noranta i aquell pla d’aeroport ja preveia la tercera pista, que no s’ha fet i que seria el desastre total i absolut. Jo començ amb aquest capítol perquè és clar que el fet que en unes illes les portes d’entrada i sortida siguin aeroports i ports és la clau de la sobreocupació. És l’únic lloc on pots posar els límits, però si tens màniga ampla i vols créixer i donar més vols i vaixells…

—En què s’han convertit les Illes en tot aquest temps que narrau?
—Pens que estan igual. L’única cosa que fem és créixer. No s’han fet propostes de sostenibilitat, de canvi climàtic, de decreixement… només en campanya electoral. Sempre és construir i construir. El nou govern ja ha començat i diu que agilitarà els tràmits per fer més carreteres. Es torna a parlar del segon cinturó. És tornar al mateix discurs de sempre! Reconversió de la planta hotelera? Sí, però el model no ha canviat. S’han fet nous hotels a Magaluf, però per convertir l’èxit de Platja d’en Bossa (Eivissa), on es va inventar l’hotel-discoteca de dia i que ara ja és discoteca durant cada hora. Tot és igual: fer caixa.

—Tot això que s’ha fet aquests anys indica que el punt a què hem arribat ara era una mort anunciada? No sé si en aquells moments hi havia optimisme d’un canvi de model, perquè ara mateix la visió és molt pessimista.
—Sí, és difícil que ara canviï. Jo crec que hi va haver uns anys que, fins i tot, amb Jaume Cladera de conseller, amb Tòfol Soler de president o amb Celestí Alomar hi havia intenció de posar límits, fre, una mica d’ordre i no anar desbocats. I ara, de moment, el conseller actual de turisme és més discret, però la consellera d’Habitatge, la primera cosa que ha fet és dir que no li agraden gens els habitatges de protecció oficial, que destacaven pel fet de ser sostenibles.

—Explicau que quan la gent diu que vivim a un lloc privilegiat no és conscient que podria ser millor. I que arriba a fer pena.
—Tu mires unes imatges, no d’una cala verge –que ja suposam que t’agradarà veure més això que una amb hotels–, sinó del que eren les ciutats abans, els pobles, les cases i tot el que s’ha construït, i jo no sé quin desastre hem fet.

—Quin capítol heu passat més gust d’explicar? Per què?
—M’ha agradat “Veïnatges”. Perquè allà dins ja pensava que hauria de ficar-ho tot. He escrit d’anglesos, alemanys, dels madrilenys que vénen a estiuejar, de llengua, moltes coses. Tot i que he anat passant diferents gustos. Amb alguns he patit, però he passat gust en general. Del que més, de poder escriure i poder anar de viatge d’una illa a una altra sense ordres i com em donava la gana.

—Les Illes són protagonistes per la massificació, però també perquè són un dels epicentres de la corrupció. Al llibre, no hi podia faltar Nóos, la casa reial espanyola, Matas, Munar…
—Una vegada havia parlat de Nóos, que el vaig posar al capítol de Marivent, tenia clar que les dues imatges visibles eren Jaume Matas i Maria Antònia Munar. Crec que tenien vides paral·leles, en certa manera, i que ho havia d’explicar. Tenia clara aquesta història, però volia fer una relació de casos de corrupció amb el nom i els doblers al costat: era impossible, no hi ha la xifra concreta. I si comptaves encausats, perdies el compte. Aleshores, vaig explicar un dels capítols més parlats de Matas i Munar, el cas Scala, que és el de Josep Juan Cardona, el condemnat per corrupció amb una pena més alta de l’estat espanyol, per la caixa de Colacao, etc.

—Parlau també, amb certa gràcia, de les cobertures a Marivent.
—Sempre és el mateix. Tot el que es cobreix oficialment és el mateix. Està pautat, dirigit i no hi ha canvi. No es pot fer periodisme. Són imatges perfectament dissenyades, estudiades i dirigides. Jo he intentat fer-ho una mica diferent… però si venia Aznar a fer una roda de premsa a Marivent, ho havies de fer. Tota la resta, imatges perfectament estudiades.

—A l’inici de l’entrevista fèieu esment dels lideratges… i també és un capítol del llibre. Expliqueu la relació entre polítics i hotelers.
—Jo crec que qui mou els fils són els interessos econòmics. La classe política pot liderar, en general, però després tenen molta por dels grans gurus de l’hoteleria. Els encanta estar amb ells i fer-se fotos i no fer-los enfadar.

—Fins i tot, aquests darrers anys, hi ha hagut un gran acostament entre Francina Armengol i els grans hotelers.
—I l’endemà de les eleccions que havia guanyat Prohens, la federació hotelera va fer un comunicat celebrant els resultats. Si estaven tan contents, tantes ajudes i tantes fotos… jo crec que una part de la ciutadania ha viscut amb perplexitat totes aquestes imatges. Una altra part diu que si no es viu del turisme no es pot viure de res. Això s’ha d’intentar fer veure que no hauria de ser així.

—També explicau que les Illes no són alienes a Madrid. Per exemple, que durant el govern de Canyelles, amb suport d’UM, es van prendre decisions en un despatx de la Banca March.
—Vist en perspectiva, per exemple: amb l’hospital de So n’Espases, que el va anunciar Matas essent ministre i era Francesc Antich (PSIB) el president a les Illes, qui és que va decidir fer-lo? Jo crec que entre les constructores que hi havia. Qui va decidir fer les autopistes d’Eivissa? Qui decideix fer carreteres? No les fan d’acord amb les necessitats. No, es fan segons les constructores, que tenen interessos i no poden aturar de fer coses. Jo intent explicar les passes, què passava. I que cada un arribi a la conclusió que trobi que pot arribar.

—Quina és la situació més surrealista o rocambolesca que us heu trobat com a periodista?
—Els anys dels capítols de la corrupció anàvem de titular en titular. Periodísticament, va ser fantàstic, però… l’ascensor del Palma Arena, pagaments en metàl·lic dins cotxes, Calatrava volent una òpera davant la Catedral, etc. Era un seguit, no en sorties. Semblava una pel·lícula. Poses tots aquests capítols junts i fas una sèrie i l’has de fer d’humor, perquè no creus que tot això sigui possible.

—L’enyorau, el periodisme?
—No he tengut temps i, tot i que m’ha cansat, poder fer el llibre ha estat com un regal. L’editorial em va donar el temps que volia, però jo tenia els ritmes molt clars. L’havia de fer ja i com jo creia. Més que res, perquè és un llibre periodístic, hi ha coses que anava actualitzant. N’he gaudit, he continuat fent un poc de periodista. He telefonat, he confirmat informacions i m’han arribat a explicar coses que, abans com a periodista, no m’haurien explicat.