Marcel Mauri: ‘Hem de desemmascarar Pedro Sánchez’

Marcel Mauri, vice-president d’Òmnium Cultural, no perd la fe. Reconeix que encara som lluny del punt en què els partits independentistes es posin d’acord, juntament amb les entitats, per donar una resposta conjunta a la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra els presoners polítics. Les reunions, com la recent de Ginebra, s’han intensificat, diu Mauri, i això ja és positiu. Però la sentència cada vegada és més a prop, i l’horitzó comú no és pas clar. Abans vindrà la Diada, que per a Mauri ‘ha de ser la primera gran mobilització que ha de demostrar que els ciutadans continuen al carrer, que hi serem quan hi hagi la sentència’.

—Va anar bé la reunió de Ginebra?
—Va anar bé, tot i que la filtració prèvia és negativa, perquè esquerda la confiança mútua. En unes circumstàncies de repressió, que hàgim d’anar a Ginebra a fer una reunió perquè els líders que no són a la presó es puguin reunir és una circumstància que explica la repressió. Per tant, que es fes la reunió ja és positiu, i se n’han fetes unes quantes, aquestes darreres setmanes i mesos. Tindrem una sentència d’aquí a molt poc i si més no hauríem de ser capaços d’haver pogut explicar-nos tots plegats i d’explicar als ciutadans en un quin punt som i quina és la mirada que compartim.

—La filtració va enrarir l’ambient?
—Les filtracions, o que hi hagi turbulències i declaracions bescanviades… I si primer compartim els punts de vista i des d’aquí mirem si podem construir? Si ens llancem coses tan importants i sensibles pel cap, segur que no podrem construir res, perquè s’acabarà reduint tot a una batalla entre partits; uns partits que són objecte de la repressió, i no és just tampoc per a ells. Són temps que demanen discreció. Nosaltres som molt curosos amb això, no filtrem mai res perquè entenem que això trenca el principi de confiança. Ens estimem més fixar-nos en allò que és bo, que és la major freqüència i intensitat d’aquestes trobades i una confiança que es va teixint. Això és positiu, i nosaltres no ens aixecarem de cap taula fins que no aconseguim aquests acords.

—N’esteu cansats, d’aquestes tibantors?
—Estem cansats de la repressió, que és responsable de moltes de les coses que passen; explica que els principals líders del moviment independentista d’aquest país no es puguin reunir en una sala perquè uns són a la presó i uns altres a l’exili. És l’origen de moltes de les divisions que ens hem trobat i de tot això que ha passat aquests dies i mesos. Tots n’estem cansats, d’aquestes situacions, sí, i per això apel·lem a la responsabilitat per superar aquesta època. Que cadascú posi les seves estratègies sobre la taula i a partir d’aquí compartir els punts en comú. Pensem que n’hi ha molts.

—Quins hi heu trobat?
—La voluntat mateixa de reunir-se, la percepció que davant l’estat cal una resposta unitària… Això indica que els partits creuen que contra la repressió de l’estat cal el màxim consens i unitat estratègica i treballar plegats. I sobre això, sobre la consciència que hi haurà una sentència que significarà un canvi d’etapa, caldrà construir. Mentre anem fent proclames sobre la unitat i ens les llancem pel cap, és un temps que perdem per a treballar-la.

—Quan posen les estratègies damunt la taula hi ha divergències.
—Això és evident. Hi ha una polifonia que no és entre un partit i un altre, sinó que dins les organitzacions veiem que hi ha també formes diferents d’interpretar-ho. Afrontem-ho, posem-nos-hi de cara i no perdem més temps. És evident que hi ha diverses mirades sobre què ha passat i sobre com hem d’avançar. Estem convençuts que tots els partits persegueixen aquest objectiu. No ens podem malfiar de ningú però alhora tothom ha de ser responsable d’explicar la seva proposta i trobar-ne una que agrupi el màxim consens.

—Hi sou a prop?
—No som al punt de poder explicar acords perquè no hi són. Quan hi siguin els podrem explicar. Òmnium farà tant com calgui perquè sigui possible, i no entendríem que no ho fes tothom, això. I si arriba un moment que això no és possible, si ens toca explicar i dir públicament que hi ha gent que ha decidit de treballar no pas oblidant els objectius però sí amb unes altres maneres d’arribar-hi, també caldrà explicar-ho.

—Això ha passat?
—No som en aquest punt. Pensem que hi ha molt marge per a arribar a aquest consens.

—Unes eleccions avançades serien una bona resposta a la sentència?
—A nosaltres ningú no ens ha posat aquesta proposta damunt la taula.

—Però hi ha hagut declaracions de dirigents d’ERC que defensen aquesta via.
—Qualsevol proposta de partits que es posi sobre la taula i que sigui compartida per totes les organitzacions ens semblarà bona, aquella que reuneixi els requisits i elements que la facin forta. És important que després de la sentència hi hagi una àmplia resposta que interpel·li les institucions del nostre país. Que hi hagi una resposta institucional, dels partits i de la societat civil; com va passar l’1-O, que tothom sabia quin paper havia de fer. Amb la sentència haurà de passar això mateix. Convindrà fer unes eleccions, un govern de concentració o deixar les institucions tal com estan? Una cosa és segura: després de la sentència caldrà que les institucions siguin tan fortes com sigui possible. I la proposta bona serà la que aplegui els diversos partits. Demanem que no es llancin les propostes pel cap públicament, que les posin damunt la taula i que hi treballin.

—Així doncs, la proposta d’unes eleccions avançades ningú no us l’ha feta a les reunions que heu tingut amb els partits?
—A nosaltres ningú no ens l’ha posada damunt la taula.

—Tampoc en aquesta darrera reunió de Ginebra?
—Ningú no ens l’ha posada damunt la taula com una resposta a la sentència.

—La reunió va servir per a parlar del Tsunami Democràtic?
—No.

—Òmnium està implicat en aquest projecte d’alguna manera?
—En sabem tant com en sap la immensa majoria de la gent: això que comencem a veure. Si és una proposta que enforteix una resposta col·lectiva, basada en la lluita no violenta, hi serem. Davant de la sentència caldrà una resposta col·lectiva, tan unitària com sigui possible. I que ningú no dubti que Òmnium sortirà al carrer. Aquesta proposta del Tsunami Democràtic va en aquesta mateixa línia. Fem costat a aquestes accions que amb la lluita no violenta i la desobediència civil volen defensar els drets que l’estat espanyol liquida.

—Les mobilitzacions que hi hagi d’haver s’articularan entorn del Tsunami Democràtic? O Òmnium farà unes altres coses en aquesta línia?
—Si ningú pensa que una entitat com Òmnium, que ha estat víctima de repressió d’ençà del dia que fou creada, no fa mesos que va preparant la resposta de la societat civil és que no ens coneix. És evident que serem al carrer i allà on faci falta de manera constant. I comença una fase que durarà molt de temps, i vol dir que ens hem de preparar, hem de prendre consciència d’una resposta a l’agressió més greu que l’estat haurà fet als ciutadans de Catalunya aquests últims quaranta anys.

—Estem preparats com a societat per a una desobediència civil multitudinària, vistes les conseqüències de la repressió?
—En aquest país durant, aquests darrers dos anys cada dia hi ha hagut manifestacions en algun lloc o altre, no pas per a plorar els presos, sinó per a reivindicar-los. Cadascú haurà de veure quin és el seu rol; que les institucions fan el paper que els toca, que la societat civil fa el paper que li toca… Hem fet més de 800 actes arreu del país d’ençà que va començar el judici, i la gent no ha fallat mai. Estem convençuts que la gent hi serà. Però és lògic que la gent vulgui que cal que tinguem un horitzó compartit. Per això diem que la resposta a la sentència no poden ser només les mobilitzacions ciutadanes.

—Ara no teniu la confiança que tothom faci allò que li pertoca?
—Estic convençut que hi ha una part important dels ciutadans que no volen això que veiem, les discussions i debats que tenen els partits. Però hi treballem, i no ens aixecarem de la taula fins que ho aconseguim, i estem convençuts que tothom actuarà amb aquest esperit.

—Quan dieu que ho tornarem a fer, què voleu dir? Què tornarem a fer?
—Torno a allò que deia Jordi Cuixart al Tribunal Suprem: quan es vol condemnar el dret de manifestar-nos, el dret d’opinar, d’expressar-nos, de votar, diem que ho tornarem a fer. Tots els drets que siguin condemnats hauran de tornar a ser exercits. És la nostra obligació com a ciutadans. Depèn de qui digui ‘ho tornarem a fer’ pot prendre una dimensió o una altra, i la societat civil vol dir que en la defensa dels drets fonamentals, com el dret d’autodeterminació, només faltaria, ho tornarem a fer. Els drets es defensen exercint-los.

—Ara Hi ha més por que si ho tornem a fer ens tornin a detenir, a empresonar, a multar, a embargar…
—Que l’estat fica la gent a la presó, o actua amb violència? Ja hem vist l’actitud de la gent que n’és víctima, que diu que continuem aquí i anem endavant. Mai més la repressió podrà ser un límit. L’1-O la gent entenia que hi havia una dicotomia entre acatar una norma injusta que per a fer-se complir anava acompanyada de violència, i defensar un dret fonamental. I més de dos milions de persones van decidir d’exercir aquest dret fonamental.

—Com veieu la dicotomia entre confrontació i diàleg dins l’independentisme?
—Quan peguen la gent, quan els tanquen a la presó, els forcen a l’exili, això no és confrontació? I que, a més, tinguin la barra de voler-se quedar la bandera del diàleg és inadmissible. Els hem de desemmascarar, hem de denunciar a tot arreu que el govern de Pedro Sánchez es dedica només a fer màrqueting polític amb termes com el diàleg i intentant fer creure que hi ha no sé quines fractures a Catalunya. El govern espanyol podia haver fet cas d’allò que deien les Nacions Unides i alliberar els presos, o d’allò que deia Vox. Doncs va triar Vox.

—I l’independentisme ha de facilitar la investidura de Pedro Sánchez?
—Creiem que Sánchez actua com actua perquè ni vol diàleg ni els vots de l’independentisme, quan fa això que fa amb l’advocacia de l’estat, o amb l’Open Arms, quan té ministres com Borrell, portaveus com Celáa, que deia que l’1-O era fake news… Nosaltres no direm quin paper han de fer els partits independentistes, no els direm què han de fer, perquè ells han de fer la seva feina, però els demanem coherència, i que si pot ser la decisió que prenguin sigui acordada.

—Òmnium ha volgut trencar mai aquesta distància amb els partits i ser un actor polític més?
—No. Cadascú fa la seva feina, i a Òmnium tots som activistes i dediquem el temps lliure a ajudar a construir un país que sigui més just. Evidentment que fem política, perquè una entitat fundada enmig del franquisme per a defensar l’educació en català i per a posar la cultura al centre de tot, és clar que fa política. El nostre paper no és el de fer política de partits. Nosaltres som de tots i intentem representar un espai de trobada de tot l’independentisme i del sobiranisme. Tot el respecte per als partits, però els exigim la màxima responsabilitat entenent que ells també són víctimes de la repressió. I que la repressió pot condicionar de vegades les decisions.

—Què li dieu, a la gent, perquè participi en aquesta Diada?
—És la primera gran mobilització que ha de demostrar que la gent continua al carrer, que hi serem quan hi hagi la sentència i que els objectius polítics que persegueix la majoria social i política del nostre país continuen vigents. A l’hora de defensar els drets hi ha d’haver una gamma d’accions en què molta gent se senti representada. I la manifestació ens permet que molta gent, grans, joves i petits, es puguin trobar. Serveix per a tenir la consciència col·lectiva que hi som i que ens tenim. És important per allò que vindrà, perquè la sentència serà un cop dur i quan surtin els anys de presó farà mal. Per això cal anar a la manifestació amb una alta dosi d’autoestima col·lectiva, perquè no hi ha cap moviment polític a Europa que tingui aquesta capacitat de resposta continuada i sostinguda tant de temps. I ho veurem després de la sentència, quan vindrà una època en què ens tocarà sortir al carrer.

—Com gestioneu a Òmnium un creixement tan gran en tan poc temps? A què destineu tots aquests recursos?
—La repressió és molt dura. Perquè intenta liquidar entitats com la nostra. Hem estat objecte d’embargaments perquè ens vam negar a pagar multes que consideràvem injustes. Van ser mig milió d’euros. Però la repressió implica molt més, i fer-hi front ha costat un 30% del nostre pressupost, és a dir, uns 4 milions d’euros. Això implica des de la protecció a les víctimes de la repressió, a les aportacions econòmiques quan l’estat imposa fiances o ens embarga, i les campanyes que fem perquè tenim gent a la presó. Els viatges a Madrid, la defensa jurídica aquí i a Europa i tenir un advocat de primera divisió com Ben Emmerson val molts diners… I nosaltres no rebem ni un euro públic. Això vol dir que hem de recaptar diners per a poder continuar l’acció política que duem a terme. I això ho fem amb les quotes dels socis i també amb la venda de productes.