Marcel Mauri: ‘No podem permetre que la por limiti les nostres accions’

Les juntes de tractament de les presons catalanes van denegar ahir el permís a Jordi Cuixart i a tots els presoners polítics per a passar el confinament a casa durant la crisi sanitària del coronavirus. Una decisió que els entorns dels presos ja tenien coll avall després del pronunciament del Tribunal Suprem espanyol. ‘Sense aquesta amenaça vergonyosa, el desenllaç hauria estat un altre’, resumeix Marcel Mauri.

El vice-president d’Òmnium atén VilaWeb en una videotrucada en què mostra l’enuig per la decisió final. Explica que no és sinó una peça més de l’estratègia de la por que fa temps que ha activat l’estat espanyol, des de la monarquia fins a l’Íbex-35 passant per la Moncloa. També critica ‘l’estratègia centralista’ a l’hora de combatre la crisi del coronavirus i explica que Òmnium hi lluita en contra amb l’Esprint Solidari.

—Com valoreu que la junta de tractament finalment no permeti que els presos polítics passin el confinament a casa?
—La repressió causa això, fer pressió damunt els més dèbils, en aquest cas els funcionaris, que havien de poder actuar amb llibertat i prendre les seves decisions. És la mateixa de sempre… Bé, no, ara ha anat més enllà perquè ha amenaçat i ha intimidat funcionaris, i la reacció que s’ha pres ens l’esperàvem.

—Creieu que el pronunciament del Suprem ha pesat molt sobre la decisió final?
—Segur, clarament. Sense que el Suprem hagués amenaçat d’aquesta manera vergonyosa, el desenllaç hauria estat un altre. És inqualificable això que ha fet. El Suprem ha fet com en aquella pel·lícula, Minority Report. Abans no facis una acció, jo ja la condemno i et dic que si la fas t’acusaré de prevaricació. No ho diu la fiscalia o Vox. No, no, el Suprem. Com ha dit el Consell d’Europa o l’ONU, cal esponjar les presons i la gent que hi ha en règims de semillibertat ha de poder sortir i passar la pandèmia a casa. Ja no és tan sols una qüestió de dret, sinó també humanitària i de salut pública, per tal que les presons no puguin esdevenir focus de la malaltia. I per voler anar contra els presos polítics i mirar d’invisibilitzar-los es perjudica tot un col·lectiu de presos.

—I no esperàveu que la junta de tractament no es deixés condicionar, tenint en compte que la decisió de deixar-los fer el confinament a casa era emparada per pronunciaments del Consell d’Europa o l’ONU, com heu dit?
—Nosaltres no posarem mai la lupa sobre el funcionari o la persona que ha de prendre la decisió i té una debilitat respecte d’uns poders de l’estat que apunten directament. Per tant, sempre, per una simple qüestió de solidaritat cap aquell que pateix la repressió, posarem el focus sobre els qui originen la repressió, que són els poders de l’estat: el Suprem, els Borbons, aquest règim espanyol que persegueix la dissidència.

—Parleu de l’estratègia de la por. I què s’hi pot fer, contra això?
—Primer de tot, dir que aquesta estratègia no solament la desenvolupa el Suprem. Qui comença això és des del Borbó, el primer soldat espanyol, o com li diguin, fins a l’últim jutge del poder judicial. És tot un aparell de l’estat; és tota la xarxa que trama; són els quinze milions que en aquests moments acaben de donar a les televisions privades a fons perdut; és l’Íbex-35.

—I es pot combatre?
—Vèncer la repressió és molt difícil, ho veiem aquests últims anys. És evident. I vèncer la por també és difícil perquè la por és molt legítima. Però no podem permetre que limiti les nostres accions. Jordi Cuixart ho explica molt bé. Ell hauria anat davant en Marchena, sol, mirant-lo als ulls, i li hauria explicat que és un pres polític i que evidentment ho tornarà a fer? Si ell hagués estat sol al món, no tenia sentit que ho fes. Però sí que en tenia perquè darrere seu hi havia una entitat amb 182.000 socis i una societat civil organitzada. Aquesta és la manera de vèncer la por. Quan tu focalitzes tota la repressió i tot el poder d’estat sobre unes persones indefenses com els funcionaris, és clar que la repressió té efectes. I avui ho hem vist.

—I desmoralitza.
—Sí. La repressió cerca l’aïllament i que et sentis sol, que sentis que la teva causa no té sentit, que t’has equivocat fins i tot, que has de demanar perdó. Els indults i tots aquests disbarats. Per això nosaltres i moltes altres entitats treballem perquè ningú no se senti sol. Vàrem quantificar les persones que han patit la repressió directa per part de l’estat i ens en van sortir tres mil. Però, com diu Gabriela Serra, no són tres mil, perquè cada una d’aquestes persones té el seu entorn familiar i uns amics que també són víctimes de la repressió. I la societat civil té instruments per a lluitar contra la repressió, com ara la lluita no violenta, la desobediència civil i enxarxar-nos, perquè ningú no es trobi aïllat. La lluita contra la repressió també és cuidar-nos.

—Com ha encaixat la decisió Jordi Cuixart?
—Encara no hi he pogut parlar. Ahir hi vaig parlar i ja ho intuïa. I, enfront d’això, ell demana de ser més forts que mai, més societat civil, més xarxa. N’hem de sortir més forts que mai.

—Malgrat tot, en les poques imatges que hem vist d’ell recentment, sempre apareix somrient.
—És que ell és així, vitalista de mena. És un tipus amb una gran capacitat d’empatia i de resiliència. Com a tants i tants catalans, ningú no li ha regalat res. Ha tingut uns pares pencaires que s’ho han hagut de guanyar tot, unes germanes fantàstiques… Crec que aquest somriure li ve de la consciència de ser un pres polític que va adquirir de seguida a Soto del Real, sabedor que la seva lluita ara l’ha de fer a la presó i amb la consciència tranquil·la, orgullós de poder contribuir. Ell sap que un somriure moltes vegades és la millor resposta als qui el volen destruir.

—Quina possibilitat de contacte i de comunicació hi ha ara mateix entre els presos i el seu entorn?
—Ara, amb les mesures de confinament, és tot molt més complicat. En Jordi té uns vuit minuts de telèfon cada dia i li han retirat el vis-a-vis.

—I va estar quinze dies aïllat.
—Sí. Va sortir l’últim dia que es permetia el 100.2, quan els altres presos ja no ho van fer. Els van dir que si sortien haurien d’estar quinze dies aïllats. Però en Jordi té una empresa, va veure a venir la situació i va voler sortir per intentar arreglar-ho. Durant aquests quinze dies no ha pogut veure ningú, tancat a la cel·la tot el dia i pocs minuts de telèfon. Ara el règim ha canviat, però tampoc no ha millorat gaire, perquè les presons estan molt aïllades per impedir que la pandèmia hi entri. Precisament per això, l’ONU i el Consell d’Europa, en un informe claríssim, diuen que s’evitin les saturacions a les presons. I davant d’això veiem que els poders de l’estat tornen a situar la unitat d’Espanya per sobre de tot, fins i tot per sobre de la salut pública.

—Us imaginàveu aquesta gestió venint d’un govern autoanomenat progressista?
—En el cas de Podem, almenys pel que fa als presos polítics, sempre han tingut una actitud d’empatia i impecable. Però no sabem quin nivell d’influència han tingut en la gestió d’aquesta crisi. Ara, és evident que el PSOE té una llarga experiència de governar l’estat i de modificar constitucions, encara que sigui un mes d’agost, o de donar milions i milions a la banca. Sí, són gestions que sorprenen, perquè sorprèn que regalin milions a les televisions. Caldrà analitzar-ho tot plegat quan se superi la crisi. Però de moment ja podem denunciar, perquè no ho entenem, el llenguatge militar, que ens posin els Borbons entremig i que recentralitzin competències. No es pot aprofitar una pandèmia i la por legítima de la gent, per mirar de colar un discurs d’unitat. A tot el món el missatge ha estat quedar-se a casa. A Espanya no: ‘Lo paramos unidos’. Però què m’expliquen? El nacionalisme els domina, i els domina en tot.

—Heu activat el projecte ‘Esprint solidari‘ per a recaptar recursos contra el coronavirus. Com va sorgir?
—Arran de la situació de pandèmia, Òmnium atura la seva activitat regular. I veiem que tenim un estat que ja tenia dèficits democràtics molt importants però que, a més a més, respon com un estat del segle XIX. Llenguatge bèl·lic i militar i recentralització. Tots els presidents dels Països Catalans li han dit que no funciona, que és evident. Per què ho fan així, doncs? Perquè per sobre de tot sempre hi ha la unitat d’Espanya, no fos cas que es pogués demostrar que l’estat espanyol és un estat que no funciona i que des dels governs dels nostres territoris es pogués administrar molt millor una crisi com aquesta. Davant d’aquest estat havia de ser la societat civil que aixequés aquest país. Perquè sempre ha estat així. I tots els pobles i ciutats s’han enxarxat a partir de l’endemà del confinament. Nosaltres ens hem volgut posar al costat i al servei dels qui ens ajuden, perquè, amb tota la modèstia, assumim el lideratge civil que l’entitat sempre ha tingut. Hem aturat tota l’activitat regular i posem tota la nostra expertesa, que malauradament tenim en recaptació de fons, al servei de la lluita contra la pandèmia. Per això hem agafat quatre grans projectes i captem fons per a ells.

—De moment quants diners heu recaptat?
—Ara mateix 310.000 euros, i vam començar dilluns. Perquè vegeu l’evolució.