24.10.2022 - 21:50
Marcel Kolaja (Moravská Třebová, República Txeca, 1980) seia al costat de Jordi Cañas el dia 6 d’aquest mes, en aquella sessió de la comissió Pegasus del Parlament Europeu en què van haver de parar els peus tant a l’eurodiputat de Ciutadans com a l’ex-ministre Juan Ignacio Zoido perquè van rebentar la compareixença dels eurodiputats catalans espiats amb Pegasus. Kolaja se’n feia creus. “No havia vist mai res com allò al Parlament Europeu”, diu en aquesta entrevista. Parlem amb un dels polítics del Partit Pirata més influents d’Europa, perquè, com a vice-president de l’eurocambra, primer, i com a qüestor, ara mateix, forma part del buró del parlament, l’òrgan de govern. És membre de la comissió Pegasus, com a integrant del grup Verds-ALE, ha visitat Polònia i condemna que els grups majoritaris, per pressions espanyoles, vetin una missió també a l’estat espanyol.
—Què en penseu de Zoido, de les seves sortides de to i les de Jordi Cañas, quan van comparèixer Puigdemont, Comín, Riba i Solé com a afectats per Pegasus?
—No havia vist mai res com allò al Parlament Europeu. Semblava com si discutíssim de política interna espanyola i amb acusacions que anaven volant sobre la instrumentalització que en feien els polítics catalans. És per aquesta mateixa raó que Zoido qüestionava les proves recollides per Citizen Lab. Això no ho havia experimentat mai al parlament, i va ser absolutament contrari al propòsit d’aquella sessió, que era comprovar fets, entendre més bé la situació. Malauradament, aquella sessió va ser obstruïda, i semblava que els eurodiputats poguessin decidir sobre un cas com la independència de Catalunya. Però no era pas això. Em va decebre molt com va anar la sessió, perquè era al revés de com havia d’haver anat.
—Per què Zoido no és interrogat en aquesta comissió d’investigació si era ministre d’Interior quan ja es feia servir Pegasus?
—És una qüestió interessant… [silenci llarg]. Em sembla que necessitaríem una aproximació més sistemàtica, perquè no penso que es pugui agafar una persona a títol individual i dir-li: vinga, hauries de declarar, o t’hauríem d’interrogar. Per això necessitaríem cooperació de les autoritats espanyoles, que realment no tenim. I també necessitaríem una majoria al Parlament Europeu que ara mateix no tenim. I, a més, sincerament què podries aconseguir d’una compareixença en què un eurodiputat testifiqués? Tal com vam veure en la compareixença dels eurodiputats catalans, quan la van obstruir d’aquella manera, què en vols treure d’una sessió d’aquesta mena? Potser seria una pèrdua de temps.
—Era el cap de la policia espanyola. I hi ha proves que ja aleshores la utilitzaven contra activistes catalans. Per això caldria que comparegués, i que digués què sabia de l’ús d’aquest programari espia. Fa impacte que ell tingués aquesta responsabilitat i que formi part d’aquesta comissió d’investigació.
—Ho entenc, però em fa l’efecte que legalment no hi ha cap instrument que permeti d’impedir que formi part de la investigació.
—Esteu satisfet de què s’ha fet i què s’ha aconseguit en aquesta comissió Pegasus durant mig any?
—La feina no s’ha acabat. I el resultat n’ha de ser un report que espero que inclogui recomanacions i passos que s’haurien de fer més endavant. Després d’un any i mig estic satisfet perquè tenim moltes d’aquestes missions importants, i a Polònia crec que vam tenir un bon intercanvi amb la gent amb qui vam poder parlar. És clar que no m’agrada que el govern polonès no volgués col·laborar, i estic extremadament descontent de no poder fer la missió a Espanya. Ja veurem si encara la podrem fer, però tenint en compte les majories que hi ha al parlament les opcions són petites. Però el cas a Espanya és prou fort perquè hi hagi una missió.
—Què hi heu trobat, a Polònia?
—Durant la missió a Polònia va quedar clar, després d’haver parlat amb experts i amb les víctimes, que l’adquisició de Pegasus pel govern polonès fou il·legal, perquè van fer servir partides de finançament que no s’hi podien destinar. Els diners amb què el van comprar s’havien d’haver destinat a les víctimes de crims.
—Van emmascarar les partides.
—I amb aquests diners feien una cosa que anava més enllà d’intervenir comunicacions: entraven dins els mòbils de la gent. És a dir, el propòsit era il·legal, no sols l’origen dels diners. Perquè si hi havia ordres judicials va quedar ben clar que els jutges no sabien què decidien. Perquè hem d’entendre que no parlem d’una simple punxada telefònica: és un programari espia que entra en els dispositius, que poden ser controlats, dels quals es pot obtenir qualsevol dada. Va molt més enllà: es tracta de cercar dins la vida digital d’una persona. Va quedar clar que la dimensió de l’escàndol és enorme. Hi ha desenes de casos que se saben, però no sabem quanta gent hi ha realment afectada i que encara no hem descobert. Les víctimes no saben realment les dades que s’han extret dels seus telèfons, i no els han comunicat oficialment què ha passat de debò. No hi va haver cap deixadesa sobre l’ús d’aquesta tecnologia. Si hi va haver algun descuit va ser només formal.
—El govern no us va voler rebre.
—Hauríem pogut arribar a conclusions més concretes, a part d’aquestes revelacions que us comentava, si hi haguéssim pogut parlar. Però no ho van voler, i això en realitat és il·legal. Perquè els estats membres estan obligats a cooperar amb les comissions d’investigació del parlament. Per això ho trobo realment preocupant.
—Hi ha moltes coincidències amb el cas Pegasus a l’estat espanyol.
—El problema és que no hi ha cap missió prevista a Espanya. Les que s’han previst, a més de Polònia, són a Hongria, Israel, els Estats Units i Grècia. I trobo extremadament problemàtic que els grans grups polítics del Parlament Europeu facin tant com puguin per evitar la missió a Espanya. Es tracta del PP europeu, on hi ha el PP espanyol; el grup socialista, on hi ha el PSOE; i Renew, on hi ha Ciutadans. Fan tant com poden per evitar-ho.
—Què voleu dir que fan tant com poden? Què fan?
—Perquè es faci una missió d’aquestes cal que hi hagi una majoria política que ho vulgui. I com que aquests tres grups tenen aquesta majoria, si s’oposen a la proposta de fer una missió a Espanya, efectivament la poden blocar. I fan això: eviten qualsevol mena d’acord que impliqui l’enviament d’una missió a Espanya.
—Vosaltres com a grup sí que l’heu proposat.
—Sí, som a l’extrem oposat. Perquè creiem que una missió a Espanya és necessària, i no trobem justificable que no es faci. De fet, és escandalós que s’organitzin missions a tots els estats on s’ha utilitzat Pegasus, tret d’Espanya. No té sentit.
—Quina mena d’explicació us donen?
—És que no hi ha cap mena d’explicació vàlida per a no fer la missió.
—Una qüestió clau és com s’ha pagat Pegasus, perquè és molt car. A Polònia, emmascarant parts del pressupost. Penseu que a Espanya s’ha pogut fer res semblant, tenint en compte la dimensió del cas? Quina idea teniu de com es pot haver pagat?
—No vull especular sobre com ho han fet. És per això que la missió a Espanya és crucial. Perquè, sense anar-hi, com ens podem imaginar què ha passat realment? Vaig anar a la missió a Polònia i durant tres dies vam tenir l’oportunitat d’estar moltes hores entrevistant-nos amb els experts, les víctimes… i vam poder fer-nos la idea de tot. Sí que hauria estat millor poder parlar amb el govern, però sense ni tan sols poder-hi anar hauria estat molt difícil de trobar res.
—També és simptomàtic el blocatge per a anar a Espanya.
—Sí, això no fa res més que afegir més sospita: per què el govern polonès no vol parlar amb nosaltres? Per què els partits polítics espanyols, en els grups més grans del Parlament Europeu, s’oposen a una missió a Espanya? Tot plegat no fa res més que acréixer les sospites.
—Aquests partits espanyols intenten que Espanya no sigui ficada al mateix sac que Polònia i Hongria. Us n’heu adonat?
—Allò que dóna una dimensió interessant és que, per exemple, el senyor Zoido, que va ser ministre d’Interior durant l’època en què Pegasus va ser utilitzat a Espanya, és un dels eurodiputats de la comissió Pegasus. I també va participar en la missió a Polònia, on no va tenir cap reserva sobre les proves trobades per Citizen Lab. I vet aquí que quan vam debatre en la comissió què havia passat a l’estat espanyol, el mateix senyor Zoido qüestionava les revelacions de Citizen Lab, de si el programari Pegasus havia estat utilitzat en els mòbils de Diana Riba, de Jordi Solé i altres eurodiputats. Qüestionava que es pogués confiar fins i tot en les proves d’aquest espionatge. Ho trobo del tot inconsistent, que només porta a la sospita que hi ha d’haver alguna cosa política darrere: per què per una banda a Polònia no hi ha cap problema amb les proves i a Espanya es qüestiona?
—El govern espanyol, del PSOE, també qüestiona la fiabilitat de Citizen Lab, com fa Zoido.
—Els passos que fa el govern espanyol sobre aquest escàndol són força preocupants. El comissari de Justícia, Didier Reynders, va enviar una carta a Polònia, Hongria, Espanya i Grècia en què exposava la preocupació per l’escàndol Pegasus i en demanava informació. Espanya és l’únic estat que no li ha respost. No sembla que el govern espanyol tingui gaires ganes de cooperar. De manera semblant al govern polonès, les autoritats espanyoles no cooperen realment amb la comissió Pegasus. I això és un problema, i és preocupant la lentitud en la investigació a Espanya. I arribem a la conclusió que hi ha una doble velocitat de l’escàndol, perquè per una banda tenim el cas del president del govern, Pedro Sánchez, i per una altra la dels polítics catalans. Això també ho trobo preocupant.
—Quina resposta hauria de donar el comissari Reynders als catalans espiats després d’haver rebut la queixa del president Aragonès?
—La Comissió hauria d’insistir que això s’investigués, i que les autoritats hi col·laboressin. Aquesta carta no resposta per part del govern espanyol només és una peça més del trencaclosques. La Comissió té instruments per a tractar els casos en què els estats membres no compleixen les seves obligacions amb els tractats. Jo espero que la Comissió, amb els governs dels estats que no volen cooperar en la investigació d’un afer com aquest, es comprometi a fer passos contra aquests governs tot emprant els instruments de què disposa. Que emprengui accions quan els estats membres no compleixin les seves obligacions. Això espero del comissari Reynders.
—Quins són els instruments que té la Comissió de què parleu?
—Podria portar el cas al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Seria el darrer recurs, perquè normalment intentes parlar amb l’estat membre incomplidor. Si definitivament no vol cooperar, la Comissió hauria de portar el cas al TJUE.
—Però la Comissió no ho fa això. Per què no?
—És una bona pregunta, però jo no la puc respondre. Ho hauria de dir la Comissió.
—Sembla clar que el cas Pegasus a Espanya es rebaixa a les institucions europees, al parlament i a la Comissió. I això, vist des de Catalunya, és frustrant.
—En el cas del Parlament Europeu és cert, ja n’hem parlat, pel paper dels grans grups. Però no estic d’acord amb l’afirmació pel que fa a la Comissió Europea. Perquè la Comissió amb prou feines ha fet res en relació amb Polònia, on el govern tampoc no ha volgut cooperar. Sembla més aviat que la Comissió és negligent en relació amb tot l’escàndol, més enllà del país. Entenc la percepció, però pel que fa a l’escàndol Pegasus hi ha una negligència general.
—Com un activista sobre la internet lliure acaba essent vice-president del Parlament Europeu?
—D’una manera força natural, perquè vaig començar essent activista el 2003, quan la República Txeca ni tan sols era membre de la UE. Però en aquell moment hi va haver la proposta a la UE d’assumir patents de programari que, com a entusiasta del programari lliure que sóc, rebutjava amb fermesa. De manera que em vaig unir al moviment internacional per poder lliurar aquesta batalla, i el 2005, quan el parlament va desestimar aquella proposta, vaig fer-me actiu a la República Txeca per fundar o per organitzar ciutats obertes que es connectessin entre si, les que volguessin utilitzar programari lliure i obert per avançar cap a una societat més transparent i democràtica. I em vaig fer membre del Partit Pirata el 2010 perquè trobava que era l’únic que enfocava les qüestions importants per al futur. El partit va guanyar força i vam poder entrar al parlament txec, i després al Parlament Europeu. Vaig ser el cap de llista a les eleccions del 2019 i vaig sortir elegit.
—I com a membre del buró del Parlament Europeu, com expliqueu que un personatge com Alessandro Chiocchetti hagi esdevingut secretari general?
—El secretari general és elegit pel buró, i el buró elegeix el secretari general d’acord amb les majories que hi ha. El problema més gran en la designació és que el procés de selecció no és gens transparent. Hi ha hagut aparentment un acord una altra vegada entre els grups majoritaris, tot i que aquesta vegada sembla que els socialistes no hi eren. El pacte incloïa els grups del PP, Renew, l’ECR (els conservadors i reformistes) i l’Esquerra. Van formar una mena de bloc que va negociar un paquet que no incloïa tan sols el secretari general sinó també més alts càrrecs. Hi va haver una nova direcció general creada pel mer propòsit de col·locar-hi el candidat de l’Esquerra. No sé com s’hauria de canviar això, però em sembla que ja he respost la vostra pregunta.
