Marcel Coderch: “No tenim prou energia per a canviar de planeta, ens hem d’adaptar”

La crisi energètica, el preu de la llum, la gran apagada i la reducció de les emissions són algunes de les qüestions que han acaparat bona part de l’actualitat aquestes darreres setmanes. Per mirar d’entendre una mica més bé el context en què ens movem en plena urgència climàtica, parlem amb l’expert Marcel Coderch (1953), actualment president de l’Autoritat de la Competència.

“El problema del canvi climàtic té solució, una altra cosa és si ens agrada, especialment als que hem viscut fins ara tirant coets”, diu l’enginyer olotí, que deixa dues coses ben clares si volem complir amb els objectius climàtics del 2050: el preu de l’energia haurà de continuar creixent i cal assumir que no hi ha més via que el decreixement per a afrontar la situació. No hi ha fórmules màgiques.

—Som davant una crisi profunda de l’energia o és més aviat conjuntural, vinculada a l’excés de demanda arran de la represa de l’economia mundial després de la pandèmia?
—Aquestes coses sempre se superposen. Hi pot haver crisis conjunturals sobreposades a una crisi de fons, que és una tendència que fa temps que s’arrossega i que va molt més enllà. La crisi de l’electricitat, per exemple, per mi és una qüestió força conjuntural, mentre que l’afer del petroli, que no para de pujar de preu, és més una tendència de fons. Fa anys que va començar i perdurarà. Hi ha unes quantes crisis i se sobreposen.

—Comenteu que la crisi de l’electricitat és més aviat conjuntural. Com valoreu la decisió de la UE de no prendre mesures concretes a curt termini?
—La Unió Europea és ben coneguda per la incapacitat de prendre decisions concretes i valentes. Ara, sí que és cert que, si es vol reformular el mercat elèctric per poder incidir en els preus, cal obrir un procediment molt llarg. No es fa de la nit al dia. Cal pensar bé la reestructuració i cal, també, que tots els estats membres remin en la mateixa direcció. Puc dir una cosa impopular?

—Endavant.
—Això pot sorprendre, però la veritat és que l’electricitat és massa barata.

—Què voleu dir?
—Et posaré d’exemple el meu cas particular. A casa meva, tot és elèctric. La vaig comprar fa relativament poc i ja no hi ha gas ni res d’això. Al cap del mes pago una factura entre 60 euros i 65. Si ho divideixo per trenta, em surten dos euros i poc al dia. Si ara baixem al bar i fem un parell de canyes, ens cobraran el doble. Si comparo els serveis que rebo per dos euros: escalfar la casa i l’aigua, fer anar la nevera, la rentadora, la televisió, el router… Per més bona que sigui la cervesa, aquesta diferència de preus demostra que el sistema econòmic està completament desequilibrat.

—Ens hem de deixar d’escandalitzar pel preu de la llum?
—Això d’obrir telenotícies i matinals de ràdio tan sols fa que crear histèria. A més, si tenim en compte que hi ha una necessitat imperiosa, que és real, de reduir les emissions de CO₂ a zero abans del 2050, tan sols hi ha una sortida: l’energia haurà de pujar de preu. Hi ha un informe de l’Agència Mundial de l’Energia, publicat fa uns dies, que solament veu factible aquest net zero si reduïm considerablement el consum de combustibles fòssils els anys vinents. Mantenir els consums és pura ficció. Ens hem mal acostumat a tenir una energia molt econòmica, però això canviarà en un futur si volem complir els objectius climàtics.

—El preu de la llum ara per ara ja és un problema social greu. Si encara augmenta més, també creixeran les desigualtats…
—És evident que hi ha parts de la societat que no poden assumir ni els preus actuals. L’única resposta és una redistribució més bona de la riquesa, però de cap manera la solució pot ser una rebaixa generalitzada del preu de l’energia. En tot cas, s’han de regular els mecanismes necessaris perquè aquesta gent no quedi exclosa d’un bé que ara mateix és bàsic.

—Què en podem esperar, d’aquest hivern?
—No ho sé, perquè en Putin ja ha dit que està disposat a obrir l’aixeta per alleugerir les dificultats de subministrament. Aquestes oscil·lacions a curt termini tenen aquesta mena de solucions. Acords puntuals en què cedeix alguna de les parts. Però això no elimina el problema de fons. Aquest hivern, el gas el pagarem més car, això és una realitat, però els talls –i ja sé que a Àustria es parla d’una gran apagada– els veig molt difícils. Penso que al final alguna de les parts acabarà cedint i s’arribarà a alguna mena d’acord perquè la sang no arribi al riu.

—No veieu factible la gran apagada que preveu Àustria?
—Un gran catacrac, que sigui molt dur, però no destructiu, pot ajudar molta gent que encara veu amb recel la crisi climàtica a prendre consciència. Si no arriben camions a Mercabarna durant una setmana, ens fotem tots de gana, l’equilibri a vegades és molt fi. Ara, aquesta situació que preveu Àustria la veig complicada. Segurament és més factible una fallida tècnica del sistema que no pas un tall del subministrament. En aquesta segona situació, totes dues parts tenen interès econòmic per a assolir un acord.

—Com encaixa el dilema polític entre el curt termini, tenint en compte la crisi del preu de l’electricitat, i el llarg termini, els objectius climàtics del 2050?
—Aquesta és la tensió típica que hi ha en tots els sistemes polítics democràtics. El conflicte entre el curt termini i el llarg tan sols es resol si la població pren consciència de la crisi climàtica. A més, cal rebutjar els missatges populistes que neguen els fets o ofereixen solucions simples per a problemes realment complexos. Recordo l’any 1979, quan vivia als Estats Units, que Jimmy Carter i Ronald Reagan es jugaven la presidència. En aquell moment, el país encara vivia les conseqüències de la crisi del petroli. En Carter, abrigat amb un jersei i amb la llar de foc al costat, va fer un discurs de la Casa Blanca estant en què deia que tocava ser austers i estrènyer-se el cinturó. En aquella època, els americans anaven en samarreta per casa en ple hivern [riu]. Llavors va sortir en Reagan i li va dir de pallús cap amunt. L’home va prometre tot el contrari que en Carter: bonança, despesa, consum… I va guanyar les eleccions. El discurs de decreixement i contenció no ven, però és la nostra realitat i no tenim més armes per a fer front a un problema que és complex i històric.

—Què us sembla que, en plena crisi de preus, uns quants estats, com ara l’espanyol, proposin de recuperar el carbó?
—Malament, si realment ens creiem el discurs de retallar emissions, hi ha estratègies que no es poden ni proposar. El carbó és el pitjor combustible. Països com ara la Xina, l’Índia i Polònia n’han augmentat la producció perquè en tenen reserves i és un sistema relativament barat de fer funcionar. Tanmateix, anar per aquest camí és disparar-se un tret al peu. Hem d’assumir que l’única acció real per a lluitar contra el canvi climàtic és reduir els consums. Aquests darrers cent cinquanta anys no són una indicació d’allò que passarà en els cent cinquanta vinents. Segurament hem passat una època que els llibres d’història denominaran l’edat del petroli, però això ha caducat, ens cal canviar de model.

—Una època daurada?
—En molts sentits, sobretot del punt de vista del creixement, sí. Hem viscut una explosió de la població i l’arrel de tot això és un consum energètic que ha permès, mitjançant el procés tecnològic i científic, aplicar els coneixements en tota mena de camps com ara la producció d’aliments, la medicina… I tot això, de retruc, ha afectat la salut i ha fet créixer l’esperança i el nivell de vida.

—Però el conte s’ha acabat…
—Sí, hem topat amb els límits de la Terra. Vivim en un món finit, en què res pot ser infinit. No podem prorrogar els consums actuals com si visquéssim en una faula eterna. La Terra té uns límits i els tenim davant del nas. Per una banda, hi ha el de la disponibilitat d’energia i matèries primeres –petroli, gas natural, etc.–, i per una altra, la capacitat del planeta per absorbir les deixalles o contaminació que generem. Alterem la composició atmosfèrica de la Terra i encara no en tenim gaire clares les conseqüències, però destrossem casa nostra. El planeta no desapareixerà, però nosaltres potser sí. La Terra ha viscut eres glacials, èpoques més caloroses, i ha sobreviscut. Al final s’adapta i canvien les formes de vida.

—Hem de decréixer?
—Hem d’acabar amb el dogma del creixement perquè res pot créixer indefinidament en un món finit. El mantra dels governs i els economistes que cal créixer anualment entre un 2% i un 3% perquè, si no, hi ha recessió i desocupació s’ha d’acabar. S’ha de canviar de model, perquè no hi ha prou energia per mantenir aquest ritme de vida.

—I què cal fer?
—Ens hem de proposar moltes coses i reenfocar el problema. Hem de veure quin consum podem fer, quants milers de milions d’habitants volem ser i com ens organitzem socialment i econòmicament per assolir un cert nivell de vida digne i igualitari, tot tenint en compte els recursos actuals. El problema del canvi climàtic té solució, una altra cosa és si ens agrada, especialment als que hem viscut fins ara tirant coets.

—La gestió o el control de la població és una qüestió realment polèmica.
—Al planeta li és igual si som moltes persones consumint poc o poques consumint molt. La multiplicació és la mateixa: l’impacte és el consum per càpita per les càpites. Socialment, haurem de decidir si volem ser molts, però amb uns nivells de vida més restrictius, o pensem que podem controlar la població i tenir un nivell de vida més alt. Et posaré un exemple…

—Digueu.
—Als anys setanta, el Club de Roma va publicar un informe, que continua essent fonamental, que es diu Els límits del creixement. El resum ràpid: ni la població ni el consum poden continuar creixent. Vam rebre una pluja d’atacs per tot arreu. Han passat cinquanta anys i som pràcticament al mateix punt. Vaja, una mica pitjor [riu]. El control de la població és un problema que socialment és molt complex, però matemàticament és molt senzill. Si cada parella tan sols té un fill, en una generació, entre 50 anys i 60, ja reduïm la població a la meitat. Ningú no s’ha de morir, ni s’han de fer massacres, com diuen alguns.

—La variable de trobar una nova font d’energia que solucioni el problema, com la veieu?
—És una possibilitat, sí, jo el futur encara no el puc predir. Algunes de les cartes que hi ha sobre la taula són la fusió nuclear i l’hidrogen. En aquest segon, no li veig cap futur, perquè en no és realment una font d’energia. L’hidrogen l’has de fabricar a partir d’aigua i d’energia i després, quan el cremes, tornes a alliberar-ne. L’energia que fas servir per produir-lo et causa unes pèrdues enormes. No pot ser una solució energètica, pot ser-ho per tenir reserves en moments concrets. Per exemple, fa molt de vent i ens sobra electricitat, produïm hidrogen i l’emmagatzemem per cremar-lo quan no faci vent.

—I la fusió?
—És la gran esperança, però sempre explico que és com si no arribes a final de mes i et compres un número de la loteria. Si et toca, et soluciona el problema, però les probabilitats són molt baixes. Té certa lògica que destinem una certa part de recursos per si té èxit. Si ens toca la loteria, fantàstic, ja reformularem moltes coses, però avui hem de viure amb les renovables que tenim.

—Per què hi teniu tan poca esperança?
—Segurament amb l’ITER (International Thermonuclear Experimental Reactor) aprendrem molta sobre física, plasmes i generar quilowatts, però dubto molt que sigui una font d’energia que es pugui generalitzar i a un preu assequible. En tot cas, si passa, seria en un termini molt llarg, molt lluny de l’horitzó previsible. Encara que tinguéssim una font energètica infinita i completament neta, pel sol fet de consumir-la, escalfaríem igualment la Terra.

—…
—Si augmentéssim el consum d’un 3% anual durant els tres-cents anys vinents, els oceans bullirien. És igual que la font sigui completament neta. El fet de generar aquesta energia fa que s’hagi de dissipar en calor. Som en un món finit i hem de partir d’aquest supòsit, res no pot créixer indefinidament. Els avanços tecnològics ens poden de permetre d’ampliar una mica el nostre sostre de consum, però ara per ara hem excedit de molt els límits d’aquest món, sobretot si fem extensiu el nostre mode de vida a una gran part de la població mundial.

—Alguns ja deuen pensar a canviar de planeta…
—Si l’Elon Musk, en Jeff Bezos i companyia volen anar a Mart, endavant. Ja ens avisaran quan hagin format una societat fantàstica i harmoniosa. Cal molta energia per a treure de la Terra una massa de setanta quilograms o vuitanta, que és el pes d’una persona. No tenim prou energia per a canviar de planeta, si és que en trobem un d’habitable. La Terra és casa nostra i ens hem d’adaptar.

—La humanitat pot fer la transició per a ser sostenible?
—Ens hem d’organitzar socialment i econòmicament. De totes maneres, sostenible a molt llarg termini no hi ha res perquè el sol també s’apagarà. Si parlem en milers de milions d’anys. Ara, les civilitzacions, històricament, han durat uns milers d’anys. Tan sols cal mirar els llibres. Podem pensar en una sostenibilitat amb un horitzó d’uns centenars d’anys. I, si aquest és l’objectiu, ens toca collar-nos el cinturó.

—Què us sembla l’opció de Catalunya per les energies renovables?
—Desenvolupar energies renovables és l’única manera que tenim avui perquè el sostre de consum i de nivell de vida sigui una mica més alt en un futur. Aquest desenvolupament s’ha de fer tant sí com no. Certs territoris s’oposen a aquestes instal·lacions, sobretot perquè poden malmetre el paisatge. A mi m’encanta la natura, però alguna cosa hem de comprometre, és indiscutible. Per exemple, l’oposició del parc eòlic al golf de Roses no l’acabo d’entendre. Es parla de posar els molins mar endins, a vint quilòmetres de la costa. Com a molt es veurien unes mosques blanques…

—I les línies de transport?
—L’energia s’ha de transportar d’on es produeix fins on es consumeix. Ara ho fem amb cables, que fan lleig i ocupen territori. Per desgràcia, ara per ara, no coneixem cap altra via per transportar l’energia. En fi, fa sol a on fa sol, fa vent a on fa vent i hi ha superfície on n’hi ha. Entenc part dels arguments per oposar-se al desplegament de les energies renovables, però no els puc compartir, perquè no tenim gaires alternatives més. Hi pot haver projectes concrets que tinguin una afectació específica i que es poden traslladar en uns altres punts amb menys afectació. Això per descomptat.

—Comentàveu que no tenim prou energia per a anar-nos-en de la Terra. En tenim per a mantenir l’economia i, alhora, crear les infrastructures de renovables necessàries per a fer la transició al net zero?
—S’han de fer números, perquè sense fer-los, tot funciona. Hi ha un informe recent que alerta precisament d’això. Avui dia, tots els elements de captació d’energies renovables els fem amb energies fòssils. Si vull muntar unes pales de vent de trenta megawatts que facin quaranta metres de llargada, necessito una fàbrica i encara no n’he vist cap que funcioni exclusivament amb electricitat produïda per renovables. No és clar que puguem disposar de prou energia fòssil per a construir totes les instal·lacions d’energies renovables. Si és així, som en el súmmum de la contradicció. Per això, cal fer números. Hem de mirar si els combustibles fòssils que encara ens podem permetre, en una trajectòria descendent, els destinem a produir energies renovables i, per tant, retallem el consum per unes altres bandes.

—Al lector que hagi arribat fins ací, emocionalment desfet, què li diríeu?
—Davant el pessimisme de la intel·ligència sempre cal l’optimisme de la voluntat. Què podem fer? Com deia Noam Chomsky, davant una situació d’aquestes, pots acceptar que és molt complicada, molt difícil, i no fer-hi res, i així contribuir al fet que res canviï, o pots acceptar que, tot i la dificultat, sempre hi ha una esperança de solució i contribuir a construir aquesta alternativa. Tots hem de mirar de contribuir. En primer lloc, amb el comportament individual. És important reciclar bé, fer servir el transport públic, reduir el consum de carn, etc. Això ajuda, però no n’hi ha prou. Aquesta voluntat ciutadana ha d’anar més enllà i empènyer les altes instàncies de govern perquè prenguin decisions valentes i contundents a favor del canvi de model.