Marc Vila: “Andorra té una responsabilitat que no ha sabut aprofitar del tot”

La Plataforma per la Llengua ha aterrat definitivament a Andorra i es diu Plataforma Andorrana per la Llengua. Es va presentar fa un parell de setmanes amb un informe sobre l’ús del català entre els clients i treballadors de comerços d’Andorra la Vella. Pretén d’acompanyar els ciutadans, empreses i col·lectiu perquè es garanteixin els drets lingüístics, i assessorar l’administració.

Al capdavant hi ha Marc Vila i Amigó, ex-ministre de Relacions Exteriors del primer govern constitucional d’Andorra i ex-ministre de Justícia i Interior entre el 2011 i el 2012. També ha estat Raonador del Ciutadà, l’equivalent del Síndic de Greuges. Conversem amb Vila sobre la feina que vol fer la Plataforma Andorrana per la Llengua, l’estat del català a Andorra, la llei que es va aprovar a l’abril, la relació amb Catalunya i moltes més qüestions. Vila és crític amb el govern. A parer seu, s’ha adonat tard que gràcies al fet de tenir un estat es poden fer coses per defensar la llengua. No obstant això, creu la llei del català és esperançadora i que els polítics han pres consciència de l’emergència lingüística.

—Què us motiva a encapçalar la Plataforma Andorrana per la Llengua?
—La primera motivació és una consciència clara que ja fem tard a salvar la llengua d’una trencadissa grossa. Partia de la base que a Andorra és fàcil que canviem de llengua, però a poc a poc et vas adonant que has de canviar d’actitud. I la segona idea és que Andorra pot fer molt més que no ha fet fins ara. Essent un estat, l’únic estat amb la llengua catalana com a única llengua oficial, té una responsabilitat que no ha sabut aprofitar del tot i ara tot just comença a adonar-se que es poden fer coses des de l’estatalitat pel català.

—Per què no ho ha sabut aprofitar?
—Per desídia o per falta de capacitat d’anticipació. És un problema que és comú a altres polítiques, que no et vols adonar que és greu fins que ja tens l’aigua al coll. Igual que en altres aspectes socials, com el dret d’habitatge, o l’agricultura, que l’anem perdent… Te n’adones quan ja és molt tard. Jo voldria emmirallar-me en societats europees més tradicionals, amb més capacitat d’anticipació i planificació: Suïssa, Dinamarca, etcètera. I Andorra podria ser un lloc on, gràcies a l’estat, es poden fer coses que en altres llocs no es poden fer. I crec que les hem de fer i les hem de fer de seguida.

—“La sort és que a Andorra hi ha un estat que defensa el català.” Què me’n dieu?
—Que Andorra fa més que altres llocs, també perquè té més capacitats, però fa menys del que hauria de fer. I una mica aquesta és la idea que m’ha motivat a mi a dir: bé, no tenim els problemes greus que hi ha en altres territoris, però sí que tenim una problemàtica comuna. Amb el creixement econòmic, amb el canvi demogràfic, Andorra ha passat de 80.000 habitants a 86.000 en tres anys. I això és un repte. Andorra ha de saber posar els mitjans, els recursos humans i materials per fer possible que tota aquesta gent s’integri i parli el català o es comuniqui amb un mínim i que tots plegats ens puguem sentir orgullosos de vetllar una mica per la nostra llengua, que al capdavall és la nostra identitat.

—Us vau presentar amb un informe sobre el comerç. Més de la meitat dels treballadors s’adrecen als clients en castellà. Per què passa?
—Perquè a Andorra hi ha una quantitat notable de nouvingut, principalment de Sud-amèrica. Hem tingut onades diverses de persones que han vingut a viure a Andorra: primer els catalans, després els gallecs, els portuguesos durant una bona part del final del segle passat. Els llocs de sou mínim són coberts majoritàriament per gent arribada de fa poc. Aquesta és una de les causes principals. I això és molt notable en establiments comercials i de restauració, i menys, per exemple, en finances o altres serveis.

—La diferència està en la mà d’obra barata i la qualificada.
—Són gent que arriben amb un sou mínim i poca cosa més, i esperem que a poc a poc es vagin incorporant a un habitatge per a viure, i vagin fent la integració i el seu camí. El govern i la plataforma, com a organització de la societat civil, no els volem deixar sols, els hem d’acompanyar a parlar el català, a valorar-lo, i a fer-los veure que és el camí d’integració més clar de tots.

—Quins són els principals objectius de la nova entitat? En quines matèries voleu incidir?
—Fer acompanyament o verificar que la nova llei del català aprovada a l’abril es compleixi. En totes aquelles qüestions que demanen alguna mena d’assessorament o acompanyament. A aquells qui es vulguin adreçar a nosaltres o que vegin alguna cosa que no funciona, els hem de poder donar suport, acompanyant-los en l’itinerari que pertoqui, que no se sentin soles. També hem de fer seguiment crític al govern per si se li ha de fer recomanacions sobre com millorar. Fa poc temps que hi ha la llei, haurem de ser una mica pacients i esperar a veure si d’aquí a un any es comencen a veure resultats i farem avaluacions periòdiques. Després hi ha més activitats, més estudis, com el que vam presentar el primer dia. Una de les característiques de la Plataforma per la Llengua és la manera de treballar, molt pragmàtica, d’anar per feina. Feia setmanes i mesos que ens reuníem i vam dir que en el moment de presentar-nos en públic ho faríem amb una primera feina, l’estudi de la lingüista Carla Piñol. Les conclusions són molt importants: si el primer pas es fa en català, tot és més fàcil després. I quan hi ha normes que regulen una cosa, funciona diferent que quan no n’hi ha. Per exemple, amb la retolació en català, com que és escrit a la llei, hi ha més bons resultats quant a l’ús de la llengua, que no pas quan són coses orals, com el tracte entre el venedor i comprador. És important fer lleis, regular-ho.

—Què n’opineu de la llei?
—La valoració que en fem és molt positiva. Diria que és la primera vegada que el govern o la institució pública s’hi posa una mica de debò. L’anterior era de fa vint anys i escaig i ningú no s’havia preocupat de veure si funcionava o no. Gairebé no hi havia hagut expedients, ni dossiers, ni denúncies. Hi havia molt poc seguiment i molt poca fiabilitat. Això és un pas important per a la presa de consciència del govern, tot i que el Departament de Política Lingüística ha fet molta feina, però sense el marc legal adequat. Quan no hi ha sancions ni rigor sobre què passa si no es fan les coses que diu la llei, no hi ha gaire preocupació. És molt important que s’hagi fet aquest pas i que s’hagi entrat una mica en tot el ventall de coses, com ara que per a les renovacions de residència calgui fer una prova de coneixement o de suficiència de català.

—Es demanaran nivells A1 i A2. N’hi haurà prou?
—Al principi, sempre hi ha por del canvi, un cert recel de segons quins actors socials i econòmics. És a dir, diuen que no es posin gaires traves perquè ja tenim prou dificultats a trobar personal qualificat. Però crec que, amb el funcionament de la llei i amb el pas del temps, es podran anar augmentant els nivells de suficiència del català que es demanen.

—I què n’hem de fer dels treballadors temporals? A ells no els demanaran cap nivell.
—Crec que això és una de les coses que ràpidament es veuran que es poden millorar. I que potser no cal demanar proves escrites, però sí quatre paraules o un mínim. Això ho haurem de veure aquest hivern que comença, que serà el primer després de la llei.

—Però teniu cap idea de com es pot fer?
—Encara no, ens hi posarem. Tenim moltes dades empíriques i volem treballar-hi. A vegades, la intuïció et serveix per a anar a veure si les dades es confirmen. Aquest hivern ja serà el primer en ple funcionament i serà una de les coses que farem.

—A Andorra ara hi ha un consens ampli quant al català. Si hi ha canvis polítics, temeu que hi hagi polarització, com passa a la resta del país?
—Crec que no. La divergència és més aviat entre defensors i indiferents, no pas entre defensors i detractors. El “no toquem res, estem bé, l’economia va bé, no poseu bastons a les rodes de les empreses” és una opció. L’altra és dir que s’ha de fer una mica més, anar augmentant el nivell de demanda de coneixements de català sense que això vulgui dir forçosament interferir en el funcionament de les empreses, sinó que és un pas més que a la llarga és bo per a l’empresa, per al treballador i per al seu futur.

—La relació amb Catalunya hauria de ser més intensa? Es pot millorar?
—Sí. Aquesta és una de les meves idees.

—Us escolto.
—És la història d’un malentès crònic. La relació entre Andorra i Catalunya, o entre la perifèria de la qual formen part Andorra, l’Alguer, la Franja, les Illes i València, i el Principat centralista. En la presentació a Andorra, el representant de la plataforma a l’Alguer va fer una intervenció molt aplaudida i va fer servir un terme que a mi m’agrada molt: policentrisme. Primer, hem de convèncer els catalans del Principat que ells no són els reis del mambo de tot, sinó que els altres de la perifèria també existim. I, al mateix temps, nosaltres, els andorrans, hem de convèncer els nostres ciutadans que a Catalunya pot haver-hi alguna gent, institució o actitud que molesti o que hagi molestat en el passat, però que hi ha molta altra gent que no va en aquesta línia i amb la qual es pot treballar sense haver d’estar al servei de l’agenda oculta. Vull fer veure, primer, que som un estat i tenim una certa especificitat més forta que altres. Segon, que alguns comportaments del centralisme barceloní es poden millorar, o alguns comportaments dels governs catalans que han estat poc afortunats amb Andorra. Sense anar gaire lluny, amb la pandèmia, vam tenir unes desavinences molt importants.

—Per exemple?
—No va acabar de funcionar bé la interlocució amb Catalunya quan hi havia aquells tancaments i aquella impossibilitat de circular. No hi va haver una entesa amb coses tan òbvies com ara que hi havia gent que anava a l’hospital a Andorra o a la Seu. Però els andorrans també hem de deixar de ser tan suspicaços i hem de treballar braç a braç en la qüestió de la llengua. En les altres qüestions, cadascú farà com voldrà, però no podem fallar a la llengua i no podem deixar-la de banda. L’hem de posar davant d’uns altres plantejaments i recels. Defensar una llengua no ha de molestar ningú, i menys si és la teva llengua oficial.

—A Catalunya ara governa el PSC. Això afectarà la relació?
—En les qüestions polítiques, cadascú té la seva idea. Nosaltres, com a Plataforma per la Llengua, només volem parlar de llengua, perquè ja hi ha prou malentesos en les altres qüestions. Si hi ha una cosa amb què és fàcil de treballar és amb la llengua, inclosos els no independentistes o els catalanistes. La llengua hauria de ser un punt de trobada. Veurem què fa aquest nou govern, però jo no descarto que facin coses. Al contrari, ho espero. Tenen una conselleria, mirem-ho positivament.

—El català passa un bon moment a Andorra?
—Havíem millorat molt aquests últims quinze anys; els últims cinc hem empitjorat per aquesta arribada tan important de gent. Que hi hagi hagut prou consciència perquè la llei s’hagi aprovat gairebé per unanimitat vol dir que comencen a notar que s’han de fer coses, igual com s’han de fer coses en habitatge i en el creixement urbanístic.

—I la població, n’és conscient?
—Una de les funcions de la plataforma serà motivar-la. Cada vegada hi ha més gent que s’adona que cal fer alguna cosa. Per això hem de fer una bona feina, difondre les nostres actuacions i fer estudis com Déu mana i demandes rigoroses i ben fonamentades en l’àmbit dels comuns, el govern i les empreses, perquè al final l’empresa també és molt important.

—Una dada positiva: Andorra és l’únic territori dels Països Catalans on augmenta l’ús del català entre el jovent.
—Tot i que també tenim les nostres parts negatives. La llengua de pati o d’ús a vegades no és el català. La presència del castellà és forta. El fet de tenir tanta gent que arribi fa que la tendència del castellà sigui majoritària. I també ho és a les xarxes, amb els youtubers i als mitjans de comunicació.

—Teniu la sort que els jutges no us imposen castellà a les aules.
—Ells tenen l’obligació de saber-lo. D’aquest punt de vista, la llengua institucional i administrativa té molt bona salut. La llengua d’ús, de carrer, de pati i dels establiments comercials i hoteleria no està tan bé. I aquí és on s’ha d’incidir fort.

—El Servei de Política Lingüística del govern va exhaurir set-centes places en molt pocs minuts. Hi ha prou recursos per a ensenyar la llengua?
—Sí, em consta que han agafat nous professors. Està saturat, però tenen pensat d’augmentar la base de professors. També hi ha una base telemàtica, que cobreix quan no n’hi ha prou de presencials. Fan bé d’anar augmentant progressivament això, a mesura que es vagi consolidant la demanda de més català.

—Acabem. Al febrer vau deixar de ser Raonador. Quines conclusions n’heu extret?
—No tenia queixes de llengua, però vaig tenir un gran tema que es va convertir en monotema. Vaig entrar-hi l’any 17 i l’any següent ja va començar a pujar el problema de l’habitatge i cada vegada era més greu. Al final, el 60% de les demandes, consultes, trucades per telèfon eren relatives a habitatges. Abusos, desnonaments… Em quedarà molt aquesta vivència de veure com l’habitatge i el mal plantejament fa patir tant la gent. Molta gent pateix, i els que més pateixen són la gent gran, els jubilats, amb unes pensions justetes i que veuen difícil de canviar de pis. El drama de l’habitatge és el que més m’ha marcat. És aquell pel qual més vaig lluitar i pel qual continuaré lluitant.

—És el problema principal?
—Sí. A Andorra, claríssimament. També hi ha el tema d’Europa i el del creixement urbanístic, del paisatge i les torres, però l’habitatge ara i durant temps serà el principal problema.