Marc Sarrats: “He perdut el control de la meva vida”

Marc Sarrats (Barcelona, 1990) no passa desapercebut. Camisa estampada, a punt d’espitregar-se, grans anells de plata i una cigarreta a punt de cremar-li la pell dels dits. Aquest home, que reconeix ser un sac de nervis impacient, és, segons els entesos, el còmic més en forma de l’escena de stand up en català. Per parlar de la seva vida i la seva carrera, que sembla que es comença a disparar, ens ha citat al bar Santutxo (Camp de l’Arpa), on es mou, amb el beneplàcit de l’Isma, com si fos casa seva.

—Com esteu?
—Vaig cansadíssim, vaig cansadíssim. M’han començat a sortir coses noves de feina i m’he agafat una excedència. M’he reunit amb gent amunt i avall i no paro. He perdut el control de la meva vida.

—On aneu de vacances?
—A Calella de Palafrugell, en un apartament que tenen els meus sogres.

—Carai…
—És a la part atrotinada. En un bloc gegant de formigó.

—Com en un project americà?
—[Riu] És un bloc que odien tot Calella i tot Palafrugell perquè destrossa el paisatge. És l’única manera que tinc d’anar a la Costa Brava sense sentir-me malament.

—Parlem de coses estivals. Sou un home de llegir diaris?
—No, paio.

—Com us informeu?
—Allò que veig a Twitter i, a partir d’aquí, entro i començo a explorar el món feréstec de l’actualitat.

—No sé si heu estat al cas de la nova croada dels partits espanyolistes contra programes d’humor, especialment de la CCMA?
—De debò?

—Van a la cerca de referències separatistes, adoctrinadores i contra la Guàrdia Civil i la policia espanyola.
—Ah, això és el que fa el tarat d’en Toni Cantó a l’Oficina de l’Espanyol, no? N’he vist alguna cosa…

—Ciutadans, per exemple, s’ha queixat al parlament que es diu massa “puta Espanya” a la televisió i a la ràdio. Es diu prou, “puta Espanya”?
—Crec que mai no es diu prou. Penso que hauria de ser una cosa generalitzada. S’hauria de dir més que no “visca Catalunya”, perquè “visca Catalunya” és mentida. De fet, “puta Espanya” hauria d’anar acompanyat del subtítol “puta Catalunya.” Tal com diu en Manel Vidal, crec, el puta-espanyisme és més transversal que no l’independentisme o qualsevol forma de nacionalisme. Si aquest és el nostre mínim comú múltiple, diguem-ho a tot arreu.

—Com una mena de salutació?
—Déu vos guard i puta Espanya. [Riu] Però seria ampliable a qualsevol cosa. Bon profit i puta Espanya… Ser el primer país, per tenir un rècord o alguna cosa, que converteix en salutació cagar-se en el país mateix i poder dir: “Hola, bon dia. Espero que tot vagi molt bé. No vull formar part d’aquesta farsa, continuem amb la nostra vida miserable.” A mi m’agradaria. Però aquesta gent ha dit “puta Espanya” al parlament?

—L’Anna Grau, per exemple.
—Està molt bé, l’Anna Grau. [Riu] És una persona que ha perdut completament l’últim cable que l’enganxava amb la realitat. Ara fa aquests vídeos a Twitter amb uns plans estranyíssims on s’enfoca parts del cos de molt a prop mentre va bramant eslògans i diu coses inconnexes… Fot unes coses molt rares… I tu saps que no ho has de mirar, perquè és el diable, però és tan denigrant que t’atrapa. Però, de debò que ha dit literalment “puta Espanya” amb el micròfon obert i mirant els diputats?

—Sí, però diria que, per a ells, aquest no compta.
—No, no, els hem de comptar tots. En aquesta lluita, s’han de comptar tots.

—Una mica com els memorials dels soldats caiguts?
—[Riu] Nom i data. Han de sortir tots. Quan vam fer el pilot de Benzina amb en Manel Vidal i en Godai Garcia, una de les coses que preocupava a la cúpula de TV3 era que segons quines coses acabessin al parlament. I, a veure… Al final, facis allò que facis, tot acabarà al parlament, amb el clima que tenim. Es passen el dia gratant, sempre et treuran coses. Però aquesta prevenció, una mica pusil·lànime…

—El seny català…
—Li pot dir seny, prudència… Ara faig una secció a RAC1 sobre el pitjor català de la història, i t’adones que tots els catalans que han anat de col·laboracionistes amb qualsevol mena de règim espanyol –”Ens cuidaran bé si tenim el terreny controlat”– han acabat menjant merda com tothom. El seny català no ha servit mai per a res, només per a fer uns maleïts jocs olímpics.

—Ara hi volen tornar…
—Això vol dir que tot va bé, hòstia. Som un gran país.

—He mirat de documentar-me sobre vós, però l’única manera és escoltar podcasts i assetjar-vos a les xarxes socials.
—Ja és això, ja és això. [Riu] Si buscaves una altra entrevista, no la trobaràs. Aquesta és la primera que faig.

—No heu fet entrevistes per què ningú no us ho ha proposat o per què no voleu sortir a En Blau?
—A En Blau, ja hi he sortit.

—Va ser pel monòleg del Preguntes freqüents?
—Sí.

—Com va ser l’experiència?
—No et vull enganyar…

—Les coses com són. Llum i taquígrafs.
—Ho vaig llegir fent caca. [Riu]

—[Riu].
—Vaig anar al Preguntes freqüents i la cosa se me’n va anar una mica de les mans. Justament quan es va acabar el programa, les xarxes es van encendre. L’endemà vaig parlar amb la gent del programa i em van dir que no passava res, molt macos, però em van recomanar que no respongués ningú a Twitter perquè allà no em podien protegir. Després de fer un cafè, vaig anar a fer caca i, mentre mirava Twitter, em va aparèixer l’article…

—Vau fer-hi clic?
—Sí…

—Alimentant la bèstia…
—Sí, però també una mica a mi mateix, perquè parlaven de mi. Una promoció, molt mal feta, però promoció. Només baixo llegir aquesta mena de premsa si parlen de mi.

—I què deien?
—”El Preguntes freqüents s’acomiada insultant els espectadors.” Pintaven la cosa com si el meu pobre monòleg hagués estat un editorial del programa i jo fos un mercenari a sou que recitava el discurs de la direcció. Però no vull convertir això en el meu moment de referència.

—Tot bé, amb el programa?
—En general s’han portat molt bé amb mi i m’han deixat força llibertat per a fer les meves coses, tot i que vas allà al plató, i no riu ni Déu. Ara, perquè no hi ha públic, i abans, perquè la gent estava dissecada.

—Com vau entomar el linxament a les xarxes?
—No entomo gens bé aquest odi. Suposo que milloraré amb el temps.

—Com creieu que ha entomat una situació similar Joel Joan?
—[Riu] No crec que Joel Joan i jo siguem en el mateix moment de la vida.

—Us agradaria ser en el moment de la vida de Joel Joan?
—Encara no. Necessito cremar moltes etapes. En Joel Joan, no sé si li ha passat res, però pels vídeos que ha penjat a la xarxa tot apunta que sí…

—Però també ha penjat fotografies d’àpats familiars…
—Sí, però vejam… Quan es va fer la via catalana, jo hi vaig anar amb tota la família, però venia d’haver empalmat. A les fotografies pot semblar que som tots molt feliços, però tothom estava emprenyat amb mi. [Riu] Qui sap, potser només han estat un parell de caps de setmana esbojarrats perquè necessitava explotar. En tot cas, respecte màxim. I com deia…

—Endavant.
—No crec que siguem en la mateixa etapa de la vida i tampoc no crec que tinguem el mateix nivell de backlash. En el meu cas, la gent es pregunta: “Qui és aquest subnormal i què fot a la televisió?” En canvi, en Joel Joan crec que és víctima d’una cosa molt catalana, que és això de talar els arbres més alts que hem tingut.

—Tombar els ídols?
—S’ha fet amb tothom. D’en Jordi Basté, tot i ser líder d’audiència, es diu que és com una senyora gran que repapieja. L’Oriol Mitjà…

—Compte amb l’egosurfing, que ens llegirà…
—Una salutació des d’aquí, Oriol. En cosa de mesos, hem passat de tenir-lo per un semidéu –”Oh! Oriol Mitjà! Quin paio més savi, que ha predit la pandèmia”– i de cop i volta, cucut!, al paio li comença a sortir una branca que no teníem controlada i talem aquest arbre. David Fernández, també l’hem talat. Al Dante Fachin també… Talem a tothom al final. Fins i tot els Jordis i tota aquesta gent que s’han menjat tres anys de presó. Fa un temps, eren uns herois, i ara… [Imita una veueta] Puta rata! Espanyol! Botifler!

—[Riu].
—Donem una mica d’espai a la penya. Sóc el primer que fa broma, però tinc molt clar que en faig. En canvi, hi ha gent que està molt corcada. No ho sé, paio, els teus pares no són gent perfecta, tu també t’equivoques, deixa que la gent corri una mica perquè no serem independents en la puta vida.

—I amb el bosc ben talat, no tenim cap figura de consens?
—No ho sé… Albert Pla encara aguanta dempeus…

—Voleu dir?
—Segurament hi ha molts llocs d’Espanya on no pot tocar, ell mateix ho ha dit, però jo crec que aquí origina força consens. És en aquest punt fora de la realitat, dins el seu univers, i com que és un tarat se li accepten més coses. Això va passar també amb Dalí, i mira que era un desgraciat…

—I una mica d’alçar el braç dret.
—Era un col·laboracionista de Franco i segurament també tocava nens. A en Salvador Dalí ara li haurien fet un cancel de l’hòstia. Però com que es feia el boig i parlava del seu univers, se li comprava gairebé tot. És una teoria força merdosa que m’acabo d’inventar.

—Tant Franco com Dalí han estat exhumats fa poc.
—Sí, han sortit a passejar tots dos. I una altra dada: Dalí, després de Franco, és la segona persona amb més presència al NO-DO. Hi ha uns quants paral·lelismes. Però tornem al tema. L’Albert Pla causa més consens o, si més no, encara no l’hem talat.

—Tornem a parlar de vós. Magí Garcia ha dit que sou el còmic català més en forma de l’escena actual.
—M’ha posat molta pressió, el fill de puta. [Riu] Últimament les coses em surten molt bé. Tinc molt bona resposta del públic, riuen molt i entenen molt bé el to de tot plegat. Però, és clar, que el senyor Magí Garcia, que és el millor còmic d’aquest país, et digui aquestes coses, fot molt de vertigen. De fet, quan ho vaig llegir…

—El vau blocar.
—I denunciar. [Riu] Sortia d’un Soterrani que havia anat molt bé i m’ho vaig llegir al carrer, mentre anàvem a prendre alguna cosa. Vaig haver de seure en un banc perquè em fallaven les cames. Jo, en Magí, l’admiro moltíssim.

—En canvi, Manel Vidal diu que gasteu ulleres de, cito textualment, mapache.
—Vam treballar força temps junts eal pilot de Benzina i es va adonar que tinc una mica d’angoixa existencial i que no paro quiet. Tinc unes ulleres molt bèsties, gairebé tinc bosses als ulls i potser fumo massa…

—Com va la relació amb el tabac i l’alcohol?
—L’alcohol controlat. Només bec el cap de setmana.

—Avui és divendres.
—El divendres cap al tard és cap de setmana, i algun dijous també. A l’estiu, en general, cada dia compta com a cap de setmana. [Riu] Però el tabac, el problema que tinc és que el tinc associat a l’estrès i a l’angoixa. Quan estic nerviós, fumo.

—Empalmeu cigarretes?
—Això és una exageració molt bèstia d’en Manel. Si vaig molt borratxo, que és puntualment, podria fer-ho. Però vull aprofitar aquest espai per a rebel·lar-me contra aquesta etiqueta, aquest estigma, que sóc un borratxo i un fumador compulsiu.

—També diuen que us autoboicoteu molt.
—M’autoboicoto més que no pas m’autodestrueixo.

—I això?
—Intento, i crec que ho aconsegueixo, tenir menys pressa perquè passin les coses. M’agrada molt treballar i fer moltes coses alhora. Sempre he estat de generar contingut, fer actuacions, escriure, quedar amb gent per veure si surt alguna cosa… No parar, i sempre he estat una persona molt impacient. Quan les coses no em surten a la primera o a la segona, em frustro i m’agafen rampells de tancar-me i no voler fer res. Per exemple, una vegada vaig esborrar tots els piulets que havia fet. Completament…

—Per què?
—Em va agafar una dèria, sóc força extremista, i ho vaig esborrar tot. Sí, em boicoto, però Manel Vidal s’autodestrueix més que no pas jo.

—Què voleu dir?
—Els detalls, que els doni ell.

—La vida l’ha tractat pitjor…
—Ho dius perquè és calb?

—Podria…
—Però a mi, això, no em consola, jo faig metre setanta. Si ets alt i calb, no passa res. El problema el tens si ets calb i fas un metre setanta.

—Parlant d’autodestrucció, la mort, com la porteu?
—M’interessa molt. No sóc una persona a qui li faci una por excessiva morir-se. Fa uns tres anys, quan tornava del viatge de noces, vaig tenir un síncope de ca l’ample i em pensava que em moria.

—Què us va passar?
—Em va agafar una mena de brot epilèptic, tot i que no ho sóc, segurament de l’estrès acumulat després d’un any carregat de canvis. Organitzar el casament, el canvi de pis… Va ser tornar de Cuba, entrar al cotxe del meu sogre, i vaig tenir l’atac. L’home va aturar el cotxe al voral de l’autopista i jo tenia convulsions mentre escoltava la meva veu dins el cap.

—Ostres…
—Primer vaig pensar que era un ictus: “Ja està, t’has casat i la dinyes, no ha durat gens, la cosa. Ara que havia de venir la bona vida, et quedaràs amb la boca com de beure aigua de l’aixeta i s’ha acabat la història.” Però vaig tenir convulsions fins que se’m van apagar els llums i em vaig desmaiar. Em pensava que m’havia mort, de debò. I, des de llavors, em miro el tema amb una altra cara. Un dia em moriré, i tu també. Quin problema hi ha? No entenc aquesta por.

—Moralina cristiana?
—No ho crec. Hi ha un fotimer d’ateus nihilistes que després miren quan travessen el carrer, no fos cas.

—Us van diagnosticar alguna cosa?
—Van pensar que era epilèpsia i em van prohibir de conduir i beure alcohol durant un any.

—Com si tinguéssiu catorze anys.
—Sí, però vaig fer bondat. Va ser un brot epilèptic propiciat per l’angoixa i l’estrès. Vaig anar al neuròleg, tot va anar bé…

—Ho dieu amb un to…
—La neuròloga em va dir: “Et demano la ressonància i el TAC perquè, a vegades, ve gent que han tingut un brot i realment tenen una metàstasis al cervell.” M’ho va deixar anar així, la desgraciada. Una cosa és que internament hagi dit que he perdut la por a morir-me, però una altra és que tu em diguis que puc tenir metàstasis al cervell com qui mira la data de caducitat d’un iogurt.

—Suposo que heu canviat de neuròloga.
—He tingut la sort de no haver-ne de buscar cap altra. [Riu]

—Amb tot això, heu demanat recentment una excedència de Mediapro. Per què?
—M’han arribat unes quantes ofertes de feina. Faré una secció diària al Matina Codina de RAC 105 i sortiré un cop per setmana a l’Està Passant. A més, hi ha unes altres cosetes que ara per ara me les vull guardar. La llàstima és que m’hauré de fer autònom, i per a mi això serà un infern, però tot sigui per començar a viure una mica d’això.

—Volíeu això?
—De moment, surt força bé la idea que tenia. No em vull dedicar professionalment al stand up, tot i que és un gènere que m’agrada molt. Em vull dedicar a la ficció i a les històries. Vull escriure en el format que sigui: documentals, films, sèries, llibres… El stand up era la manera d’agafar una mica de ressò per a intentar de fer la resta de coses. I sembla que comença a rutllar. Estic content, tot i que una mica nerviós.

—Vau començar estudiant audiovisuals a Blanquerna, no?
—Sí, tot i que vaig enganxar l’any experimental del pla Bolonya i la cosa es deia “cinema i televisió”. Recordo una conversa amb un professor, Carlos Bría, en què jo em cagava en Bolonya, perquè la carrera semblava cinquè i sisè de batxillerat. I el paio em va dir: “Això és com tot. Tu ho has de veure del punt de vista de la universitat. Ha sortit una remesa dolenta, intentarem fer-ho millor la següent.”

—Uf.
—La vaig agrair tant, aquella hòstia tan sincera…

—Després d’atracar-te 6.000 euros per curs…
—És un atracament. Ho he parlat amb en Tomàs Fuentes i no li veig sentit a la carrera d’audiovisuals. Tothom té accés a crear contingut i que hi hagi una carrera específicament d’això és com ensenyar matemàtica bàsica. Ara els nens aprenen a fer contingut a l’escola, que hi hagi una carrera per a fer films… Faràs films si vols, estudia una altra cosa, xaval.

—Segurament hauria de ser una formació professional, com el periodisme.
—Segurament. Ara, hi ha un punt que és tot el bagatge cultural i acadèmic, que hi crec molt. No s’ha de centrar tot a crear força de treball. Aquesta simplificació em fa molta angúnia i no m’agraden les situacions que se’n deriven. Dit això, que la mecànica i la tècnica de crear contingut sigui una carrera, no té cap mena de sentit. Avui dia, saber fer un vídeo és com tenir el First d’anglès.

—Quan us van dir que éreu una mala remesa, què vau fer? Un “peta” al Mojito Rock?
—Vaig anar amb el professor a fer unes birres. L’home freqüentava l’ambient. [Riu]

—Què vau fer, quan var sortir de la universitat?
—Em va costar d’entrar al món laboral perquè ja havia començat a fer stand up, tot i que l’escena d’aquell moment no té res a veure amb l’actual. Era una cosa força més esmegmàtica i cunyada. Amb en Jordi Manau, un company que ara treballa a la SER, vaig passar una temporada fent actuacions i anant els dilluns al Mediterráneo, però va arribar un moment determinat, pel frenesí de vida que això implica, que els meus pares em van parar els peus i em van obligar a endreçar-me.

—I què vau fer?
—Vaig entrar a treballar al món de la construcció: muntador de vidres, de paleta, de mecànic d’ascensors… El 2016, vaig entrar a treballar a Mediapro, però tret de coses molt puntuals, he treballat sobretot de pencaire. I tenia les seves coses bones. Entraves a les vuit del matí, i aquell dia tocava muntar un porta, i quan sorties a les sis de la tarda, la porta estava muntada. La veies i podies dir: “Avui he fet això.” I ja no tornaves a pensar en la feina fins l’endemà. Per a oxigenar el cervell, va de puta mare. En termes de creativitat i d’escriptura, tenia el cap fresc i a lloc, va ser una època realment profitosa. Anar per la vida físicament cansat, però amb el cap clar, té un punt de pau que trobo a faltar. Ara sóc un sac de nervis i penso tota l’estona en la feina i en les coses que faig. Segurament, quan sortim del bar, em menjaré l’olla amb aquesta entrevista.

—Però la vida de pencaire té coses dures també…
—Moltes. Matinar i treballar com un animal, per exemple. A més, estàs envoltat d’una gent molt honesta i molt directa, però també n’hi ha uns quants que tenen uns valors i unes maneres de fer menyspreables. Com ara tot això d’afalagar. Vaig treballar amb uns paios descarregant un camió que, quan passava una noia, es fotien a renillar com si fossin cavalls en zel i fotien hòsties a la xapa del camió… I merdes com aquesta, cada sant dia.

—Heu comentat els començaments al Mediterráneo. Tomàs Fuentes al podcast de la Ruina explicava que una nit vau decidir de rebentar-ho tot. Què va passar?
—Al Mediterráneo vaig estar molt bé i vaig conèixer gent que encara aprecio molt. Però l’entorn i la manera de concebre la comèdia no és la que hi ha ara. Allò mateix que veia a la construcció, aquesta actitud de mascles i aquesta cosa marrana, des del meu punt de vista molt fastigosa, també ho veia dalt i baix l’escenari. No tan sols masclisme, l’actitud en general era una merda. I jo, un mocós, un dilluns vaig decidir de pujar a l’escenari i cagar-me en tot. Vaig fer un monòleg cagant-me en la idea general del còmic del moment i també vaig apuntar contra gent en particular, alguns dels quals eren allà asseguts.

—És enregistrat?
—Ho tinc jo i espero que ningú més. [Riu] L’Albert Floyd, de Comedy Gold i l’Altre Mic, em va dir fa poc que ell ho havia gravat i m’ho va enviar. La veritat és que fot molta vergonya. Si no t’agrada la cosa, marxes, però allò que vaig fer allà no té cap sentit.

—En teníeu un record més èpic?
—No, tota l’èpica que hi vaig poder afegir va ser per unes altres persones, que me n’havien parlat com si hagués estat una cosa molt bèstia. Però la realitat és que veus el vídeo i apareix un idiota ficant-se amb la gent. El públic amb prou feines riu. Es nota la incomoditat. A més, l’escena de comèdia d’aquell moment tampoc no era tan important com per muntar un harakiri.

—Són coneguts, els personatges que vau humiliar?
—L’únic és en David Guapo, i el seu clatellot va ser molt suau.

—Quant de temps vau estar sense fer stand up?
—Uns cinc anys. No vaig tornar a fer-ne habitualment fins el 2018. Durant el meu retir vaig tenir temps de casar-me i veure una DUI.

—I a Mediapro, què fèieu?
—Vaig entrar-hi per fer promocions d’esports.

—Com ho afronta, això, un fan de Terrence Malick?
—Doncs accepta el desafiament. No costa gens de fer promocions pedants de futbol.

—Com vau entrar a Mediapro?
—Vaig fer una prova de guió de promocions una mica ajudat per algú de dins. Això crec que es pot dir. Però vaig fer la prova com tothom, va anar bé i vaig entrar. Durant tres anys vaig fer promocions de futbol, sobretot.

—No us agrada gens el futbol, oi?
—No en tenia ni puta idea. Ho dic seriosament, no tenia gens clar, i m’ho havien explicat mil vegades, què era un fora de joc.

—Ara no ens posarem a jugar amb les ampolles, eh?
—[Riu] Sé que és un tòpic, però no ho tenia gens clar. Les primeres setmanes i mesos, tenia un grup de WhatsApp amb col·legues en què els preguntava de tot. Què vol dir PSG? Qui és tal? On puc trobar aquesta informació? I la veritat és que em van salvar el cul.

—Els vau cedir part del vostre salari?
—No, en absolut. Però reien una mica a costa meva.

—Em sabríeu dir cinc jugadors del Barça actual?
—Hòstia, em pensava que era una entrevista sobre mi, no un examen.

—Jo també em pensava que un dia faria bon periodisme…
—[Riu] Doncs… En Piqué, en Riqui Puig, en Ter Stegen… En Sergi Busquets encara juga al Barça?

—Sí.
—I l’Umtiti?

—També, per desgràcia.
—I l’altre…

—Ja n’heu dit cinc.
—Ah, doncs ja està. He estat a punt de dir Dadinho, però llavors he recordat que és un personatge de Ciudad de Dios. [Riu]

—I què fèieu a les promocions?
—Preparava el guió i deixava quatre nocions de les imatges que hi havien de sortir. Ho passava a producció i s’engegava una cadena de muntatge de ca l’ample. Sortien promocions com pizzes de Casa Tarradellas.

—Però vau acabar canviant de rol, no?
—Vaig anar al Preguntes freqüents a fer un monòleg i de dins l’empresa, Mediapro Studios, em van reclamar per al seu departament i em van oferir de fer de creatiu de nous formats. Em van apujar força el sou i vaig pensar: “Ja està, ja m’he passat el joc.”

—Què és un creatiu de nous formats?
—És algú a qui, dos cops per setmana, li demanen que reinventi la televisió i ha d’anar pensant i parint idees noves.

—Un exemple?
—Ens va arribar un encàrrec de fer-li un programa a l’Ibai Llanos, que era Hoy no se sale. Ho havien intentat de fer a Mediapro Madrid, però no havia acabat de sortit bé. Algú havia tingut la idea brillant de pensar que els late shows funcionen molt bé i que l’Ibai també. Per tant, fem que l’Ibai presenti un late show. Ajuntar dues coses que funcionen no necessàriament té bon resultat.

—Com Convergència i la independència.
—O com Esquerra fent les polítiques de Convergència. Són coses que no encaixen.

—I què vau fer?
—Amb en Bruno Feliu vam començar a dissenyar un programa que girés al voltant de l’Ibai, que en aquell moment començava a alçar el vol. Vam reunir un equip de puta mare, amb gent que no passava dels trenta anys, i vam passar una bona temporada fent aquest programa. Llavors l’Ibai va marxar per muntar Ibailand i el programa se l’ha quedat la Cristinini, que és la streamer d’Espanya amb més seguidors. Al final Hoy no se sale és la meva gran fita. Allà vaig fer de guionista i de cap de continguts.

—Els dos universos, Marc Sarrats i Ibai Llanos, quan es van trobar, com va anar?
—Hi ha un vídeo a YouTube en què li explico com funciona el seu programa amb literatura de League of Legends. En aquell moment hi havia bona sintonia. Però l’Ibai és una persona que per més que treballis amb ell és inabastable. Hi ha gent que s’atabala perquè no fa cas… Nosaltres el vam enganxar en un moment que li canviava la vida pràcticament cada dia. No li pots demanar a un nen de vint-i-tres anys, repeteixo, un nen, que estigui pendent de tu com si fossis la seva mare. En aquell moment, ja movia masses i, tenint en compte com és el món dels creadors de continguts, és un paio prou íntegre.

—I més enllà del programa?
—M’encantaria dir-te que som molt amics i que cada dos per tres em convida a la seva mansió per fumar porros a la piscina. [Riu] Però és mentida. Això no ha passat, ni passarà mai.

—I a partir d’ara, us centreu completament en la vostra carrera artística, tot i que odieu que us diguin actor…
—Això va ser un dia al Preguntes freqüents. No sóc actor. És com si hagués sortit en Roger Pera i li haguessin posat filòleg o enginyer aeronàutic.

—Potser tampoc no li haurien de posar actor.
—Segurament. [Riu]

—Quins referents teníeu, al començament?
—Al principi de tot tenia uns referents que ara em farien arrencar a córrer, com ara el Club de la Comedia.

—Tothom ha rigut de coses que, amb els anys, li fan caure la cara de vergonya.
—Sí, jo amb catorze anys em descollonava amb en Toni Moog i en Goyo Jiménez. Era el material que hi havia i, per sort, et vas fent gran i vas veient que també hi ha l’Ernesto Sevilla, l’Ignatius Farray i en Miguel Noguera. A més, al Mediterráneo hi havia un paio que es diu Jorge Palop, que està rebentadíssim… Crec que encara és viu. Fa relativament pocs anys que el vaig veure…

—Ens ha passat una pandèmia per sobre…
—[Riu] Per això. No hi vull posar la mà al foc, però tampoc no canvia res d’això que vull explicar. Ell em parlava de Bill Hicks i de George Carlin. I em vaig enganxar a tots dos, però sobretot a Hicks, que ara estaria cancel·ladíssim perquè troba un equilibri increïble entre la comèdia i el discurs sense haver de renunciar a res. Més tard, tot i que no sóc un gran consumidor de comèdia, també em vaig enlluernar amb Humanity, de Ricky Gervais, Sticks & Stones, de Dave Chappelle, i Louise C. K., que ara està vetadíssim.

—I algun referent més actual o pròxim?
—Ara els referents són l’enveja que tinc als còmics que m’envolten.

—Hi ha ego, a l’escena actual, o encara és una cosa pura?
—D’ego, n’hi ha a tot arreu. I qui et digui que no n’hi ha, te la fot o no en té ni idea. Ara l’escena és en un punt prou tancat perquè aquest ego o aquesta competició sana no es converteixin en una cosa contraproduent. Quan veig en Magí rebentant l’escenari em cago en tot, però li faig una abraçada i li dic: “Que bo que ets, fill de puta!” I quina enveja que em fa. I la Charlie Pee, que puja allà dalt, fot quatre crits, però també parla de coses seves molt íntimes amb unes estripades espectaculars. I la Irene Minovas i l’Oye Sherman, que, a partir d’una cosa més recollida, més petita, van traient riures com una marea. I fot enveja, és clar que fa enveja. Ara vivim un moment molt bonic i segurament les coses boniques duren molt poc. Em farà molta pena, però això s’acabarà.

—Què voleu dir? Hi haurà guerra civil al Soterrani?
—No ho crec. L’escena és més àmplia que no el Soterrani. Però una picabaralla ben gestionada, una mica com els rapers, no estaria malament. Una mica de beef per fer evolucionar el material i fer espectacle, no estaria malament. Fem entreteniment, no traiem a gent de la Mediterrània. Crec que ens ho podem permetre i no enfadar-nos.

—Funcionarà?
—No ho sé. Jo vaig tirant i ja ho veurem. Sé que hi ha gent que no està d’acord amb mi. Si va bé, per què no pot durar tota la vida? Em sap greu però és impossible. Al sistema en què vivim, quan una cosa va bé, s’hi vol afegir més i més gent. I creixement, i creixement i més creixement. Al final tot acaba amb una crisi. Passa en escenaris globals, però també amb sectors petits. A la comèdia, passarà.

—És una bombolla, l’escena actual?
—Hi ha un punt de bombolla, sí.

—En quina fase sou?
—Inflant-se. Tant de bo m’equivoqui i vingui algú a fer-me menjar aquestes paraules. Crec que, en un parell d’anys, aquesta bombolla arribarà al seu màxim i llavors s’haurà de canviar alguna cosa o fotrà un pet.

—Potser sou la nova fornada que substituirà totes les gàrgoles mediàtiques.
—No crec que sigui tan fàcil. A més, viurem un canvi radical, que en part ja va aflorant, en els models de consum de continguts. Aquestes gàrgoles moriran cavant la seva tomba i enterrant-se dins el seu sarcòfag amb totes les seves riqueses com si fossin mini Tutankamons. Dit això, ho volem, nosaltres? Ser les noves gàrgoles? Tothom vol tenir una feina i jo no aniré ara de punky. El punky màxim, que és fora de tot i que és el millor, és en Roger Pelàez. Ell i en Valero Sanmartín són els fars que ens han de guiar.

—Nou sou la nova fornada, doncs?
—No ho veig, no crec que passi. La cosa millor que podria passar és que comencéssim a agafar múscul, fent streaming, podcasts i més continguts, i oferissim una bona programació en català, traient la pasta d’on sigui, i aconseguir de trencar aquest panorama tevetrescèntric. Això em faria molt feliç, tot i que potser no és gaire realista. Ara, pretendre que tots acabarem col·locats en posicions de semipoder dins la corpo és una imbecil·litat.

—Col·locats o assimilats?
—Qualsevol de totes dues coses em sembla malament.

—Què vol, Marc Sarrats?
—Jo?

—Sí, de manera egòlatra.
—Poder actuar tres vegades o quatre per setmana en un teatre a la nit i durant el dia escriure allò que em doni la gana. I tenir fills que corrin pel jardí de casa.

—I un golden retriever?
—Un mastí adoptat.

—Què li passa, a TV3?
—A TV3, ho sento molt, o foten alguna cosa o hauran de tancar. Els cau el públic per les finestres, però es fan els ornis. Ara em miro TV3 amb aquells ulls de perplexitat de quan t’adones que el teu pare també la caga. Quan perds aquella idolatria naïf i comences a acceptar que el teu pare punxa per molts costats. [Riu] No pots renegar del teu pare. Te l’estimes, i en part ets la persona que ets gràcies a ell, però ara, amb uns quants anys a les espatlles, el veus d’un altre nivell i li pots dir les coses cara a cara. No podem anar pel món amb la por que l’Anna Grau es queixi al parlament dels “puta Espanya” o qualsevol altra cosa. Fer televisió completament innòcua, per als avis, tot visitant pobles de Catalunya, està molt bé, però aquesta gent són la punta de la piràmide demogràfica. No és una inversió de futur gaire bona.

—L’experiència fallida d’entrar a TV3 ja l’heu viscuda. Què va passar amb Benzina?
—Vam anar a posar la línia com més enllà millor perquè després ens diguessin: “Vejam, mirem-nos-ho.” Hi havia un punt de provocació i ens dèiem que no ens ho comprarien. Però internament, tenia ganes que la cosa sortís. Al final, l’infant-terribilisme sempre és una postura, darrere hi ha il·lusió, sempre.

—Edu Galán i Soto Ivars tenen il·lusió?
—Edu Galán i Soto Ivars no són infants terribles.

—Ells s’ho creuen…
—Per això m’agradaria resignificar la paraula “subnormal”, de manera que la gent deixi de pensar que ens referim a persones amb diversitat funcional i “subnormal” es forgés com el terme que defineix aquelles persones que, dins el seu univers petitíssim, senten que fan alguna cosa important, tot i que l’únic que fan és tenir una actitud tremendament reaccionària. En Galán i en Soto Ivars, aquesta plepa d’infants terribles, se la creuen ells i els quatre que els fan la claca. Estic convençut que, en la intimitat de casa seva, s’adonen de la farsa.

—Segur?
—El 95% del dia segurament no, però aquell moment de fer caca o de dutxar-te amb aigua calenta, quan t’enfrontes a les teves pròpies misèries, crec que la farsa s’ensorra.

—Si tinguéssiu en aquesta taula a Vicent Sanchis i Saül Gordillo, què els diríeu?
—En Gordillo es pot mirar els rànquings de Twitch, que prou feina té… En Vicent Sanchis, el vam portar una vegada al Soterrani.

—I com va anar?
—El vam portar per tot el tema de Benzina i quan va sortir, ens va dir que això no es podia fer a TV3.

—Fa gràcia perquè el Sanchis tertulià era tot el contrari d’una persona que va amb peus de plom.
—Com era?

—Com un pitbull.
—Encara té aquesta cosa d’ensenyar les dents. En una entrevista va dir allò que era una pretensió imbècil pensar que TV3 podia tenir la influència de fa uns anys sobre els joves. No ho sé, paio, tens una posició de poder i l’altaveu mediàtic principal del país. Espavila, prova de fer alguna cosa nova.

—Parlem de política?
—Uf.

—Què?
—Mandra.

—Entrem-hi amb calçador. Vau veure la fotografia de la paella a Catalunya Nord?
—Crec que és fruit d’un moment de relaxació i de no ser conscient de què implica anar a Catalunya Nord i reunir-se amb Carles Puigdemont per fer una paella. I com que són tots amics, entren en un moment d’eufòria i es fan una fotografia. En aquell moment, tots s’han oblidat de qui són i què fan. Potser en Dante Fachin, que sembla que l’hagin posat amb Photoshop, és l’únic que va pensar: “Potser no hauríem de fer això.” A mi què collons m’importa que cada estiu es fotin la mateixa foto? D’aquí a setanta-quatre anys, quan pengin el vídeo a YouTube amb l’evolució de totes les fotografies amb banda sonora de Bon Iver, llavors m’ho miraré. Ara tant me fa.

—Què us va semblar l’absència de Trapero?
—Segurament li van enviar un WhatsApp dient-li: “Ens hauria agradat que fossis aquí.” Els dolents s’estimen entre ells.

—Què en penseu, d’ERC i Junts per Catalunya?
—A ERC se li poden retreure moltes coses. Però, què és Junts per Catalunya? És una caravana de frikis. Hi ha algú allà amb una mica de talla política? Només veig una caravana que es passeja per fer soroll mentre diuen que ja ho tenim fet. Que tenim un Consell per la República amb un ground control to major Tom que ens va enviant consignes i que és una qüestió de pit i collons. Això no és política, això és la salsa rosa catalana.

—Hi ha qui diu que la imatge de Catalunya Nord exemplifica la divisió de l’independentisme.
—Ui, sí, la divisió de l’independentisme, quina novetat. Això està més que caducat. L’independentisme no està dividit, està atomitzat. Corquem les restes d’un nyu mort a la llera d’un riu. Potser ens hauríem de preguntar què és, realment, l’independentisme, ara. Tu ho saps?

—Jo no parlo de política.
—Fill de puta. [Riu]

—Què vota, Marc Sarrats?
—A les darreres eleccions vaig ser a punt de no votar, però al final vaig votar la CUP. Ara, amb l’actitud de qui llança una moneda a la Fontana di Trevi. No hi crec massa, però mai no se sap què passarà.

—I el programa electoral?
—Si em llegeixo el programa electoral, em sona a xinès mandarí. La política catalana té la mateixa credibilitat que l’horòscop de Lecturas. “Avui tindràs un molt bon dia a la feina. Avui coneixeràs una persona molt especial.” Doncs potser sí… Votem aquesta penya? Votem-los, no hi ha una reflexió que vagi més enllà. Em sap molt greu tenir aquesta actitud…

—Els guàrdies de la democràcia plena us diran irresponsable.
—Segurament. Seria molt bonic no anar a votar i que l’endemà fos el col·lapse, que el sistema, tal com el coneixem, se n’anés a la merda. I que els teus pares et treguin del llit i et diguin: “No vas anar a votar i mira què ha passat, l’apocalipsi.”

—Tots els còmics de l’escena actual són de la CUP?
—Ui, en trobaries molts de Podem, i fins i tot algun d’ERC perquè li cau bé no sé qui. Els còmics no som fars ideològics. Som penya que no tenim ni puta idea de res.

—Quatre anys després de l’1-O i amb els presos al carrer, com ho veieu?
—Ara estic més decebut, tot i que enfocar un projecte des del perfil baix em sembla una mala idea. Vam emmalaltir d’èpica, em sembla. Va ser meravellós, però se’ns en va anar de les mans. Segurament, Catalunya només aconseguirà la independència quan ens sigui igual. Fins llavors, hi ha una mica de vergonya intrínseca en això de ser català i d’haver estat allà collant molt fort per un seguit de coses. Les defenso totes, però… Ens van prometre Ítaca i no hem anat més enllà de Lloret. Era això, Lluís Llach? De debò? L’hem cagada.

*Marc Sarrats vol deixar clar que el català que es va utilitzar durant l’entrevista era més “llardós” que el reflectit pel llibre d’estil de VilaWeb