Marc Sarrats: “Penso cada dia en la meva mort”

Marc Sarrats (Barcelona, 1990) no té por de morir-se, almenys de moment. Diu que té una relació familiar amb la mort i que viu la vida amb la intensitat d’un gos petit que batega de pressa. Per això, després de tancar la ronda de l’espectacle Alta flipamenta, amb què va omplir teatres amb centenars de persones per tot Catalunya, ara s’ha tret de la butxaca el debut literari Tot el que no sigui morir (la Magrana). Un compendi de relats curts sobre la mort, però també de l’absurditat i el ridícul que acompanyen la vida.

Sarrats no ens cita en un tanatori i ens trobem davant l’Hospital de Sant Pau. Reconeix que està desorientat. Algú podria pensar que és perquè l’han vetat a Ràdio Estel, però el motiu és força més transcendental. El seu bar de referència, el Santutxo del Camp de l’Arpa, ha tancat i se sent orfe. Ja no hi ha pati empedrat, ni l’Isma servint cerveses. Grups de turistes entren i surten dels negocis de l’avinguda de Gaudí, com si roseguessin els fonaments de la ciutat. Finalment, trobem un refugi als jardins de la Indústria.

—En la primera entrevista que us vam fer, ara fa uns tres anys, la vostra carrera començava a agafar volada. L’esperit era d’il·lusió i xauxa…
—No ho sé, no ho sé. Estava nerviós i et vaig dir que havia perdut el control de la meva vida…

—I ara, en la vostra primera oportunitat literària, publiqueu un llibre de relats en què la mort és el fil conductor.
—Crec que vaig arribant on volia arribar. És a dir, encara que sembli que hagi fet un gir amb fre de mà, segueixo un full de ruta que tenia més o menys calculat.

—Ai, els fulls de ruta…
—Un de veritat i calculat [riu]. Volia fer stand-up, tenir una mica de presència als mitjans i…

—Fer-vos ric?
—Ric? Difícil. Si m’hagués volgut fer ric, primer de tot, hauria canviat d’idioma i de professió.

—Tornem al full de ruta.
—Sempre m’havia volgut dedicar a escriure coses, a transmetre-les. Però em fa molta mandra l’etiqueta d’artista. Em fa angúnia. M’agraden les històries, m’agrada explicar-les i m’agrada que la gent m’escolti. Una mica de reclam d’atenció sí que hi és. Però haver fet un llibre sobre la mort no vol dir que m’hagi desil·lusionat. Senzillament, volia explorar coses una mica més denses. A Alta flipamenta [el seu primer espectacle] sí que dibuixava un personatge que començava a néixer en un nou ecosistema, però ara amb el llibre, el pòdcast Vale ok, amb en Guillem Camós, i el meu pròxim espectacle vull fer comèdia obscura, que no pas humor negre. M’interessen els temes apocalíptics i postapocalíptics. Ara he de veure si aquestes coses em fan gràcia només a mi, o fan gràcia a més gent i les consumeixen.

—Fora de micròfon comentàveu que molta gent us ha dit que ha plorat amb el llibre.
—La meva intenció és fer riure, i m’he trobat que he fet plorar força gent. No sé com entomar-ho. No sé si és que hi ha un seguit de coses que tinc molt ben col·locades i, per tant, em puc permetre el luxe o la comoditat de riure-me’n, i hi ha molta gent que potser no ha fet aquest treball, o no s’ho ha plantejat mai, i aleshores la càrrega dramàtica passa per sobre de la comèdia. Em diuen: “Identifico on és la comèdia, però em pot molt més la pena que em fan els personatges.”

—Aquest treball per a separar la mort de l’element dramàtic, com l’heu fet?
—No ho sé. Segurament he fet un treball voluntari d’autoconeixement i de coneixement del meu entorn… Però sobretot he tingut la sort, en alguns aspectes, d’haver crescut en un entorn molt ampli, amb molt de contacte amb gent gran des de ben petit. Això ha fet que la relació amb la mort i amb el comiat, tal com el tenim construït en societat, l’hagi viscut i me l’hagin transmès com una cosa quotidiana. Evidentment, amb un component traumàtic, sens dubte, però per sobre de tot una cosa quotidiana de la qual es pot fer burla. De totes maneres, crec que en llibre no faig befa de la mort, sinó dels que continuem vius.

—Us ha fet por frivolitzar?
—Me’n fa molta i, de fet, em sabria greu que s’interpretés el llibre com una cosa frívola. L’humor negre és una cosa que ha d’estar molt ben feta perquè tingui sentit i quan no ho està, quan no té profunditat, que és la majoria de vegades, és simple frivolitat, polèmica o provocació. Crec en la provocació, però sempre ha de tenir una finalitat social, política o espiritual, si no, no té cap mena de sentit.

—D’on surt la idea del llibre? Com us ho proposen?
—Em van encarregar de fer un llibre i sóc molt conscient que ho van fer perquè sóc una figura mediàtica, i això pot implicar unes vendes. Ara, jo volia estar a l’altura de l’encàrrec, no per qui me’l feia, sinó per qui acabaria rebent el llibre i llegint-lo. I res, en la primera trobada amb la meva editora, Mireia Lite, que m’ha ajudat moltíssim, ja vam arribar a la conclusió que el llibre havia de ser un compendi d’històries curtes en un tanatori. És una idea que sempre m’havia ressonat.

—Per què?
—Els tanatoris són espais que em resulten molt atractius per poc atractius com són. Llocs grisos on es fa el teatret aquest de la mort i el condol que com a societat no tenim gens ben gestionat. Són espais sobre els quals no volem reflexionar perquè no hi volem ser. Però a mi, m’interessen. Com es comporta la gent, les situacions i fins i tot la comèdia, voluntària o involuntària, que s’hi produeix.

—I són un gran negoci…
—És escandalós. És un negoci que ara mateix el condueixen com una màfia. Hi ha un oligopoli increïble en les funeràries, que són com les companyies de telèfon de morir-se. I perdona pel tòpic, però és un negoci que evidentment no pot anar a menys.

—I heu tingut alguna enganxada?
—Volíem fer les presentacions amb un taüt, però, evidentment, no podíem pagar el lloguer d’un taüt normal. Se’ns escapava del pressupost i vam buscar opcions més econòmiques. Hi ha una empresa que es dedica a fer-ne de cartó i vendre’ls, que no valen milers d’euros. I ens vam posar en contacte amb el paio…

—I què?
—Li vam trucar i li vam explicar el que volíem fer. I el paio va respondre: no us ho creureu, m’acaben de cremar el magatzem i l’altre dia tenia la sensació que em volien atropellar pel carrer. I la pilota es va començar a fer grossa. El paio insinuava que les funeràries…

—Em sembla bastant directe.
—Doncs això, que les funeràries treballen diferents parts del procés de l’enterrament. Poden fer la part final, però a vegades, també els interessa la prèvia, és a dir, l’envasament.

—Quin filó que heu perdut pel llibre.
—N’hauré de fer una segona part, hòstia.

—Heu dit que sou conscient que us han fet l’encàrrec perquè sou una figura mediàtica. Esteu preparat per a quan us donin un premi?
—Guanyar un premi? No m’interessa gaire, guanyar premis.

—No ho dic per vós, sinó perquè en aquest país les figures mediàtiques solen arrasar als premis literaris.
—No sé com m’ho prendré si guanyo un premi. No he escrit el llibre amb aquesta intenció. La meva intenció és vendre moltíssim i guanyar molts diners.

—No heu apuntat malament amb Penguin.
—Molts diners, molts. Si s’ha de traduir al mandarí, endavant. Però un premi? Hòstia, em faria una mica de vergonya guanyar un premi. No perquè cregui que el llibre és una merda, m’agrada com ha quedat, però no crec que sigui la persona que es mereix un premi.

—Podeu fer una performance quan el recolliu.
—Sí, insultar tot Déu, però recollir-lo igualment, eh. Amb el premi a la mà, i em cago en la puta… Si guanyo de veritat. Què?

—No us volia angoixar.
—Què haig de fer si guanyo?

—Celebrar-ho?
—No ho sé, em fot…

—El què?
—Vaig com desblocant nivells, i amb els nivells desbloco també coses que no sabia que estaven malament. Acabo d’entrar en una mena d’univers en què la gent ja ha teoritzat molt sobre el que està bé i el que està malament… I jo acabo d’aterrar-hi. Et juro que intento d’anar de cara tant com puc: he fet un llibre, espero que us agradi. Però encara no en sóc conscient de tot.

—El món de la cultura, especialment la literatura, és un camp de mines.
—També ho és el món de la tele i els mitjans. També és complicat el món del teatre. Sempre hi ha alguna cosa que està malament, i em cansa. Tant de bo poder-ho fer tot bé.

—Amb què heu topat, recentment?
—Quan es va fer l’anunci del llibre, doncs, la cosa típica. Una altra producció literària made in TV3. Ja ho sé, en sóc conscient. Però llegeix-te el llibre, paio. Imagina’t que t’agrada. Et petarà el cap? No ho sé. Intenta-ho.

—Almenys us l’hauran comprat, si no els agrada.
—Sí, venda feta. Compreu el llibre, però no em doneu cap premi. No em doneu cap premi. Cap premi. Vull fer una crida perquè no em donin cap premi. No em doneu cap premi. Compreu-vos el llibre i llegiu-vos-el.

—Comentàveu que us volíeu fer ric. Publicar abans de Sant Jordi és un bon començament.
—Sí, però no sé si el tema literari em farà ric, eh?

—Us pot obrir més portes.
—Hi ha un moment que les portes s’acaben [riu]. És un país molt petit. Si no se m’obren les portes de Grífols, per alguna carambola estranya i de cop i volta… Mira, has fet un llibre, ara fes un producte farmacèutic.

—No se sap mai. No és el millor moment de Grífols. Una acció de l’empresa val menys que el vostre llibre.
—De debò? La gent sabeu massa coses. Jo no en sé tantes i em trobo cada dos per tres que una va malament.

—Tornem al llibre. Dèieu que en la primera trobada amb l’editora ja vau decidir de fer un llibre coral en què el punt en comú, més enllà de la mort, és el tanatori. És el de Sancho de Ávila?
—M’hi situo mentalment quan escric. És el tanatori en què he anat més vegades i ara l’han remodelat i està molt maco.

—Molt a prop de Razzmatazz.
—Exacte. Pots matar dos ocells d’un tret.

—I com construïu les històries i l’estructura del llibre?
—M’agrada molt treballar des dels personatges. Més enllà de la història o del conflicte, m’obsessiona construir els personatges perquè el lector o l’espectador se’ls creguin, és a dir, que sembli que fan les coses motivats per accions pròpies i no com si fossin titelles. I en el llibre hi havia un seguit de perfils que volia tocar. Al segon capítol, per exemple, volia parlar dels punkis. La figura del punki vell m’entendreix moltíssim. Veure com un col·lectiu cultural que, en certa manera, era l’expressió de l’antidogmàtic es converteix en una cosa absolutament sectària. És arran dels personatges que acaben sortint els conflictes i les històries, i no pas al revés.

—Què hi ha de ficció i d’experiència pròpia al llibre?
—Hi ha dos capítols que són basats en experiències pròpies. Evidentment, m’he permès la llicència de ficcionar-ne alguns trossos per fer-ho una mica més atractiu, però hi ha una part important de veritat.

—L’últim capítol és real?
—És una experiència pròpia.

—No m’ho puc creure.
—Ho és. I et diré una cosa. És la història menys ficcionada de tot el llibre.

—No pot ser…
—T’ho juro. Va passar el maig de fa dos anys. És el més bèstia que m’ha passat a la vida.

—No explicarem tota la història, però…
—Amb la família vam anar a passar un cap de setmana al sud de França. Era després de la pandèmia i ens trobàvem a faltar, volíem fer una cosa junts. Vam anar a la platja de Narbona i, quan érem allà, ens vam trobar una senyora morta al mar. Més tard vam saber, perquè ens ho va dir el metge, que va estar quinze minuts morta.

—I què vau fer?
—Li vam fer la RCP [la reanimació càrdio-pulmonar], però per pur desconeixement li vam fotre d’hòsties.

—…
—Vejam. Jo feia la RCP i el meu cunyat intentava de donar-li cops a l’esquena, com si s’hagués ennuegat, saps? I la meva mare ens anava dient: “‘La Macarena, ‘La Macarena’”, perquè recordéssim el ritme de la RCP. Va ser una situació molt dantesca. No he ficcionat res de tot això. I la vam reanimar. I mesos més tard hi va haver una trobada a Barcelona entre la meva família i aquesta persona.

—Viva.
—A priori.

—No explicarem els detalls del personatge, ja ho gaudiran els lectors.
—Quan ens vam tornar a trobar amb aquesta persona vam posar molt en dubte què és estar viu i què és estar mort.

—[Riu.]
—No li va quedar cap seqüela de res, però de fàbrica ja venia amb algunes cosetes.

—Com a català, com us sentiu d’haver ressuscitat una francesa?
—Quan la ressuscitava no sabia que era francesa. Aleshores intueixo que haguéssim fet el mateix, però… Bé, em sento… Ja em posaran una estàtua en una plaça, no? No sé què puc demanar. Però no vull que em donin cap premi. No vull cap premi per haver reanimat una francesa.

—Quan parlàveu de la vostra relació amb la mort dèieu que us havia condicionat el vostre “cercle ampli”. Com va ser això de créixer, és a dir, passar caps de setmana i vacances, en una comuna al Montseny?
—És una experiència molt intensa.

—No ho havíeu comentat fins ara, no?
—M’agrada anar a poc a poc.

—La vostra carrera professional no indica el mateix.
—És clar, és a dir, a poc a poc pel que són els meus bioritmes. Sóc com un gos petit, d’aquests que bateguen de pressa. Potetes curtes, la panxa gratant el terra i el cor a mil. Aquest és el meu concepte d’anar a poc a poc.

—[Riu.]
—Tornant a la pregunta. Va ser una experiència vital molt transcendent. Sóc la persona que sóc gràcies a això, més enllà de la meva família nuclear. És una experiència de molt contacte humà amb la gent, molt intens i amb molt poques capes de prevenció. És una manera d’entendre les relacions d’una manera molt directa i molt descarnada… No es buscava el conflicte, però sí que es feia servir per desencallar situacions. Suposo que també m’ha ensenyat a viure la vida amb aquesta intensitat i a demanar aquesta veritat, entre cometes, a la gent que m’envolta i m’estimo.

—Com se l’ha d’imaginar, la gent, aquesta comuna?
—Una casa comunal amb certs espais individuals i molts espais col·lectius per a fer una vida col·lectiva. Hi havia un hort molt gran i s’intentava de ser tan autosuficient com fos possible. De totes maneres, no m’agrada fer servir la paraula comuna perquè sovint s’associa a una cosa molt hippie i desendreçada, i comunitat sona a una secta. No sé quina és la millor paraula per referir-s’hi, però suposo que és família.

—En parleu amb passat. Ja no existeix?
—La generació que ho va començar són tots morts. L’espai continua existint, però ha evolucionat. I amb la pandèmia es van imposar unes mesures, diguéssim, d’aïllament, de separació i d’evitar les aglomeracions, que es van seguir en un moment determinat, però van fer que les dinàmiques del lloc canviessin i es replantegessin algunes coses. Per això dic que ha evolucionat.

—Manteniu el contacte amb la gent d’allà?
—Són com la família. Vaig als enterraments de tots.

—En un futur, si sou pare, fareu el mateix amb els vostres fills?
—Amb matisos. Crec en el sentiment de comunitat i en el de pertinença. I em sembla un objectiu legítim i molt digne la construcció de microsocietats o microcol·lectius que tinguin un funcionament paral·lel a l’estat o al sistema. Ara bé, amb matisos, perquè es viuen coses molt diverses. I no totes les vols per a tu o les teves criatures.

—Penseu molt en la mort?
—Penso cada dia en la meva mort i en la mort de les persones que són al meu voltant. Quan parlo de la mort, parlo també de desaparició de coses. Penso molt en quan col·lapsi tot això, en els finals, en les transformacions, m’interessen molt. Però no des d’una por per la desaparició o el sofriment pel dol, l’absència i la nostàlgia. Em dóna molta fortalesa el fet de tenir una visió familiar de la mort, pròxima.

—En una entrevista recent vau dir que volíeu tenir una mort conscient.
—M’agradaria. Suposo que quan es vagi acostant el moment, potser canvio d’opinió. Em fa moltíssima por l’Alzheimer. El tinc a la família. L’he viscut, de bastant petit, i sé que genèticament hi ha una predisposició. I a mi em fa pànic. El sofriment físic no em fa tanta por, però el patiment d’entrar i sortir… Aquests moments de lucidesa de les persones amb Alzheimer, aquest pocs moments que tenen per a ser ells mateixos, estan carregats de patiment, de sentir que han perdut el control absolutament de tot. Això em fa molt de pànic. Em fa molta més por això, la mort en vida, que no pas ser conscient que t’aferres a una cosa físicament a què li queden molt pocs minuts o segons.

—Us fa por la vellesa?
—Fer-me vell, no. Em fa por no assabentar-me de les coses. I és una cosa que pot passar. Suposo que per això també em fan molta por les drogues. Perquè jo no…

—Us fan por les drogues?
—Moltíssima.

—No n’heu provat?
—No.

—Ah, no?
—M’he fumat algun porro…

—Perdó per suposar…
—No, no, no passa res. Una vegada vaig anar al metge perquè tenia moltes migranyes. I la doctora directament em va preguntar: “Et drogues molt?” Jo li vaig dir que no. Que ella ho donés per fet sí que em va ofendre. En fi, em fan molta por les drogues, sobretot les que més m’atrauen, que són les al·lucinògenes. Tinc una pulsió i un interès molt fort, però m’he documentat una miqueta… I amb un mal viatge te’n vas a prendre pel cul. Perdre el cap em fa pànic.

—Si heu pensat tant en la mort també heu pensat en el vostre enterrament, no?
—Durant molt de temps, he estat el típic, no sé si encara ho sóc, que volia pensar que el meu enterrament havia de ser una festa. Vosaltres beveu, feu… I el meu cos tireu-lo a la natura. Això en el fons és una egomania increïble, perquè la gent no està per hòsties. Al final m’acabaran enterrant com enterren tothom i ja estarà bé. Tampoc no és tan important. Però m’agradaria fer una cosa que va fer l’Andy Kaufman quan es va morir, que és deixar enregistrats uns vídeos parlant i saludant la gent. Em sembla una idea meravellosa.

—Es podria fer amb les ulleres aquestes d’Apple.
—Amb realitat augmentada directament dins el taüt i donant cops contra la tapa. Intentes de fer una cosa bonica i acaba essent grotesc. Molt grotesc.

—Us agradaria ser una mena de guru de la mort?
—Mai. Prou Victor Küppers. A vegades em contacten per fer monòlegs, però que volen que siguin en un format més de xerrada. No. Marxo corrent.

—Com és que us han vetat a Ràdio Estel?
—Has vist com la frase, a mesura que la pronunciaves, anava perdent força…

—Com us sentiu?
—Em sembla ridícul. Vetat a Ràdio Estel. És patètic. No vull dir que me la bufa, però tampoc no vull anar ara de…

—És el vostre Zona Franca?
—Buf. Mira. En Manel [Vidal] s’ho treballa i el fan fora de TV3 i abans de Betevé. I ara no pot fer certes coses… A mi, m’han censurat a Ràdio Estel. De veritat? No puc oferir res millor? L’església ha hagut de dir aquí poso la línia. Marc Sarrats. Doncs que es llegeixin el llibre, els de l’església. I els vull dir una última cosa.

—Quina?
—No vull cap premi.