18.10.2022 - 21:40
Joc de cartes enceta avui la sisena temporada amb el mateix format que l’ha consolidat com un dels programes d’entreteniment de referència de TV3. “Hem fet la millor temporada de la història del programa”, assegura el seu presentador, Marc Ribas, que hi ha introduït algunes novetats, com el plat estrella, per a contrarestar el tacticisme d’alguns participants. El cuiner terrassenc explica que els tretze programes nous recuperen l’humor que s’havia perdut en les darreres temporades i que atribueix als efectes de la pandèmia: “Hi havia nervis, malestar, i sortien els dimonis que totes les persones del món que conec tenim dins.”
—Per què funciona Joc de cartes?
—Perquè tots anem a restaurants, i a tots ens és fàcil parlar de què ens trobem quan hi anem. I perquè és un programa on el fil conductor són els restaurants, però bàsicament va de persones. Tots coneixem algú que s’assembla al tipus de persones que coneixem a la televisió. No hi ha actors, tot és veritat; i tot allò que et trobes i et sorprèn és perquè és la realitat. Això fa que vulguis saber-ne més. Vivim el somni de quatre persones que han muntat un restaurant, de vegades sense cap experiència; i això enganxa.
—I a tothom li agrada elogiar i criticar.
—No ben bé. Tu pots haver anat a molts restaurants i no saber cuinar. Si jo faig un programa de cuina i et dic que és un desastre fer una sablé amb una bavarois, no sabràs què és ni una sablé ni una bavarois. Aquest seria un format més difícil d’empatitzar-hi. Ara, si la carn està passada o no; o si m’han servit per la dreta o l’esquerra; o li ha caigut això o s’ha oblidat un cobert, sí que ho pots valorar d’una manera clara, perquè t’ha passat mil vegades. Penso que és per això, no perquè a tots ens agradi criticar, ni de bon tros. A mi no m’agrada.
—No?
—Jo no em queixo mai, no dic mai res.
—De fet, us costa molt suspendre, però aquestes darreres temporades heu començat a suspendre més.
—Home, suspenc si allò és… si la responsabilitat queda en dubte; si hi ha en joc la seguretat alimentària. I aquí s’ha de suspendre. Sempre voto per allò que crec que són capaços de fer, no pel que han fet el dia que hem filmat. Però al final és subjectiva, és la meva opinió. Sí que és cert que més enllà dels gustos, que cadascú té els seus, jo tinc criteri, perquè sóc cuiner i fa anys que m’hi dedico. Per això mateix entenc que algú que no ha exposat mai la seva feina, moltes vegades la seva vida, i que s’obre davant de tothom, no el puc jutjar per la feina que fa aquell dia; per un servei. I molt menys el dia que vénen sis operadors de càmera, micròfons, cinc persones de continguts, deu persones de producció, tècnics de so… És com si jo vingués a la teva feina i mirés els teus calaixos, el teu ordinador, quines últimes cerques has fet… Al final fem això.
—Però s’hi presten.
—Sí, sí, perquè tenen el benefici que els veu un milió de persones que aniran al seu restaurant.
—Heu creat un fenomen televisiu i hi ha un públic que ja ho espera. Entenc que allò que funciona no cal tocar-ho o hi haurà canvis?
—Nosaltres treballem amb persones i amb moments en concret. Això vol dir que no podem fer el mateix que l’any passat. No som un restaurant que tenim una carta fixa, som un restaurant que treballa amb producte de temporada, per entendre’ns. Cada any hi ha hagut una característica o una altra que ha fet que el programa es modifiqués lleugerament. Les últimes dues temporades han estat en plena pandèmia i amb molts problemes econòmics i emocionals per als restaurants. En aquesta última, la de l’estiu, això ja no hi era. En part, torna el sentit de l’humor i ens trobem molta resiliència. I això és positiu per al sector, perquè fa que hi hagi un altre aire, cosa que no ens havíem trobat en les dues temporades anteriors.
—S’hi van veure més discussions i mala bava entre els restaurants. Ho cercàveu a propòsit?
—Tu imagina’t que fa un any i mig que cobres cinc-cents euros el mes, que tens família i que no saps quin serà el teu futur. Segurament no tindries el sentit de l’humor que tens avui. Ens hem trobat amb gent que aboca tots els esforços en el restaurant i que l’han de tancar, amb un equip que no cobra, que no sap què hauran de fer, que ja cerquen altres feines… Fent un exercici d’empatia, qualsevol persona podia arribar a entendre que eren moments molt complicats i la gent no estava bé. I Joc de cartes no deixa de ser una manera d’exposar el teu restaurant davant un milió de persones, entre l’emissió i TV3 a la carta. I això té una repercussió directa amb el restaurant i la seva salut financera. Llavors, és clar, hi havia nervis, malestar, i sortien els dimonis que totes les persones del món que conec tenim dins.
—Llavors no veurem escenes com les que havíem vist?
—Veurem escenes de tot, perquè al món hi ha de tot. Però a quina et refereixes? Posa’m un exemple.
—En el programa del millor restaurant de guia turística vam veure força tensió i uns concursants no es van presentar a la fase final.
—Moments de mal rotllo, en si, no n’hi ha. Hi ha moments en què es descobreix que hi ha una cuina que no està bé, i algú, que ha estat crític amb tots els àpats, ofereix un menjar i un restaurant que no estan bé, però amb un bon servei. Però no crec que s’haguessin arrencat els ulls.
—Això no, però potser s’ha fomentat més la competitivitat. En les puntuacions cerqueu la crítica.
—No. Jo crec que tenim poca memòria. En el primer programa que vam filmar a la història del Joc de cartes, que potser tu no vas veure i llavors no tens prou referents, vam veure concursants criticant-se força. En canvi, ni en David ni en Miquel del Paella Experience crec que tinguessin mala bava, sinó que van pixar fora de test. Sí que en la temporada d’estiu vam veure algun concursant que tenia mala bava i parlava molt malament al seu equip, però no amb la resta de concursants. En tot cas, tot plegat és força relatiu, perquè un parla de l’arròs de l’altre, no és un programa que tingui una mala llet transcendent; no parlem de coses profundes, no parlem de política.
—Però hi ha competitivitat.
—Enguany, jo atorgo el plat estrella al restaurant que ens hagi cuinat el millor plat. Això acaba donant mig punt a la classificació final i pot capgirar el resultat només pel fet de cuinar molt bé. Ens hem trobat concursants que puntuaven molt baix per matemàtica pura. Com que són quatre, si tu votes baix, guanyes tu. No hi ha estratègia possible. Són tres dies en què pots votar fatal a tothom i guanyes tu. Si tu poses zeros a tothom, el campió seràs tu.
—Llavors això s’ha fet per contrarestar aquestes estratègies?
—Sí, és clar. Si al final algú ho fa bé, amb el mig punt s’acaba equilibrant. Això ja no passarà perquè tot dependrà, en part, de qui ho fa millor. La pandèmia ha fet que hi hagi més necessitat de guanyar amb menys bones maneres.
—Hi haurà cap novetat més?
—Hem fet coses que no ens havien passat mai. Per exemple, hem anat a Madrid a buscar la millor calçotada de Madrid. Crec que hem fet la millor temporada de la història del Joc de cartes, perquè hi ha una gran reobertura dels restaurants després de la pandèmia, hi ha humor, hi ha dosis de cuina i gastronomia potent, i descobrim restaurants molt bons. Et diré que he anat a un restaurant que em va costar de definir-lo perquè és extraordinari, i alhora serà un dels més emotius.
—Com feu la selecció de restaurants? S’hi presenten ells o els aneu a cercar?
—Es busquen i és molt complex. Primer, decidim la temàtica, el motiu gastronòmic i territorial. A partir d’aquí, comencem a trucar a tots els restaurants i trobem els que tenen ganes de jugar. A aquests els fem passar un procés de càsting. Els que es consideren interessants, els visitem i els fem més preguntes per veure una sèrie de coses a tenir en compte: que siguin representatius de la societat catalana en el seu ampli espectre, per tant, que hi hagi homes i dones, fet que costa; que hi hagi gent jove i gent gran, amb nivells socioculturals diversos; i que pel que fa a producció, que els restaurants no siguin gaire lluny els uns dels altres. I el més important, que parlin en català, i això en algunes zones és més complicat que en unes altres.
—Entenc que molts prefereixen no venir, perquè potser hi tenen més a perdre que no pas a guanyar.
—Si tu tens el restaurant ple cada dia, amb un equip consolidat i sense més projecte com a restaurant que el simple fet de continuar omplint el calaix, doncs no tens gaire interès a sortir al programa. Però en algun programa hem tingut molt bons restaurants i aquesta temporada també en tindrem, perquè per a ells és un premi, sortir a la tele, i una festa, o simplement volen motivar el seu equip. I tindrem molt bons restaurants perquè en el programa especial d’enguany participaran els restaurants més recomanats de Barcelona segons periodistes gastronòmics. Ens diran quins són, per ells, els millors restaurants, i veurem superrestaurants.
