Març Llinàs: “La masculinitat és una broma, no té ni cap ni peus”

Març Llinàs (Palma, 1994) és humorista, creador de contingut, formador en qüestions feministes i LGBTI i, actualment, guionista del programa Està passant, de TV3. Fa un temps es va fer molt popular el seu pòdcast Mòbil, cartera, claus, a Ràdio Primavera Sound. En diverses càpsules, pujades mes a mes, explicava el seu procés de transició de gènere i hormonació amb testosterona. El pòdcast no és solament un testimoni del canvi de veu que va anar tenint, sinó que també hi narra experiències quotidianes i hi fa reflexions en profunditat sobre el fet trans, però sempre amb humor i de manera pròxima i amena.

Com a autor d’aquest pòdcast, dissabte que ve participarà en la Troca, una trobada de joves que fan contingut digital en català que es farà al teatre municipal Xesc Forteza, a Palma. No és l’únic esdeveniment que té pendent aquests dies: avui presentarà l’acte BIVAC a la Biennal de Pensament de Barcelona i el 28 d’octubre farà un monòleg a Palma per l’Octubre Trans.

Parlem sobre el seu pòdcast i sobre el seu procés de transició, sobre les seves reflexions al voltant del fet trans i sobre la creació de contingut LGBTI en català i amb humor.

—Al pòdcast Mòbil, cartera, claus expliqueu i deixeu testimoni del vostre procés d’hormonació. Però l’abans d’aquest procés no el coneixem gaire. Què en diríeu?
—Em vaig començar a identificar com a trans cap als vint-i-tres anys. Va ser un procés d’anar veient què em feia sentir més còmode. Primer vaig cercar referents i em vaig omplir l’Instagram de persones trans, però tot era molt enfocat a odiar el cos i voler-lo modificar. Això forma part del procés d’una persona trans, però jo no he sentit mai odi cap al meu cos i em feia molta impressió haver de modificar-lo per encaixar en una societat en què, si vols que et llegeixin d’una manera, has de tenir un aspecte concret. Vaig anar provant què em feia sentir més bé i cap on era menys incòmode existir. Em va ajudar molt trobar referents reals, vaig anar a una trobada de gent trans molt reveladora. Per això em fa molta ràbia que a les pel·lícules sempre es mostri les persones LGBTI aïllades: necessites relacionar-te amb iguals. Vaig provar de xerrar en masculí i noms diferents i finalment vaig decidir d’hormonar-me.

—Si no teníeu cap inconvenient amb el cos, què era el que no encaixava?
—El que em creava més problemes era la societat, i encara em passa. Depèn del cos que tinguis, et fan dos besos o et donen la mà. No vull que tenir un cos o un altre impliqui alguna cosa a l’hora de comportar-te, i això és el que em crea conflicte. Però la meva relació amb el cos és com la de qualsevol persona, que l’odia i l’estima. No n’estic eufòric, tampoc…

—Heu explicat que és molt difícil de viure en aquesta societat una experiència “difusa”, en què no ets llegit com a home ni com a dona. Això us ha fet viure experiències negatives que us han dut al procés d’hormonar-vos?
—No van ser experiències concretes, és que assumeixes que estaràs més còmode. És com quan vius en un barri que t’agrada, però et mudes perquè un altre et queda més a prop de la feina. Tendeixes cap al benestar, però em feia dubtar molt perquè em fa un punt de ràbia no poder habitar el món sense haver de modificar el meu cos. Està molt bé fer filosofia, però jo en el meu dia a dia vull viure tranquil, i aquesta és l’opció més còmoda i segura que he trobat. El món està molt més tranquil amb tu si ets una persona llegible i catalogable. És més fàcil relacionar-te, no has de donar explicacions… Però evidentment cadascú ha de poder decidir què prefereix.

—Hi ha un discurs molt crític amb les hormones. Què en penseu?
—Dir que hormonar-se és dolent… Doncs depèn. Per exemple, la testosterona en principi no té efectes sanitaris dolents, més enllà que et surt barba. Una altra història són les dones trans, que tenen una hormonació més delicada amb uns efectes secundaris més marcats. També depèn del medicament i de la persona. No em sembla malament reflexionar i plantejar-nos les coses amb respecte, però com que les persones trans som tan qüestionades, després no ens permetem a nosaltres mateixes de qüestionar-nos. I és una pena que no puguem plantejar-nos si té sentit hormonar-nos o no. Potser no en té, no ho sé, i no poso en dubte la identitat i els malestars trans. Però és una cosa interessant de pensar.

—Al contingut que feu, heu explicat els vostres canvis físics, però moltes coses més: experiències, reflexions, algunes nocions teòriques… Per què vau triar l’humor com a eina per a transmetre-ho?
—En tot allò que faci hi haurà sempre un component humorístic perquè m’ajuda a expressar-me. I també és reivindicatiu, per a escapar-me dels discursos dramàtics que tradicionalment hem sentit sobre la transsexualitat. M’he empassat moltes pel·lícules terribles que et fan venir ganes de plorar, i volia reflectir que no em sent d’aquesta manera. Ho faig tant en el pòdcast com en l’stand up, que és més explícitament humorístic. L’humor fa que la gent estigui més predisposada a escoltar, més receptiva i més participativa.

—Trobeu gaire resposta, en aquest sentit?
—Sí, hi ha moltes persones que de sobte diuen: “Mira, ja sé com és un trans!” Moltes vegades actuu davant gent que no ha vist mai una persona trans i se’n riuen amb jo. I m’agrada posar un mirall. El fet trans no és una cosa aïllada que passa a gent que neix malament i que ha de canviar coses, és una conseqüència de com n’és, de mal construït, el sistema sexe-gènere.

—Al pòdcast dieu que, si visquéssim sols en una illa deserta, ningú no seria trans ni cis.
—Sí, en una illa deserta no hi hauria aquestes normes socials de com hem organitzat el gènere, perquè és una construcció social, no una cosa biològica. En una illa deserta, ningú no diria “sóc trans, he nascut en un cos equivocat!” perquè no hi hauria aquest sentiment de no poder fer unes coses o unes altres pel fet d’haver nascut en un cos o en un altre. Evidentment, la biologia i els cossos són diferents i tenen les seves característiques, però socialment no hauria de ser una diferència.

—Què en penseu, del discurs que acusa les persones trans de reforçar aquestes normes de gènere, en compte d’abolir-les?
—Abolir el gènere és un ideal brutal, hi estic molt a favor! Però a tots ens travessa la quotidianitat, i és definitòria, perquè és allò que et fa estar content o no. És un equilibri entre la coherència discursiva de “tant de bo s’abolís el gènere” i sobreviure en el teu dia a dia. Cadascú ha de fer el que pugui. S’aplica això mateix amb les dones cis i la depilació. Poden tenir la teoria claríssima que depilar-se no té sentit, però alhora no sentir-se amb la voluntat d’anar a la feina sense depilar, perquè potser reben comentaris. Hauríem de dir a les dones que podrien ampliar l’etiqueta de dona amb la no depilació? Sí, i tant. Però cadascú ho ha de fer com pot.

—De fet, compareu el binder, usat per alguns homes trans per comprimir-se els pits, amb uns sostenidors.
—O amb una americana, que és una peça de roba que exagera la masculinitat, posa pectoral, esquena i musculatura. Totes aquestes peces construeixen, però hi ha gent que les fa servir impunement i gent que, quan les fa servir, de sobte resulta que remarca el gènere!

—Heu viscut la feminitat i la masculinitat. Quines diferències heu notat?
—Si en una illa deserta fes tot aquest trànsit, no hi hauria cap canvi, però en les interaccions sí que n’hi ha. Per exemple, amb la veu més greu t’escolten més. També és difícil saber fins a quin punt és que t’apoderes amb la teva veu masculina d’ara, però hi ha estudis que assenyalen que les dones dirigents de grans companyies abaixen la veu un to i mig, i al telenotícies també veus que les periodistes l’abaixen… És una marca de poder i posició.

—Heu experimentat el privilegi masculí.
—En el sentit que ara tinc la pinta d’un home cis, és clar que tinc els privilegis d’un home cis. Una altra cosa és que els exerceixi o no. Aquest estiu estava a un càmping amb la meva parella i hi havia un grup d’alemanys que em comentava, sobre ella: “Happy wife, happy life”, com dient “si tens la nòvia contenta, tot bé”. I jo ho havia d’anar desmentint… Et fan això de fer-te molt còmplice. Comparant-me amb la meva xicota, m’adon que hi ha homes que com a dona no hauria tolerat ni un segon i que com a home, com que em xerren normal, no me n’adon tant. Com el fet que a ella no la mirin quan parlen i a mi sí. Estic pendent d’aquestes coses i me n’adon perquè les he viscudes abans, no perquè sigui un ésser de llum.

—En el vostre contingut humorístic feu molta broma sobre la masculinitat.
—És que és una broma, la masculinitat, no té ni cap ni peus! [Riu.] Em fascinen els engranatges de la masculinitat. És difícil de mantenir un bon estatus com a home, la feina d’estar tot el dia pendent de si ets masculí o no. És esgotador i no té cap sentit. Les exigències amb el gènere que hem de mantenir constantment no li fan bé a ningú i treuen moltes hores del dia.

—Com més va hi ha més continguts LGBTI fets d’un punt de vista humorístic i en català. Però encara falten molts més espais d’aquesta mena?
—En el món de la comèdia, hi ha espais LGBTI i feministes, però si vas a micros oberts, te’n trobes d’aquests i dels que són per a tothom –que són per a homes heterosexuals. Cada vegada s’hi colen més persones que “no pertanyen” a aquests espais, més persones LGBTI i dones, però no és majoritari. Per defecte, quan organitzis una cosa sobre còmics, hi haurà més homes que dones.

—Us ha costat arribar a fer monòlegs?
—No ho sé, perquè la comèdia és molt agraïda: escrius unes coses, les proves en un micro obert, veus què funciona i hi tornes la setmana següent. I entre els qui que ens dediquem a la comèdia hi ha una xarxa. Sí que a vegades et toca actuar amb companys masclistes i menges molta merda, però igual que si ets vegà, que t’has d’acostumar a escoltar còmics que fan acudits sobre vegans. El públic, si un acudit és ben construït, riu. També hi ha espais, com ara L.O.C.A Comedy, un micro obert de persones LGTB, on està molt bé que vagin principiants, perquè agafes confiança amb gent que t’entén més. En uns altres públics, potser primer els has de caure molt bé per a poder fer segons quins acudits, com quan em ric dels heterosexuals. A vegades els faig també perquè, encara que no li agradi a tothom, agrada a les dues persones LGBTI que hi ha al públic.

—Com veieu la salut dels pòdcasts en català?
—Està molt bé l’oferta de pòdcasts que tenim. És un mitjà baratíssim, que no costa gens. L’inconvenient és que els beneficis també són molt baixos. Falta una iniciativa per a donar suport i recursos als pòdcasts perquè es puguin mantenir.

—Suport de les administracions?
—I de ràdios, iniciatives de mitjans que optin pels pòdcasts. Em crida l’atenció que Catalunya Ràdio, per exemple, no tingui una plataforma a part de pòdcasts, que és una cosa que podria funcionar.

—Ha passat unes quantes vegades que creadors de contingut amb molts seguidors en català han acabat essent fitxats pels mitjans convencionals. A vegades això fa que no tinguin tant de temps per a fer el contingut que feien a les xarxes: desapareix d’internet, on hi ha més audiència jove, per anar a la televisió o a la ràdio. Què en penseu?
—Hi ha una voluntat de dir: “Tu que mires això a internet, mira-ho aquí”, provar de fidelitzar aquesta audiència, però, per una altra banda, pot passar que no hi hagi un contingut en català a internet que mogui masses. N’hi comença a haver, però internet és molt precari i, si a la televisió et paguen, te n’hi vas. Però és un lloc molt interessant per a explicar coses que no són mainstream ni al centre mediàtic: qüestions LGBTI, feminisme… Nínxols més concrets. Estaria bé que aquest contingut també anés passant als mitjans convencionals. Formem part de la societat i hi hem d’estar reflectits.