Marc Castellnou: “L’acumulació de combustible i el canvi climàtic ens porten al límit”

Avui comença oficialment la tardor astronòmica, després d’un estiu que s’ha fet molt llarg per als bombers. Marc Castellnou, inspector en cap del Grup de Recolzament d’Actuacions Forestals (GRAF) dels Bombers de la Generalitat de Catalunya, és un dels experts de referència del país en la lluita contra els incendis forestals. I diu que mai no havia passat això d’aquest estiu: estar cinc setmanes seguides, del 10 de juliol al 17 d’agost, en situació de risc extrem, ininterrompudament. “Hem estat un mes seguit amb molta tensió i això no és normal”, constata. Parlem amb ell del balanç d’incendis d’aquest estiu i també de com han canviat a causa del canvi climàtic.

—El conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena, ha dit que havia estat l’estiu més difícil d’aquests darrers vint anys. Per què hi havia tant de risc?
—Som en la dinàmica del canvi climàtic. I això fa que els incendis puguin tenir comportaments extrems ràpidament. L’atmosfera està molt més calenta i els boscs ja pateixen els efectes de l’emergència climàtica. La prova és que aquest estiu hem tingut sis incendis que han causat el núvol conegut com a pirocúmul: el de la Conca de Barberà i cinc més. Per nosaltres, ha estat un estiu llarg, molt llarg.

—És el primer estiu que us heu trobat amb pirocúmuls?
—N’hi ha hagut sempre, però els generaven incendis forestals a partir de certes mides. L’incendi de Bages i el Berguedà del 1994 en va fer un. El de Sant Llorenç Savall del 2003, també. Perquè eren incendis de milers d’hectàrees. No és normal que un incendi de vint-i-cinc hectàrees o cinquanta en faci un. Això vol dir que l’atmosfera té molta energia.

—Enguany, el risc d’incendis s’ha concentrat en zones poc habituals fins ara?
—Sí. S’ha concentrat als litorals de Barcelona i Girona, els llocs on tenim més gent i, per tant, on podem tenir més maldecaps si hi ha incendis. De fet, hem pogut salvar aquestes zones. A l’Empordà i a Martorell vam tenir el primer tast a principi d’estiu. Ja vam veure que ens enfrontàvem a uns incendis que superen la capacitat d’extinció. Uns altres estius, en canvi, el focus era a l’interior de Tarragona, a l’interior de Lleida… on podies tenir problemes forestals greus. Però amb tanta població i tanta indústria entremig, els incidents es podien multiplicar. Per això diem que ha estat un dels estius més greus. Normalment, el risc es concentrava a l’interior i al sud de Catalunya, però no al nord i al litoral.

—Malgrat tot, s’ha aconseguit de salvar l’estiu? S’han cremat tres mil hectàrees, una xifra una mica per sota de la mitjana.
—Hem tingut els incendis de cada any. Però hem aconseguit d’aturar-ne la propagació. L’extinció ha funcionat. Hem superat aquest estiu, però evidentment el problema estructural no ha desaparegut. A Catalunya, hi continuarà essent. I és una de les qüestions que haurem de gestionar els anys vinents. No podem ser cada dia a la corda fluixa i comptar que tindrem sort i que tot anirà bé.

—Aquest problema estructural és la manca de gestió forestal?
—Sí. Vam crear el cos de Bombers amb un 30% de massa forestal i ara som gairebé al 70%. I Catalunya és un país que cada vegada perd més mosaic agrícola i depèn més de productes agrícoles que vénen de fora. No hi ha gestió ni economia forestals. Això explica l’augment de la intensitat i de la velocitat dels incendis. I, a la llarga, és un maldecap. És cert que s’ha fet la feina i que cada vegada en tenim menys, de grans incendis forestals, però també és cert que són més ràpids i més intensos. I, és clar, si tot depèn que el dia de l’incendi vagi tot bé, potser algun dia anirà malament.

—Es podrien tornar a repetir grans incendis com els dels anys noranta?
—Als anys noranta, Catalunya, en un dia dolent, perdia 10.000 hectàrees. Després vam canviar d’estratègia, vam treballar amb més intel·ligència i coneixement, i ara, en un dia dolent, perdem 1.500 hectàrees. Però hem tingut dos episodis: l’incendi de la Jonquera el 2012, en què vam perdre 10.000 hectàrees en un dia. I el de la Torre de l’Espanyol del 2019, en què en vam perdre 7.000. L’acumulació de combustible i el canvi climàtic ens porten al límit. El cos de Bombers no és el mateix, però el país està pitjor que no als anys noranta. No podem carregar tot el pes dels incendis sobre la resposta dels bombers. Cal un territori gestionat i preparat perquè puguin treballar-hi. No ho podem abandonar tot i esperar que els bombers facin la feina. No podem demanar-los que arrisquin més per a apagar incendis més intensos.

—Fa molts anys que es parla de gestionar la massa forestal. S’ha perdut la batalla?
—No la veig perduda. La societat s’ha de conscienciar. És un problema de la manera de consumir i de fer polítiques conscients al territori, i no pensant en la ciutat. Cal entendre que l’agricultura, el primer sector, fa un servei del tercer: la seguretat. Si aquest primer sector desapareix, no hi haurà seguretat i l’haurem de pagar molt més cara. Aquesta ceguera que tenim com a societat, en el sentit de “si no passa ara, no em preocupo”, s’ha de solucionar. I això implica explicar-ho i insistir-hi.

—Si no s’hi posa remei, les condicions dels incendis cada estiu seran pitjors?
—Catalunya ha pogut constatar aquest estiu que això ja és aquí. Ho vam veure el 2017 a Portugal, el 2018 a Califòrnia, ho hem vist a Austràlia, Bolívia, Xile, Grècia… I aquest estiu s’ha constatat que és així i que aquests incendis ja són aquí: i que cal esperar que siguin més ràpids i més intensos, cada vegada més. Per tant, els Bombers, sense un territori gestionat, tindrem com més va més entrebancs; de capacitat d’extingir i de seguretat. No podem continuar fent polítiques de país pensant que, si hi ha foc, vindran els Bombers i ho apagaran.

—Quines polítiques cal fer i no es fan?
—S’ha de continuar invertint en el cos de Bombers perquè estigui equipat i renovat, però s’ha d’invertir, especialment, en el territori. Si no, no podem garantir la seguretat. I això és un problema a escala europea. Els incendis de Martorell i de Santa Coloma van tenir un comportament extrem. No són com els de Portugal, de 4.000 hectàrees. Són més petits. Però han mostrat aquests components. El 2017, els Bombers van crear el concepte de sisena generació. Ara tothom el fa servir. Durant les dues primeres setmanes d’agost, a tota la conca mediterrània hi va haver incendis d’aquesta mena. Abans del 2017, no n’hi havia. Per tant, és evident que hi ha una correlació directa entre l’escalfament global i l’aparició d’incendis cada vegada més extrems.

—Ha estat el primer estiu amb incendis de sisena generació a Catalunya?
—No hem arribat a tenir un incendi plenament de sisena generació, però hem estat a la semifinal. I no hem arribat a la final perquè l’hem apagat bé. Les generacions són una dinàmica de problemes que apareixen amb l’incendi. La primera generació són els incendis amb paisatge continu. La segona, un paisatge continu amb combustible, que fa que vagi més de pressa. A la tercera generació, s’hi afegeix intensitat. A la quarta, continuïtat. La cinquena és la simultaneïtat de tot plegat. I la sisena és que, qui domina l’incendi, és una situació anòmala de canvi climàtic que fa que els boscs estiguin més estressats i que l’atmosfera tingui més energia.

—És a dir, hi havia les condicions per a un incendi d’aquesta mena?
—Sí. Tots els incendis són en aquest rang. Quins arriben a desenvolupar una tempesta de foc? Doncs molt pocs. En concret, a Catalunya, hem tingut totes les condicions, però tan sols l’incendi de Santa Coloma va provar de fer una tempesta de foc, a petita escala. Però no pots dependre de tenir sort. Aquell dia, a Santa Coloma, ho vam veure a venir, ho vam planificar i va anar bé. Però hi ha la possibilitat que vagi malament, perquè jugues al límit. I, si hi va, tens un incendi que no controles, que és imprevisible i que pot afectar greument la població civil i els bombers mateixos. A Catalunya, hem arribat aquest estiu a les semifinals de la Champions dels incendis de sisena generació, però sense arribar a la final. Ha estat el primer estiu en què totes les previsions que hem fet aquests darrers anys s’han començat a confirmar. I ha estat abans d’hora. No ho esperàvem tan aviat.

—Per a quan ho esperàveu?
—Sincerament, quan vaig començar a estudiar-ho, el 2017, esperava de veure-ho a partir del 2025. I hem començat a veure-ho el 2021. Ha estat més de pressa que no ens pensàvem.

—Com és?
—Perquè el canvi climàtic avança més de pressa que no ens pensàvem.

—Parlàveu que no es pot dependre de la sort. La població pot estar tranquil·la si finalment en depenem?
—Al final, ens va anar bé. Si va anar bé, va ser fruit d’un esforç i d’una feina planificada. Però també perquè les coses no s’han complicat més. La sort és de qui la busca. Les coses han anat bé, però haurien pogut anar malament. Imagineu que, mentre fem la maniobra per a sortir del pirocúmul de Santa Coloma de Queralt, resulta que un camió de Bombers bolca o que un helicòpter cau. Doncs no hauria funcionat. I no pot dependre que tot surti perfecte del tot. Vam treballar la sort, però hauria pogut anar malament.

—La simultaneïtat d’incendis és un altre gran perill. N’hi ha hagut, aquest estiu?
—Sí. Cada dia vam tenir uns quaranta incendis. Però cada dia els apagàvem. I en el mateix moment que començava el de Santa Coloma, començava el de Ventalló. Aquest estiu ha estat llarg i complicat. Molt complicat, perquè hem jugat amb tensió molts dies seguits. Del 10 de juliol al 17 d’agost, vam estar pràcticament cada dia en tensió màxima. En un estiu normal, estàs amb tensió dos dies o tres, tens una setmana tranquil·la, estàs amb tensió dos dies o tres més… Però no un mes seguit.