Marc Argemí: ‘Les “fake news” volen activar la por, l’odi i l’esperança, que són la base de les decisions polítiques’

Marc Argemí (Sabadell, 1979) és periodista i consultor comunicatiu. Fa anys que l’interessa la cruïlla entre la comunicació i la tecnologia. També la qualitat del periodisme que es consumeix. De fet, dissenya i dirigeix projectes d’anàlisi de xarxes socials per a mitjans de comunicació i empreses. Al juny va publicar el llibre Los siete hábitos de la gente desinformada: cómo informarse y tomar decisiones en las redes sociales (Ed. Conecta). En aquesta entrevista, parlem de la responsabilitat que té l’audiència a l’hora d’escampar la desinformació a les xarxes socials i les solucions alternatives per a combatre aquesta dinàmica.

—Primer, ordenem conceptes. Què és la desinformació?
—La desinformació és un fenomen en el qual tens una informació que pot ser certa pel que fa als fets, però que, en conjunt, no et dóna una descripció fiable de la realitat. Moltes vegades te la dóna de manera parcial i, a més, et porta a conclusions errònies. No és simplement mentir, és una distància entre la realitat i la percepció que en tens, i que et fa prendre decisions equivocades.

—I qui és un desinformador, doncs?
—El desinformador és una persona que, voluntàriament o involuntàriament, et transmet una informació que contribueix a generar aquesta desinformació. Un bocamoll té altíssimes probabilitats de ser un desinformador involuntari. Un propagandista professional, voluntàriament i de manera sistemàtica, genera desinformació.

—Per què les xarxes socials són un focus de desinformació?
—Són una plataforma d’intercanvi d’informació en què hi ha un aplanament dels productes: la rellevància de la informació queda esmorteïda sobre les altres, per pura abundància. Hi ha tanta informació, que és molt difícil distingir quina és fiable. És un entorn prou sorollós perquè sigui molt difícil destriar el gra de la palla.

—Només és culpa de les xarxes?
—Les xarxes en si mateixes no tenen tota la responsabilitat de la desinformació. Tampoc la té la gent que vol fer-ho voluntàriament. En termes informatius, hi ha una certa obesitat informativa, o desnutrició o malnutrició, que ens l’hem buscada nosaltres mateixos. Pots blasmar Facebook i Twitter, però el clic per a accedir a la xarxa ningú te l’ha fet fer.

—És a dir, podem autodesinformar-nos.
—Efectivament. Hem arribat a un moment en què la indústria de la desinformació s’ha liberalitzat i podem desinformar-nos de la manera que ens agradi. Ja no parlem d’uns poders que et volen desinformar en una direcció, sinó que el lliure mercat ha arribat al punt que fins i tot puguis ser propagandista de tu mateix. Que és el gran drama que ens trobem: la generació de mons paral·lels alternatius, impermeables al món que hi ha al costat, i retroalimentats pel propi prejudici.

—Al llibre dieu que una persona informada és una persona que pren consciència d’estar desinformada i actua. Que estar desinformat no és un problema, sinó una circumstància.
—La realitat és que la persona informada sempre ho està provisionalment, precàriament o parcialment. Aquesta constatació és l’inici del combat contra la desinformació. Ningú pot combatre-la si no admet que no està informat del tot. Jo en dic la precarietat informativa, que és una circumstància amb la qual hem de conviure i fer valdre. Que un tertulià arribés i digués ‘jo d’aquest tema no en sé prou’ seria un gran servei a l’ecosistema de comunicació.

—Per evitar d’estar desinformats, és més important la font o les dades?
—El primer és la font. La qüestió és aprendre a confiar. Curiosament, anem arribant a una saturació d’informació en què grans capes de l’opinió pública que desconfia de les fonts oficials passa a confiar en qualsevol altra font mentre no sigui oficial. Per què és més important la font que les dades? Perquè només podrem comprovar un nombre determinat de dades, per la proximitat a la informació i pel nostre temps disponible. De fet, la funció del periodisme era ser la font que comprovés aquestes dades.

—Voleu dir que els mitjans ja no fan aquesta funció?
—Part de la crisi dels mitjans es pot atribuir a haver omès aquesta funció. No han sabut fer-se valdre com a font fiable. És clar que el model de negoci actual, molt basat en els anuncis, ha portat a un comportament periodístic. Però, bàsicament, ofereixes una cosa que no té valor afegit respecte d’unes altres. I pel que fa a les dades, hi ha una indústria de la versemblança. Vas a internet i trobes gent que defensa que la terra és plana i que el càncer es cura amb llavors. Tots aquests mons, que tenen aparença de veritat, estan construïts sobre dades. I en tenim tal abundància que genera complexitat. L’abundància de dades no vol dir sempre que una informació sigui fiable.

—Assenyaleu que, sobretot, és qüestió d’eliminar les desinformacions, més que no pas de confirmar les informacions.
—Reivindico el pensament subtractiu: el coneixement de les coses que segur que no són certes. La identificació de falsedats és una feina molt concreta que té l’inconvenient que no et treu de la incertesa, i la psicologia humana la gestiona molt malament. La meva proposta és que per augmentar la capacitat crítica cal aprendre a conviure amb la incertesa i aprendre a valorar la identificació de les coses falses. No sé si el periodista serà capaç de treure tota la veritat, amb el temps que té entre edició i edició. Però valora el fet que no et passis cap mentida, i reivindica’l.

—Al llibre també parleu del ‘cunyadisme‘. Què vol dir ser un ‘cunyat‘ a les xarxes?
—És la capacitat d’opinar sobre qualsevol tema amb la mateixa seguretat, en siguis expert o no. Pren la connotació de cunyat perquè ho agafa d’aquelles reunions familiars en què el cunyat té l’oportunitat de ser el centre d’atenció. Hi ha una recompensa emocional en el fet de ser un cunyat: no es busca tant il·lustrar sobre un tema, sinó ser el centre d’atenció durant un temps. Hi ha un efecte de desinformació evident, però ell no vol desinformar, vol amenitzar i aprofitar el protagonisme que li proporciona la circumstància que ningú tingui ni idea d’un tema. Ell tampoc, però s’hi llança.

—Aquests usuaris no estan mai informats? I com els detectem?
—El cunyat és una font i s’ha d’avaluar com a tal. En primer lloc, hom ha de demanar-se si aquella persona és experta en el tema de què parla, si en sap, si té estudis, si ha estat al lloc, si té bones fonts, si ho ha experimentat… Després, si és fiable, si la informació que dóna és prou imparcial, si no té interessos en allò que explica.

—Dieu que amb els tertulians s’ha d’activar l’alerta cunyada.
—Totalment. No voldria posar-los tots al mateix sac, però la tertúlia és un fenomen informatiu que s’ha de tractar com el que és, una tertúlia, i no pas com a informació. Hi ha una part d’honestedat dels tertulians, alguns s’hi saben posar. I uns altres opinen sobre coses de les quals no tenen ni la perspectiva, ni el temps suficient, ni les dades per a fer les afirmacions que fan. La tertúlia ajuda molt a posar en context la informació, però en el moment que substitueix els informatius com a font d’informació és que s’extralimita.

—Parleu també de la por de quedar-se fora del món en línia. A què es deu?
—Hi ha la por de quedar-te fora del teu entorn social. Passa en diversos casos. Un és quan hi ha una informació en marxa, la necessitat d’estar connectat i donar sempre la informació última al teu entorn. Et fa molt vulnerable a la desinformació. És a dir, la immediatesa, l’ànsia per estar a l’última i no quedar fora del cicle informatiu, et du a donar per bones informacions que no ho són. En segon lloc, hi ha una por més emocional que passa molt a Instagram: la por de veure com els altres s’ho passen bé i tu no. Això també genera molta desinformació, perquè aquest fenomen, per la lògica mateixa de la plataforma, fa que moltes persones transmetin una impressió que no s’ajusta a la realitat de la seva vida.

—A Instagram tot és sempre de color rosa…
—Tot és fantàstic. Perquè moltes vegades l’usuari d’Instagram publica pensant en termes publicitaris. Ells són el producte, cosa que és fantàstica, però aquella informació és consumida en termes informatius i és així com es genera una desinformació brutal: vaig quedant fora d’aquest estil de vida. No et desinformis, és que potser aquest estil de vida no existeix.

—Per què a les xarxes és més difícil reflexionar que no decidir?
—Reflexionar és valorar sistemàticament els pros i els contres. I aquí entra en joc no sols allò que vull fer –la decisió– sinó també allò que racionalment veig que és millor i pitjor. Aquesta reflexió requereix ser honest amb un mateix i reconèixer no tan sols què em ve de gust, sinó també què em convé més. Dit això, la decisió pot ser molt ràpida. La reflexió a vegades és ràpida i a vegades no, per això és més complicada. En molts casos relacionats amb la informació s’ha fet al revés: difondre abans de reflexionar.

—A la vida real, quan hem de prendre decisions, un recurs fàcil és demanar recomanacions. És una bona idea buscar-ne a internet?
—El sistema de recomanacions funciona com a sistema perquè és un element de reflexió. És una dada més de la reflexió mateixa, jo no la demonitzaria. La qüestió és que aquesta recomanació es pot adulterar, que les recomanacions a les xarxes són útils en la mesura que puguem avaluar-ne la fiabilitat. Hi ha dues maneres: la nostra experiència –si ens han enganyat, no tornar-hi a caure– i la transparència. Si sabem com funciona el mecanisme, podrem valorar si ens agrada o no. Alguns algoritmes ja ho comencen a dir.

—I com enllaça això de les recomanacions amb la difusió de les fake news, les notícies falses? Penso especialment en Facebook.
—Les fake news són un producte dins una dinàmica de difusió en què els clics tenen un sentit: com més clics, més ingressos. L’interès és que corrin. Moltes vegades l’algoritme propicia que un contingut sensacionalista o que pugui generar clics en generi encara més, un cert efecte bola de neu. Parlo d’una informació viral. La paraula fake fa referència a la connexió d’aquesta informació amb la realitat, però formalment una fake news pot ser igual que una informació sensacionalista que és certa. No totes les informacions virals són falses, però la seva lògica de difusió és la mateixa.

—Encara sobre les fake news, és més important la notícia o bé el marc mental que crea?
—Normalment és el marc mental. És a dir, les fake news que estan manufacturades amb finalitats propagandistes estan més interessades a instal·lar un marc mental en l’audiència que no pas en el cas concret de la història que expliquen. Perquè s’entengui: és bàsicament activar la por, l’odi i l’esperança, que són la base de la presa de decisions polítiques. En una direcció determinada.

—Quin efecte té això en la política?
—Per exemple, si t’activo la por de la delinqüència perpetrada per persones arribades fa relativament poc, t’oriento cap a una línia molt determinada de reclamacions que faràs als polítics. De manera indirecta, et marca l’agenda de peticions, reclamacions, temes de debat i temes dels quals esperes que els polítics prenguin posició. Per tant, és qüestió de temps que acabis tenint més simpatia cap a una determinada línia política.

—Al final, el problema de tot plegat no és que ens deixem enganyar massa fàcilment?
—El fenomen de les fake news es pot afrontar millorant la capacitat crítica dels lectors. I, sobretot, pensar en qui confies. Si es demostrés que aquest diari ha estat transmetent falsedats i jo m’ho prengués com una pel·lícula de ficció, l’efecte que tindria en mi seria molt menor. El problema és que, fins i tot, amb notícies que no sabem si són del tot certes actuem com si ho fossin.

—Hi ha el risc que un dia, de manera general, acabem decidint conscientment quins continguts consultem o consumim a internet?
—És a les nostres mans decidir què farem. El ‘menú informatiu’ ens el creem nosaltres i serem responsables de la nostra nutrició. Si volem confiar en algun ‘xef’ informatiu, algun mitjà o periodista, ho farem. Però si volem nodrir-nos malament nosaltres mateixos, és la nostra responsabilitat. Dit això, crec que som en un procés de civilització en l’ús de les xarxes socials. Anem civilitzant un terreny que fins ara era selvàtic.

—Les xarxes poden generar el context informatiu propi de les guerres, assegureu. I ho relacioneu amb l’ansietat informativa.
—A la Segona Guerra Mundial es va estudiar molt quin impacte tenia el rumor en la moral de la gent i en la presa de decisions. Uns investigadors van dir que en un tema molt important i d’una certa ambigüitat es generava un estat d’ansietat en què la gent era més vulnerable al fet que el rumor tingués un impacte. Aquest fenomen d’ansietat pot venir perquè no hi ha cap informació sobre què passa o perquè n’hi ha tanta que no em permet de definir-la. Sigui com sigui, l’ansietat informativa és causada per una demanda d’informació fiable que em permeti de definir una situació.

—Encara avui això no ha canviat.
—Ara ens costa molt definir situacions. El consum via xarxes, com que és un flux continu d’informació, no dóna espais per a consumir i digerir. La clàssica situació que hem vist és la de gent que no pot parar de consultar Twitter, contínuament. Però si no pares no pots reflexionar, i si no reflexiones no pots definir la situació correctament. El pas de reflexió l’has de fer fora de les xarxes.

—Les xarxes socials connecten o aïllen?
—Poden connectar o poden fer com si fossis un peix pescat, que t’empresonen. Perquè realment és una presó, hi quedes agafat. Els algoritmes que animen les xarxes estan pensats per retenir-nos-hi tant de temps com sigui possible i, per tant, la seva funció no és informar-nos sinó estimular la lectura. Estem sotmesos a una hiperestimulació orientada que consumim, no pas que reflexionem. I per estar ben informats hem de fer totes dues coses.

—Acabarem dedicant més temps als coneguts digitals que als amics reals?
—És part de la desinformació. És el confusionisme relacional: emocionalment ens importen més coses de perfectes desconeguts que coses de gent molt més propera. No és si acabarà essent així, és que això ja passa. I hi ha una qüestió de consum de temps molt clara, cada lector de VilaWeb hi pot pensar: que posi en una llista les deu persones que li importen més i les deu persones amb qui més es relaciona a Instagram o a Facebook. En la mesura que coincideixin, no hi ha aquesta confusió. Però pot passar que aquestes llistes no concordin.