Mara Jiménez: “És la primera vegada que a l’obra que faig no es fa cap referència al meu cos”

Mara Jiménez (Sabadell, Vallès Occidental, 1995) interpreta a Un amor particular allò que es podria considerar una Bridget Jones a la catalana, però en versió renovada i sense clixés. L’Ada, el seu personatge, és una de les protagonistes d’aquesta comèdia musical, que encara es pot veure al Teatre Condal de Barcelona. Ella i en Xavier (Xavi Navarro) viuen vides completament diferents dins la mateixa ciutat. Però ambdós passen un moment de crisi i les classes de teatre de l’Ada els duran a construir un vincle que semblava que no volien ni l’un ni l’altre. Els límits de l’amor, les diferències socials, els prejudicis, la precarietat o les cuirasses emocionals són alguns dels temes de l’obra, que conté una proposta musical original: dos músics sobre l’escenari que interactuen amb els actors i són com un mirall per als personatges.

Parlem amb l’actriu sobre l’obra, que és la primera en què ha pogut ser protagonista sense que el guió fes cap referència al seu cos. A banda d’actriu, fa una gran tasca com a activista antigrassofòbia a les xarxes i també ha protagonitzat Gordas, en què aquest tema és central amb una voluntat reivindicativa. Tanmateix, que no hagi de ser-hi sempre present ho valora com una cosa molt positiva, que aporta diversitat a les ficcions i fuig de personatges estereotipats.

—El director d’Un amor particular, Jumon Erra, ha explicat que darrere l’obra hi ha una història real. Què va passar? 
—En Jumon va tenir un alumne que li va demanar que li fes classes de teatre per fer riure la seva parella, perquè la seva relació no passava un bon moment i necessitava ajuda per canviar la seva personalitat i obrir-se una mica més. Això ha portat a l’obra, amb un text que manté distàncies amb la realitat per respecte a la privacitat de la persona. En Xavier, el protagonista, demana a l’Ada classes de teatre per aprendre a fer riure. Anem desgranant per què necessita fer riure i com l’Ada ha d’entrar en lluita amb els seus valors per decidir si li fa les classes o no.

—No sabem com va acabar la història real?
—No ho sabem ni nosaltres! En Jumon diu que ja va avisar l’alumne que explicava allò a un dramaturg i que ho voldria portar a escena. Hi havia un cert acord mutu que algun dia aquesta història pogués arribar a un escenari, però no en sabem més.

—Com heu construït el personatge de l’Ada? Creieu que us assembleu gaire? 
—Moltes vegades, com més s’assemblen a tu els personatges, més difícils són de fer. L’Ada té moltes coses semblants a mi, parts que com a actriu a vegades no explores. És una noia que lluita pels seus ideals i jo em considero molt justiciera. Té un caràcter molt esbojarrat i també tinc aquesta part. Però també és una persona amb una cuirassa molt forta, amb molts sentiments, però molt amagats, que s’acosta a la insensibilitat per a protegir-se. Això m’ha costat de trobar-ho. També tinc aquesta part, però moltes vegades ens la tapem. Ha estat difícil, però molt gratificant.

—La protagonista voreja els trenta i passa una crisi personal, amorosa, laboral… S’hi toquen alguns dels problemes que travessen aquesta generació.
—És una obra molt actual i t’hi pots sentir representat. Una vegada una parella ens va dir que els havia encantat perquè ell era com en Xavier i ell com l’Ada. Són dos personatges molt quotidians. En Xavier és un noi de la zona alta que no ha tingut mai cap problema econòmic i que viu en el seu pedestal de privilegi absolut, amb la cuirassa aquesta que tot hauria de ser perfecte, com li han ensenyat. I per una altra banda hi ha l’Ada i la precarietat en un barri com el Raval, amb tota aquesta diversitat de persones amb les seves històries.

—L’obra fa que et demanis si l’amor ho pot aconseguir tot. Creieu que és així? 
—És una força molt poderosa que ens fa tombar barreres increïbles, però hi ha vegades que no hem de romantitzar aquest aspecte en les relacions. Moltes vegades l’amor no ho pot aconseguir tot. Véns de mons molt diferents, les relacions són complexes, has de construir moltes coses i esfondrar molts murs… Per experiència pròpia, quan utilitzem aquesta bandera de l’“amor ho pot aconseguir tot”, a vegades caiem en relacions que no són del tot bones. Sóc molt fan de l’amor, però hem de vigilar amb aquesta frase. L’amor pot aconseguir moltes coses, però no crec que ho pugui aconseguir tot.

—Una altra pregunta que se suscita: si la persona que t’atreu és molt diferent de tu ideològicament o en la manera de viure, fins a quin punt posar límits és sa o és un prejudici?
—L’Ada ha de tenir aquest diàleg intern. Té un vincle amb una persona que és molt diferent d’ella. Moltes vegades la fa sentir molt incòmoda i pensa “aquest és idiota perquè és un ric que no té problemes, un pijo…”. Però s’adona que, més enllà de tots aquests prejudicis, màscares o etiquetes, hi ha una persona. No sempre serà així, però en aquest cas són dues persones plenes de prejudicis que han de trobar la manera que el vincle agafi forma.

—Però també cal ensenyar targetes vermelles. 
—S’han de tenir! Beneïts siguin els límits. Quan no en tenia les coses m’anaven molt pitjor en les relacions… Hi ha ideals en què has de tenir una semblança i ideals que són tan oposats que són impossibles de posar en comú. Jo no podria estar amb algú que tingués certs pensaments o ideologies, però em permeto ser flexible. No pots dir “mai no estaria amb…”, però tinc unes línies clares.

—El vostre personatge renega de l’amor romàntic, però ve d’un poliamor que no li ha sortit gaire bé. És un tema que darrerament suscita molt de debat. Què en penseu?
—L’Ada busca l’amor en qualsevol forma. És una persona molt sensible que té moltes cuirasses. A vegades intenta donar-se-les molt de lliure, “ara triella, ara poliamor”, però és una recerca una mica desesperada. Això que passa a la funció li ensenya que moltes vegades les coses són més senzilles. Està en aquest punt de no saber on anar, no li funciona ni l’una cosa ni l’altra. I arriba en Xavier i li ho desmunta tot. Ella no vol estar amb ell perquè és un pijo i ell no vol estar amb ella perquè és una hippie, però quan es treuen la cuirassa, connecten.

—L’obra és una proposta de musical diferent, amb dos músics sobre l’escenari. Creieu que encara hi ha massa prejudicis sobre els musicals, siguin com siguin? 
—I tant! Ens hem trobat públic que ens ha dit que no li agraden els musicals però aquest, sí. Moltes vegades pensem que ens trobarem o bandes molt grans o històries que ja hem vist. Abans en alguns musicals la història no tenia tant de pes, ara això no passa tant. Cada vegada la indústria fa coses més actuals i amb què la gent connecta més, s’emocionen i s’adonen que és un gènere meravellós, tant si es considera off, com Un amor particular, com si és una obra amb un cartell gegant. I hi ha tanta varietat on triar que és impossible que no t’agradi. No hem de posar en un segon pla les coses que es consideren petites, off… Un musical amb dos actors i dos músics sobre l’escenari del Condal té caliu, és diferent i hi hem de donar valor.

—Sobre aquest musical també heu dit que esteu agraïda que no tingui res a veure amb el vostre cos, poder ser la Mara i ja està. Això comença a canviar?  
—A poc a poc, sí, i aquest musical n’és un exemple. No s’ha fet mai referència al meu cos, ni al guió, ni als assajos, ni l’equip. Se m’ha tractat com una més i no s’ha hagut de fer cap modificació o adaptació per alguna qüestió relacionada amb el cos. Crec que n’anem aprenent amb l’exemple. Quan em truquen per fer un càsting perquè consideren simplement que tinc el talent i les aptituds necessàries ja veiem que alguna cosa canvia. Abans no hi hauria optat, probablement, a aquest càsting. Cada cop s’obren més portes i el talent no és tancat dins una mida corporal i no sempre les persones han de fer un personatge relacionat amb la manera com es veuen.

—Això té molt a veure amb el contingut.  
—No he de fer només de noia grassa que explica la seva experiència com a persona grassa. Igual que una persona racialitzada no ha d’explicar sempre allò que passa per ser racialitzat. Fa moltes dècades que tenim un prototip molt marcat de com ha de ser un actor o una actriu, i més de musical. Amb aquesta cosa esvelta, prima, forta, per la dansa… Com algunes actrius de certa edat, que expliquen que no tenen feina. El teatre és un reflex de la societat i no pots deixar de banda la gent de cinquanta en amunt. Sento que anem avançant, em sento part el canvi i això em fa molta il·lusió. Hi ha gent que em diu: “Ostres, m’ha agradat molt veure’t a escena i que no es comentés res sobre el teu cos.” Hi ha moltíssima gent amb talent que com no encaixa en el perfil –que no tenim clar ni quin és– no treballen. Cal donar oportunitats a gent diversa, que podem nodrir els personatges d’una altra manera.

—Segons això que heu comentat, és la primera vegada que us passa això?
—És la primera vegada que sóc Mara Jiménez i a l’obra que faig no es fa cap referència al meu cos. A Gordas evidentment en parlem perquè és una reivindicació d’aquesta qüestió. En un altre dels musicals que vaig fer també hi havia alguna referència, tot i que no era cap burla. Aquí senzillament sóc l’Ada. Això és una mica com un descans per a mi. Passi el que passi després, sempre m’emportaré l’experiència.

—Sorprèn que costi tant, en el guió, portar els personatges grassos cap a trames fora dels estereotips o que no tinguin a veure amb el seu cos.
—Hi ha els clixés, les bromes de sempre, els mateixos gags, els mateixos acudits que ja no fan gràcia a ningú… No se’ns permet ser persones amb vides normals i corrents. A la vida real no tothom té un drama a explicar. Som persones normals que volem representar històries normals a la ficció perquè tothom s’hi ha de sentir representat. Existim i hem de poder ocupar aquests espais.

—Sobre això, darrerament algunes actrius han denunciat la pressió estètica que es viu en el món de la interpretació. Com ho heu viscut en el vostre cas?
—És un món molt hostil. I decidir no intentar encaixar en el perfil a qualsevol preu és una decisió molt difícil. El dia que vaig decidir que ja no intentava encaixar en llocs on literalment no hi cabia va ser quan em van començar a oferir projectes com Gordas, Like o Un amor particular. Dius: “Això és el que tinc per oferir, senyors i senyores. Potser treballaré menys, però aposto per qui sóc.” Tenia vint anys quan vaig dir prou perquè he fet càstings professionals des dels onze. Al final et marca aquesta cosa constant de “no”, “no”, “no”. Sempre igual: “Ets boníssima, ho fas molt bé, però no encaixes en el perfil, però és que estàs molt grassa, però és que el teu cos…” És igual de lícit intentar encaixar que dir prou. Prefereixo prioritzar ser jo mateixa i crec que és una reflexió que tots hauríem de fer, però és complicat.

—Especialment quan condiciona el fet d’aconseguir feina.
—Potser ets ballarina i t’has d’esforçar molt perquè el teu cos no canviï per a tenir una feina. Jo prefereixo ser a l’altra banda i obrir camins a diferents perfils. Potser algun dia aquestes ballarines que avui senten que no tindran mai una oportunitat sí que l’acaben tenint. He acceptat la idea que potser mai no arribo a tenir certs papers, però tots els projectes que faci els faré perquè sóc així com se’m veu i perquè puc aportar el que duc dins. El meu cos és un vehicle i un canal, un mitjà per a fer la meva feina. Per tant, no puc continuar castigant-lo ni rebutjant-lo. Però cal fer reflexions dins del sector. Jo treballo principalment perquè em van obrir la porta de les xarxes socials. Feia molt de temps que feia càstings, igual com fa molt de temps que moltes noies grasses fan càstings i no tenen cap oportunitat. Hem de reflexionar sobre el barem que fem servir per dir si una persona és bona o no, si ens importen més els seguidors que el talent i fins a quin punt el físic ens limita.